Hi havia una vegada, en un país Oriental, on la llei era tan antiga com els seus pergamins i tan selectiva com el vent que bufa només cap a un costat, entre deserts de paper segellat i oceans de tinta judicial, un home anomenat Álvaro García Ortiz, nascut a Lumbrales, terra fronterera de pedres vetones i memòria llarguíssima, fou portat davant el Gran Tribunal per un delicte difícil d’explicar, però fàcil d’entendre: tenir massa dubtes i massa memòria.
Els jutges del país Oriental —homes d’una Confraria secreta, que s’anomenaven pomposament la Confraria de nostra Senyora del Lawfare— s’havien especialitzat en fabricar sentències abans dels fets i en penedir-se’n després, amb molta dignitat i sense cap vergonya.
El cas contra García Ortiz havia nascut d’una sospita: que ell, o algú proper, fins es valorava aplicar la circumstancia molt agreujant de ser català, per allò dels papers catalans robats feia dècades per un altre règim que ningú no gosava anomenar en veu alta, havia facilitat dades relatives a un corrupte confés, que o encara convicte, molt relacionat amb els cercles corruptes dels grups antidemocràtics.
Amb un parell de vots en contra, que insistien en que calia aplicar el principi del in dubio pro reo es publicava la sentencia que tothom tenia coll avall que feia mesos que estava escrita.
Aquell desembre, mentre els carrers s’omplien de llums i perfums de torró, el Tribunal va llegir la seva sentència. El relatava un home amb veu cadenciosa, que semblava més un monjo que un jutge: “Amb dos vots en contra —va dir—, condemnem el ciutadà per afecció cultural desviada i per excés d’humanitat”.
La gent, que ja intruïa el veredicte des de feia mesos, va fer veure que s’ho prenia amb sorpresa. Alguns es van senyar amb la ma dreta i l’esquerra , d’altres es van mirar amb ràbia muda, i un nen, que no entenia res, va preguntar al seu pare:
—Pare, què vol dir “in dubio pro reo”?
El pare, que havia estudiat a Salamanca, li va respondre amb un somriure trist:
—Vol dir que el Nadal encara no ha arribat per a tothom.
Aquella nit, a Lumbrales, va nevar intensament , sobre les pedres del Castro de Las Merchanas, envoltat de silenci i de temps, una llum va brillar uns instants, recordant l’ombra dels Comuneros de Castilla , com si la memòria vetona recordés a tothom que cap frontera, ni de pedra ni de paper segellat, és eterna.