En Joan Vancells és una persona que es fa notar pel seu bon tarannà. D’alçada mitjana, però no pas baix; no és ni gras ni prim. De pell morena i de cabells negres, té uns ulls que criden l’atenció a les persones amb qui parla, ja que destaquen per ser d’un color blau fosc i tenir una mirada profunda i sensual. A part dels ulls, no hi ha cap particularitat amb la seva fisonomia que el diferenciï de cap altra persona. Enraona amb una veu clara, precisa i ben modulada que fa que les seves paraules siguin fàcilment entenedores per a tothom.

Però, allò que el diferencia és la música, perquè transmet els seus sentiments acariciant amb les seves mans, fortes i de dits llargs, el seu instrument preferit, el piano. Les mans són l’altre detall que crida l’atenció de la seva persona. Quan toca, mou el cap traspassat per la melodia que transforma amb la seva sensibilitat i per mitjà de les tecles expressa la bellesa de la partitura.

L’antiga població de Sant Casciano in Val de Pesa està situada a uns quinze quilòmetres de Florència. Va servir de refugi a Maquiavel, quan va haver d’exiliar-se per formar part d’una conspiració contra els Mèdicis, i en aquesta vil•la va escriure els seus dos llibres més importants: El Príncep i La Mandràgora. Aquesta nit, el gran solista de piano Joan Vancells tocarà en el teatre de Santa Cecília el Concert de Nadal acompanyat per l’orquestra del Conservatori de Florència, dirigida pel director i compositor Andreï Sforza.

Aquest teatre formava part del castell del senyor de la regió, del qual només queda en peu el teatre, que antigament havia estat la capella, però un dels avantpassats, un apassionat melòman, l’havia reformat i els seus successors havien continuat amb la mateixa afecció musical. Durant els darrers tres-cents anys havia estat reconegut com un dels llocs on es podia escoltar la millor música dels grans mestres europeus. Ha passat el temps i la inversió immobiliària ja havia esfondrat el castell, ha construït en el seu lloc cases unifamiliars d’alt nivell i el mateix destí espera al teatre.

Per aquesta raó, el consistori i la societat musical volen oferir el darrer concert i, aleshores han escollit un reconegut solista, un gran director i una orquestra, escollida entre els millors especialistes de cada instrument, de la Toscana. A causa de l’espai interior, el concert només es pot oferir a les autoritats i als amants de la bona música que han desenvolupat una labor musical en la regió. Només hi ha cabuda per a dues centes persones.

Dos dies abans del concert, el Joan Vancells es presenta al teatre per fer els assaigs amb l’orquestra complerta. El director l’Andreï, és un gran amic seu que sap perfectament la sonoritat i l’acompanyament que precisa. Pel que fa al instrument, el Joan ja ha tocat amb molts pianos de la mateixa marca i coneix la cadència del seu so, a més se li ha garantit que serà perfectament afinat per un conegut expert. El Joan arriba el primer dia i el piano toca admirablement i transmet amb claredat les notes. L’assaig amb l’orquestra, dirigida pel seu amic, ha servit per coordinar al màxim i sembla que serà una audició digna de recordar-se.

El dia del concert al matí, es tornen a trobar novament els components de l’orquestra i realitzen una darrera prova la qual els convenç de què tot està ben assajat. A les cinc de la tarda, després de dinar i fer la sobretaula conjunta amb tots els membres de l’orquestra, el grup es desplaça al teatre per ultimar els preparatius, netejar els instruments, tesar i afinar les cordes, i així deixar-ho tot a punt per a la funció.

El Joan, igual que el altres músics vol repassar els últims acords, però sorpresa el piano no emet cap so. Miren dintre de la maquinària i aquesta sembla que està correctament, però per més que proven de tocar-lo continua sense emetre sons. En Joan es posa neguitós i demana pel responsable del teatre i, acompanyat per l’Andreï, van a veure’l a la seva oficina. En Joan li diu.

– El piano no sona, l’ha remenat algú mentre estàvem dinant?
– No ha entrat ningú, les claus sempre les han tingut vostès i no n’hi ha cap més joc. Les butaques ja eren muntades, i per tant, no havia de fer-se res més.– Contesta el senyor Fabrizio, encarregat del concert, i que a més és el director de les importants bodegues del vi de la regió, el Chianti, un dels vins italians més anomenats internacionalment.
– Com ho farem, s’haurà d’anul•lar el concert.- diu l’Andreï.
– Oh, no, si estan repartides les invitacions! – exclamà horroritzat el responsable- Mirin, crec recordar que hi ha un piano que fa molts anys que no el toca ningú, si volen podem buscar-lo a la sagristia on el van guardar. Si no falla la meva memòria, algú em va dir que el van portar per a un concert que va donar el gran compositor Beethoven, però després ningú l’ha tornat a tocar, és un Broadwood, més ja els he dit que ha estat molts anys abandonat- insinua el senyor Fabrizio- El volen provar? I si per casualitat anés bé?

Tots van a buscar el piano, que està a la sagristia tapat amb diferents lones i mantes. Treuen les proteccions i el traslladen, vigilant que no rebi cap cop a l’escenari. Una vegada a dalt, aixequen la tapa i en Joan comença a tocar les diferents escales musicals, tots queden embadalits, ja que el piano respon amb una sonoritat exemplar a cada una de les notes que se li demana. Ningú diria que ha estat abandonat en un traster durant quasi dos cents cinquanta anys, qualsevol pensaria que l’havien afinat el dia anterior. En Joan es meravella de la suavitat de les tecles, que sense fer pressió, només amb la intenció sonen i donen l’harmonia desitjada. Els músics han quedat encantats i, a més el problema més important, resolt, i ara a acabar de preparar-se i vestir-se per a l’audició. Un grup de treballadors arraconen el piano espatllat.

El concert transcorre amb normalitat, l’orquestra segueix correctament les partitures seguint la batuta del director l’Andreï. En Joan fa les entrades en els diferents moviments en els moments oportuns i el piano continua sorprenent-lo, mai ha viscut una sensació tant plena de comunió amb un instrument musical. Toquen el concert per a piano número cinc, L’Emperador de Beethoven, i han començat a tocar la part final: il Rondo Allegro. Els assistents estan gaudint de la música, asseguts, absorts i envoltats per una melodia que els fa vibrar.

De cop, en Joan s’aixeca de la banqueta i dret continua tocant les tecles com transfigurat, els seus dits les acaricien com si fos la pell de la dona estimada, i aquestes li responen amanyagant-lo amb la mateixa intensitat. En Joan se sent portat per la melodia i per un no sé què que emana del piano com si una correspondència amorosa els posés en comunicació. Està blanc de cara i l’únic moviment que se li veu és el dels dits de les seves mans acaronant febrilment el teclat del instrument.

El públic està enfonsat dins els seus seients, amb els ulls mig tancats, la boca entreoberta, amb el cor pres per la música i pel mateix sentit sensual en què veuen moure’s en Joan. Estan tots callats, inclòs l’orquestra ha parat de tocar, només el piano amoixat per en Joan deixa sentir la seva música. La melodia, en moments suau, en altres instants intensa, va apoderant-se de la sala, fins i tot les respiracions minven fent-se inoïbles, la tensió és extrema.

En Joan, dret i tens, sense respirar, fa l’últim moviment de dits amanyagant la darrera tecla i aleshores com en el paroxisme del darrer moment el seu cos es desploma fins a tocar amb la seva galta el piano, com si l’abraces i li donés un petó.

El públic s’ha aixecat com si d’un sol cos es tractés i les seves veus diuen un amén respectuós, abans que l’antiga capella s’enfonsi completament, sense que ningú faci cap intenció de sortir-ne.

Han passat mesos i la capella continua ensorrada, només es veuen els rastres del moviment de les pedres per part dels serveis de socors per treure els cossos inerts i sense vida. Passen dues persones i una li comenta a l’altra.

– Aquestes runes quan les retiren? No és una zona residencial?
– Aquestes no les tocaran mai, perquè no hi ha ningú que sigui prou atrevit per comprar una casa en aquest terreny. No saps que un cop a la setmana encara es sent la música d’un piano.

Miquel Pujol Mur Berga.                                                                                                             16 març 2007

En la cafeteria d’uns grans magatzems sona una música tradicional nadalenca. El Lluís i el Pere s’han trobat a la porta acompanyats de les seves dones i han decidit parlar una estona mentre les dues fèmines busquen regals per la família. Ja asseguts en la taula els dos homes, entre els cinquanta i els seixanta anys, s’estan prenent unes begudes. Sobre la taula hi ha dues ampolles, també dues copes altes, mig plenes de cervesa i amb una corona d’escuma blanca. Les dues copes estan entelades per la frescor del líquid. Al costat de les begudes també hi ha uns plats amb les restes d’un pica-pica.

El més gran li diu a l’altre.

–   Encara recordo quan fa poc sortia de passeig amb el pare, te’n recordes, Lluís?

– Ja saps que no gaire Josep, tu has gaudit, millor diria, vas patir més aquells moments. A tu, et van jubilar  abans d’hora i vas poder passar les darreres estones al seu costat.

–    Sí, és veritat, i tu estaves ficat amb aquell negoci del transport. Carai!  No sé quants socis tenies. Sort que te’n vas saber sortir del gran negoci i de tota aquella gent.

–     Tens raó, ara amb un petit camió vaig fent la viu-viu, però amb tranquil·litat, que allò en què em volien embolicar, no sé com hauria acabat.

–     Prou que t’hi vas emmerdar, una mica més, fins i tot, perds la casa.

El Lluís fa un moviment amb la mà sobre la taula per donar fi a la conversació del seu germà, ja que el tema li fa recança.

–    Què deies del pare, Josep.

–    Mira, encara recordo quan l’agafava del braç i sortíem a fer un volt  pel poble abans de dinar.  A vegades teníem cada conversa, que més d’una va quedar-me gravada a la memòria. Un dia li vaig dir.

–   Què en són de fortes i treballades les teves mans, pare.

–   Què vols? Qui ets?- em respongué.

–    Sóc jo, pare, en Josep. Que no te’n recordes?

–   El Josep dius?

–   Així parlàvem, Lluís, burxant jo dins seu i ell mirant-me amb cara d’estranyesa. Ens asseiem, nerviós em mirava, i la front se li arrugava intentant cercar qui era jo. Pobre pare, com va canviar després de la mort de la mare, sovint el recordo com un home fort i decidit davant de tothom, i la tendresa amb què tractava a la mare com si fos una flor, la seva flor.

–    Potser la malaltia ja hi era, però la mort de la mare la va fer anar més de pressa– digué en Lluís -. Te’n recordes de les històries que ens explicava, asseguts al pedrís de la porta, quan tornava del seu treball de miner, i queia l’ombra del vespre, mentre la mare traginava el sopar a la cuina.

–   Sí, més el tinc més present del darrer temps. Quan estava amb els ulls oberts, entabanats, inquiets. Volia caminar, neguitós per marxar sense saber on. Li deia:

–    Veniu pare, farem una volta pel parc i després anirem a dinar a casa.

–   A casa, quina casa?

–   A casa meva, pare.

–    A casa teva? I si anéssim a casa meva.- Mentre dels ulls li baixaven unes llàgrimes -. La mare m’espera.

–    Un cop no pogué més, vaig sentir el bategar del meu cor ple de sentiments i sense poder-me’n estar vaig agafar-lo, l’estrenyé ben fort, fent-li un petó a la galta i a cau d’orella li vaig dir:

–    Pare, us estimo.

–   Ai noi, qui ets tu? – Em contestà.

–     El vaig agafar fort de la mà i vaig asseure’l a un gronxador, i com un nen petit vaig fer anar la cadireta suaument, endavant, endarrere, endavant, endarrere…

–     Mentre li mig murmurava, pare, potser heu perdut la memòria, potser no recordeu qui sou, més els vostres fills us notem dins nostre i no deixareu mai de ser-hi. Prenent-lo per la mà, pas a pas, el conduí fins a casa.

 

Miquel Pujol Mur                                                                                           Berga, 2 de maig de 2007

 

Sempre seguia les instruccions bàsiques : col·locar les figures més grans en primer terme, prop de l’espectador, per tal de donar una sensació de perspectiva; les figures humanes i les dels animals (bens, porcs, camells …) han de guardar relació de talla, és a dir, han d’estar proporcionades. No imitem la realitat si col·loquem costat per costat un gall més gran que un pastor, o un camell més petit que un patge reial.

Per fer més natural i real l’acció, cal que les nostres figures tinguin alguna activitat: un pescador amb la canya estirada, un pagès llaurant amb una parella de bous, una dona caminant cap a la font carregada amb un càntir…

Aquestes figures han de tenir els seus repeus ben amagats ja sigui amb terra, sorra o molsa, i fent una petita concavitat en forma de nínxol si el terra del pessebre és de suro o de qualsevol altre material de fàcil manipulació.

Mai faltava l’establia – algun any, enlloc del bou i l’ase, eren dos lleons els qui vetllaven Jesús -, tampoc, en algun límit, damunt d’un blau intens que simulava el mar, podia faltar la barca.

Algú li havia preguntat en més d’una ocasió quin sentit tenia posar una barca al pessebre, i ell contestava sempre que no ens ha de causar estranyesa que cada cultura, tingui una manera peculiar d’entendre i fer el que és el pessebre, i així se’l faci seu.

Certament les barques tenen un paper rellevant als evangelis; Jesús escull pescadors per acompanyar-lo, i en més d’una ocasió les seves accions tenen com a suport físic una barca.

Hi ha però un altre significat, simbolitzen el trànsit, el pas d’una realitat a l’altra, i és justament per aquesta raó, que estaven sempre en el seu pessebre, més enllà de la joia del Nadal , cal tenir sempre present que estem de pas, i quina millor manera de recordar-ho ?.

La barca li parlava dels absents, ho feia de forma amable, integrada dins del missatge d’humilitat, amor i pau que el Pessebre transmet any rere any, segle rere segle, i mil·lenni rere mil·lennis, als diferents pobles de la Terra.

Me’n recordo sempre dels meus dies d’infantesa, quan acaronada per les onades, o descansant damunt la sorra de la platja, veig una barca.

Gaudiu del Nadal i de la vida, fins que sigueu cridats a fer la darrera travessia que la barca simbolitza.

Al néixer, el bressol va ser per nosaltres la primera barca, el seu balanceig alhora que la felicitat, ens transmetia seguretat i confiança; des del racó del pessebre, damunt d’un blau intens que simula el mar, cada any per Nadal, la imatge de la barca em retorna les imatges del passat.

Mmmmmfpppphhhhh…..Res, que no havia manera. Per molt que estirés, empenyés o copegés, no havia forma humana de posar-se aquell estúpid vestit vermell i blanc. No havia contat sempre amb aquells ridículs colors, és clar. Molt temps endarrere, era un vestit sobri, de línies pures. Rústic però no exempt de noblesa. Desgraciadament les coses estaven tan malament que va haver de buscar el patrocini d’una coneguda marca de refrescs, i el primer que van fer va ser redissenyar-li el vestit donant-li aquests nous colors amanerats. Fins als mateixos nassos estava ja d’aquell maleït treball. Segles feia ja que durava. Literalment, a més. Es posava negre quan escoltava parlar de la revolució industrial i de les hores extres mai cobrades. Una eternitat duia ell treballant fins i tot en festius i sense pensió a la vista. És el que té ser un mite. Que un mai arriba a jubilar-se. És immortal, com qui diu. I algun sindicat es va preocupar mai per ell? Alguna ONG va clamar al cel demanant justícia? Res. Tot el món donava per descomptat que devia complir amb el seu deure i que havia d’estar bé content, a més. Per a més inri, tant traginar regals dalt i baix li havia provocat una hèrnia. Immortal també, pel que semblava. Ara, lluitant per embotir-se en aquell maleït vestit, se li havia agreujat i li provocava molèsties. I és clar, no estava donat d’alta en la seguretat social. Com no existia….doncs que se li anava a fer. Uns calerons que s’estalviava l’estat. Després estava el tema de carregar tots els regals. Què dimonis havia passat amb les antigues nines i pilotes de futbol? Ara tot eren consoles, ordinadors i altres bajanades de creixent pes i volum. Al bo de Rudolph i als seus banyuts col·legues cada vegada els costava més traginar amb les joguines convertides ara en maquinària industrial. Es va acabar el jocós riure i el bon rotllo nadalenc. Ara havia de fer funcionar el trineu fuet en mà. I és que això se li feia cada vegada més dur. Què passaria si dimitia? Que s’encarreguessin els reis de repartir els regals. Sempre tan posats i amb aquests fums propis de la reialesa. Per què dues festes, ambdues amb regals?. És clar, per als comerços era la bicoca, però ell estava ja fins als nassos. Al cap i a la fi, què obtenia a canvi?. Ni la il·lusió dels nens, tenia ja. Recordava una vegada que un capgròs li va dir que si no li portava ves a saber quina joguina caríssima (i pesada) el seu pare que era advocat li anava a ficar tal demanda que el  Nadal acabaria arribant una vegada al mes. Si, no valia la pena. Va deixar de carregar regals i després de recuperar l’alè es va posar a escriure la seva dimissió. Milers i milers de cartes on explicava que abdicava de les seves funcions. Va començar a imaginar-se la cara que posarien aquells petits egoistes quan s’aixequessin corrent per a anar a buscar els seus regals i en el seu lloc es trobessin una carta de pròpia mà amb la seva dimissió. Se li va dibuixar un somriure en la cara i per primera vegada en molt temps, es va escoltar per tota la terra una sonora rialla;  HO, HO, HO!!!!

Jordi Climent Botella

S’estava fent fosc , el temps feia presagiar que la nit seria molt freda, la noia caminava lentament amb l’esguard trist per aquell petit carrer que donava a la plaça, ja quasi sense forces es va asseure en  un banc, just davant de l’església, quan s’encenien les llums de la façana en aquella nit de Nadal.

Havia arribat aquell matí, venia de la gran ciutat i  pensava trobar refugi allà en aquell petit poblet   prepirinenc  amb aquella tia àvia, l’única família que tenia i a qui  havia telefonat feia dues setmanes; s’havia alegrat de sentir-la i van quedar en  passar el Nadal juntes. Que poc es podia imaginar la noia que amb una setmana poguessin passar tantes coses. La tia àvia feia una setmana que havia mort, així de repent. La  casa era tancada i barrada i l’amo vivia fora. ella no tenia enlloc on anar, quasi sense  diners , i aquella soledat… en aquells moments tan especials.

Les llums de Nadal ja s’havien encès per carrers dels voltants, colles de jovent cantaven cançons de Nadal, que repicaven en el seu cervell. La gent caminava apressa afanyant-se fent les últimes compres nadalenques. Ella mirava sense veure, el seu pensament divagava, tornava uns quant mesos enrere,  quan la vida li somreia, era feliç, ho tenia tot: una parella, un treball, un pis petit, però molt bonic…. ara, en canvi no tenia res. Res? Si, aquella petita personeta que és movia dintre seu i que aviat naixeria, era l’única cosa que li quedava…. “pobre fill meu, quina vida més trista t’espera”  i de cop li va venir una tremolor i sense poder fer-hi res va esclatar en un gran plor, que feia estona que intentava sortir-li del pit.

De repent va notar una mà posada a la seva espatlla, un dona una mica gran, s’havia assegut vora seu feia una estona i l’estava observant, per això en produir-se  aquell esclat de llàgrimes va intentar consolar-la.

―    Que et passa noia? Va calmat!  no pateixis, tot s’arreglarà; menys la mort tot té  solució.

―    Sóc molt desgraciada –i seguia plorant

―    No tens família?

―    No, no tinc a ningú. L’únic familiar que tenia, fa una setmana que ha mort

―    Tranquil·la! va…tranquil·la!  -diu agafant-li la mà, que la tenia gelada- segur que fa hores que no has menjat res.

―    Quasi no tinc diners i he de buscar un allotjament per passar la nit.

―    El petitó deu tenir gana –diu senyalant la panxa.

―    Ja intentaré menjar alguna cosa… per aquí –diu la noia una més mica calmada.

―    Saps, jo també estic sola, fa dos mesos va morir el meu marit, és el primer Nadal que passaré sense ell. Perquè no em fas companyia? la casa es gran, em fa basarda passar aquesta nit sola, podem sopar juntes i pots quedar-te a dormir.

La Marta, així és deia la noia, no s’ho podia creure, ella estava enfonsada i aquella senyora gran li demanava ajuda, companyia; però la calidesa de la seva veu, aquella mirada trista i les seves atencions l’omplen de tendresa, a més tampoc té masses alternatives, i es decideix acompanyar-la.

La casa era gran i acollidora, una caloreta la envaeix, retorna el seu cos entumit i alhora reconforta el seu cor adolorit. En un racó de la saleta un bonic pessebre crida l’atenció de la noia, que contempla amb ulls de sorpresa  “ com li agradaria al meu petit poder tenir un pessebre així… la cova, les muntanyes, les figuretes, el riu, segur que agafaria aquest còdol … o aquest pastor que llaura,  i el caganer, on deu ser? “  i tots aquest pensaments

la retornen als Nadals de la seva infantesa amb els pares, aquell dinar de Nadal, el caga-tió, els regals i el petit pessebre que feien  amb el seu germà.

La veu de la dona la torna a la realitat

―    Al meu marit era un gran pessebrista, encara que no tenim fills, cada any feia un pessebre molt gran i venien molta gent a veure’l. Era la seva gran passió. Jo també he volgut mantenir la tradició en record seu, hi he fet aquest petitet, així em sembla que encara el tinc una mica aquí. –els ulls se li negaven de llàgrimes.

―    El nen també sembla que l’estigui mirant. –comenta-  Dona uns cops de peu!!!

Les dues dones van somriure. Després van preparar un sopar senzill, però molt reconfortant : una sopa ben calentona, i unes cuixes de gall d’indi. La Marta no va voler menjar ni torrons, només una mandarina, dons feia dies que no menjava gaire  i ja estava molt plena, però el sopar la va retornar, i ara es sentia molt bé.

Després es van asseure al sofà i varen posar-se a parlar i parlar i van acabar fent-se confidències, la empatia i el feeling s’havia produït entre elles. La Mercè es va entendrir quan va sentir la història de la Marta; com ella que feia dos anys que vivia amb el seu company, al quedar embarassada, es va complicar tot, ell volia que avortés, no volia tenir fills. Va haver d’elegir entre ell i el nen…  i no es penedia de la elecció. Va haver de marxar del pis, no volia res de ell,  i en va compartir un amb unes amigues, més tard va perdre el treball i va quedar sense res. Havia vingut al poble com a refugi amb l’únic  familiar que tenia….

Cap a la matinada les dues dones van creure que havia arribat l’hora d’anar a descansar, la Mercè va mostrar l’habitació a la Marta, era una cambra gran, moblada amb un estil sobri, però amb molt bon gust,

―    Què, t’agrada?

―    Es preciosa –respon la noia

―    Fa dies que penso en llogar-la, però buscava una persona de fos de confiança i bona gent i crec que acabo de trobar-la, m’agradaria que acceptessis de ser la nova llogatera

―    M’agradaria molt, però no tinc diners per pagar gaires dies.

―    Això no és cap problema; començaràs a pagar quan hagis aconseguit el primer  treball després que hagi nascut el teu fill. Només et demano una condició.

―    Quina condició?

―    Que em deixis fer d’àvia del nen que esperes, que el pugui cuidar…

La Marta ve veure com un nou horitzó ple d’esperança s’obria per a ella i el seu petit, va abraçar a la Mercè i les llàgrimes de les dues aviat és van barrejar en  les seves galtes. Dues persones soles, sense ningú, s’havien trobat en aquesta nit, la nit més entranyable del any : LA NIT DE NADAL.

A fora una estrella brillava com mai, i el Nen des del pessebre feia l’ullet a la seva mare i somreia.

 

ANNA GUILANYÀ                                                                                             (Novembre de 2011)

 

La noia està asseguda a terra a l’entrada de les portes del metro de la plaça Urquinaona. La gent passa ràpidament i joiosa davant seu per fer les compres de les festes de Nadal. Carregats d’una munió de bosses i caixes de llums colors passen sense veure la jove arraulida a terra i que els hi ofereix la seva mercaderia amb un trist somriure. Una música nadalenca que parla d’alegre consumisme es sent provinent d’uns grans magatzems. Llums i lluents estels penjats dels arbres i les faroles.

Té fred i la roba la protegeix insuficientment, per tant, hi ha moltes parts del seu cos que senten la cruel mossegada de l’aire gèlid que prové de la boca oberta que dóna al carrer.

Arraulida a terra, recorda mig enfebrada la seva terra portenya a l’altre costat de l’Atlàntic, les pampes i els sons de la seva música, alegre i trista al mateix temps, forta i cadenciosa.

Mentrestant, amb una mà ofereix encenedors de gas butà als passatgers que entre i surten.

En caure la nit, la neu ha fet acte de presència a la ciutat i les ràfegues de vent han fet que envolti el lloc on és asseguda.

No s’ha mogut en tot el dia, la fredor no dóna set i el seu estómac no demana menjar, perquè sap que no hi ha res per portar-se a la boca.

Està mig inconscient, resta immòbil, enfebrada, amb els ulls mig tancats o mig oberts, tant es val, perquè només veuen els pas d’ombres. A les seves orelles arriben paraules amb un idioma que gairebé no entén, mentre alça el braç oferint el poc que té.

Aleshores, en un moviment reflex el seu dit prem el botó vermell i la llum de la flama resplendeix davant seu i a més de la claror una lleu escalfor anima la seva cara i la seva mà.

Al matí l’encarregat d’obrir les portes del metro ha trobat el jove cos d’una dona morta de fred i inanició. Envoltant les tristes despulles hi ha tot d’encenedors esgotats i buits com mostra de la darrere esperança d’una vida.

La mirada entreoberta dels ulls de la indigent parlava encara de la seva terra i dels aires forts i plens de melangia d’un tango.

Dins de l’estació sona la guitarra d’un altre desarrapat que toca la música d’un poble.

 

Si supieras que aún dentro de mi alma

Conservo aquel cariño que tuve por ti

Quien sabe si supieras

Que nunca te he olvidado

Volviendo a tu pasado

Te acordaras de mí…

 

 

Miquel Pujol Mur                                                                                                 Berga, 13 de juny de 2008

 

Nadal tornava. L’ensurt de tornar a repetir i a viure i veure les mateixes històries de cada any li feien més por que una tronada.

N’Àngel, un any, innocent dell , havia intentat escapolir-se’n.

Va contractar un creuer. Volia conèixer les illes gregues. Sabia que com havia triat prou bé les dades, el dia de nit bona i de cap d’any es trobaria dins del creuer. Tot sol. Anònim. No desitjava en absolut tornar-lo viure dins del seu poble.

No volia tornar a veure les televisions solidàries amb maratons que lluitaven per copar la  màxima d’audiència. No volia sentir els anuncis de “ja arriba a casa pel Nadal” Ni el el “lobo que buen turrón”, ni tenir-se que empassar a aquell home d’algun país de l’est que tirava bolletes arreu, anunciant que a través de la loteria, teníem la panacea per resoldre tots els problemes.. I tampoc volia trobar-se el dia següent del sorteig amb les mateixes noticies i veure la gent que li havia tocat , com esbojarrats sense dos dits de front, començar a llançar-se cava pel mig del carrer. Havia dit un no rotund.

Tampoc s’havia deixat seduir per les propostes dels amics o familiars. No¡.I va mantenir  el secret d’on estaria ben igual que si es tractés d’una qüestió de vida o mort. No fos cosa, que algú per fer-li companya, se li ocorres proposar-li acompanyar-lo.

Dia 20 al vespre s’embarcaria ben igual que si fos un delinqüent perseguit per les forces de la llei. Ell no n’era d’això, malgrat a vegades, s’hi sentia. Es sentia aclaparat.

Parents i no tan parents, pretenien que es divertís. Que era temps d’alegria.I uns collons¡. Que anessin a predicar el mateix a Iraq, a Afganistan, a Palestina o a qualsevol barri degradat de qualsevol ciutat dels països del “primer món”. Segur que els farien fora a pedrades. En canvi amb ell si que s’atrevien. I no tan sols els parents.

Pareixia que la gent del carrer havia tornat boja. Persones que durant tot l’any l’havien convertit en un ésser invisible, ara de cop perquè era Nadal, li regalaven el seu millor dels somriures, per tornar-lo cobrir amb un vel de invisibilitat a partir de dia 6 de gener. Els Reis màgics, i fins al proper any.

Volia convertir-se en un ésser anònim. Sense cap tipus de compromís. Fer únicament el que realment li sortís del cor. Pobre innocent.

El dia abans de nit bona, quan va arribar a sopar se’n va dur una sorpresa ben desagradable. Un avís deixava ben clar que es celebraria un sopar de nit bona tal com calia. Que era imprescindible anar vestit d’etiqueta i que el seu començament seria a les nou del vespre amb un cocktail ofert per la direcció del creuer. En el menjador es començaven a veure paperines i ornaments nadalencs.

L’ànima li va caure als peus. No s’ho podia ni creure. L’atzar era terriblement cruel amb  ell. Per què a mi? Es demanava sense donar crèdit al que li estava passant. Tenia que prendre una decisió urgent. Tenia una mica el cervell enterbolit. Sortí a coberta perquè li donés una mica l’aire. Es va asserenar i la solució li arribà com per art de màgia. Si, realment,aquesta era. Fugir de la manera que fos cap a casa. I resclosir-se dins casa seva, a estalvi de tot el que li pretenien imposar.

Va anar-se’n a veure al capità del vaixell i amb un anglès xampurrejat  i una mica de castellà, li  fer entendre la seva tremenda dissort.

Com tots els àngels encara no l’havien abandonat. Estaven enfilant cap a Atenes i dintre d’unes hores estaríem amarrats al port. Això li donava la possibilitat d’agafar un avió i escapar-me d’aquell parany. Va partir  més aviat que de pressa, esperitat,  cap a la meva cambra a preparar  la maleta. Li era igual si li tornaven o no la diferencia del passatge, el que volia era fugir, fugir i fugir.

La resta no es va complicar gaire,  trobar un bitllet per un avió que el portà cap a casa, fent una escala a Madrid. Res importava.

Després de deixar la maleta, el primer que va fer, recent arribat, fou anar a mirar en el rebost i la gelera, per veure que necessitaria per estar tancat a casa fins dia 8 de gener.

No era massa tard.  Sortí a corre-cuita a cercar un lloc de queviures per fer la compra del que li mancava, que no era massa. El que no compraria de segur serien torrons. No perquè no li agradessin. Però menjar-los tot sol i amb aquell estat anímic, no li feia gaire il·lusió.

Trià un lloc una mica enfora del seu barri, per no tenir que donar cap tipus d’explicació si es trobava algun conegut. No es sentia de cor per donar a algú “Bones festes i bon Nadal”.

De retorn a casa, tenia ben presa la decisió. Començà no tan sols a desconnectar la televisió sinó que tallà l’endoll amb unes estisores. No volia que la curiositat el fes posar ni el missatge monàrquic que ens transmeten   cada any, ni les elocucions d’un Papa nou, que just veure’l, sobre tot els ulls, el feien esfereir. Les ràdios no les toca, habitualment, tenia sintonitzada una emissora què sols programava música. Tancà hermèticament totes les finestres de casa i posar les cortines. Així quedaria reclòs, i el renou i remors del carrer no l’arribarien a pertorbar.

Pujà als porxos i tragué d’una capsa de cartró polsosa, una cova amb el naixement. Aquell que l’havia acompanyat des de la infantesa fins ara. Si alguna cosa no havia arribat a oblidar, edemes d’aquelles figures que apreciaren tant el seu pare com la seva mare, eren les ensenyances d’aquell gran mestre, no les manipulades i tergiversades pels qui han muntat el negoci més gran de la història. Volia recordar el seu naixement, que era moltes vegades el que menys es recordava per aquelles dates.

Col·loca la cova amb la Verge , Sant Josep, el nin Jesús, el mul, i la mula.

L’àngel anunciador, el deixà pel darrer i el travà amb una agulla de cap blanc, a sobre de la cova.

Amb cura, els posa sobre la caixa cantaranera en un lloc d’honor. Mentre ho feia, una llàgrima de nostàlgia li regalima galta avall. Havia perdut. Els records el traïen. El transportaven a un món inexistent on la celebració de Nadal tenia un sentit màgic. Aquell sentit que s’havia anat per les clavegueres dels tòpics i del consumisme. Reaccionà.

Tenia prou llibres pendents per llegir. Per la lectura no tenia que passar ànsia.

Aquell vespre, quan se n’anà a dormir, ho fé amb l’ànim molt més alleugerit.  Inclusiu va gaudir de bons somnis.

Josep Bonnín

Havíem de començar a penjar històries de Nadal, com venien fent els darrers anys.  L’ambient, ‘la conjuntura’ en aquesta ocasió no semblava la més adequada:  en l’àmbit econòmic estàvem pagant les conseqüències de la endèmica corrupció de la política espanyola, i  l’estultícia descomunal dels qui estaven al timó de la nau, i l’havien portat fins als esculls on estava varada qui sap si definitivament. No anaven millor les coses pel que feia als catalans i a Catalunya, tot fent brometa – segons ell – un dels ‘ Capos’ del Socialisme Espanyol, deixava caure que ‘potser ara no caldria bombardejar de nou Barcelona’, i altres comentaris de mal gust. I, per acabar-ho d’adobar el 20-N, estaven convocades eleccions a la Cortes Generales.

Recordava però altres moments ‘fotuts’ , en els que finalment,  digueu-li miracle, màgia, o el que us sembli millor, tot es resolia meravellosament :
https://guimera.blog/contesnadal/?m=200012
http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/?p=285
http://www.guimera.info/avui/tribuna/nadal2004.htm

En podreu trobar força a l’arxivador ‘antic’ de la Tribuna de Guimerà:
http://www.guimera.info/avui/tribuna/tribunaarxiu.htm

M’explicaven a cau d’orella – les bones històries sempre s’han transmès així – que hi havia un petit poble de la Catalunya interior ‘ del Forat Negre’, on tothom treballava en allò que el feia més feliç, i no tenia cap horari que complir, cadascú decidia quan n’hi havia prou. Al ensems tothom rebia els bens i serveis que necessitava. Havien batejat el poble amb el nom d’Utopia.

No he aconseguit hores d’ara – però no defalleixo, i tinc alta la moral – localitzar Utopia.

En la recerca però he anat ‘descobrint’ bocinets de Catalunya que tant des de la premsa escrita, com de la digital, poso en general coneixement de la ciutadania, us deixo alguns enllaços :
http://www.guimera.info/avui/tribuna/tribunaarxiu.htm
http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/?p=1603
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/10/santa-maria-de-claret-de-la-segarra.html
http://www.bergactual.com/2011/10/30/el-cafe-de-les-7-portes-la-balma-de-casserres-el-bergueda-jussa
http://www.amasquefa.com/html/public/portal?showContent=SECCIONS&content=22424
http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/2009/sant/miquel/vilandeny/naves/solsones/oblidat
http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/20466/tines/vall/montcau
http://www.baixllobregatdigital.cat/2010/03/31/sant-pere-de-voltrera-baix-llobregat/
http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/12449/cronica/viatge/sant/joan/gali/cami/llucanes
http://www.naciodigital.cat/elripolles/noticia/10563/racons/sant/cristofol/kanta-banda-le
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2011/10/esglesia-de-santa-maria-assumpta-de-la.html

En algun moment penso que potser no trobaré mai l’indret on es troba Utopia, en altres ocasions però, amic lector penso que ja l’he trobat.

A tu amic lector, que et sembla ?.

 

Al camp la matinada és freda, molt freda, gelada.

 

L’esclarissada boira, translúcida i gebradora de l’albada passa silenciosa i lentament per davant de la finestra. Impressiona veure com en el seu eteri passeig va gebrant tot el que acaricia, branques, branquillons, fulles i pinasses que hores abans s’espolsaven la neu, ara anaven quedant capritxosament cobertes de diminuts cristallets de glaç omplint l’entorn amb centenars d’encisadores escultures i filigranes que més aviat semblen haver sigut esculpides sobre el gel, que modelades pel glaç de la gebrada.

 

Rigorós i desconegut va quedant el paisatge quan el misteriós embolcall boirós recargolant-se en l’espai vaporosament s’enlaira fins esfumar-se.

 

Ben aferrats al ràfec del empinat teulat, pengen Llargs, transparents i punxeguts caramells.

 

Dins la casa de pagès l’ambient és més acollidor però es veu molt integrat en l’exterior.

 

Darrera dels dos grans batents de la majestuosa porta de fusta, s’obra un gran cancell, crida poderosament l’atenció l’austera amplitud. El terra enrajolat amb gruixudes i quadrades toves, el sostre amb una formidable volta catalana, prop de la porta, i arrambada a la paret, una vella tartana encara amb la vela ben tensada i molt conservada; a mitja estada una teiera a banda i banda clavada a cada paret. Al fons, i al recó de l’esquerra presideix el cancell un fastuós pessebre construït amb suro, pedra i molsa. Un peculiar olor a sotabosc humit amara l’ambient.

Ja traspassada la porta posterior i la immediata de la dreta s’obra el saló principal.

 

El Nadal s’endevina per tot arreu, boix grèvol, boles de colors, i branques d’avet amb grans llassades pengen o adornen qualsevol recó i arreu s’escolta l’alegre xivarri de la il·lusionada mainada.

 

Els troncs d’alzina, en mig d’un ball de ardents flamarades cremen a la llar alhora que d’una traca de esmorteïts espetecs s’afegien al soroll de l’estada llençant xemeneia amunt un núvol centellejant d’espurnes.

Les guspires que a pagès empeses per l’escalfor del foc havien sortit volant per la xemeneia, a la ciutat es transformaren en milers de lluminàries que, muntades en grans garlandes, engalanaven carrers, places i façanes.

 

Els avets que a muntanya balancejats per un vent net restaven gebrats o nevats però jolius i carregats de vida. Aquí, assedegats i empolsinats, expiraren plantats en un test amb les arrels mutilades i les capçades empolainades amb desenes d’ardents bombetes i boles de colors.

 

El tràfec i el incessant moviment en dels carrers contrasta fortament amb la quietud i el silenci del camp.

 

Parades de Santa Llúcia, ambaixadors reials recollint les comandes dels infants, aparadors adornats amb galindaines mostrant els seus productes. Dins dels magatzems, els adults s’encallen embadocats davant de les novetats electròniques mentre la canalla s’aturen impacients per contemplar il·lusionats alguna joguina. Tot recorda que les festes de Nadal també han arribat aquí.

S’ha fet de nit, l’església del poblet de muntanya repica campanes anunciant la missa del gall, mentre a la plaça el jovent s’afanya preparant la coca, els porrons de moscatell i la llenya per la foguera i el tió que a la sortida de missa presidirà la festa popular amb un petit ressopó.

No gaire lluny d’allà, en una casa enrunada, prop l’escalfo d’un foc mal forgi’t , una parella amoïnada i trista per la penúria, però alhora il·lusionada pel futur, dóna a llum un bell nadó.

La nit també a enfosquit el cel ciutadà, el carrers nets i engalanats poc a poc van quedant deserts. A Les llars les famílies s’han anat agrupant.

 

Sota una porxada, damunt d’uns cartons aplanats a terra, protegint se del fred tapat amb unes ronyoses mantes hi jau un indigent que hi rau quiet i aspectant, solsamènt acompanyat per la solitud la tristesa la vergonya, i el menyspreu o la ignorància ciutadana.

 

Més enllà un jove proveït d’un llarg ganxo de ferro remena un contenidor de brossa estirant allò que creu poder vendre.

 

A resguard de les inclemències una parella amb un nadó passaran la nit a l’empara d’un caixer.

Aquesta vegada, i per cap dels dos pobres nadons, no hi haurà àngels que el custodiïn, ni pastors que li portin obsequis, i molt menys reis que l’adorin. Sí que els infants seguiran rebent l’amor i l’escalfor dels seus progenitors, fins que les autoritats els castiguin prenent-les-hi la custodia.

 

© J.Lluís Cusidó i Ciuraneta

20-12-2010

M’explicaven una història – que ens ha succeït a tots – en la que una nena – fins en els contes cal començar a aplicar la ‘discriminació positiva’- que al voltant d’aquest dies màgics, deixa anar al seus pares la fatídica pregunta :

-Existeixen – realment – els Reis Mags?

Els pares no sabien que respondre – nosaltres tampoc. oi ? – , i van fer allò que sempre diem que no s’ha de fer; contestar una pregunta, amb una nova pregunta :

-I, tu filla estimada – en els contes cal posar una mica de dolçor – que creus ?

Doncs,… jo us vull creure, però en el col·legi – tant se val en aquest cas públics, com privats o concertats – algunes nenes diuen que són els pares els que fan els regals. És veritat?

El pare d’aquest conte era un crack inventant històries, i li va dir a la seva filla que anessin a seure al saló, que ara que ja era prou gran i tenia una intel·ligència desperta , li havia d’explicar un secret.

-Recordes que quan el Nen Jesús va néixer, els tres Reis que venien d’Orient guiats per un gran estel es van apropar al Portal per adorar-lo, i li van portar regals en prova d’amor i respecte ?.

-I tant que ho recordava !, cada dia feia córrer una mica més als Reis que s’anaven apropant al naixement del pessebre.

El pare va continuar ,…

– Com el Nen es va posar molt content, i tant Maria com Josep tenien un posat feliç ; Melcior , el més ancià dels Reis, no es va poder estar d’expressar en veu alta !

– És meravellós veure tan feliç un nen! Hauríem de portar regals a tots els nens del món i així també els veuríem feliços.

– Oh, sí! -va exclamar Gaspar-. És una bona idea, però és molt difícil de fer. No serem capaços de poder portar regals a tants milions de nens com hi ha al món.

Baltasar, el tercer dels Reis, que estava escoltant als seus dos companys amb cara d’alegria, va comentar:

– És veritat que seria fantàstic, però Gaspar té raó i, encara que som mags, ja som ancians i ens resultaria molt difícil poder recórrer el món sencer lliurant regals a tots els nens. Però seria tan bonic !.

Els tres Reis es van entristir en pensar que no podrien realitzar el seu desig. I el Nen Jesús, que des del humil pessebre els escoltava molt atent, va somriure ; aleshores, dins del portal, es va sentir clarament la veu de Déu :

– Sou molt bons, volguts Reyes Mags, i us agraeixo els vostres regals. Vaig a ajudar-vos a realitzar el vostre bell desig. Digueu-me: què necessiteu per poder portar regals a tots els nens?

– Oh, Senyor! -van dir els tres Reyes prostrant-se de genolls. Necessitaríem milions i milions de patges, gairebé un per a cada nen que poguessin portar al mateix temps a cada casa els nostres regals, però no podem tenir tants patges , dissortadament no n’existeixen tants.

– No us preocupeu per això -va dir Déu -. Jo us vaig a donar, no un sinó dos patges per a cada nen que hi ha al món.

– Seria fantàstic! Però, com és possible? -van dir alhora els tres Reis Mags amb cara de sorpresa i admiració.

– Digueu-me, no és veritat que els patges que us agradaria tenir han de voler molt als nens? -va preguntar Déu.

– Sí, clar, això és fonamental – van assistir els tres Reis.

– I, veritat que aquests patges haurien de conèixer molt bé els desitjos dels nens?

– Sí, sí. Això és el que exigiríem a un patge -van respondre cada vegada més entusiasmats els tres.

– Doncs benvolguts Reis : hi ha algú que vulgui més als nens i els conegui millor que els seus propis pares?

Els tres Reis es van mirar assentint i començant a comprendre el que Déu estava planejant, quan la veu de nou es va tornar a sentir:

– ja que així ho heu volgut i perquè en nom dels Tres Reis Mags d’Orient tots els nens del món rebin alguns regals, JO, ordeno que cada Nadal, commemorant aquests moments, tots els pares es converteixin en els vostres patges, i que en el vostre nom, i de la vostra part , regalin als seus fills els regals que desitgin. També ordeno que, mentre els nens siguin petits, per mantenir aquest bonic misteri, el lliurament de regals es faci com si ho féssiu vosaltres mateixos, el Reis Mags. Quan els nens però, tinguin un grau de coneixement suficient per entendre això, els pares els explicaran aquesta història i a partir de llavors, en tots els Nadals, els nens faran també regals als seus pares en prova d’afecte. I, uns i altres junts al voltant del Naixement , recordaran que gràcies als Tres Reis Mags tots poden ser més feliços.

La nena del nostre conte, havia estat escoltant al seu pare amb la boca oberta, i quan va arribar el final es aixecar , va fer un petó molt fort i llarg als seus pares, i els va dir

– Ara sí que ho entenc tot, i estic molt contenta de saber que em voleu i que no m’heu enganyat. Dit això, va marxar corrent cap a la seva habitació, i va tornar tota contenta amb la guardiola a la ma, i li va lliurar a la seva mare dient :

– No sé si en tindré bastant per comprar-vos algun regal, però per a l’any que ve ja guardaré més diners.

Els ulls de tots – com els meus i els vostres- s’havien emplenat de llàgrimes; fins al cel el bon Déu s’havia emocionat amb aquesta història!, al seu costat, Melcior, Gaspar i Baltasar, trasbalsats d’emoció ploraven com a nens !.

Malgrat l’estultícia, el nepotisme, la corrupció, i l’absoluta manca d’honestedat de la major part dels qui ‘viuen de la política’ ; Déu s’esforça sempre perquè als més petits no els manquin els Reis.