LA NINA

En Nicasio Gil treballa de peó de la construcció per un sou de misèria. O les setmanes són molt llargues o els diners són curts, perquè sempre en falten. S’ha de buscar feines per quan plega de l’obra i treure’n mig sou més, també de misèria. La suma de dues misèries no deixa de ser una misèria. Sense estudis, no ha aconseguit mai una feina de més categoria que la de peó i amb aquest sou l’olla moltes vegades no bull plena.

El seu pare va morir quan ell tenia onze anys. La mare va haver de fer mans i mànigues per tirar endavant. Treballava i no podia controlar en Nicasio, que no era mal xicot, però feia moltes campanes a l’escola i estudiar ni li passava pel cap. Era el rei de la muntanya. Camina una mica coix per una torçada de peu que segurament devia trencar alguna cosa i es va curar malament. Vivien en un descampat, en el lloc que al poble en deien les cases d’en Belmonte. Cases és un eufemisme i Belmonte no venia precisament de muntanya bella. Era un terreny que havia sigut vinya i que en Belmonte llogava perquè s’hi fessin una barraca. Una explotació, deien uns; una sortida, deien uns altres. Encara hi viu, però, com altres barraquistes, ajudant-se els uns als altres i de diumenge en diumenge, es va fer la casa senzilla allà mateix. Aquell indret ara és una barriada que porta el nom del castell enrunat que hi ha a prop.

Els fulls del calendari han anat caient i els dies s’han enfredorit. S’acosta Nadal. Aquests dies, quan plega de l’obra, agafa l’autobús i va al poble del costat, que ja ciutadeja, i fa de patge emissari dels Reis d’Orient a la porta d’uns magatzems. Recull les cartes que li porten els nens, se’ls asseu a la falda, els fa preguntes sobre el seu comportament i els prevé de la conveniència de portar-se bé, mentre als pares els cau la bava contemplant la cara embadalida de la criatura. La direcció n’està contenta. Aquest és el millor patge que hem tingut, diuen.

Demà és Nadal. Voldria que aquest dia i les festes que el seguiran s’esborressin del calendari. El terra és mullat, com si hagués plogut, però no, és la humitat que la boira fumosa enganxa. Avui la jornada ha estat curta, aquesta tarda a l’obra no han treballat, però de fer de patge no se n’ha escapat; ni ganes, aquesta tarda seran cent pessetes. De camí cap a casa s’atura davant l’aparador de la pastisseria i se’l mira.. Hi entra sense convenciment i amb un cop d’ull es fixa en els que té al davant i no pregunta qui és l’últim. Quan li toca, amb un fil de veu, demana una barra de torró del més barat. El pastisser li pregunta si li va bé el de sucre i confitura que fan ells. Assenteix amb el cap. El pastisser pesa la barra: són seixanta pessetes. Només me’n puc gastar cinquanta, diu. El pastisser agafa el ganivet i quan va per tallar-ne un tros que no arriba a dos dits, l’home que havia entrat darrere en Nicasio crida: atura’t, Pere. Que en faràs d’aquest tros? Ja et dono jo el que falta. Amb la barra sencera a les mans, es mira l’home que ha intervingut i amb un fil de veu i un somriure tímid li dona les gràcies. L’home li posa la mà sobre l’espatlla i li diu: que tingueu un bon Nadal. Amb el cap cot, en Nicasio s’apressa cap a la porta. Se sent agraït, però també humiliat: li han fet caritat, a ell, que treballa tantes hores, perquè no les hi paguen prou per poder comprar una barra de torrons. En el moment de sortir sent com l’home diu: Pere, no siguis tan rata, se’t tornaran escorpins.

Torna cap a casa amb les mans a la butxaca de l’abric, que ja ha estat girat dues vegades, i la barra de torró sota l’aixella. Es distreu mirant el baf que li surt de la boca. Millor això que pensar en la seva vida, en qualsevol tros de la seva vida.

A casa, no hi ha arbre, estrella ni pessebre. L’estufa està mig apagada i hi fa fred. La Martina, la seva filla, l’està esperant amb un bastó a la mà. Va vestida amb una jaqueta de xandall envellida, que li ve gran,  i els pantalons són d’un altre xandall i justegen per cobrir-li els turmells; als peus uns mitjons gruixuts i unes sabatilles de roba. El fred enganxat a les galtes les hi pinta d’un color rosat que fa contrast amb el daurat de les trenes. La Dolores se’l mira i obre els braços en un gest d’impotència, com dient: no hi he pogut fer res. En Nicasio s’adona que a terra hi ha una soca d’arbre. Un tió, en diu la Martina.

—L’ha portat aquesta tarda tornant de l’escola. Jo ja l’hi he dit que era massa tard, que no ha pogut menjar —comenta la Dolores—. Diu que potser ha menjat a la muntanya i ho vol provar. T’estava esperant.

—És veritat el que diu la mare —insisteix en Nicasio, mentre la nena, sense escoltar-lo, l’ha tapat amb una tros de manta ratada. Bastoneja suaument el tió entonant la cançó: “caga tió…” Estira la manta i no hi ha res. El pare s’hi acosta, se li agenolla al costat i l’abraça, mentre els ulls se li humitegen.

—És igual. L’any que ve li donarem menjar —diu fent un gest de conformitat—. Mentre els Reis em portin la Babeth…

En Nicasio sent un tremolor que li recorre l’espinada i es mira la Dolores, que és en un racó apedaçant un vestit. Les mirades es creuen, carregades de tristor i impotència.

Nadales i villancicos han intentat pintar d’alegria el Nadal i Sant Esteve, però torna la feina amb la llarga jornada. La il•lusió de la Martina per la l’arribada dels Reis se li ha clavat al Nicasio com un fibló. Avui, quan ha anat al vestidor, ha passat per davant de l’estanteria on hi ha exposada la nina, la Babeth, l’estrella d’aquest any. Hi ha un munt de capses amb la joguina que somien les nenes. S’ha aturat un moment per mirar-se-la i ha continuat endavant. Durant la recollida de cartes, cada vegada que una criatura ha dit que volia una Babeth, no una nina, una Babeth, el cor se li ha encongit. Acabada la representació, sortint del vestidor, s’ha tornat a aturar davant la nina. A la nit, no pot dormir. Se li apareixen una munió de nines Babeth envoltant la Martina, fent-li llengotes.

Com que cada dia va als magatzems amb la bossa que duu per anar a l’obra, es convenç de que ningú sospitarà d’ell. A l’hora de plegar n’agafa una capsa i l’embolica amb l’armilla enconxada. Ara que la porta a la bossa, li sembla que tothom se’l mira, com si les seves mirades poguessin veure què hi porta a dins.

Quan la Martina ja dorm, en Nicasio treu la capsa de dins la bossa i l’ensenya a la Dolores que es mira uns moments la nina que somriu a través del plàstic transparent i, a poc a poc, alça la vista i fixa els ulls tristos en els d’ell. En Nicasio entén el retret afectuós i s’adona de que ha anat més enllà del que ell sempre ha considerat honest. Compungit, torna a posar la nina dins de la bossa.

El Patge Real, ha estat neguitós tota la sessió. Ha estat poc expressiu amb la mainada, breu, distant. La vesprada se li ha fet llarga. Té ganes de plegar, tornar la nina i desfer-se de l’angoixa que el rosega. Sempre s’ha dit: pobre però honrat, encara que després hi afegeix, quin remei. Al vestidor, ronseja per tal de quedar-se sol. Quan és davant de l’estanteria de les nines fa lloc entre las capses afilerades, treu la nina de la bossa i sentint-se alleugerit, va per col•locar-la al seu lloc. En aquest moment, una mà se li posa sobre l’espatlla.

—Nicasio, què fas aquí, encara?

Tanca els ulls i abaixa el cap mentre un calfred li envaeix tot el cos. Se sent perdut. «M’ha vist i em denunciarà. Pobre de mi, l’he feta grossa. I ara què serà d’elles dues?». I tot seguit comença a sanglotar.

—Ei, ei! Què passa Nicasio? Estàs bé? —L’encarregat li posa les mans a les espatlles i el fa girar de cara a ell. Flexiona una mica els genolls per poder veure-li la cara—. Va, home. Digues.

—No ho havia de fer, no ho havia de fer. Si us plau, no em denunciïs. Ja veus que l’he tornada —es justifica amb la veu entretallada.

—Què t’empatolles, Nicasio. No entenc res. A veure si et calmes una mica i t’expliques. Va, que t’escolto.

—Vaig tenir un moment tonto i me la vaig endur aprofitant que ningú em veia. Però no soc així, de debò t’ho dic. A la Martina li fa molta il•lusió, però necessitem els diners i no la podem comprar. Tindrà un desengany tan gran, pobre Martina. Sé que m’ho mereixo, però si us plau, no em denunciïs. —I torna a sanglotar tapant-se la cara amb les mans.

—Collons, Nicasio! —En sentir aquesta exclamació en Nicasio s’arramba a la paret i es va arrosant fins que queda assegut a terra, somicant—. Quina nina és la que t’has endut?

—La tercera de l’esquerra —diu en Nicasio alçant lleugerament el cap i assenyalant-la. Amb la mirada clavada a terra veu les sabates de l’encarregat que giren i s’encaren a l’estanteria.

—Va, alça’t. És aquesta? —En Nicasio assenteix amb el cap—. Doncs mirarem que no hi hagi cap desperfecte.

L’encarregat va girant la capsa i la repassa de dalt a baix. Es mira la nina acostant la cara al plexiglàs. En veure-ho, en Nicasio tem que l’hagi pogut malmetre sense adonar-se’n.

—Sembla que tot estigui bé. Espera, sembla que aquí… —diu rascant amb l’ungla la pel•lícula de coloraines que recobreix el cartró, fins a fer-hi una raspada. En Nicasio, en sentir això ja es veu perdut—. No sé si això ja hi era, però fa mal efecte per vendre-ho. Vinga, acompanya’m.

En Nicasio obeeix i el segueix dues passes enrere. L’encarregat s’atura davant d’un taulell de caixa, passa el codi de barres pel lector que deixa anar un piiip. Llavors tecleja: producte defectuós.

—Ves, d’aquesta ja no en farem res. Per si no es pot vendre… Té, almenys que l’aprofiti algú.

Li passa el braç per l’espatlla i van a recollir la bossa. Mentre caminen, a en Nicasio, li ve al pensament la barra de torró. Altra vegada agraïment, humiliació, bona voluntat per tapar la injustícia.

Quan són a la porta de carrer, l’encarregat apaga els llums i tanca la porta.

—Fins demà. Records a la Martina.

 

Josep Raventós Rebulà.  Molins de Rei. Curs 2022-2023

Feu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.