A Gaza, el Nadal arriba com una alenada de pols i sal. No hi ha avets, sinó antenes esventrades; no hi ha neu, sinó cendra que cau suaument, com si el cel volgués amagar el crit dels nens darrere d’un vel de silenci.
En una casa mig ensorrada, una mare encén una espelma dins d’un pot de vidre esquerdat. La flama tremola amb el batec d’un cor cansat, però viu. Al seu costat, un nen observa el doll de llum com si fos una estrella fugaç atrapada. “És la nostra estrella de Betlem?”, pregunta.
La mare somriu. “Potser sí, fill. Potser guia els àngels perduts que tornen cada any per Nadal.”
A fora, els drons fan voltes com somnis de ferro que no dormen mai. Cada parpelleig del seu llum roig sembla una mirada que vigila les ànimes, una mena de rei Herodes celeste, que compta els batecs dels infants com si fossin pecats.
Mentrestant, el vent duu un xiuxiueig antic, com una pregària que es resisteix a morir: “Pau a la terra, fins i tot aquí.” Els minarets i els campanars muts semblen voler afegir-s’hi, però només el mar respon, traginant la veu d’un poble que encara canta.
Un vell pastor entra pels carrers plens de runa. No duu ovelles, sinó records. Porta a coll una manta com si fos un nadó. L’estén amb cura entre dues pedres, i d’aquell teixit gastat neix el símbol: un pessebre fet de sorra, fang i esperança. Un colom de paper fet per un nen hi descansa, amb les ales mig cremades però encara obertes.
Quan la nit cau, una llum curiosa es filtra entre els núvols: no és de cap estrella, sinó d’una bengala distant. Però en aquell instant, tothom la mira com si fos miracle. Els infants surten al carrer, alcen les mans, i riuen. Per un moment, Gaza sembla Natzaret.
I el cel —potser per vergonya— abaixa la mirada. Cap bomba cau aquella nit. Només la brisa, que acarona les espelmes i fa tremolar l’esperança com un batec de vida.
Perquè fins i tot sota les botes de la guerra, l’ombra de l’amor continua caminant.