L’any 2025 Badalona lluïa com mai. Al centre de la plaça, un arbre gegant projectava llums blanques que pujaven en espiral fins a un pic metàl·lic que competia amb el campanar. Els mitjans ho van batejar com “el símbol d’un nou Nadal esplendorós”. Per molts, però, semblava més aviat un obelisc de vanitat: un arbre que mirava el cel i oblidava la terra.
Els diaris parlaven de milions en contractes, de patrocinadors, de “Nadal per a tothom”. Però aquell “tothom” tenia trampa. Només calia passejar per les vores del Besòs per veure els 400 i escaig que s’havien quedat sense sostre feia just tres dies , quan les forces de l’ordre i les màquines municipals van arribar abans que els Reis.
Homes i dones que fins feia poc tenien clau, tassa i finestra, ara s’escalfaven amb brases dins d’un bidó, sota una lona que degotava.
El discurs oficial del vespre va parlar d’“esperança”, de “comunitat”, de “renaixement”. Cap paraula sobre la pluja que calava la roba dels sense sostre a la vora del mercat de Tiana. Ni sobre la dona gran que havia mort dues nits abans, embolicada amb una manta d’una ONG.
A la televisió, el presentador va acabar dient: “Badalona brilla com mai”. I tenia raó. Brillava com una moneda acabada de polir, hi havia però, una cara lluminosa i una cara gastada, invisible, inhumana.
Algú, davant l’església tancada, va escriure amb esprai a la paret:
“Bon Nadal, però no per a tothom.”
L’endemà, van netejar la pintada amb pressa. Les càmeres tornaven per gravar el pessebre vivent. Els invisibles, mentrestant, preparaven la seva missa freda sota un pont: quatre espelmes, un tros de pa i alguna esperança que no els havien pogut desnonar.
Aquell Nadal va ser un triomf de la llum sobre la misèria… almenys, per als qui encara tenien endoll.