A la vila de Rupit, quan encara l’hivern feia olor de llenya i gebre, la petita Lluïsa esperava amb neguit el dia de Santa Llúcia. Hauria volgut ajudar a bastir el pessebre com feien els grans, el seu pare però, deia que encara era massa petita per manejar les figuretes de fang. Aquell any, però, tot va canviar.
La mare de la Lluïsa, Teresa la cosidora, havia perdut gairebé del tot la vista. Les seves mans encara sabien on anava cada punt, però ja no distingia el fil vermell del verd. “Santa Llúcia, faça’m veure altra volta la llum del món”, resava cada vespre davant de la finestra, on una espelma trèmula il·luminava la imatge de la santa.
Aquella matinada del 13 de desembre, Lluïsa va somiar una nena de vestit blanc i ulls com l’aigua que li deia: “Filla, porta-me’n l’espelma, i encén-la dins del pessebre que avui bastireu. La llum hi farà camí.”
Quan es va despertar, el seu cor bategava fort. Sense dir res, va agafar l’espelma de la mare i, amb cura, la col·locà darrere del Nen Jesús de fang, al portal de suro i molsa. Quan la va encendre, la metxa va brillar tant que semblava que tota la casa respirés claror.
La Teresa, cridada per la nena, s’acostà al pessebre. I en mirar la flama, per un instant, va veure la mà de la seva filla i el somriure d’ella. Va caure de genolls, plorant d’agraïment. En els dies següents va anar recuperant la visió, i el dia de Nadal amb l’ajuda de la Lluïsa van preparar l’àpat i van parar una magnifica taula de festa.
Des d’aquell any, a Rupit hi havia un costum nou: el dia de Santa Llúcia, l’espelma de la cosidora s’encenia abans que cap altra del poble, per demanar llum als ulls i força al cor.
La Petita Lluïsa va créixer sabent que la claror més pura ve alhora que dels ulls, de l’amor de veritat.