Recordo Nova York en dues èpoques de l’any que em van fer veure la ciutat de manera completament diferent. De primeres recordo un Nova York assolellat, verd, acolorit i amb un sol que queia per darrere de Central Park mentre les fulles dels arbres es tornaven vermelles al seu ritme. Era Octubre i a la ciutat s’hi respirava energia, aquest tipus d’energia que et convida a caminar vint quilòmetres diaris i a sortir a la nit per antres de mala mort. Una energia d’aquesta que et fa fotografiar mentalment mil racons per a no oblidar-te’n mai. Una energia molt groga, molt brillant.
Recordo la caminada pel High Line com el meu moment preferit del viatge tardorenc a la ciutat. Vam començar a caminar quan el sol encara il·luminava la ciutat i et feia anar en màniga curta, i vam acabar la ruta en jaquetes d’hivern i amb una posta de sol que feia reflectir uns edificis amb els altres mentre nosaltres ens anàvem quedant en les ombres d’aquella escena. Era simplement màgic que existís un lloc tan tranquil com aquell dins d’una ciutat tan atrafegada i ofegada com aquella.
També recordo amb especial estima el lloc on vam dormir en ple Chinatown. Era un petit hostal amagat dalt d’unes escales empinadíssimes que alhora es situaven enmig de dos comerços locals. D’aquells llocs que si no busques expressament no els trobes. Vam dormir en dues habitacions de quatre persones, en lliteres. El lloc en si tenia un aire a les colònies de l’escola, d’aquelles que feien tanta il·lusió i on la gent es barallava per a veure qui dormia a la llitera de dalt. Vam estar molt còmodes i ben a prop de Little Italy i del moderníssim Soho, tot i que suposo que el cansament que vam anar acumulant també va ajudar-nos a l’hora de dormir profundament.
Per a mi, el millor moment dins la ciutat és el matí. Veure com es desperta Nova York juntament amb els seus habitants, com comença a sortir fum de les clara bolles dels carrers, com els executius que van en metro es demanen un cafè abans de sortir espitats cap a les seves oficines, i també, com els nens entren a l’escola mentre els avis passegen o fan taitxí al parc local. És realment un fenomen ideal per a artistes i observadors que volen admirar a la ciutat en la seva esplendor, i és també un fenomen que em produeix nostàlgia alhora que ganes de transportar-me en un banc de qualsevol plaça al centre de la ciutat mentre llegeixo un llibre i observo al personal.
Per altra banda, vaig veure Nova York durant la seva època preferida per excel·lència, durant l’hivern. Recordo arribar-hi en un autobús espatllat i dinar en un mític Wholefoods on només vam pagar la meitat del que vam menjar. Aquest cop, el nostre allotjament es trobava a Brooklyn, més allunyats de Manhattan però molt ben comunicats pel metro que travessa el massiu Brooklyn Bridge. Abans de dirigir-nos-hi vam caminar per la riba del riu Hudson i vam veure com es ponia el sol per darrere dels edificis més alts que he vist mai.
Una cosa curiosa de Nova York és que per molt que ja hi hagis estat mai et deixa de sorprendre, i et sents com un nen que surt del poble per primer cop cada vegada que hi arribes. El cas és que un cop vam haver deixat les bosses en el que és probablement el pitjor hostal on he estat mai, no per la seva mala ubicació o funcionalitat sinó per la seva fredor i la seva poca gràcia, ens vam dirigir a Decker Heights, a una hora caminant. Aquest familiar i ric barri de la ciutat es dedica a decorar cada centímetre de façana, jardí i sostre amb llums de tots els colors possibles i amb els màxims Santa Claus possibles. És el lloc ideal per a gravar-hi una pel·lícula nadalenca d’aquestes que emeten durant tot el desembre.
Ben bé que a Nova York per Nadal s’hi crea un ecosistema propi forjat per un capitalisme ferotge que t’atrapa i sembla que et fa sentir una mica més feliç entre llaços vermells i bufandes. Un fenomen curiós, i contradictòriament a moltes coses i ideals, inclús bonic