El dugueren a casa sent un cadell d’una setmana mal comptada, tot just desmamat a corre-cuita, perquè el cagués el tió a la Neus. Volien fer-li una gràcia, tenint en compte que el metge no els assegurava que el Nadal vinent estigués entre nosaltres.
Quant el pare el va empènyer a treure el caparró de la capsa, deixada damunt del sofà amb gran misteri un cop rescatada dessota la manta que abrigava el part de la soca que feia de tió, va ser festa major per a tothom, menys per al pobre gosset, que només feia que somicar com una criatura, tremolant de por fins que la Neus se’l va afillar, protegint-lo amb els seus bracets insegurs. Per fi havia trobat un ésser més dèbil que ella, que la féu sentir-se necessària, i li desvetllà un fort sentiment protector. A partir d’aleshores, el cadell es va convertir en un apèndix de la nena que, fins i tot, se’l va posar al llit desobeint sa mare, que s’havia posat tossuda portant-li, a contracor. L’estira i arronsa va durar fins que el metge els va assegurar que, parant una mica d’atenció, la intimitat entre la nena i en Xispa – així el va batejar la Neus, sense demanar parer a ningú a les poques hores de sortir de la panxa del tió – podia tenir efectes beneficiosos.
La Neus patia una d’aquestes merdoses malalties modernes que la neularia en pocs mesos. Per això, a la nena li donaven a la nena tots els capricis que es podien permetre, procurant que l’esllanguiment irremeiable de la seva vida, fos el màxim de suportable.
Però, vet-aquí, que ben aviat varen adonar-se que alguna cosa no rutllava. Malgrat el cadell no podia ser més festós amb tots els de la casa, tenia reaccions una mica estranyes. Per exemple, trigava a obeir quan algú el cridava, si és que no el tenia davant del nas. El veterinari els ho va aclarir després d’una simple prova: en Xispa era sord. El pare de la Neus es va sentir estafat, i el primer rampell fou tornar el cadell a la gossera. El pare era un home arrauxat: – El que vulgui fotrem, encara ha de néixer – assegurava sempre a la feina i a casa, molt convençut de la seva murrieria.
Davant aquella sorpresa inesperada, tothom es va disgustar molt perquè fos tarat, i no els hi venia d’aquí retornar-lo a la botiga d’on havia sortit. Sort en va tenir el pobre cadell que la Neus se l’arrapés al pit, amb tanta força que no hi hagué manera d’arrancar-li-ho dels braços.
Fins i tot un cadell tan dolç i indefens com aquell va treure el geni i, per instint, va fer veure que ensenyava les dents que encara no li havien sortit, als que el pretenien separar de la nena. En vistes de tot plegat, el pare de la Neus va claudicar assegurant que no el tornaria, tot i sabent que mai més se’l podria a mirar, al cadell, com abans. perquè era d’aquella mena de gent que voldrien trobar-ho tot tan perfecte, emmidonat, verge i radiant, que es perden l’afecte tendre, franc i pur de les criatures escantonades, sense tenir-ne cap culpa, per qualsevol discapacitat.
JOSEP MARIA BERTRAN TEIXIDOR