DOLÇA RECOMPENSA

Sempre t’agrairé, bon company, la conversa que vàrem tenir aquella tarda. Em vas demanar que anés a veure una senyora que estava en una residència. Es diu Anna -em vas dir- i té un caràcter tan fort que sembla que res pugui esberlar el seu tarannà.  Em vas afegir que suposaves que això era degut a que gairebé mai rebia visites. D’amistats no en té i els fills només la vénen a veure de tant en tant. Tu que sempre en tens alguna per dir, potser hi podries fer alguna cosa. I, sobretot, vés-hi uns dies abans de Nadal que aquestes dates ja saps com són d’especials i, d’altra banda, com poden afectar a la gent que se sent sola, tant pels seus records de plenitud, ja esvaïts, com  pel seu present de silencis i migdiades.  M’entens?  I tant que t’entenia!, però en aquells moments estava tan enfeinada que no et vaig donar una resposta afirmativa fins  l’endemà. Jo no et puc negar res a tu. Ja ho saps!Va arribar el dia d’anar a conèixer l’Anna. Pel camí anava pensant en la vellesa. En realitat, la vellesa -quan comporta una mancança de facultats, naturalment,- és com la infantesa, ja que en cap dels dos casos es forma part activa de  la societat.  La gran diferència i,  ensems,  la  gran realitat, és  que  a l’infant la vida encara no li ha donat cap oportunitat i per això té l’esguard expectant i la rialla oberta. Tot és afany d’integrar-lo en un món nou que l’està esperant. La persona gran, que de la societat ja se’n sent exclosa perquè l’han abandonat les forces o la lucidesa, té la mirada trista, i la rialla dóna pas a un lleu somriure, moltes vegades forçat per complimentar la persona que té al davant. Així és la vida, em repetia mentalment, però és un trànsit, aquest, que en alguns casos pot ésser molt pertorbador.De sobte em vaig trobar davant de la residència. Vaig entrar-hi. No era luxosa, però sí que em va semblar molt acollidora. Vaig sol•licitar l’habitació de la senyora Anna i em van adreçar al segon pis. La porta de la cambra, que compartia amb una altra senyora, estava entreoberta i hi vaig entrar. Em va mirar amb ulls tristos i alhora inquisitius. Ja havia parlat amb el meu amic i no em van caldre gaires explicacions. Va aixecar una cella, tot palesant la seva desconfiança , com volent dir: I ara, què volen aquests dos? Per què s’han de posar enmig de la meva vida? Li vaig afirmar que li oferia, senzillament, compartir dues tardes a la setmana, que la visitaria amb molt de gust, i que si volia passejar ho faríem. En cas contrari, aniríem a la saleta de visites o a la terrassa. Vaig insistir, però, en sortir pels voltants de la Sagrada Família ja que estava tot ornat amb les paradetes de Nadal, les figures de pessebre, els arbres i els ramets de la sort.  -Tot és llum  i vida aquí fora. Tot porta l’aire de Nadal, Anna-  li digué per desvetllar-la del seu ensopiment.  Vaig intuir que es mossegava la llengua per no manifestar què pensava. Tanmateix van passar uns segons i va parlar: Va dir que ho podíem provar ja que estava convençuda que l’Eloi, l’amic que compartíem, era molt bona persona i incapaç de fer res que la perjudiqués.Varen començar, així, les nostres passejades, les nostres xerrades íntimes i sinceres… I va començar la nostra relació, en el seu inici una mica forçada, però entranyablement profunda i distesa en el seu decurs, forjant subtilment una càlida amistat i un aprofundiment mutu, d’ànima endins, que ha canviat la manera d’enfocar la vàlua de tot el que m’envolta.Ben aviat vaig conèixer la teva realitat. Uns fills que no et visiten perquè sempre tenen feina. Uns fills que vas pujar ben sola, des de la pregonesa de la teva viduïtat precoç, esdevinguda en uns temps de molta misèria. Una vida dedicada a ells i una senectut, no merescuda, que t’havia robat la paraula i el somriure. Fins i tot pressenties la mort atractiva. En realitat, l’estaves esperant. Em vaig estremir. A mi, sincerament, la mort no m’ha provocat mai ni por ni angoixa perquè considero que està inclosa i del tot inamovible, a la part final de la nostra vida… I no podem pas fer-hi res per canviar-ho. Però tu la desitjaves i jo, aquesta situació l’havia d’arranjar. T’havia d’oferir tots els instants, totes les il•lusions que tingués al meu abast i, sobretot, la possibilitat de percebre el present d’una altra manera, valorant-lo en la seva justa mesura. M’hi vaig llançar de cap! I vaig sortir-me’n airosa i, sense pretendre-ho, també beneficiada.Vas obrir-me el cor i vas plorar al meu aixopluc. Vas dir-me que duies gravat al sentiment tots aquells anys d’anhels, goig i frisança. Aquella il•lusió de fer entre tots el pessebre, de posar-hi les figuretes, amb les seves llums, amb els tres Reis que cada dia avançaven una miqueta fins arribar a la cova. Aquells torrons, les neules, aquell aroma de Nadal, aquelles ganes d’intentar ser una mica millor, de polir defectes, aquelles sabates infantils tenyides de  profunda innocència, ben col•locades al balcó tot esperant la visita dels Reis… Aquell món bell i brillant que, malgrat la teva fràgil economia, feies reviure cada any per veure el somrís dels teus fills.  Enyoraves sense mesura aquella olor de llar i de tendresa…Un dia, però, et vaig trobar anímicament com mai, realment esplèndida. Amb els ulls humits em vas dir que un fill teu t’havia convidar a  dinar a casa seva el dia de Nadal, i que els altres dos t’acollirien el dia de Sant Esteve i el de Reis. Vaig sentir-me molt feliç perquè m’adonava que valoraves el que tenies, i et vaig demanar pel teu bé que no miressis més enrere. Et vaig fer un petit “sermó” sobre la imperfecció de l’ésser humà :-Ningú no n’és de perfecte, estimada, però hem de saber perdonar. En això es basa l’obtenció de moments feliços, ja que si la felicitat total i duradora no existeix, el que més ens pot enriquir el bagatge són aquests instants, que hem d’acollir com a regals preuats, vivint-los amb tots els sentits i no permetent que se’ns escapin-…Vas interrompre’m agradablement. M’estaves comprenent de debò i, sobretot, em vas sorprendre quan em vas assegurar que encara que la vida, a cops, ens colpegi, només per poder assaborir el gust dolç de felicitat que ara senties, valia la pena viure-la, ja que compensava les altres etapes més aspres. Estaves aprenent a oblidar, a ser més amable i a renéixer. Vaig constatar una altra vegada que el Nadal havia guanyat. Sempre guanya la partida! De vegades ens costa retrobar-lo. Sembla que estigui amagat enmig de tanta cridòria que no diu res, de tanta llum que no il•lumina, de tantes onades tèrboles… però el Nadal torna, ens hipnotitza, ens deixa la seva flaire… I venç!Per fi els teus fills havien reflexionat… Tu no ho saps ni ho sabràs mai, però jo vaig parlar-hi una estoneta, amb molt de tacte, aquell dia que els vaig trobar a la residència per casualitat. Vaig parlar de tu amb claredat, amb humilitat i sense voler censurar ningú. Qui sóc jo per fer-ho! Tanmateix, potser sí que vaig dir les paraules adequades per a la reflexió, i, de ben segur, també va influir-hi el teu caràcter que s’havia tornat més afable i molt més sensible… No ho sé, però el Nadal estava al nostre costat mostrant-nos el camí de la tendror i ensenyant-nos a esborrar del nostre plànol sentimental, els camins pedregosos de l’egoisme i de la vanitat. Naturalment, i com jo esperava, ningú et va comentar que havia parlat amb mi. Quan ens vam veure em vas dir  que els tres dinars t’havien deixat un caliu inapagable i una espurna d’Estel al cor que saps que et farà viure amb més plenitud cada dia de l’any. Me’n vaig alegrar  moltíssim i ens vam fer un petó de sincera amistat.Hem tastat, Anna, la grandesa de l’afecte, d’un afecte sorgit quan no ens ho esperàvem. Els teus retalls de vida dits en veu baixa, els desenganys, les lluites, les alegries, les fotografies cautelosament guardades, esgrogueïdes pel pas del temps, les teves llàgrimes i, finalment, el teu somriure sincer i obert.Totes dues sabem que, encara que estigui  molt ocupada, trauré el temps d’on sigui. De la feina, de l’oci, no ho sé, però sempre trobaré la nostra estona, Anna, perquè si és ben cert que tu ho necessites, sens dubte, jo també vull mostrar-te la meva estima i rebre amb deler la teva. Vull endur-me al meu petit i íntim reducte, gotims del teu renascut somriure, de la teva abraçada, del teu escalf, del teu món que amb les nostres trobades i la màgica essència del Nadal ha quedat, per sempre, justament dignificat.