Al País Oriental no hi havia indis. Feia fred i la boira d’hivern embolcallava les estàtues de prohoms i militars jubilats. Al cafè del centre, els vells repetien un refrany vingut de l’altra banda del mar: “El millor indi és un indi mort”. Ningú recordava ja què volia dir “indi”, però tothom trobava una manera d’aplicar-ho.
Els jutges en deien dels estudiants que es manifestaven per demanar llibertat i justícia, i eren contraris al lawfare
Els policies en deien dels obrers que es manifestaven per millors retribucions i per conciliar treballi vida familiar
Els diputats, sobretot els dels partits antidemocràtics , de qualsevol que els contradigués.
Pel Nadal, a la plaça van aixecar un betlem ple de figures noves: hi havia pastors vestits d’uniforme, àngels amb toga, traficants de drogues, de persones, corruptes,.., i un Nen Jesús envoltat de filats. A la nit, un home vell, que encara creia en les paraules, va clavar un cartell al portal del pessebre:
“El millor home és el que sap perdonar.”
L’endemà, el cartell havia desaparegut, alguns veïns jurarien però, haver sentit, en aquell alba, un cant molt suau, com si l’infant mateix hagués rigut entre la palla.
Des d’aleshores, el refrany es comença a dir més baix. I, a poc a poc, el Nadal va tornant a tenir sentit
“El millor home és el que sap perdonar.”.