Aquella nit de Novembre era freda i l’aire feia com una sentor de neu. El pare sempre deia – Fa fred de neu – I renoi sí que feia fred en aquella cuina d´una casa de pagès de mitjania del segle passat. El color de les parets era més negre que blanc i com que el foc no tirava gaire bé , havien de tenir la porta oberta, per on un vent glaçat s´esmunyia amb un udol feréstec i feia voleiar el fum per tota l´estança.
L’avi que tenia un martell a la mà trencava pinyons d´una pinya que havia deixat eixugar al sol. Seria per la picada de l’àvia .
La menuda sota un llum de carbur llegia un llibre molt atentament. L’àvia que feia mitja aclofada molt a la vora del foc va dir que la nena se li faria malbé la vista amb la poca llum.
La menuda va comentar que si veia molt bé i que volia acabar el llibre, després volia fer la carta als Reis d’Orient. L’àvia va riure per sota el nas i murmura que encara era molt aviat, se solia fer per Santa Llúcia i encara mancaven molts dies. L’avi eixut i aspre murmura- Dona no – a la nena, aquí som lluny de tot i els camins aviat es farciran de neu tova, no veus com rebufa el remaleït vent.
L’àvia va dir que era hora d´anar a buscar la filla que tornava de la fàbrica . El vell per un moment va pensar que li feia basarda agafar el corriol que li estalvia mitja hora. I pensant que no li quedava mes remei, es va alçar .
L’àvia va dir que agafes el tapaboques i s’emportés un llum de carbur dels que el pubill tenia per munyir les vaques, no en necessitava tants.
Quan el pubill i pare de la nena va venir de munyir les vaques portava el cap cobert de neu, el seu cabell negre semblava gris.
La nena ja havia acabat el llibre i escrivia molt atentament.
Senyors Reis – Voldria una nina, una capsa de colors per dibuixar, tinta de color ………
Els grans la miraven amb amor i el pare va dir solament – Deixa això per demà i ajuda l’àvia a parar taula. La mare i l’avi són a punt de tornar.