Sí que és poc freqüent, sí, però ser ric i ser bona persona no són incompatibles.
L’Ernest ho havia demostrat sempre. Riquíssim com era, no mirava només per ell. Sempre havia ajudat amb generositat qualsevol que ho necessitava. Sostenia la vida del poble pagant alguns treballadors de la seva butxaca:
—Dos peons que s’encarregaven del bon estat de camins i sèquies.
—Un metge.
—Una mestra per les nenes i un mestre pels nens.
—Una esquadra de cinc gendarmes.
Tot allò feia que la vida al poble anés com una seda. Eren l’enveja de la comarca. Camins i sèquies sempre en bon estat, atenció mèdica permanent, uns nens i nenes que sabien llegir, escriure, portar comptes i tenien nocions de geografia, història i ciències naturals; el millor era la seguretat, en aquell temps de bandolers i de lladregots nòmades, ningú s’atrevia a assaltar el poble de l’Ernest, els gendarmes eren un cos molt ben informat i eren capaços de preveure qualsevol situació que pogués suposar perill.
Els mestres també s’ocupaven de la biblioteca, de la coral i del grup de teatre que representava els pastorets per Nadal i alguna obra còmica durant l’any; els peons i gendarmes feien de bombers i qualsevol obra de sapadors sempre que convenia; el metge s’ocupava de l’aigua i de qualsevol cosa que afectés la higiene i la salubritat del poble. Amb ells no hi havia cap problema: sempre que ens paguin, treballarem, solien dir.
Això va suposar un bé pel poble: van prosperar els comerciants i les cooperatives; sabien llegir els contractes, sabien portar els comptes, podrien aprendre fàcilment qualsevol cosa que els convingués; eren difícils d’enganyar. Tampoc havien de témer per la seguretat als seus magatzems, el cos de gendarmes era infal·lible.
La vida al poble va prosperar molt, la cultura, la bona salut, la seguretat i les bones vies de comunicació en van ser responsables.
Els perills que els gendarmes podien preveure eren els exteriors; de cap manera es podia pensar que a un vilatà li agafés un rampell i fes un disbarat.
Va desaparèixer un nen de dotze anys. El van trobar una setmana després al fons d’un pou, mort.
Tothom va fer les seves cabòries, era urgent trobar un culpable. Les males llengües es van girar contra l’Ernest. Ningú veia clar que sent tan ric preferís fer el bé al poble abans que quedar-s’ho tot per ell, com feien els altres rics. Se sabia que no estava casat, això era de domini públic; també se sabia que no anava de putes, això també era de domini públic, als pobles se sap tot.
Vam començar a pensar que l’Ernest n’havia de tenir alguna d’amagada; si no en volia saber res de les dones, per força li havien d’agradar els nois.
Cada cop es veia més clar que l’únic culpable possible havia de ser l’Ernest.
El milionari filantrop va aparèixer penjat pel coll a la branca d’una figuera. S’havia fet justícia.
La seva herència va anar a parar a mans d’un nebot; el primer que va fer va ser suprimir la dotació de peons, metge, mestres i gendarmes.
Camins i sèquies van tornar a la ruïna. Es van trobar sense atenció mèdica. L’analfabetisme va tornar a fer estralls. Bandolers i lladres van caure sobre el poble, que al temps de l’Ernest s’havia fet molt ric.
Els vilatans van notar com empitjoraven les seves condicions de vida, però, per damunt de tot, estaven contents i feliços, S’havia acabat l’anomalia de rics generosos, s’havia acabat l’anomalia d’un home que no volia saber res de les dones.
La seva vida havia empitjorat, sí, però la justícia i la normalitat estaven per damunt de tot. Tornaven a ser un poble normal, aquest era el màxim benefici.
