La meva dona, que és la primera crítica que tinc a les meves narracions, sempre diu que el món que ”dibuixo” es fals, no existeix… Sincerament, sé que té raó, però, perdoneu, no ho sé fer d’altra manera.Relat escrit entre el 29 de setembre i el 5 d’octubre de 2005.BaldiriS’acosta Nadal.La primera quinzena de desembre ha sigut molt freda. Els dies que falten per acabar el mes i l’any no sembla que vulguin afluixar gens. La feina que té en Baldiri Ridau de venda de llibres a domicili no li satisfà, però… és l’única que ha trobat. No li agrada anar d’un cantó a l’altre trucant portes, però… és l’única feina que ha trobat.S’acosta Nadal. En el que va de mes ha fet poques vendes, i això, comptant que no li retornin cap de les comandes. Definitivament, no li agrada la feina. No li agrada… tractar… d’enredar la gent… Ja que ell considera que si algú vol comprar un llibre, va a la llibreria; ningú s’espera que els li ofereixin a casa. A més a més, sap que no té poder de convicció i que, pràcticament, només ven a aquells que ja estan convençuts de bell començament.No li agrada passar fred. Sempre ha sigut molt fredolic. Quan va treballar a les oficines d’una fàbrica de frigorífics, el seu despatx gaudia sortosament d’una bona calefacció. Llàstima que el negoci va fer figa i va anar a l’aigua…L’única cosa que li agrada de la nova feina és la llibertat que té en l’horari, però aquest mes… necessita diners. La Mònica Cases, la seva parella, sortirà de comptes a fi de mes… O sigui que els espera un bon regal de Reis. No, no, aquest mes hauria de aconseguir més vendes… s’han de fer més visites.Evidentment, en Baldiri estava fet un veritable embolic. Feia un any que vivia en parella; feia vuit mesos que va saber que esperaven; feia sis mesos que s’havia quedat sense feina; feia quatre mesos que intentava col·locar enciclopèdies a domicili…Aquest Nadal vindrien a dinar els seus pares i el seu germà, i la mare de la Mònica i les seves dues germanes… Volien quedar bé… Volien llimar una mica el fet que cap de les famílies havia acceptat de bon grat la seva decisió de viure junts sense casar-se…MònicaMònica Cases se sent molt contenta. Ella sempre ha estat una noia alegre i optimista, i, des que, amb en Baldiri, van decidir anar a viure junts, encara ho és més, de feliç. S’avenen molt. Ella és conscient que n’hi ha de fer molt, de costat; és molt bon noi, però li manca un xic de decisió. Sap que la seva mare i les seves germanes estan del seu costat… Sap que als pares d’en Baldiri els costarà una mica… però que acabaran acceptant la situació… Sap que en Gregori, el germà petit d’en Baldiri, els recolza de bell començament… Sap que tard o d’hora, tot, tot s’arreglarà.S’ha de donar temps al temps, sense pressa, però s’ha de donar temps…La Mònica treballa des de fa deu anys en la Gestoria Rialp. Fa jornada de matins solament. En Florià Rialp, el seu cap, de sempre que ha permès que faci l’horari que més l’interessi, ja que sap positivament que la feina se la treu dels dits en un moment. Ja han acordat que quan arribi l’hora, mirarà de fer de la baixa maternal el mínim imprescindible… Ja s’ho combinarà… ja s’ho combinarà!…Sap que en Baldiri, encara que ell es valori per sota de les seves possibilitats, acabarà trobant una bona feina… Temps al temps…Baldiri i Mónica—Baldiri, com vas de vendes aquest mes? —preguntà la Mònica des de la cuina.—Malament —respongué en Baldiri, mentre parava taula per dinar—. Malament; és el pitjor mes. Em creia que vendria més que mai, però de cara a Nadal la gent s’ho pensa una mica. Intento enfocar-ho com un bon regal… però ni així… La gent prefereix altres coses.—Bé, no t’hi encaparris massa —digué la Mònica, pacientment—. De moment, jo encara tinc un lloc de treball fix…—Sí, però tenim moltes despeses… i ens en venen més… No m’agrada la sensació que sento de no col·laborar el suficient…—Calla! Calla! Les despeses fixes les tenim controlades. Les que ens vénen ens fan il·lusió. No et desanimis. Segurament que aviat trobaràs una feina més adient a les teves aptituds.Sí, veritablement, en Baldiri havia tingut sort amb la Mònica. No l’amoïnava mai, el deixava lliure de fer i desfer… S’avenien molt. Li dolia no tenir una situació econòmica més còmoda, quasi més per ella que per ell. De totes maneres, havia de trobar un lloc de treball que li donés més satisfacció… Es considerava un bon comptable… Havia donat veus… Havia enviat uns quants currículums… Se’n sortirien!Baldiri i senyor Lavall—Baldiri, això no pot ser. Aquest mes vas molt fluix de vendes —li rondinà en Froilà Lavall, cap de vendes d’Edicions Bon Vent i Canoa Nova—. Al pas que vas no cobriràs la xifra que tens assignada…—Ja ho sé, senyor Lavall. Que més voldria jo, que augmentar les vendes!… Però, la gent no està per despeses… Tothom diu, en el millor dels casos, que torni un altre dia…—El teu company Ricard Cardona no pensa igual. En el que va de mes ja ha superat la xifra del mes passat…—Però ell… —es defensà en Baldiri—, ell té una zona més distingida…—No busquis excuses. És cert té una zona més bona, però no estem parlant de quantitats, cosa que ja és interessant, estem parlant de percentatges de vendes…—Sí senyor —el tallà un xic alterat—. Intentaré ser més convincent…—No ho intentaràs: ho faràs! Va, no en parlem més. Agafa la tarifa de les novetats i treballa, treballa de valent. T’has de convèncer a tu mateix que no es poden negar a comprar.—Sí, senyor Lavall, ho int… ho faré!… No li càpiga cap dubte.Froilà Lavall“Aquest Baldiri! Li falta nervi —pensa el senyor Lavall—. Li falta nervi, no té empenta…” En canvi té presència, és educat, però no… no arribarà a ser un bon venedor. Ha intentat, més d’una vegada, motivar-lo però no ho aconsegueix.És una llàstima que en aquests moments no faci falta cap administratiu. Per això sí que en té, d’aptituds. És una llàstima…Baldiri i germans VidalRenoi quin fred que passa en Baldiri! Falta una setmana per Nadal… Ha fet quatre vendes mal comptades… Si no té un cop de sort, no farà res. Té fred, entra al bar de la cantonada. Es prendrà un cafè amb llet ben calent… i un parell de croissants. El senyor Lavall, “En Froilà de totes les bronques”, com el coneixen a l’empresa, el burxa massa. No sap mai què contestar-li… Té ganes, moltes ganes de trobar un altre lloc de treball.Mentre es pren el cafè, mira la secció d’ofertes de feina del diari… Ho fa d’una manera mecànica, sense gaire esperances.No troba res que l’interessi. Té la mirada perduda… les idees se li barregen dins del cap. Què ha de fer? Ben mirat no es pot queixar… Li agradi o no li agradi, té una feina, poca cosa… però té feina. I té una companya que el recolza, que li fa costat. Té la gran il·lusió del que vindrà… Volien esperar una mica, però…Acaben d’entrar dues persones que li són familiars… Sí, sí; són en David i l’Octavi Vidal, aquell parell de bessons que van anar a escola amb ell… Quants anys que han passat… deu?… dotze… En una altra situació, els aniria a saludar, avui, però, no es troba en l’estat d’ànim adequat… L’han vist… l’estan mirant. L’hauran reconegut?—Octavi, vols dir que aquell de la tauleta del fons no és en Baldiri? —preguntà en David Vidal al seu germà.—I tant! I tant que ho és! —cridà l’Octavi—. Baldiri! Baldiri! Què fas per aquí? Què no ens coneixes?—Sí!… Sou els Vidal, en David i l’Octavi. Seieu, seieu —digué en Baldiri amb una barreja d’alegria i mal humor.—Encara treballes a Frigorífics Refrescants? —preguntà l’Octavi.—No. Va tancar fa sis mesos i mig —contestà secament—. Què voleu prendre?—Ja hem demanat. Ja ens ho portaran. I així, ara, de què treballes?—Intento vendre llibres a domicili —contestà de mala gana—. No voldreu pas una enciclopèdia?…—No! i ara! Ja en tenim! —exclamà en David—. Intentes?… Vols dir… que no en vens?—Només faltaria! És una manera de dir-ho. Em va força bé. Vaig tirant. I vosaltres, què feu? —preguntà per compliment.—Continuem el negoci de transports del nostre pare. Ja estava encarrilat i nosaltres l’hem potenciat una mica més. Recordes aquells festius quan jugàvem dins el garatge sense que el nostre pare ho sabés? —digué, somrient amb nostàlgia, l’Octavi.—Sí que ho recordo —contestà, una mica més animat, en Baldiri—. En aquells anys ens vèiem cada dia al cole, i, de tant en tant, jugàvem a casa vostra o a casa meva…Octavi i David Vidal—És una llàstima que tinguem tanta pressa avui —es queixa en David—. M’ha agradat molt, després de tants anys, trobar-nos en Baldiri. Octavi… què et semblaria si oferíssim feina a en Baldiri?—Em semblaria perfecte. De petits ens aveníem molt. Era un xicot seriós i estudiós… És de suposar que no ha canviat, però pensa que volíem promocionar en Maurici…—Sí! Tens raó. De totes maneres, sembla que en Baldiri està prou content de la seva feina. Potser encara li posaríem un problema a sobra…—No sé que pensar. Jo no l’he vist gaire alegre…BaldiriLi havia agradat tornar a veure els seus amics d’infantesa. De petits sempre anaven junts. Després la vida els va fer anar per diferents camins. Ells, els Vidal, ja tenien feina de bell començament en la petita empresa del seu pare: Trans-Vidal. Ell, al contrari, la va haver de buscar. Va tenir sort. Va entrar a l’empresa Frigorífics Refrescants. Va entrar-hi per fer encàrrecs, i, de mica en mica, a poc a poc, va anar pujant. Hi va passar onze anys. Llàstima que l’empresa se n’anés en orris…Van quedar per tornar-se a veure amb més temps, passat Nadal, el 28 de desembre, sense que fos una innocentada, en el mateix lloc i a la mateixa hora. Els germans Vidal tenien una mica de pressa, però volien parlar més amb en Baldiri.Bé, ja havia perdut prou temps. Acabà d’un glop el cafè amb llet, plegà el diari que encara tenia mig estès a sobre la tauleta i el posà dins la cartera que tenia oberta, a terra, al seu costat. Va anar a pagar al mostrador… Vaja! Els Vidal ja ho havien fet. Sortí al carrer, una onada d’aire gelat el va envoltà… Se sentí malament… Decididament, avui no era un bon dia. Els carrers guarnits, plens de gent atrafegada que anava amunt i avall. Tot, tot l’atabalava. A mida que anaven passant anys… no gosava dir-ho, però, a ell, les festes de Nadal més aviat li produïen tristor que alegria. Quan era petit… Quan era petit, era una altra cosa. Recorda que tot, tot, era alegria, tot era il·lusió; a l’escola, preparant les felicitacions, el vers de Nadal que li podia suposar unes bones estrenes; a casa, el dinar de Nadal, on s’utilitzaven els coberts bons que deia la mare —coberts d’alpaca que només es feien servir per Nadal i per Cap d’Any—, aquella sopa amb aquells galets tant grossos… el caga tió, els torrons… el pessebre… on no hi podia faltar el caganer… Les felicitacions del sereno, del vigilant, de l’escombriaire amb els seus versets una mica carrinclons…Baldiri i MónicaBé, el dia de Nadal ja s’acaba. En Baldiri i la Mònica estan contents. Tot ha anat molt bé. Els pares d’en Baldiri ho han assumit. La mare millor que el pare. En Gregori, el seu germà, els ha dit que si bategen la criatura, ell en voldria ser el padrí. La mare de la Mònica encara ho ha paït millor i les seves germanes, la Francesca i la Rebeca, han decidit pel seu compte que si és nen, la Francesca en serà la padrina, i si és nena, ho serà la Rebeca. No els ho han preguntat, ni proposat… els ho han confirmat.“Nadal deprimeix”, pensa en Baldiri… Però, de totes maneres, les reaccions familiars l’han animat força. La Mònica continua igual, ella ja ho sabia… com sempre!—Baldiri —digué la Mònica—. Què t’ha semblat?—Que com sempre tens raó… Què… Què et sembla si… quan sigui el moment bategem la criatura… i… ens casem!—Vaja! Tan modern que eres! Què t’ha agafat ara?—No ho sé, Mònica, però… de sobte, sento la necessitat de fer-ho… Potser… el fet que la família ja no ens doni pressa.—Baldiri —el tallà la Mònica—. No busquis excuses… Però… parlem-ne, parlem-ne…Família RidauEls senyors Ridau sortien de casa d’en Baldiri i la Mònica i anaven cap a casa seva. Anaven sols. En Gregori, el fill que encara vivia amb ells, havia sortit a mitja tarda per anar amb els seus amics.—Baldiri —digué la senyora Gregòria—. Veus com el nen és feliç amb la seva Mònica?…—Sí, ells sí que en són, de feliços… Però encara que he fet bona cara… no n’estic, de satisfet del tot!—I que et penses que jo sí… Però s’avenen… s’estimen… estan l’un per l’altre… Si el nen està bé, jo, ja estic contenta!—No, si encara tindràs raó! Això, en els nostres temps, no passava!—Vols dir, Baldiri… —ironitzà la senyora Gregòria—. Vols dir que el que tens… no és una mica d’enveja?…—Deixem-ho córrer! Deixem-ho córrer —contestà el senyor Baldiri.—Tu molt dir que deixem-ho córrer, però estic segura que tinc raó.—Gregòria… Gregòria! No em facis parlar… que encara te l’hauré de donar, la raó.Família Cases—Nenes, què us ha semblat aquesta parella tant moderna? —preguntà la senyora Cases a les seves filles.—Mama, jo els he vist molt bé! I tu, Francesca?—A mi no cal que em pregunteu res. Ja sabeu que de bell principi vaig estar de la seva part. En Baldiri és molt bon noi… Mama, no pateixis. Pensa que són feliços així. Què més vols?—Teniu raó. Davant d’ells faig el cor fort, però… ja ho sabeu… sóc antiga. Voldria… voldria que es casessin!—Mama, és que tu ho ets molt, d’antiga! La majoria, avui en dia, s’ajunta… per què serveixen els papers?…BaldiriNadal ja ha passat. La situació familiar ha millorat. La Mònica es troba molt bé.Avui és 28 de desembre, i en Baldiri s’ha de reunir amb els germans Vidal… Sí, sí… ho té decidit: els dirà que busca feina, que els va enganyar quan els va dir que li anava tan bé venent llibres…No, no els dirà res. El seu orgull no li ho permet…Ben mirat, amb l’Octavi i en David havien sigut molt bons amics… Per què… perquè no es pot sincerar amb ells?…Sí, sí; ho faria. Estava ben decidit. I, a mida que la decisió anava prenent més i més consistència, en Baldiri s’adonava que el fred perdia intensitat…Joan Gausachs i Marí
LA PLAÇA D’APARCAMENT

El país passava per una més que delicada situació econòmica; ho teníem tot en contra ; els “castellans” – nosaltres sempre designàvem amb aquest mot als nascuts fora de Catalunya; andalusos, murcians, extremenys, gallecs, …. es malfiàvem del “seu govern” , i nosaltres des de sempre desconfiàvem no tant sols dels polítics professionals, sinó també dels “funcionaris d’espanya” i i fins de la major part dels qui malgrat viure entre nosaltres d’ençà de la guerra Civil, s’obstinaven en el “ seu dret a parlar en cristià “ ; dret que derivava en no poc casos, de l’assassinat a cops de Creu dels catalans que defensaven el seu país, la seva família, la seva llengua, i fins les seves creences cristianes; allò de tots som fills de Déu i germans en Crist !.
L’activitat s’anava aturant, i aquesta situació generava més i més preocupació quan a la rapidessa de la recuperació de la nostra economia; calia mantenir el consum !, en bona mesura evitar l’agreujament estava en les mans de les classes populars i treballadores “!!
Com era d’esperar aquestes reflexions fetes en català i per catalans tenien un clar rebuig per part dels “castellans” acostumats a trobar-se la feina i la taula parada !
M’explicaven que lluny d’enfortir-se la solidaritat entre les classes baixes i mitges, hi havia qui aprofitava per espoliar -amb l’argument de la crisis – als seus mateixos , amics, companys, veíns ,…. ; l’eina de l’espoli ?, el preu de mercat, quina sinó ?
Va ser sonat el cas de la plaça d’aparcament, que més d’un volia quasi regalada, malgrat ser conscient que la seva venda tenia una relació clara, amb l’estat de general corrupció urbi et orbe, que havia esclatat finalment amb les famoses hipoteques subprime. Els propietaris amb l’ajuda de la seves famílies van aconseguir mantenir-ne la titularitat registral en espera d’un canvi – el retorn a la lògica – en les condicions del mercat.
L’ajuntament havia decidit convertir el carrer en zona peatonal, i únicament els qui tenien una plaça d’aparcament tenien ara dret d’escatir-hi amb vehicle !!!
Com maldaven ara per comprar – al preu que fos – aquella plaça de pàrquing! .
La saviesa catalana ho recull de forma molt gràfica “ de porc i de senyor se’n ha de venir de mena “, finalment cap dels “miserables” tindria el goig de fer-se amb l’ansiada plaça!
Abans de Nadal, concretament el dia 24, per un preu just i raonable, es signava la venda davant notari, i esdevenien nous propietaris una parella d’autèntics catalans; que no son amic lector contra el criteri més general, “ tots els qui viuen hi treballen a Catalunya “, sinó clarament NOMÉS, els que viuen i deixen viure !!!!!
Senyor allibera al teu poble d’aquest jou tant pesat, de la Unidad de Destino en lo Universal !!!!
(c) Antonio Mora Vergés
PENJAT D’UNA PEDRA

El dia de Nadal de 1925, un dilluns, arribà un telegrama per a la Senyora, Josefina Nebot, que vivia sola en un pis del carrer Mercaders de Figueres. El telegrama era del sergent de carrabiners de Cantallops i feia referència al fill de la senyora.
La Josefina Nebot passà la Nit Bona més amarga de la vida. Se n’anà amb el telegrama a la caserna de la Guàrdia Civil, on ja estaven assabentats de la desaparició perquè els excursionistes els havien avisat, igual que als carrabiners. La dona tingué temps de veure els grups de rescat que sortien de la caserna, abans que l’angoixa li fes perdre el coneixement.
Quan enviaren aquest missatge, Josep Nebot, encara romania en una protuberància d’un espadat de la muntanya de Requesens . Encara hi romandria 24 hores des de la seva caiguda.
Vint- i – quatre hores sobre una roca, sense cap arbre que l’abrigués, ni una trista figa madura per xuclar. Vint-i-quatre hores en les tenebres o sota l’abrasadora llum del sol; esperant i resant. Vint –i- quatre hores observant automòbils massa llunyans per què escoltessin els seus crits. Una veritable prova, un fet de valor i resistència entre les històries de les muntanyes.
Poques setmanes després, quan vaig conèixer, Josep Nebot, vaig comprendre millor la proesa que li va permetre sobreviure, però només una mica millor. Perquè aquest noi que practicava l’excursionisme des dels 18 anys, era un home de constitució forta, una mica més baix que la mitjana, però amb un pit i uns braços molt superiors als corrents. Amb 25 anys, tenia l’aspecte tranquil i confiat d’un home de molta més edat. Cabells negres ondulats, li cobrien el cap; se li arrugava el front quan reia, un agut nas arremangat i curt trencava l’aire com la punxa d’un cim. La resolta barbeta i el fulgor que li brillava als ulls deien: “M’agrada la vida i penso treure-li’n el que pugui”.
Josep Nebot m’explicà com va caure el precipici aquell migdia abans de la Nit Bona ; El temps no era excessivament fred i el cel lluïa clar i pur. Caminava pel coll de Requesens cap al castell. A un pas viu i guardant forces per tornar quan girà l’esguard per contemplar el vol d’una gralla. Relliscà amb l’herba seca. Quan se n’adonà estava damunt d’aquell roc allunyat de qualsevol element on poder agafar-se per pujar o baixar. Sabia que quan hom es troba en aquests tipus de problemes el primer que cal és no atabalar-se i pensar. Intentà cridar però el cop al costat havia enfonsat les costelles als pulmons i no tenia aire per fer veu. S’estirà ben llarg i deixà passar el temps i el dolor. Notà l’abric del sol del migdia, sentí que les forces li tornaven i prova de cridar. Aquesta vegada si que li sortí veu.
– Socors ! socors… !
–
¿Haurien notat ja la seva falta ? El club d’excursionisme de Figueres ja se n’hauria adonat que li havia passat alguna cosa ? S’adonà que Venus brillava intensament i anunciava la nit de Nadal. Va veure uns llums d’automòbil que s’apropaven, cosa que el féu endevinar que la carretera general passava quasi sota mateix de la roca on estava penjat. Serien gent que el venien a busca ? buscà còdols i intentà fer blanc en el automòbil r que pujava, però el cotxe passa sense adonar-se de res. El cel anava perdent la llum i la nit l’anava cobrint de fred i de foscor.
Quan ficà la mà dreta a la butxaca i notà el contacte fred de l’aram del vell encenedor de guspira i metxa, notà com el cor li feia un salt d’alegria. Arrencà desesperadament amb les mans nues arbusts, arrels i branques. Amb mocador de butxaca, assecà cada fulla, i cada branca perquè s’hi abrandés el foc.
Després d’un intens esforç i d’una bona angoixa el caliu de la metxa s’agafà a la foguera de la qual en sortí un dèbil fum. Es tragué tots els elements combustibles de la butxaca per tal de consolidar la foguera. Esgotat, s’estirà al costat del foc. La incomoditat i el dolor al costat l’impediren dormir. En aquelles llargues hores veié els llums de diversos cotxes que passaven per la carretera. Els intentà atraure a cops de roc i crits de desesperació però fou inútil. A les sis del matí, per fi la son el va vèncer.
Eren els fars que una i altra vegada, en Josep veia passar i tractava d’atraure sense resultats. A les sis de la matinada s’adormí a l’escalfor de la foguera. Tingué un estrany somni, en el qual li va a aparèixer el rostre tranquil·litzador de la mare. Era una imatge sorgida de la nebulosa dels seus primers records, era la mare que l’acaronava quan era un nadó. El mateix rostre que li ensenyà les figures del pessebre i li indicà que la Verge Maria era la mare del nen Jesús.
L’aleteig d’un falcó el sobresaltà, eren les 10 del matí, el foc estava quasi apagat i el paisatge era blanc de gebrada.. Va bufar el foc en un intent desesperat de revifar-lo. Poc a poc els carboncles agafaren el color vermell incandescent, de manera que una lleu flama s’elevà. Hi posà les mans, i començà a saltar. Mirà la intensa gebrada que tenia al voltant. Es tragué el talla plomes d’excursionista per arrossegar el gebre al plat d’alumini. Un cop tingué el plat mig ple el desglaçà al foc i es va veure l’aigua. Sentí com el líquid li baixava per la gola, li arribava a l’estómac i li donava vida. Una forta fiblada al costat, li recordà el fort cop que patia.
Al mig dia els grups de rescat resseguien a peu tota la muntanya i cridaven intensament, però en Josep jeia desmaiat sota el Sol que queia sobre la pedra. Si no hagués estat per la fallida del coneixement els hagués sentit. Cap a les cinc de la tarda, quan el dia començava a fer fallida, el caporal de la Guàrdia Civil de Figueres, Casiano Prieto, observà una figura inanimada als binocles. A primera vista semblava un maniquí d’aparador llençat a un precipici, però tenia clar que era l’home que buscaven.
– Si està vivo aun tendrá una feliz Navidad – digué, als que l’envoltaven. El caporal concreta que ell segur que tindria un dels Nadals més inoblidables de la vida, però que el donaria per molt bo si en Josep es salvava.
A les 6 de la tarda, gràcies a un improvisat arnès, en Josep era hissat de la roca que l’havia mantingut viu durant vint-i-quatre hores. Havia passat un dia i estava salvat. Dins el cotxe, va perdre el coneixement. Quan obrí els ulls a l’hospital el primer que veié fou el rostre de la mare, la Josefina Nebot. Uns dies després, amb tres costelles trencades, va poder tornar a casa seva, on els membres del club d’excursionistes li regalaren una copa de plata.
Ja a la primavera el vaig veure que passava per la Rambla amb un motxilla. Em va dir que anava preparat i que no em preocupés perquè una mica més amunt hi havia un grup de caminadors que l’esperaven. El grup pujà a un autocar amb la bandera catalana, que segons em digueren es dirigia la Canigó.
Xavier Valeri
DROSOPHILA MELANOGASTER
S’havia fet una reputació en el món científic; cervell fred, mans hàbils, intel·ligència desperta; tothom li augurava un futur esplèndid però,,,, ,en aquest moment de la història – com en totes hi ha un personatge negatiu, carregat de rancúnia, al qui la enveja fa quasi embogir – ens apareix un cap de Departament que amb els més vils recursos del moobing evitarà – una vegada més – que una persona brillant li faci ombra. Us estalvio el detall de les misèries de l’actuació del “ brillant investigador “ glòria de la ciència catalana !La Drosophila melanogaster , aguanta – sense el recolzament de cap company/a – el tracte vexatori, els comentaris calumniosos sobre la seva vida personal, el retall considerable dels seus ingressos,… com tothom fa en aquests temps durs ,fins que s’acaba trencant la seva resistència;intueix un estat depressiu, darrera del seu estat d’ànim, cada cop més desencisat, trist, negatiu,…. i decideix que per damunt del seu amor ala ciència i la investigació, hi ha el seu dret a una existència digna.Vaig coincidir amb la Drosophila melanogaster en un sector molt diferent al de la ciència i d’investigació; en una entitat d’estalvis.Ben aviat les seves qualitats, cervell fred, mans hàbils, intel·ligència desperta; a la que s’afegeix una voluntat de ferro, i una lògica ambició de millorar, van fer que successivament passes : de la finestra d’atenció al públic, a fer tasques comercials, a exercir d’apoderada de facto, per rebre ben aviat la confirmació, i finalment assolint la responsabilitatd’una petita oficina de tres empleats.El món – segons la saviesa popular – és un mocador, i trobem la Drosophila melanogaster, com a Directora de Zona, en el mateix territori en que no feia massa temps va patir tracte vexatori, els comentaris calumniosos sobre la seva vida personal, el retall considerable dels seus ingressos,…El laboratori on havia treballat passava per una situació difícil; qui no en aquests temps tèrbols ? , i l’actual Director – el nostre Cap de Departament, rancuniós, negatiu, carregat d’enveja – queda corprès en reconèixer en la Directora de Zona, l’antiga col·laboradora a la que havia blasmat fins a fer-li deixar la feina !!!!Les dades econòmiques semblen contundents, i la viabilitat del laboratori més que dubtosa, la nostra Drosophila melanogaster sap però que del seu tancament se’n derivarien perjudicis potser irreparables per al conjunt del’economia catalana. Exposa aquestes raons a la seva entitat de crèdit, i el Director General, que entén perfectament la situació – i coneix les seves habilitats científiques – li proposa fer una Join venture amb la societat del laboratori, amb la condició però, que la responsable de la gestió sigui la nostra Drosophila melanogaster !!El laboratori avui continua actiu – més actiu que mai – , quan a l’antic Cap de Departament, continua exercint aquesta tasca, ara aplicant però criteris objectius i mesurables en totes les seves actuacions, tant les d’ordre científic, com les de gestió del personal.La Drosophila melanogaster rebrà aquest Nadal un merescut regal; el seu nomenament com a responsable de l’àrea científica de la seva entitat de crèdit, amb la categoria de Sots-Directora General.El vinagre acostuma a tenir un bouquet delicios, oi ?Ah! , que alguns no sabíeu que la Drosophila melanogaster és coneguda també com la mosca del vinagre ?.Que també a vosaltres se us facin realitat tots els somnis !Bon Nadal !!!(c) Antonio Mora Vergés
UN NADAL

Les llums ja estaven penjades, i la neu cobria tots els carrers. Passejar pels carrers era d’allò més emocionant. A cada pas sorgia una nova sorpresa: un Pare Noel repartint caramels, botigues replenes de joguines, i molt ben guarnides… la màgia estava preparada.
Aquell Nadal el passàvem a casa dels oncles, a Finlàndia. Tant ells, com els meus cosins, feia molt de temps que esperaven aquest moment per poder-nos reunir.
La seva casa era molt gran, amb tantes habitacions, que ens hi vàrem poder instal•lar tots: els meus pares, l’àvia, la meva germana petita i jo.
Jo estava molt contenta d’anar a veure’ls, i la veritat m’estava agradant molt aquell Nadal ple de neu. Però hi havia una cosa que no havia calculat. A Finlàndia, com en alguns altres països, no passaven els Reig Mags. Allà tothom demana els seus regals al Pare Noel. A mi m’entristia una mica no poder saludar al Melcior, al Gaspar i al Baltasar.
A més a més, m’ho havien d’haver dit abans no envies la carta. Enguany els hi havia demanat un munt de joguines, i a més una casa nova. La que tenim està molt vella i atrotinada, i la mare sempre diu que vol canviar-la. I és clar, si hem de tenir una casa nova, d’aquelles amb jardí, el pare no es pot negar a tenir un gos.
Això també ho vaig demanar a la carta.
Ara, aquí a Finlàndia, no sabia com comunicar-me amb el Pare Noel. I ni que li fes una carta, potser no entendria el meu idioma.
Si tot just no entenc jo la meva lletra! Els Reis sí, que ja hi estan avesats, però ell, que ni tan sols em coneix!
De totes maneres estava ben decidida a què aquest fet no m’entorpís la màgia d’aquell Nadal. Segurament tindria regals bonics, potser fins hi tot més bonics que els que havia demanat.
El que no vaig imaginar, ni per un moment, és com de màgics, de bonics i també d’estranys havien de ser aquells dies.
Tot va començar a embolicar-se la nit abans de Nadal. Havíem arribat a casa dels meus oncles, gelats de fred. Abans d’arribar a la casa, hi havia un petit llac completament glaçat, i hi vàrem estar patinant. Ens ho havíem passat d’allò més bé, però jo havia caigut moltes vegades, i m’havia quedat negada. En arribar, vaig pujar ràpidament a la meva habitació. La meva, com totes les altres tenia una petita llar de foc, i tenia ganes d’asseure’m al davant, canviar-me de roba i veure guspirejar el foc una estona.
Però mentre m’entretenia veient el ball que feia el foc, vaig sentir quelcom d’estrany. Era com si l’habitació s’estigués escalfant molt ràpid……. massa ràpid.
Mentre decidia si aquell fet insòlit era una realitat o només producte de la meva imaginació, em va semblar senti un soroll, just darrera meu.
-Ja està, la pesada de la meva germana! – vaig pensar.
Però en girar-me, vaig descobrir que a la paret, just al costat del llit hi havia una porta. Una porta que els dies anteriors no havia estat allà.
-Maria! Dóna’t manya, i baixa! El sopar és a taula! – em cridava la meva mare.
Amb un fil de veu, i sense atrevir-me a moure’m del lloc, vaig dir:-Mare, puja, siusplau!Quan la meva mare va entrar a l’habitació em vaig tranquil•litzar una mica, però la tranquil•litat em va durar ben poc.
-I dons? Fa molt de fred en aquesta habitació. Li diré a l’oncle que pugi a mirar-s’ho. Què volies Maria?
-Molt de fred? – pensava jo, sense poder articular ni una sola paraula.
-M’has fet pujar per no res? – va insistir la meva mare, mentre mirava la cara de tanoca que se m’havia quedat. – Que em prens el pèl o què?
Fent un enorme esforç per controlar la meva por, vaig dir:
-Laaa portaaa!
-Què li passa a la porta? – va dir la meva mare assenyalant la porta de sortida de l’habitació.
-Noo!, l’altra porta!
-Maria estàs acabant amb la meva paciència. Canviat de roba i baixa, o faràs que m’enfadi. – va dir sortint de l’habitació.
No podia ser! La meva mare havia estat tota l’estona a tocar de la porta, i no l’havia vist! Però la porta era allà! I aquella calor!
Fent un esforç per no tremolar, em vaig aixecar, em vaig vestir, i vaig sortir corrent d’aquella habitació cap al menjador.
Quan hi vaig arribar, tothom estava molt alegre. La taula estava molt ben parada i el menjar semblava d’allò més bo. Els meus cosins i la meva germana corrien amunt i avall molt nerviosos. Aquella nit s’havien de posar a dormir molt d’hora, perquè el Pare Noel pogués baixar per la xemeneia i deixar les seves joguines…. i es clar!… Per la xemeneia!… Per la xemeneia de la meva habitació!… Per això hi feia tanta calor! Potser el Pare Noel ja havia començar a baixar, i havia quedat allà travat.
Vaig començar a tremolar. Si aquella nit, aquell home gras, barbut i vermell sortia de la meva xemeneia, de ben segur que em posaria a cridar i espatllaria a tothom la festa.
La meva mare es va apropar preocupada.
-Et trobes bé, Maria? Estàs molt estranya. – va dir
Jo no podia explicar-li la meva teoria, perquè entre d’altres coses ella no havia notat la calor. Què podia fer?… No podia fer res! Tan sols esperar, i desitjar estar equivocada.
El sopar va transcórrer alegrement. Els meus cosins cantaven Nadales del seu país, i jo i la meva germana fèiem el mateix amb les de la nostra terra. Bé, la meva germana, mes aviat, destrossava totes les Nadales. Però a tothom li semblava que ho feia tan bé.
Si no fos que estava tant nerviosa, m’hagués divertit molt.
Va arribar l’hora d’anar a dormir. Jo ho allargava més i més, fent memòria de totes les cançons que coneixia. Però, més aviat del que jo hagués volgut, el repertori se’m va acabar.
Quan ja no hi va haver més solució que anar a dormir, a poc a poc, vaig anar pujant les escales que em separaven de la meva habitació. Tot pujant, desitjava que la porta i la calor haguessin desaparegut. Em vaig aturar davant de la porta, vaig agafar aire, i d’una estrebada vaig obrir-la.
Perfecte! Aquella porta misteriosa ja no hi era. Havia desaparegut de la mateixa manera que una estona abans havia fet la seva aparició. Però aquella escalfor havia seguit creixent, i ara era insuportable. Però bé, de moment, estava solucionada la meitat del problema!
Vaig travessar l’habitació fins a la finestra. La vaig obrir, i el fred glaçat que hi havia a fora, va fer abaixar una mica la temperatura.
El que no pensava fer era dormir. I molt menys al costat d’aquella porta, que encara que ara mateix no hi era, qui m’assegurava que no tornaria a aparèixer en qualsevol moment?. Em vaig asseure al costat de la llar de foc a esperar que es fes de dia. Però al cap d’una estona els ulls se m’anaven tancant, i m’hem vaig cansar de donar-me cops a la paret en adormir-me. Vaig agafar el matalàs del meu llit, i arrossegant-lo, el vaig col•locar en aquell racó, que em semblava el més segur. Seguia fent molta calor, i no havien passat ni deu minuts que m’adormia damunt d’aquell matalàs.
Em va semblar que m’havia adormit només uns minuts, quan alguna cosa que bellugava em va caure a sobre. Uns ulls, just davant del meu nas, em miraven molt fixament. Era la meva germana. M’explicava alguna cosa que no vaig entendre, en el seu estrany idioma de bebè…. però, no podia ser! Era de dia! Havia dormit tota la nit!.
A baix, al menjador, tot eren crits i enrenou. De ben segur sota l’arbre hi havia un munt de regals. La meva germana va anar a afegir-se a la festa.
Jo estava tremolant de fred. Em vaig aixecar a tancar la finestra. M’anava a vestir, quan vaig tornar a veure aquella porta al costat del llit i per les escletxes sortia una llum molt forta.
-No, no podia ser! Altre cop!
I mentre decidia si posar-me a cridar o travessar l’habitació corrents, algú va fer girar el pany d’aquella porta misteriosa. Molt poc a poc va anar obrint-se, amb un grinyol suau. Jo estava a punt de perdre el coneixement, envaïda per la por, quan a l’altre costat de la porta algú va dir:
-Maria, som nosaltres, no t’espantis.
Com no m’havia d’espantar?. Tota jo tremolava com una gelatina. La por em tenia paralitzada i estava a punt de fer-me el pipí al damunt, quan vaig veure aparèixer una corona molt lluent, i una altra, i un turbant molt bonic: eren els Reis Mags!
Van entrar a la meva habitació, i dels seus sacs en van treure un munt de joguines, totes les que jo havia demanat a la meva carta.
-Bé, Maria, vàrem rebre la teva carta, i aquí ho tens tot. Enguany t’has portat tant bé, que hem cregut que mereixies tenir tots els teus desitjos. – va dir Melcior.
-Disculpa que arribem en aquestes hores del matí, però el viatge a Finlàndia ha estat molt llarg – va afegir Gaspar.
-Ara ens hem d’acomiadar de tu. Fins l’any que bé. Adéu! – van dir tots tres.
I es van dirigir cap a la porta lluminosa.
-Adéeeu! – només vaig poder respondre jo, sense moure’m del lloc.
-Maria! Que no baixes? – em cridava la meva mare des del menjador.
Els Reis marxaven en aquell moment, i acte seguit la porta va anar desapareixent a poc a poc, davant dels meus ulls astorats.
I ara què havia de fer?. No podia explicar als meus pares el que acabava de passar. Bàsicament, perquè no em creurien de res. Però com justificar que tots aquells regals eren a la meva habitació?
Ho vaig rumiar una estona, i vaig trobar la solució. Diria a tothom que el Pare Noel havia entrat per la meva xemeneia, i en veure’m, m’havia deixat els regals aquí, per no anar tant carregat. Va ser llavors, que vaig veure caure un barret vermell, xemeneia avall.
-Guau, guau!
-Maria! Corre, baixa! – cridaven els meus cosins.
Allò era un gos, i els meus oncles no en tenien de gos! Vaig sortir per la porta tant ràpid com les cames em permetien. Saltava les escales de quatre en quatre. I un cop al menjador, tothom em mirava. Llavors vaig veure el gos. Era un cadellet tot blanc, que remenava la cua sense parar.
-És per mi? – vaig preguntar.
La meva mare va assentir amb el cap.
-És per mi! És per mi! – vaig cridar boja d’alegria.
Tots els regals m’havien arribat d’una manera o d’una altra. Vaig explicar la història que m’havia inventat del Pare Noel, i tothom em va creure. Es veu que era més raonable un Pare Noel entrant per la xemeneia, que un Reis Mags entrant per una porta màgica.
Ah! Quan vàrem arribar a Cambrils, els meus pares ens van dir que els Reis Mags ens havien portat una casa nova.
Aquell va ser el Nadal més emocionant de la meva vida.
Montserrat Parra Anento
REGAL DE NADAL

Quan Hilari va tornar a aparèixer per la porta del col•legi, tothom estava esperant-lo, fins i tot el mestre. Portava una borsa idèntica a les altres dues, que ja havia fet estavellar-se en terra. Lluïa al genoll esquerre, una gasa adherida amb esparadrap, mentre el de la dreta semblava un mapa, tot de tintura de mercromina. A la classe, es va crear una atmosfera densa de rialles reprimides. Hilari va pujar les escales amb una seguretat decebedora, per a tots aquells bròfecs que esperaven la relliscada.
A Beniatrol no es va passar gana en aquells anys en blanc i negre del franquisme, però sí moltes privacions i carències. Tanmateix, quan arribava Nadal, els nens portaven regals al mestre de l’escola. Aquella gent humil agraïa així el que els semblava una deferència, sense que se’ls passés pel cap que aquella era la seua feina i, a més a més, cobraven per fer-la.
La mare d’Hilari havia comprat de la tenda dues ampolles de cava per regalar-les al mestre. Les havia deixades damunt de la taula dins d’una borsa. El seu fill era una mica curtet. Li mancaven un parell de regons, com es sol dir i, a més, parlava botijós i, per acabar-ho de rematar, era guerxo i malcarat. Això sí! Molt bon xicot.
Havia eixit un matí molt gelat i s’havia posat a borrinejar esberles de gel. Un oratge d’aquells que ni els caragols havien abandonat els seus amagatalls, malgrat la humitat de l’ambient. Després del desdejuni, Hilari havia agafat la borsa amb les ampolles i, tot pagat, es va dirigir cap el col•legi. En arribar, se’n va adonar de que s’havia fet una mica tard. La classe estava a gom, i molts companys miraven per les finestres. Els esglaons de l’entrada de l’escola s’havien convertit en un parany relliscós com un espill. Va començar a pujar quan, de sobte, va patir una forta relliscada que el va fer perdre l’equilibri. La borsa es va estavellar contra el sòl, i les ampolles esdevingueren fendides sens remei. Tots els xiquets van esclatar en una rialla eixordadora. Hilari se’n va tornar cap a casa capcot i plorós. Sa mare va anar a la tenda i va comprar dues ampolles, aquesta vegada de sidra, doncs la diferència de preu era considerable. Les va dipositar en una altra borsa, i les va lliurar al seu fill dient-li: “Hilari, ves amb compte!”
Ell va tornar a sortir en aquell dia tan trist, però alhora tan alegre, doncs començaven les tan esperades vacances de Nadal. En arribar al llindar de l’escola, va notar una tremolor incontrolable que li pujava per les cames. Aquesta vegada, tots els alumnes estaven abocats a les amples finestres que donaven al pati. Va traspassar la porta de ferro i es va dirigir cap a l’escala granítica i esvaradissa. Quan estava a punt d’arribar al replanell, es va posar nerviós i va accelerar els seus moviments, amb el resultat de que es va esmunyir per segona vegada, però en aquesta ocasió, va restar tot ell caigut al terra, i poc va faltar per a que no esdevingués ferit greu pels vidres de les ampolles, que van restar fetes estelles. Fins i tot, es va fer els genolls plens d’arraps i matadures. Hilari va esclatar en un plor, que anava incrementant a mesura que escoltava les rialles dels seus companys.
Ara havia aconseguit creuar sense ensurts el llindar de l’escola. Era veritat allò de que a la tercera anava la bona. Hilari va entrar a l’aula amb un posat bel•licós envers els seus companys més agosarats i burletes. Don Tomás, el mestre, el va rebre amb una abraçada, car també havia patit pel xicot. Va agafar la borsa de les mans tremoloses d’Hilari i, amb tota la cura del món, va buidar el contingut per deixar-ho al costat dels altres regals. De dins de la borsa van sortir, com en un encanteri, dues llaunes de bresquilla i un pot de pinya en xarop, sota la mirada perplexa del mestre i de tots els alumnes.
Relat original de Francesc Arnau i Chinchilla
UN NADAL A SANT BOI DE LLUÇANÉS
Arribaven tard, eren les sis de la tarda i feia molt de fred, el cel s’estava enfosquint i el nens tenien gana. El primer que tocava era fer un gran foc, la llar de foc estava a la cuina, que era molt gran. Els nens estaven contents, aquella casa semblava encantada, quan arribaven tots el divendres a la tarda ens sentíem feliços, ens envaïa una gran pau, les seves parets de pedra ens aïllaven de la inquietud del món exterior. Allà hi havia lloc per jugar, tant a la cuina com al pati. El món es transfigurava, i la realitat cobrava un nou sentit .La llenya ja cremava i el sopar ja estava a punt, a través de la finestra es veien petits punts blancs que queien lentament. Desprès de sopar, tots a dormir. Els llits eren tan acollidors com tota la resta d’elements d’aquella casa, matalassos en els que ens enfonsàvem i uns edredons gruixuts de cotó que donaven tota l’escalfor necessària en aquella freda nit de desembre.
Ens vam despertar aviat, el més urgent era anar a comprar i preparar l’esmorzar, un bon got de llet de vaca acabada de munyir i una bona torrada amb oli d’oliva. Ja podíem marxar i anar al bosc a buscar molsa per fer un bon naixement. Tot el matí vam voltar pel bosc, vam agafar pinyes i branques de roure que encara tenien les fulles seques enganxades i vam tornar a casa molt carregats. El Betlem ens va tenir ocupats tot el vespre. Les figuretes, me les havia donat la meva mare, ella mateixa les havia pintat. El naixement va quedar meravellós…A l’endemà, desprès d’esmorzar, vam anar al pati i vam pintar de color d’argent totes les pinyes que havíem agafat del terra, cadascú amb el seu pinzell. Desprès vam pintar les fulles seques de roure també de color d’argent una a una i amb tot allò vam guarnir la casa. Tots vam participar. La feina ben feta ens va deixar molt satisfets. Tot havia quedat perfecte.Després d’una setmana a casa vam tornar, com cada divendres a la casa de Sant Boi.
El dissabte al matí vaig obrir la finestra i el paisatge era impressionant, cases, arbres i cotxes, tot era blanc.Els nens estarien encantats de poder jugar amb la neu. Quan es varen llevar estaven entusiasmats, van sortir al pati i van començar a tirar-se pilotetes de neu al cap, fins i tot la més petita que, només amb un anyet de vida va saber per primera vegada què era la neu.
Jo em sentia feliç, només un pensament em feia sentir neguitosa, demà al matí havíem de marxar d’aquella casa per no tornar-hi més. Eren començaments d’any, s’havia de tornar a pagar el lloguer per un any més i els diners no arribaven. Era molt trist pensar que ja no tornaríem a gaudir d’aquell lloc privilegiat, però era evident que no podíem seguir mantenint-lo.
Va arribar el diumenge, i després d’esmorzar vam començar a recollir totes les nostres pertinences. Vam treure tots els guarniments i a ultima hora vam desmuntar el Betlem i vam embalar amb molta cura les figuretes dintre d’una caixa de cartró. Vaig agafar la caixa per portar-la al cotxe, però era oberta i sobre la palla de l’ embalatge es veia el caganer, el rei blanc i l’àngel anunciador. Me’ls vaig quedar mirant i vaig saber que ells tampoc no volien marxar. Que com ho vaig saber? Amb aquell coneixement que tenim dintre que no sé ben bé on és, però que està en algun lloc. Dubtava, no de que ells no volguessin marxar, sinó de quin havia de ser el meu comportament al respecte. Si les deixava en aquella casa la meva mare s’enduria un disgust, ja que ella les havia pintades i les hi tenia gran estimació, però possiblement elles, desplegant tota la seva energia, algun dia ens farien tornar.És evident que si em decidia a deixar-les no podia dir-li a la mare que ho havia fet expressament. Li diria que me les havia oblidades. Vaig tornar a mirar las figuretes i em vaig decidir, es quedarien allà!
Quan ho vam tenir tot recollit la casa ja no era la mateixa, havia perdut part del seu encant, però encara quedaven, a sobre d’un armari les figuretes amb tota la nostra càrrega d’amor i això em reconfortava. Quan ens allunyàvem amb el cotxe vaig resar un Parenostre, suposo que per reforçar la meva fe de que més aviat o més tard tornaríem. Això allunyava de mi la tristor.
Han passat 30 anys i fa sis que la vida m’ha portat de nou a Sant Boi, o han estat les figuretes? Els meus fills han vingut un darrere l’altre i ens hem reunit tots aquest Nadal en aquella casa de Sant Boi..
Irene Tironi Laporte
NIT DE REIS

Avui és dia cinc de gener, i tots els pobles i les ciutats estan preparats per rebre els tres Reis de l’Orient. Tothom ha sortit al carrer per poder gaudir de les cavalcades que tots els ajuntaments han preparat amb molta cura. Totes les carrosses ja fa dies que són guarnides per a l’ocasió, esperant que els reis les omplin de joguines, de llaminadures i d’il·lusió.
És molt important que la nit de Reis sigui una nit molt clara. Convé que no plogui, per poder facilitar la tasca de Ses Majestats i de tots els seus patges. Que faci fred, no té gaire importància, però el mal temps és un obstacle molt perillós.
A causa del mal temps, hi ha una vila al Berguedà, que es diu Casserres, que té tots els seus habitants tristos i ensopits.
Fa molts dies que damunt del poble s’hi ha establert una boira espessa, que no desapareix ni de nit ni de dia. Els homes i les dones de la vila no veuen el sol des de fa dies i dies; per això, el fred es nota més que mai. Les glaçades no desapareixen en tot el dia i, a les nits, no es veu ni la lluna ni les estrelles .
La gent del poble ja ha viscut altres hiverns com aquest, fred i cru, però mai la boira s’hi ha quedat estancada tant de temps.
-Just avui que han d’arribar els reis -diu tothom.-Si l’estrella de l’orient no els assenyala el camí, mai no trobaran l’entrada del poble, no sabran arribar-hi! -es queixen tots plegats.-I tantes cartes que han escrit els nens i nenes per donar-los! I s’han portat tan bé!
L’ajuntament convoca una reunió d’urgència. Hi són presents l’alcalde, els regidors, el secretari… Tothom ha corregut a la cita. Han de trobar una bona solució per poder aixecar la boira i poder aclarir el cel. Volen veure els estels, com més aviat millor: el temps passa depressa i corren el perill que els reis passin de llarg.
L’alcalde proposa que cadascun dels allà reunits doni el seu parer i una possible solució. Comença ell mateix:
-Mireu, jo he pensat que si sortim tots els casserrencs al carrer amb ventalls, i ventem, ventem…pot ser que la boira s’alci.
Dos regidors s’han posat d’acord a dir que tothom hauria de posar llums de colors als punts més alts de les cases, a les antenes de la televisió, a les teulades, dalt del campanar, damunt les copes dels arbres, dalt dels terrats… i així la claror travessarà la boira i els reis podran seguir els llums, i arribaran al poble.
El secretari, que és el més jove de tots, proposa un mètode més modern:
-Podem col·locar un radar a dalt de tot del carrer Sant Jordi i emetre unes ones que arribin fins a Ses Majestats; d’aquesta manera aconseguiran localitzar-nos.
Un altre regidor diu que a casa seva, hi té una escopeta de dos canons, de quan el seu avi anava a caçar, i que ell pensa que si dispara uns trets enlaire els reis també podran seguir la pista don es troba situat el poble, amb el soroll que sentiran.
Mentre es duu a terme aquesta reunió van arribant a l’ajuntament alguns veïns que també volen exposar el seu criteri.
L’amo de la Fonda proposa:
-A casa tenim molts ventiladors que fem servir a l’estiu per refrescar el menjador. Penso que si els posem en marxa al mig del carrer i els encarem tots mirant cap al cel, pot ser que la boira s’alci, com si d’un cop de vent es tractés.
Els amos del cafè La Plaça pensen que si posen en marxa les cafeteres exprés a tota màquina, amb la força que té el vapor, la boira pot anar pujant, i pujant, i es trencarà en forma de núvols escumosos i entremig hi apareixeran els estels.
Fora de l’ajuntament, la resta de vilatans es troba a l’espera que surti el senyor alcalde al balcó principal de la casa de la vila i els comuniqui la solució miraculosa, que esperen que pugui sorgir de la reunió.
Els nens i les nenes ja comencen a tenir molta soneta, però el greu problema que pateix el poble els fa estar palplantats, al costat dels seus pares, sense badar la boca i sense aclucar els ulls: tots els caparrons miren cap el cel, tots volen veure l’estrella dels reis, però ningú pot travessar aquella boira tan espessa amb la mirada.Els nois de la Banda de Cornetes i Tambors fa hores que vesteixen les seves millors gales. Cada any fan la desfilada que encapçala la cavalcada reial. Porten unes capes de color verd, amb un barret de copa negre, del mateix color que porten els pantalons, els guants de color blanc, i cada un d’ells aguanta entre les mans els instruments que hauran de tocar si poden començar la desfilada.
De tant en tant es pot sentir alguna nota que deixen escapar alguns músics impacients per la llarga espera.
També es troben agrupades la colla de majorettes, vestides de color blau cel, amb les capes de color blanc, del mateix color que porten les bótes, els barrets i els guants. A les mans hi tenen els bastonets que fan bellugar amunt i avall, sense cap disciplina, ja que fa massa estona que esperen entrar en acció; fins i tot alguna d’elles seu al terra, ben avorrida de no fer res.
Mentre que tot el poble segueix a l’espera dels resultats de la reunió, en un garatge d’una casa particular s’està solucionant el problema.
Tot plegat s’ho trobarà el Pitre, el paleta del poble, que cansat perquè no hi troba cap sortida, al fatídic dia que estan vivint, marxa cap a casa seva. Vol anar a dormir; els seus fills ja són grans i ell es troba cansat i trist. Creu que la canalla aquest any es quedarà sense joguines, però pensa que ningú no ho pot remeiar. Aquest any el mal temps els està jugant una mala passada. Avui ha treballat tot el dia i està esgotat. Demà al matí ja es trobaran tots plegats amb el desengany dels més petits i, fins i tot, el desengany que tindrà la seva néta per la mancança de joguines!
Però, en arribar a casa seva, i per sota de la porta del garatge, veu una llum molt potent.
-No pot ser que hagi deixat la llum oberta; no ho faig mai, això! –pensa el Pitre mentre s’acosta molt a poc a poc a la claror.
Quan està just davant mateix del garatge, obre la porta de ferro i una llum enlluernadora el cega. Quan aconsegueix acostumar-se a la claror, es troba a dins del recinte amb tota una colla de patges que parlen una llengua molt estranya. Són patges de veritat, els patges dels tres reis. Se’ls veu prou bé qui són, mirant els vestits que porten, de molts colors, i els pantalons bombatxos lluents, platejats i daurats, amb flors que canvien de color segons es van bellugant!
Tots plegats estan molt enfeinegassats, decorant el dúmper del Pitre. És la seva millor eina de treball, i ara està tota coberta amb unes robes molt elegants, que fan joc amb les vestimentes dels patges, lluents i alegres, de moltes coloraines.
Damunt la xemeneia del dúmper hi ha l’estrella de l’orient, que desprèn una claror mai vista, la claror enlluernadora que l’ha cegat en entrar al garatge.
Com si d’un somni es tractés, el Pitre, sense tocar de peus a terra i guiat pel toll de llum que desprèn l’estel, es troba assegut damunt del dúmper. Els patges l’han vestit amb una roba de molta categoria, com si fos el príncep dels patges. Els pantalons bombatxos són del color de l’or i la camisa vermella, molt lluenta. L’hi han posat una capa negra amb uns filets de plata damunt de les espatlles, per a resguardar-lo del fred i al cap, un barret amb plomes de gall dindi, precioses, molt ben pentinades i de molts colors. Als peus hi porta unes botes de color negre, folrades de pell de xai.
Un cop vestit i assegut al seient del conductor, just davant del volant, el Pitre surt del garatge, conduint el dúmper, molt a poc a poc, cap a la plaça de l’ajuntament.
Darrere seu l’estel, amb la seva claror, fa que la boira pugi amunt, amunt, i els petits estels del firmament es van descobrint, obrint-se pas, lentament, entre la boira , i lluny, molt lluny, totes les constel·lacions es fan visibles.
Al seu pas, tota la quitxalla obre unes boques com calaixos, els pares i les mares es veuen contents, als avis se’ls reconeix l’emoció només mirant-los a la cara.
Tothom es posa a picar de mans perquè darrere del dúmper, hi van les carrosses dels tres reis, Melcior, Gaspar i Baltasar, seguint la llum de l’estel, i carregats amb molts regals.
Mentrestant els reis saluden els casserrencs, amb les mans enguantades. Els patges els tiren caramels i els nens encenen els fanalets, com és tradició al poble.
El dúmper, conduït per un Pitre emocionat, amb els ullets lluents, va caminant majestuós al compàs de la música que fan sonar els components de la Banda de Cornetes i Tambors i que també fa ballar les majorettes.
I ja us podeu imaginar que demà, dia sis de gener, a totes les cases hi trobaran joguines, llaminadures i regals.
Eulàlia Molins Aragall
CONTE DE NADAL

Mmmmmfpppphhhhh…..Res, que no havia manera. Per molt que estirés, empenyés o copegés, no havia forma humana de posar-se aquell estúpid vestit vermell i blanc. No havia contat sempre amb aquells ridículs colors, és clar. Molt temps endarrere, era un vestit sobri, de línies pures. Rústic però no exhent de noblesa. Desgraciadament les coses estaven tan malament que va haver de buscar el patrocini d’una coneguda marca de refrescs, i el primer que van fer va ser redisenyar-li el vestit donant-li aquests nous colors amanerats. Fins als mateixos nassos estava ja d’aquell maleït treball. Segles feia ja que durava. Literalment, a més. Es posava negre quan escoltava parlar de la revolució industrial i de les hores extres mai cobrades. Una eternitat duia ell treballant fins i tot en festius i sense pensió a la vista. És el que té ser un mite. Que un mai arriba a jubilar-se. És immortal, com qui diu. I algun sindicat es va preocupar mai per ell? Alguna ONG va clamar al cel demanant justica? Res. Tot el món donava per descomptat que devia complir amb el seu deure i que havia d’estar bé content, a més. Per a més inri, tant trajinar regals dalt i baix li havia provocat una hérnia. Immortal també, pel que semblava. Ara, lluitant per embotir-se en aquell maleït vestit, se li havia agreujat i li provocava molèsties. I és clar, no estava donat d’alta en la seguretat social. Com no existia….doncs que se li anava a fer. Uns calerons que s’estalviava l’estat. Després estava el tema de carregar tots els regals. Què dimonis havia passat amb les antigues nines i pilotes de futbol? Ara tot eren consoles, ordinadors i altres bajanades de creixent pes i volum. Al bo de Rudolph i als seus banyuts col·legues cada vegada els costava més trajinar amb les joguines convertides ara en maquinària industrial. Es va acabar el jocós riure i el bon rotllo nadalenc. Ara havia de fer funcionar el trineu fuet en mà. I és que això se li feia cada vegada més dur. Què passaria si dimitia? Que s’encarreguessin els reis de repartir els regals. Sempre tan posats i amb aquests fums propis de la reialesa. Per què dues festes, ambdues amb regals?. És clar, per als comerços era la bicoca, però ell estava ja fins als nassos. Al cap i a la fi, què obtenia a canvi?. Ni la il·lusió dels nens, tenia ja. Recordava una vegada que un capgros li va dir que si no li portava ves a saber quina joguina carísima (i pesada) el seu pare que era advocat li anava a ficar tal demanda que nadal acabaria arribant una vegada al mes. Si, no valia la pena. Va deixar de carregar regals i després de recuperar l’alè es va posar a escriure la seva dimissió. Milers i milers de cartes on explicava que abdicava de les seves funcions. Va començar a imaginar-se la cara que posarien aquells petits egoistes quan s’aixequessin corrent per a anar a buscar els seus regals i en el seu lloc es trobessin una carta de pròpia mà amb la seva dimissió. Se li va dibuixar un somriure en la cara i per primera vegada en molt temps, es va escoltar per tota la terra una sonora risotada. HO, HO, HO!!!!
Jordi Climent Botella
NADAL AL CASAL REPUBLICÀ

El dia de Nadal hi havia ball al Casal, però la bandera de l’entrada estava a mig baixada, S’havia mort el president de la Generalitat, Francesc Macià. Tot Catalunya estava de dol per la mort de l’home que havia proclamat la República Catalana des del balcó de la Generalitat, que havia organitzat el complot de Prats de Molló i que tantes vegades havia arriscat la vida per la pàtria. El polític que havia promès una caseta i un hort a cada català s’havia mort.
Tanmateix, davant l’esglai de la gent, l’orquestra tocava aquella nit, com ja ho havia fet a la tarda i l’Angelina ballava, i ballava. L’Emili havia après a fer-la riure i ella reia entre els braços d’aquell home que l’apretava fortament al to de la música de Las Leandras.. Aquell dia, tot i que s’havia mort Macià, era Nadal i per això hi havia xampany gratuït per a tots els socis del Casal República; el casal dels amos en deia el poble. El que no estava clar perla gent de fora era si es celebrava el Nadal o la mort del fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya.Tanmateix les que en bevien amb profusió eren les noies que n’eren convidades contínuament pels socis. El senyor Esteve es mirava l’espectacle de parelles desenfrenades amb escepticisme: l’home no tenia aquesta idea pel Casal Republicà que havia fundat i presidia.
-N’hem de parlar de tot això, n’hem de parlar -es deia a si mateix enfonsat a la butaca, amb la mirada fixada als prestatges plens de llibres que no els obria ningú.
L’any 1934 es va rebre al Casal Republicà frenèticament. Va esclatar una traca amb el número 1934. Mentre se sentien les campanades de l’església, l’Angelina engolia els raïms al costat de l’Emili.
-Me n’he d’anar ja són les tres de la matinada –es queixà la noia,
-Ja et portaré amb el cotxe –amb paraules suaus, l’Emili
-Si visc aquí mateix ? –confosa l’Angelina.
-Dona estàs molt acalorada. Et convé de prendre una mica la fresca. Una volta amb cotxe t’anirà bé.
La parella va sortir del Casal. Tos els presents a la sala van veure com passaven la porta. L’Emili va apretar el pedal i el cotxe es va engegar. Després d’un breu recorregut es va aturar al costat dels prats Llopaters. En el moment en què el soroll del motor es va apagar, l’Emili es va abocar sobre el cos de l’Angelina. Ella sentí com les mans adelerades recorrien la seva pell. En aquell moment la beguda va fer efecte i la noia va començar a vomitar.
-Tornem a casa –va aconseguir dir.
L’automòbil es va aturar a la porta de casa seva. Ella va posar-se bé el vestit i va pujar les escales. Unes llums tènues delataven la presència de mirades amagades darrera les persianes. El seu pare l’esperava a la porta. No va haver d’estirar el pom. Va sentir que algú l’empenyia cap a dins. L’home li va donar una bufetada al rostre amb tota la seva força.
-Desgraciada –exclamà, el pare,- no te adones que t’enganyen. No et dónes compte que aquest burgès capritxos només vol aprofitar-se de tu. Aquesta gent està acostumada de generacions a manipular-nos. Jo et dic que si et torno a veure així, el mataré. No consentiré que aquest individu et destrueixi. Jo el destruiré a ell, encara que després ho hagi de pagar amb la vida.
-Jo vull viure, no em vull conformar i acabar com tu –protestà la noia;- tota la vida de casa al treball, sense cap il·lusió.
-Ja et despertaran –protestà el pare.- Hi llavors te’n recordaràs del que et deia el teu pare.
La noia es tancà dins la seva habitació. El seu pare va passar la resta de la nit en vetlla, relligant un cigarret rera l’altre.
Les mirades de recriminació que L’Angelina notava quan passava pel carrer, es van compensar amb el fet que li van donar una mica de responsabilitat a la sala de continues. Les seves amigues, també, van veure com creixia la seva importància a la fàbrica. En canvi, les altres obreres parlaven malament de les noies del casal dels amos. ******
Per la diada de Reis la junta del Casal Republicà va fer repartir joguines a tots els seus associats, els quals augmentaven cada dia. Tota la gent que gaudia de càrrecs de responsabilitat o aspirava a ells de les fàbriques del poble va associar-se al casal dels amos. D’aquesta manera les classes socials es van concretar més i el poble es va separar en els de dretes i els d’ esquerres. L’Angelina, la Margarida, la Julita, l’Anna, la Solita i la Merce repartien les joguines.
Asseguts en una poltrona reial s’ho miraven els Reis Mags que eren l’Emili Miró, en Joan Salavedra, i en Miquel Olivé. Assegudes al voltant de la taula del senyor Esteve hi havia la Sònia Torrent, la Rut Coromina, i la Júlia Serra que eren les senyores dels Reis Mags.
-Miri, senyor Esteve tothom sap que vostè és una de les millors persones de la comarca i que ha fet moltes coses per aquest poble. Tanmateix està molt clar que amb això del Casal Republicà s’ha sortit de mare per culpa d’aquests tres beneits, el més gros dels quals és el meu home l’Emili –la Sònia arrufà el nas.- Ja m’avisava la meva mare que no m’hi cases i ja ho veu -deia la Sònia mentre s’apartava els tirabuixons de la seva cara de nina de cartó.- El senyor Esteve pensava t’havia d’haver avisat abans que et casessis amb una panxa de quatre mesos, però callava i escoltava.
-S’han d’acabar aquests balls, aquests concursos i aquestes classes i aquestes ximpletes que han sortit del niu amb pretensions. Som nosaltres les dones dels membres de la junta les que hauríem de repartir les joguines en comptes d’aquestes beneites vestides de dona de mal viure.
La Rut assentí amb el cap, amb un gest que li va ressaltar encara més la delicada bellesa de la seva cara de faccions estirades i perfectes cobertes per una cabellera castany clar.
-El meu Joan és tant ardent que em fa por que s’enganxi amb alguna d’aquestes noies de fàbrica.
-No diguis bestieses, cap d’ells ens deixaria per una dona de la fàbrica -va dir la Júlia.
-No dic res que no hagi passat en aquest poble en què una criada de setze anys es va convertir en mestressa no fa tant de temps – replicà la Rut.
-De tota manera quan aquest beneit arribi a casa no li faltarà de res, i vostè senyor Esteve si rep una visita del meu pare el senyor Joan Torrent, que no sol pujar de Barcelona per qualsevol cosa no en faci cas, però això s’ha de tallar i ben tallat i si cal tanqui el Casal. Que ja està bé – acabà la Sònia i totes tres es varen aixecar amb la barbeta estirada endavant per dirigir-se cap a la porta sense esperar que els seus marits es convertissin en els tres reis de l’orient.
******
En el decurs del dinar de Reis, la Sònia no va obrir paraula i va restar en una actitud trista i d’una resignació mal dissimulada. L’Emili va procurar de dissimular, jugant amb el seu fill, Josep Maria la tensió de l’ambient. El seu sogre, en Joan Torrent, s’havia mantingut en un posat seriós. En tant que els pares de l’Emili s’havien comportar en tota naturalitat. Després de l’àpat els pares de l’Emili van marxar.
-Potser, que estiguis una mica pels convidats -la Sònia va obrir la paraula per primer cop en un to de recriminació i fàstic. L’Emili es va sobresaltar no es pensava que la cosa anés tant mal dada.
-Apa, aneu a la sala d’estar a prendre cafè, mentre jo i la mare rentarem els plats –ordenà, la Sònia.- En Josep Maria ja té prou coses per divertir-se.
L’Emili obedient i una mica temorós va dirigir-se cap a la sala d’estar, on ja l’esperava, el senyor Joan Torrent, magre de mitjana estatura, se’l va mirar seriós amb els seus ulls brillants d’una manera que el va mesurar i el va traspassar. Torrent havia fet fortuna amb un magatzem de vins i combustibles. Tenia una xarxa de magatzems que abastava diverses localitats de Catalunya. S’havia fet ell mateix a base de treball, negocis, préstecs i d’apostar pels invents moderns que l’havien convertit en un dels primers empresaris que van deixar la tracció de sang per camions de rodes sense cambra d’aire, que havien sobreviscut a la I Guerra Mundial. Era poderós molt més que aquell pobre gendre que tenia una fàbrica de fil petita i encara heretada. Ara, el posaria a to i tant que el posaria a to. La seva Sònia no s’havia d’haver casat amb un beneit que perdia el temps perseguint noies en un Casal. A partir d’ara valdria més que dediqués tot el temps al treball o si no sabria qui és en Joan Torrent.
-Emili, estic tip que per culpa de les teves beneiteries la meva Sònia pateixi. Fins a mi m’han arribat els rumors de les teves calaverades. Que perdis el temps en balls, organitzats, en un Casal fet per vells decadents i fabricants que van cap a la ruïna. Que persegueixis noies que aviat podrien ser les teves filles, que t’haguem d’ajudar econòmicament els teus sogres quan et van mal dades i que encara et portis així amb la Sònia, qui no té cap necessitat de passar per aquests patiments –Joan Torrent parlava lent i clar.- Només et diré una cosa si tornes entrar al Casal, si tornes a parlar amb alguna joveneta, si tornes a fer patir la meva noia. M’emportaré la Sònia i el nen i, no m’acabaré aquí, perquè si he d’arribar a això no pararé fins que et vegi fer de camàlic al port de Barcelona. Desgracia’t qui et penses que ets.
L’Emili va quedar cohibit i espantat davant de la força implacable que li mostrava aquell home, que fins aquell dia se li havia mostrat comprensiu i condescendent. No sabia què dir, què respondre? Fins aquell moment les seves amistats i el prestigi de la seva família l’havien protegit de les seves calaverades. Quan de solter l’Emili en feia alguna o n’encapçalava moltes la gent s’ho prenia com coses de joves.
En aquell moment es va adonar que podia sortir del cercle invisible que des de la seva infantesa l’havia protegit i per primer cop a la seva vida va haver d’afluixar. Era prou intel.ligent per saber que sense la protecció de la seva classe social no era ningú.
-No tingui por senyor, Joan. No tindrà cap més queixa. Tot i que crec que s’ha exagerat molt sobre el tema. La Sònia i vostè no es mereixen patir per aquestes coses. El Casal estava acabat per sempre. L’Angelina i les seves amigues tornaren als més baixos llocs de la fàbrica. Les altres obreres reien i les deien “ja us havíem avisat que no us fiéssiu dels amos”.
Xavier Valeri Coromí
