Era Nadal, al desert però, no hi havia pessebre ni estrelles. Només un silenci trencat pel brunzit dels drons i els crits llunyans d’una ciutat encerclada. A la base militar, els comandaments celebraven la seva “missió de pau amb precisió moral”. S’anomenaven “l’Exèrcit Ètic”.
Els soldats rebien instruccions sobre com actuar “amb valors”: podien destruir cases, però amb un discurs justificatiu; podien matar famílies, però només després d’emetre un comunicat que parlava de “defensa de la civilització”, assassinaven nens i infants i s’enduien nenes i noies joves per lliurar-les al GRAN pedòfil que els subministrava armament,.., es ventaven de tenir les consciències netes mentre el fang dels camps cremats els arribava al coll
Entre ells hi havia un jove soldat, anomenat Elior. Havia après que “ètic” volia dir fer el mal amb la tranquil·litat que ningú els jutjaria , i fer-ho mantenint el rostre tranquil, i fins amb un somriure.
L’Elior aquella nit de Nadal va veure una nena sota les runes d’un edifici. Vivia. Tremolava.
Li va donar un tros de pa, com si fos una ofrena.
Aquella nit, el comandament va anotar una baixa al passar llista, ningú sabia que li podia haver succeït a L’Elior
Els pastors del desert, explicaven que havien vist un home caminant amb una nena cap a l’est, on encara hi brillava un estel.
El vent del desert duu una veu que no poden amagar els altaveus de l’exercit d’Israel : “Cap exèrcit pot ser ètic quan les seves mans ploren sang.”