Als afores del temps,
sentíem amb dolçor
la veu que resseguia
el traç dels nostres cossos,
blancs com l’hivern candent.
La neu de les muntanyes
–el fred i la incertesa–
semblava tan llunyana
com un desig perdut,
mentre les pells jugaven
a descobrir-se el tacte,
a encendre el foc efímer
que aparta de les hores
l’instant per recordar.
Bruna, 21/12/2009
Tens raó Bruna, com la companyia no hi ha res. Per fred que hi hagi, si tens la flama de la bona companyia, la neu es fon. Cada nova carícia és la brasa que manté el caliu de la vida.Una abraçada.onatge