Val a dir que la imatge – bellíssima – no és ni de bon tros fidel pel que fa a representar a les dones que treballaven en el sector tèxtil , ni que fos a la fàbrica de Joaquim Coll i Regàs, al que podem qualificar – si més no – com singular en el Mataró de les darreries del segle dinou.

Joaquim Coll Regàs, va establir el primer patronat d’obrers sota la inspiració de la «Rerum Novarum», l’encíclica de Lleó XIII sobre les relacions del capital i el treball des de l’òptica cristiana. El «Patronato para enfermos y obreras en cinta» fundat l’any 1892 , va comportar que els treballadors malalts cobraven uns diners de l’empresa, també les dones , des del més anterior, i en l’ immediatament posterior a tenir una criatura.

Aquesta actuació social va suposar una autèntica revolució a la ciutat, pensem que aleshores quan un treballador deixava d’anar a la fàbrica pel motiu que fos, fins i tot per malaltia, no cobrava res.

A la seva fàbrica, feia acabar la jornada laboral cada setmana el dissabte al migdia, i no el vespre del mateix dia, com es feia arreu. L’acció , des de la visió cristiana de Joaquim Coll Regàs, permetia dedicar la tarda del dissabte a les feines de la casa, i assistir a la Santa missa el diumenge.

En morir l’any 1904 , la premsa dels republicans radicals, gens amiga de patrons, capitalistes o capellans, assenyalava – en llengua castellana ‘ perquè com diu el REI aquí mai s’ha obligat a ningú’ – que va ser «uno de los que comprendió que la desvalida clase obrera merecia los derechos que la actual sociedad le niega». Ressaltant que les condicions socials a la seva fàbrica havien estat molt bones, i que a més el salari era més elevat que altres establiments.

Avui, quan s’han assolit els despropòsits del PP :

1. Ensorrar a la ciutadania en la misèria
2. Estendre la incultura
3. Fomentar l’odi racial

Tothom enyora les persones que com el Joaquim Coll Regàs, sabien alhora fer rutllar el negoci, i deixar passar l’aire per la glotis dels treballadors.

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, s’arribaven fins a Puigpardines, i per arribar fins l’ Església i antiga parròquia de l’antic municipi de Sant Privat d’En Bas (la Vall d’En Bas, Garrotxa), enlairada a ponent del poble; seguien les instruccions : deixeu el cotxe a la plaça, camineu per la carretera per la que heu arribat, en uns metres, a la vostre dreta, veureu un camí que puja la muntanya entre filats elèctrics, arribareu al planell en uns minuts, allà ja trobareu un cartell que us indica la direcció per arribar a la capella, la pujada no dura més de deu minuts.

Com s’explica la trobaven just a sobre de Puigpardines, a la falda de Santa Magdalena.

Data del segle XIV i en un primer moment era dedicada a Sant Feliu.

Mossèn Joan Pagès i Pons va escriure que fou possible una cotitularitat de patrocinis en un principi, però que la devoció dels pagesos per Sant Antoni Abad, va fer que finalment es decantés la balança a favor d’aquest sant.

Al segle XVIII va ser ampliada, doncs la inicial era de dimensions més reduïdes.

Ens agradarà tenir més noticies de la història d’aquesta esglesiola a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No hi ha gaire informació d’aquest  Santuari de Sant Jordi,  del municipi de Camarasa (Noguera), situat al NE de la població, a la serra de Sant Jordi (729 m), contrafort de la serra Carbonera.
desprès de visionar :
 http://www.ccnoguera.cat/camarasa/index.php/descobreix/patrimoni-historic 

tenim clar que s’aixecava  el primer edifici, amb data posterior  a l’any 1453, en que coincidint amb la  caiguda de l’imperi romà d’orient s’inicia  l’època moderna.

També que en els dies foscos del genocidi contra Catalunya, la capella va patir danys d’importància ‘refeta després de la guerra civil, disposa ara d’un refugi lliure adossat’. El Drac en el període 1936-39 ens va guanyar, i val a dir que té ‘mal guanyar’.

 Restes de l’antiga ermita de Sant Jordi

 

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas feien unes magnifiques fotografies d’aquest edifici rectangular, que dona cabuda alhora al Santuari de Sant Jordi, i al refugi esmentat suara-.
El topònim  Camarasa és de tot , menys pacífic, trobàvem opcions que van   des d’un origen preromà Kam , ‘muntanya’, Ar , ‘vall’ , i encara ‘ Asa, que tindria un sentit de proporció , ‘gran, la gran’ ;  a la   tesis que recull l‘enciclopèdia catalana – seguint Holder –   en defensa un  origen cèltic (provindria de Camaracum, com Cambrai);  i encara el fet que Camarasa  esdevingué a mitjan segle IX una suda sarraïna contra els cristians de la Marca Hispànica, dona credibilitat  a la procedència d’aquesta llengua,  quam a-ruasa  ‘ residencia del Cabdill’.

  Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 — Barcelona, 22 de febrer de 1985, ens deixava un bell resum de la seva existència, en aquests versos :

hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa.

I s’adreçava al titular d’aquest Santuari – que potser no va conèixer – amb aquesta pregaria : 

Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre del crim
de la guerra civil.

Allibera’ns dels nostres pecats
d’avarícia i enveja,
del drac de la ira
i de l’odi entre germans,
de tot altre mal.

Ajuda’ns a merèixer la pau
i salva la parla de la gent catalana.
Ara com ell,  digueu:

«Ens mantindrem fidels  per sempre més al servei d’aquest poble.»

 

El Tomás Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, han tingut ocasió de constatar l’abandó esfereïdor del Patrimoni Històric situat en terres catalanes, ningú s’acostuma però, a la desolació i la ruïna, que es palesen a la que església del castell dels senyors de Bestracà, situat al cimal de la muntanya del mateix nom, darrera d’Oix.

L’any 937 el paratge ja estava poblat i cultivat, com ho demostra la donació que va fer a favor de Santa Maria de Ridaura el comte Sunyer de Barcelona. El 979 apareix citat: “(…) in locum qui vocant Bestrecano, et Ventano cum ecclesiis S. andree et S. Juliani (…)”. Després es documenta ja el temple de Sant Julià citat, igual que el de Sant Andreu, en el testament del comte Miró de Besalú, en el qual es lleguen ambdues esglésies al monestir de Sant Llorenç de Bagà.

En els nomenclàtors del segle XIV s’anomena “Capella sancti Iuliani de Bestrechano in parrochia sancti Andree de Bestrachano”.

L’edifici religiós, preromànic, era per tant, molt anterior a la residencia de la família Barutell, però seguirà la mateixa sort que el castell, quan desprès d’un atac dels remences, els senyors de Bestracà traslladen la seva residència a Oix , tant per qüestions de seguretat , com perquè les condicions de vida no eren tan feixugues.

L’espoli, més que els pas del temps, portaven Sant Julià a l’estat actual de completa ruïna, és conserva sencera la planta, d’una sola nau, construïda aproximadament al segle XI, amb absis rectangular fet de grossos carreus poc treballats que podrien ser anteriors, del segle IX. La volta és esfondrada i el temple en ruïnes.

La pregaria al Altíssim per intermediació de Sant Julià era obligada, Senyor ; allibera el teu poble !

La Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez ,  ens envien una crònica de l’església de Santa Margarida de Bianya,  que sortosament manté la seva condició de parròquia i  regularment s’hi celebra culte.
No hi ha gaire informació pel que fa al topònim, i recollim la hipòtesis que defensa la seva procedència del llatí ‘amnis’ riu o torrent, i el prefix també llatí ‘bi’, dos;  això té una clara relació amb el fet que  la riera de Bianya, és formada per la de Sant Ponç d’Aulina i el torrent de Santa Llúcia de Puigmal.  Agrairem com sempre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Es tenen notícies d’una edificació en aquest indret ja pel segle IX.  Va ser donada l’any 858 al monestir de Riudaura per part del comte Guifré de Besalú, amb motiu de la consagració del temple monacal. Aquest document però,  ha estat posat en dubte per alguns historiadors, i conseqüentment la primera aparició indubitada en un document públic serà  l’acta de dedicació de Sant Andreu de Socarrats de l’any 1117.
A partir del segle XIII va passar a estar sota la tutela del monestir de Sant Joan les Fonts, fins que en el 1357 va ser annexionada a la Corona. Pocs anys després, Pere III es va vendre una part dels seus drets sobre ella, així com sobre altres temples, castells i pobles, per finançar la guerra de Sardenya.
Va patir molts desperfectes en els terratrèmols del segle XV. Per això la planta del segle XII va ser profundament modificada i costa identificar la fisonomia romànica original.
D’una sola nau, en època posterior s’obriren a banda i banda unes capelles laterals a manera de creuer. La capçalera és formada per un absis que té tres finestres amb arc de mig punt, una cornisa i un fris sostingut per mènsules. A la finestra central de l’absis podem veure la imatge gòtica d’alabastre policromat de Santa Margarida.
L’existència d’una petita àbsida al costat nord ha motivat la creença que l’església era al principi del planta basilical o bé d’una nau amb transsepte. La sagristia, afegida al costat sud, ocupa l’espai on se suposa que hi havia l’altra àbsida pariona.
En el mur sud, actualment protegida per un porxo de factura posterior, podem veure les restes d’una antiga porta, potser l’original del temple romànic. Si realment fos la porta original, aportaria llum sobre la possible estructura del segle XII, doncs ens trobaríem amb un temple de nau única, transsepte i tres absis. Incomprensiblement, l’arc de mig punt que la forma ha estat netejat i destacat, mentre que per la part exterior un plafó d’anuncis l’oculta parcialment.
El campanar, de torre, és bastit damunt la façana de ponent, on hi ha la portalada neoclàssica del segle XIX.

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, seguint la petjada experta del Joan Farré Farré, sherpa emèrit de la Catalunya interior , del ‘ forat negre’ , s’arribaven fins al Santuari de la Mare de Déu de Montalegre, al municipi de les Avellanes i Santa Linya (Noguera), al límit amb el de Camarasa, situat a 866 metres d’altitud, en un cim de la serra de Mont-roig.

No trobava enlloc dades històriques d’aquest edifici, que el Tomàs embolcalla amb flors magnifiques.

S’explica que en el dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya, 1936-39, hi havia una imatge de la mare de Déu, a la que acompanyava un pastoret.

Se sap que l’any 1936, i a causa dels actes vandàlics i/o sacrílegs , uns veïns de Vilanova de la Sal van decidir amagar la imatge de la Mare de Déu, per tal de protegir-la. En acabar les hostilitats bèl•liques, aquests veïns van
recuperar la imatge d’on l’havien amagat i la van tornar al seu lloc d’origen.

La figura del pastoret fou amagada uns dies més tard , però, únicament per una persona, veïna de Vilanova de la Sal, que dissortadament va morir durant la guerra. Amb ella, va desaparèixer també tota esperança de poder saber on estava amagat el pastoret de Montalegre. 

Ara des del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, s’ha endegat una acció que pretén mitjançant la història oral i amb la recerca, no només trobar el pastoret, sinó també recuperar la memòria històrica d’aquells temps.
Us deixo un enllaç als Goigs d’aquesta advocació.

 

Hom proposa com explicació del topònim ‘ aiguamolls humits ‘ del llatí PALU (S) HUMORIS.

El poble de Palamós va néixer al voltant d’una fortalesa a mitjans del segle XI, moment en què es va reconquerir aquest indret i s’organitzà la seva repoblació. En aquest moment cal situar la construcció de la primitiva església de Sant Joan que fou sufragània de Santa Maria de Freixenet, vinculada al bisbat de Vic fins el 1957, moment en què passa a formar part del de Solsona

Al segle XIX formà un municipi amb el poble de la Rabassa, de la parròquia del qual depenia la seva església de Sant Joan.

Pertanyia a la jurisdicció del marquès de Benavent, Francesc de Borja de Riquer i de Ros, (1768-1849), i posteriorment a Martí de Riquer i de Comelles (1820-1888): 6è marquès de Benavent, 6è comte de Casa Dávalos.

De l’edifici trobava : Capella molt modificada i en estat de ruïna, situada dins del nucli urbà abandonat de Palamós. Es tracta d’un edifici d´una sola nau, de planta rectangular, capçalera plana, ràfec de teula i maó que ressegueix el seu perímetre i coberta enfonsada. A la façana principal sobre la porta d’accés, d’estructura adintellada. Un campanar d’espadanya d’un ull, corona aquesta façana principal..

La realitat és sempre pitjor que la informació tècnica i les imatges us ho palesaran.

Demanaré a l’Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes per l’Advocació que es beneïa en aquesta Capella.

Entre els santuaris i les ermites del terme municipal d’Àger, cal esmentar molt especialment el santuari de la Mare de Déu de la Pertusa, situat al NW del terme, entre el collet de la Pertusa i la Noguera Ribagorçana, camí de l’engorjat de Mont-rebei, en un mirador excepcional on hi ha també els escassos vestigis del castell de la Pertusa. El Joan Farré Farré, sherpa emèrit de les terres de la Catalunya interior, del ‘forat negre’ me’n feia arribar una fotografia.

Com que no hi ha cap referència documental antiga del topònim Pertusa, habitualmebt l’indret s’identifica amb el lloc de rupem Espatellam que apareix termenejant amb Corçà en distintes donacions a l’abadia d’Àger.

Concretament en posseïm dues referències del segle XI.

En la dotació de l’abadia d’Àger que feren el 1060 Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda. Tot seguit d’atorgar el castell de Corçà, es menciona la “rupem seu castellum nomine Spa-tella”, concedit a l’abadia amb la seva església, el seu terme i altres pertinences. Donació que veurem ratificar el 1065.

En la repartició de béns de l’abadia del 1066 s’assigna a la mensa abacial el delme de la dominicatura de “Corcano et in Spatella”.

Al segle XII, però, el topònim Espadella va desaparèixer substituït pel de la Pertusa, tal com es comprova en la butlla del papa Alexandre III del 1162.

Que existí al lloc un petit nucli d’hàbitat que posteriorment es dispersà en masos, ho demostren l’existència el 1209 d’un molí, llegat en testament per Guillem de Montfalcó a Sant Pere d’Àger, com també la donació el 1390 a la mateixa abadia per part de na Margarida, vídua de Ponç de Corçà, del castell i poble de la Pertusa.

Del topònim molt semblant al del Pertús, hom defensa un significat descriptiu, , com fa Aurelio Victor, IX, 8, parlant de l’obra duta a terme per Vespasiano : “et cavati montes per Flaminiam prono transgressui, quae vulgariter Pertunsa Petra vocitatur.” . I la (via) Flaminia va travessar les muntanyes, per un pas en pendent, al que vulgarment s’anomena ‘ Pedra Tallada’. ”

 
El Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, deixàvem – com s’ha de fer –  el vehicle fora del clos de Briançó , topònim del que es defensa la simple translació del Briançon francès,  conseqüència de la col•laboració de les tropes franques en la reconquesta als sarrains.
L’edifici de la Capella de Sant Salvador, està datat entre els segles   XVIII, XX . Això s’ha de posar en relació amb l’entrada de Catalunya en el comerç amb les colònies americanes; ho batejàvem fa molt de temps com   ‘ els diners d’Amèrica ‘ que es traduiran aquí, en la profunda reforma del Castell que ‘fagocitarà’  la primitiva capella de Sant Salvador – s’han localitzat restes en els baixos de cal Carulla -, finca que hom  identifica am, el primitiu Castell de Briançó.
Sant Salvador està situat a la plaça del poble, és un petit edifici  d’una sola nau de planta rectangular amb coberta de volta de canó, presenta una obra paredada amb pedra irregular rejuntada amb argamassa de calç i arena, i la coberta a doble vessant de teula àrab. A la seva façana principal hi troben la porta d’accés d’arc de mig punt i els seus brancals obrats amb carreus de pedra del país. Per sobre d’aquesta porta hi ha disposat un òcul i finalment un petit campanar d’espadanya d’un ull.
Advertíem unes ratlles a la Plaça que ens fan pensar en que hi ha quitxalla que juga en aquest indret, també dissortadament els manyocs de fils que evidencien que la fúria anticatalana, l’ instint  de ‘dessolar la terra ‘ no fa cap excepció. 
 Al costat de l’església, dins de la plaça del poble, hi ha altres elements arquitectònics que han perdut la seva primitiva funció i que actualment formen part de l’embelliment de l’entorn.
Es el cas de dos columnes, que en origen deurien formar part d’un porxo i que actualment formen part duna estructura adintellada amb la data 1975 incisa.
La capella era sufragània de la parròquia de Santa Maria de Montlleó, i va estar dins del bisbat de Vic fins el 1957, que passà a Solsona.

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, seguien la petjada experta del Joan Farré Farré, sherpa emèrit de les terres de la Catalunya interior , del ‘forat negre’, i retrataven l’ermita de Santa Elena d’Àger , considerada des del segle XV – data en que tothom coincideix en que s’aixecava – en el lloc de benedicció del terme.

Des d’aquella data no trobava cap referència a Santa Elena – de la que no en diu res l’enciclopèdia de ‘Barcelona’ -. Àger, necessita un Catàleg del seu Patrimoni Històric i/o Artístic, i si ens hem de creure que Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1982 ) moria efectivament a Madrid, el dia 20 de novembre de 1975, està més que clar, que les explicacions per no tenir-lo – encara – son excuses de mal pagador.

La descripció tècnica ens explica : ermita amb absis semicircular i volta de canó rebaixada, molt modificada en la darrera restauració – no ens diu en quina data es duia a terme, i no en trobàvem cap referència enlloc – .

La coberta de lloses de pedra i teula àrab ha estat substituïda per unes plaques d’uralita a dues vessants sobre la volta, esfondrada. Observem que al damunt d’aquesta coberta, s’han tornat a posar teules.

La porta amb arc rebaixat està protegida pel porxo, dues finestres i dues bancades d’obra als laterals.

Els murs són de carreus reblats, arrebossats i blanquejats a la façana principal.

1970. Es conserva la tipologia original. Una creu de ferro presideix el carener a l’entrada.

Sou pregats de fer-nos arribar més informació – o d’esmenar aquesta si és del cas – a l’email coneixercatalunya@gmail.com , en la tasca de recuperar la memòria històrica, únicament podem prescindir de les Institucions politiques i dels seus servidors, als catalans ‘ de peu’ us necessitem a tots.

Us deixem un enllaç als Goigs : http://goigsdelignasi.jimdo.com/la-noguera/àger/santa-elena