Avui ens hem assegut tots a taula. Un Nadal més.
Hi érem tots. Tots els que hi som. Però no hi havia el pare, a qui tant li agradaven els torrons de massapà, ni la mare, que gaudia veient menjar a tothom, ni la sogra Dolors que un mal de pit se l’endugué sense avisar, ni en Jordi, que ens obligava a cantar nadales passades de moda i que ens el va treure la carretera ara farà dos estius, ni els avis de Vic, que venien carregats de tomàquets, ni els avis de Balaguer, que els anàvem a buscar un dia abans i no marxaven fins abans de Cap d’Any, ni el cosí Jaume (el conco), al que li agradava fer cagar el tió amb els nens, ni la tieta Carme, que es menjava ella sola una caixa de neules, ni la veïna Pepita, adoptada per tradició i que quedava adormida a taula abans de menjar les postres.
Avui ja no cal desplegar tota la taula, perquè encara que estiguem tots els que hi som, no som tots els que hi havíem estat. I això és el que té Nadal, que tota l’alegria que et dona veure la gent que estimes reunida ve compensada amb l’enyorança de veure que hi ha llocs buits que ja no es tornaran a omplir. Empat agredolç.
Ens queda l’esperança, però, com musicava magistralment Ramon Muntaner, que potser algun dia ens reunirem al ball dels cent mil diumenges.