Al REINO, la corrupció ho impregnava tot. Als carrers lluïen garlandes i llums mentre les famílies comptaven les monedes per arribar a fi de mes. Els governants brindaven davant les càmeres, prometent prosperitat, mentre darrere els murs dels palaus es repartien favors, càrrecs i silencis. Ningú gosava protestar ja: els jutges obeïen ordres, els policies cobraven sobres, els periodistes callaven.
Però aquell desembre, el fred va portar novetats. Uns homes callats, vinguts de molt lluny, creuaren l’oceà amb maletes sense nom. No buscaven feina ni refugi: oferien justícia a pes de plata. A les xarxes subterrànies del REINO, la gent desesperada va començar a xiuxiuejar adreces, cognoms, comptes ocults. Cada encàrrec es complia amb una precisió gèlida: una explosió en un pàrquing, un tret darrere un despatx, un vehicle que mai no arribava a casa.
La nit de Nadal, la televisió va interrompre el cant dels infants amb una notícia esfereïdora: una dotzena de ministres, els líders dels partits antidemocràtics, cinc presidents autonòmics , tres banquers i dos bisbes havien estat trobats morts. Els carrers, plens de llum artificial, van quedar muts, com si fins i tot el vent s’hagués aturat.
Al matí següent, per primer cop en dècades, el poble va sortir al carrer no per demanar, sinó per mirar-se als ulls.
El REINO, tacat de sang, va començar a rentar-se les llàgrimes. D’aquell Nadal de por i justícia salvatge, naixeria una nova esperança. No seria pura, ni eterna, tot feia pensar però, que el poder havia après a tremolar davant la paraula poble.