Al país de la meravelles cada any per Nadal nevava bombolles de neu, eren completament esfèriques, blanques la majoria, però també n’havia de colors diversos.
Una cosa es ben clara, al país meravellós els reis hi feien una estada molt més generosa, fins i tot, els infants que s’havien portant malament no tenien carbó. Realment eren uns Nadals meravellosos, mai millor dit.
L’Alícia darrera els vidres mirava caure les bombolles que al tocar al terra explotaven com un globus al atansar una agulla. Bombolles, que impregnaven de colors lluents si més potser un paisatge increïblement vistós. Havia alguns habitants que en aquestes dates es veien obligats a posar-se ulleres fosques, la llum dels colors era massa potent.
Mai es pot ser del tot feliç, i paradoxalment l’Alícia ja no apreciava un somriure, una rialla. Doncs feia anys i panys que vivia enmig de l’absoluta alegria. Tot plegat era un gran avorriment.
Alícia, feia dies que pensava en marxar. Així, sense pressa es va fer la maleta. Una maleta blava que feia temps tenia destinada al seu viatge cap a la llibertat. A dins: un mirall i una pinta. No tenia més pertinences, doncs fins ara no li calien.
Un cop va creuar el mirall es trobà en una plaça. Hi va caure de patac, al obrir els ulls tot de nens encuriosits l’envoltaven. Tots reien de la fila que feia la nena desconeguda, del vestit de puntilles, del llaç gran i vermell del cap.
L’Alícia s’aixecà de cop per arrencar a córrer, tenia un sentiment que ja tenia oblidat: vergonya.
En el seu viatge recopilà emocions perdudes: alegria, pena, goig, ràbia, por…
Faltava molt poc per les dotze, hora important en el món dels contes, era l’hora de tornar a creuar el mirall, pensà i així ho va fer.
Tornava a estar al seu, i ara més que mai, món meravellós. Això sí, estigués avorrida de passar-ho bé tornaria a fer una excursioneta al món real. Bé, món del tot boig! Encara tenia temps del rebre als tres reis tot havia passat en un obrir i tancar d’ulls.
Conte contat ja s’ha contat.
Sílvia Colomina