Fa temps que no visc el present ni palpo el moment. El món ordinari amb les seves històries tan materials i poc espirituals intenta treure’m de sobre el meu temps preuat, no vull permetre-ho, però és difícil. No hi ha una guerra més veritable que la que cadascú porta a dins, una que pot acabar amb rebutjar Déu o aproximar-s’hi. El món modern ens ha fet creure que no el necessitem per vèncer qualsevol repte, perquè mai no ens ajuda. I és clar que no ens ajuda si no ens ajudem a nosaltres mateixos primer, si ningú busca la pau interior ni demostra que pot convertir-se en l’amo de les seves decisions.
Sento compassió per tots nosaltres, perquè crec que no parem prou atenció al nostre interior, sigui per inseguretat o ignorància.
No obstant això, no oblido què és important. L’objectiu final de les nostres vides i el que en el fons ens uneix a tots, no és el que volem, sinó el que necessitem; la part més difícil és no confondre un verb amb l’altre. No demano que ens convertim en millors persones, perquè jo no controlo ningú i no hi ha ningú que arribi a la perfecció. Al cap i a la fi, només pretenc transmetre a tothom un pensament que, amb prou fermesa, crec que és més rellevant que qualsevol altre.
Vivim el moment. El present és l’únic que tenim, el passat i el futur no existeixen perquè només estan en el nostre cap. És l’ara el moment que destaca de debò. Tant se val qui hem sigut i qui serem, però com vivim el present, que és l’únic que realment conservem i podem observar amb claredat. Provem coses noves o hobbies que sempre ens han agradat, però amb paciència per tal de no buscar la immediatesa, i sense obsessionar-nos per tal de poder escoltar l’ànima. Tolerem l’avorriment, amb mesura, i això ens convertirà en éssers més assenyats i creatius. No som esclaus de ningú, ni tan sols de nosaltres mateixos. Cada dia pot ser el nostre últim dia. Quan ens llevem, cada acció que realitzem podria ser l’última de totes, una possibilitat que creix a mesura que ens fem grans. I arribada l’hora de dormir donem les gràcies per estar aquí, no només perquè som vius, sinó perquè continuem lluitant i no ens hem rendit. Les nostres vides no tenen preu; som valents, decidits i cada segon que respirem és vital. Hi crec molt en això, perquè sé que tenim un potencial enorme, no per canviar el món, sinó la nostra manera de veure’l. En els nostres viatges individuals sé que, en el fons, tots estem units per almenys un objectiu: trobar un món millor. Tots el busquem i al final d’aquesta vida, si treballem prou, l’acabarem descobrint.
Ajuda’t i Déu t’ajudarà, bon any nou.
Marc “Markus” Saula
Originalment publicat a: relatsencatalà.cat