admin

Ens portava, a la Carmen Toledo, al Tomàs Irigaray, al Feliu Añaños i a l’Antonio Mora fins aquesta solitària parròquia, la nostra sherpa Irene Tironi.

L’església llueix la data de 1759 a la llinda de la porta principal, però sembla que no fou acabada completament fins al 1784. Consta d’una sola nau ampla i espaiosa rematada per un presbiteri i flanquejada per dues capelles laterals. El campanar és esvelt i consta d’una torre quadrada i un teular agut de quatre vessants. En crida l’atenció el rellotge de sol mig esborrat. 

A la banda de llevant de l’església hi ha adossada una espaiosa casa rectoral construïda a la mateixa època. 

A ponent, el cementiri acull amorosament als veïns que feta la feina, han lliurat l’ànima al Creador. Com a possible origen del topònim, Manuel Bofarull i Terrades, recull ; bi-àsab-allàh ‘ en lloança d’ Al•là’ ; aquesta tesis casa malament, amb la història oficial que hom troba la pàgina de l’Ajuntament de Gurb : Vespella apareix ja des d’abans de la reconquesta amb territori amb demarcació fixa i dotada d’església pròpia; ubicada dalt d’un serrat situat davant mateix de l’església actual. En aquest serrat hi havia una fortalesa o castell, que tenia al costat, des de 986, una basílica dedicada a Sant Cristòfol, és a dir, una construcció de tres naus coberta amb fusta que en el segle XI fou substituïda per una església de pedra. Aquesta església de pedra va fer de temple parroquial durant molts segles fins que s’aixecà l’església actual en el pla. L’altra quedà abandonada i de mica en mica s’anà ensorrant de manera que ja en l’actualitat no és possible dibuixar-ne l’estructura. La parròquia està formada per cases disseminades. Fa anys recollíem imatges de les restes d’una ermita dedicada a Sant Vicent. La rectoria, cedida en ús al moviment Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi, s’està restaurant com a lloc de trobada de caps o responsables dels grups, i per acollir els caps de setmana grups de nois i noies d’aquest moviment. La solitud esdevé quasi ‘física’ , en aquest espai situat al límit de les terres planes, sota el penya-segat de Sant Bartomeu del Grau.

 

 

Tot just començava a clarejar quan ens aturàvem prop del mas de Santa Anna; malgrat que ens esperava a Sant Bartomeu de Grau, la Irene Tironi a les 8,30, confiava en enllestir la recollida d’imatges amb temps suficient.

La Carme, el Tomàs, el Feliu i l’Antonio, tot caminant, dèiem que no feia fred, potser era només efecte del nostre entusiasme, ja que el termòmetre del vehicle estava per sota del 10 graus.

Alguna dada d’interès :

Aquesta capella que està actualment unida al mas del mateix nom, l’edificaren els cavallers de Mont-ral vers el 1190 sota l’advocació de santa Maria. Hi havia- aleshores- dos altars més dedicats a santa Anna i a l’Esperit Sant.

Des del segle XV es diu de Santa Anna exclusivament.

En tenia cura un sacerdot beneficiat i tenia creada una confraria molt popular a la comarca.

 

Es un edifici de tipus romànic tardà, amb presbiteri quadrat i un petit creuer, fou ampliada amb una sagristia , i un personalíssim campanar d’espadanya que li atorga una silueta característica.

 

L’antic casal fortificat de Mont-ral, documentat des de mitjan segle XII, del que no podem – per qüestions tècniques – recollir-ne imatges en aquesta ocasió, està en un petit puig, visible des de l’autovia de Barcelona a Puigcerdà, prop del trencall que permet l’accés des d’aquesta via a Gurb i a Sant Bartomeu de Grau. El Tomàs aconseguirà unes bellíssimes imatges, tant del temple, com dels animals de la casa, que com jo mateix, estant meravellats per la seva bona feina.

Santa Anna, farà possible que siguem puntuals a la nostra cita, i a les 8,30 som a la benzinera de Sant Bartomeu de Grau, on ens espera la Irene Tironi.

 

 

 

 

 

 

Sortíem de Sabadell a les 7,00 , la Carmen, el Tomàs, el Feliu i l’Antonio, anàvem al Llucanes, a Sant Bartomeu del Grau , ens esperava la Irene Tironi, la nostra sherpa per aquelles terres, que ens portarà en aquesta ocasió a Sant Julià Sassorba; accedim des de l’altiplà fins aquesta petita entitat de població pertany al municipi de Gurb. És la parròquia més alta del terme (786 metres ), i estén la seva demarcació pel sector més muntanyós i despoblat.

 

 

Sub urbe , en aquest cas faria referència a la seva ubicació sota el Castell de Gurb ( 845 metres ). Si sabeu com fer-ho rectifiqueu aquesta dada en l’article de la Wikipèdia 

M’encanta l’article salat ! ; era habitual en la llengua catalana, en el període anterior a 1.714, quan desprès de les accions genocides subsegüents a la derrota militar de les forces catalanes, es prohibiria l’ús de la nostra llengua en tot el territori de Catalunya. L’article salat es conservarà a les Illes Balears, i en alguns punts de la costa de Girona, que hi mantenien relació. Es mantindrà però en la toponímia, sobretot en les terres interiors.

El nostre objectiu es recollir imatges de l’ església romànica, que fou consagrada l’any 1.091. L’església forma un únic cos amb la rectoria.

 

 

En resta una bona part de la nau original , tot i que sobrealçada en alguns punts , està ornada amb arcuacions llombardes, i el magnífic campanar – que possiblement exercí inicialment funcions de guaita i bada – ha estat reformat en el seu coronament. L’any 1993 es va realitzar la restauració del campanar, quedant descobertes les finestres originals, a quatre costats, senzilles al primer pis geminades al segon i tercer. Em crida –particularment – l’atenció el petit comunidor situalt dalt de la teulada.

 

 

                                                                                                                                                                          

Originàriament l’església tenia una capçalera trilobada, amb tres absis semicirculars. Aquests han desaparegut. El primer en ser demolit va ser el del costat dret per construir la capella del Roser en 1598. Posteriorment es va substituir el del costat nord per una altra capella en 1702. El darrer en desaparèixer va ser el central. En el seu lloc es va construir un absis quadrat en el segle XVIII.

En absoluta solitud, recollíem imatges d`aquest indret encisador, i del penyal on s’assenta Sant Bartomeu del Grau.

 

 

 

 

Consta a l’anomena’t  ‘Mapa Patrimoni Cultural de Santa Maria de Merlès’, l’existència d’uns goigs a Sant Segimón; potser hores d’ara això és  l’única cosa que resta de la que fou ermita d’aquesta gran casa, a la que s’esmenta com a  conjunt arquitectònic.
Hi ha força referències històriques :   
Teulats ( Fitxa núm. 60), documentat al segle  X com a Tabulatos provindria del  llatí tabula, que significa  taula  o tauló . Per tant  la  correcta  escriptura  del  topònim hauria d’esser  Taulats  i  no Teulats .
Teulats ( Fitxa núm. . 6 0 ) , documentada des  de  l ’ any 955  sota la  denominació Tabulatos  en  l a  donació  d’un alou  que  fan  els  esposos   Giscafred  i  El•lo  a  l ‘ església  de Sant  Pere  de  la  Seu  de  Vic , e l  qual  afronta amb el mercadal  de  Teulats
Teulats ( Fitxa núm. . 60 ) , era  tinguda   en  indivís  amb  la  catedral  d e  Vic
Les  pertinences  de la Catedral  de Vic  en  aquest  indret  eren  ateses pels hereus  del Soler  de n’Hug  que  tenia  adscrits  els  masos  següents:
Teulats ( Fitxa núm. 6 0 ), Roca de Degollats, Maia, Casanova de Degollats , R u l l , Espona , Fàbrega , entre altres .
20-02-1748: Pera Teulats, fadrí “qui mori en las guerras de la Italia”.
El Tomàs irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, visitàvem aquesta casa l’any 2.008,  la impressió en aquella data – tant de Teulats, com del país –  era clarament d’estar a ‘les ultimes’ ; deia literalment en aquell article :
 Estem al límit del nostre temps però decidim anar fins a Teulats; avui no tocava parlar de masies, però l’estampa d’aquesta casa, avui en evident estar de degradació, parla d’un passat d’esplendor econòmic, recollit per les diferents llindes de portes i finestres.
De l’ermita datada l’any 1.882 en l’època de Segimón Teulats en resten la façana, l’escala d’accés al campanar i algun pany lateral de paret, el sostre fa temps que està ensorrat.
La nostra presència fa pensar als moradors de la casa que venim del part del “comprador” de l’ermita; finalment aquesta ruïna degudament arranjada lluirà a casa d’algun nou ric.
Departíem amb els nostres amfitrions que viuen de lloguer a la casa , sobre el significat d’una data escrita amb el números girats, adquirim el compromís de preguntar-ho al nostre expert.
La recordo com una casa gran, en la que s’apreciaven els detalls de les ‘grans cases’; les llindes que  deixaven palès, que en una data concreta,  l’hereu havia eixamplat la casa fins aquell punt, i de la mateixa forma els que l’havien anat succeint al llarg dels segles. El fet mateix d’aixecar una ermita ,  malgrat trobar-se al costat de Sant Andreu de Llanars, – en terme però de Prats de Lluçanès –  que havia  ostentant la categoria de parròquia rural, com ho acredita   l’antic cementiri avui abandonat, em confirmava que a darreries del segle XIX, Teulats vivia un ‘moment dolç’ en termes econòmics.
Tinc por que a dia d’avui de ‘l’evident estar de degradació’,  s’hagi passat – com el país – a la ruïna absoluta.
Antonio Mora Vergés

 

Anàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, per les terres que fan límit amb el Berguedà, el Bages i l’Osona; hom ha considerat que aquest petit terme donà origen al cognom del famós llinatge dels Pinós que per comanda del Comte de Barcelona exerciran com senyors de : Balsareny, Gaià i Pinós; la llista s’ampliarà primer amb l’honor d’Oristà i desprès amb el Castell de Tàrrega.

El llinatge Pinós entroncarà amb els Fenollet, i els seus dominis [barons de Pinós i Mataplana ] s’estendran per les terres de Lleida [ Comtes de Vallfogona i Guimerà ].

Actualment els diferents títols i honors que acumularen al llarg dels segles pertanyen al Ducat d’Alba de Tormes.

La nostra destinació és l’església de Santa Maria de Pinós o de Ginebret, del segle XI.

 

És un edifici senzill , d’una sola nau amb volta de canó i amb un absis semicircular a llevant que encara conserva les arcuacions cegues i les bandes llombardes pròpies del primer romànic.

Hi ha constància documental de les diferents deixes i donacions , que des de l’any 1170 s’enregistren, tant per part dels Pinós, com de particulars d’aquesta contrada. que enriquiren aquesta església.

Al segle XVIII es va construir la sagristia i la nova porta a ponent, aixoplugada per un petit atri.

Gràcies a la tècnica – i a la màquina OLYMPUS FE-100 – obteníem una perfecta visió de l’interior, amb la imatge de Santa Maria que presideix l’altar.

La noticia que l’actual propietari del Castell de Pinós, ha destinat les seves pedres a fins més prosaics que el testimoni històric, ens omple de preocupació pel destí que pugui patir aquesta esglesiola.

L’abundor en aquesta contrada de vestigis històrics, ha fet i fa difícil la seva protecció integral.

Està clar que a dia d’avui el nombre d’habitants és dels més baixos de Catalunya, i alhora la propietat de la major part de cases i finques estan en una sola ma.

Costa d’entendre com del quasi absolut domini que els Pinós exerciren en les terres catalanes, s’hagi arribat a l’actual situació d’abandó i desídia.

Només es defensa allò que s’estima; està clar que l’amor com qualsevol altra manifestació humana demana fets, i dissortadament la meva particular sensació és del tot negativa. Paraules moltes – masses fins i tot – ; fets pocs, i cap en la direcció que caldria.

A les acaballes del 2.010, quan rellevaran – una vegada més – Nyerros a Cadells en el govern de Catalunya. Deixem aquí aquesta clam :

Qui tingui orelles per escoltar, que escolti !

© Antonio Mora Vergés

Havíem dinat a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, i fèiem via la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, cap al llogaret de les Roques d’Aguiló a la fondalada de la riera de Clariana.

D’aquest indret que es troba encara en terres de la comarca de la Conca de Barberà, destaquen l’església romànica de Sant Pere de les Roques, d’una nau sobrealçada, que fou la parroquial d’Aguiló fins el segle XIV. L’edifici constava d’una única nau, coberta amb volta de canó i, capçada per un absis semicircular i tenia una cripta subterrània. Actualment, de la nau tan sols en resta una part, entre la porta d’accés que s’obrí a finals del segle XIX i l’absis, conservant el cimbori. Fa mal de cor la visió patètica de Sant Pere de les Roques.

Altrament l’antic Casal dels Requesens, és un notable edifici rectangular de planta baixa, dos pisos i golfes corresponent a una edificació renaixentista dels segles XVI-XVII, amb teulada a quatre vessants. Presenta un gran portal adovellat amb un escut i la data de 1586 a la dovella central. Les finestres del segon pis presenten trencaaigües motllurats típics del Renaixement.

Es conserven encara els rentadors públics, que tenen – també aquí –únicament una funció testimonial.

El lloc, a l’ombra de Santa Fe del Montfred, en terres de la Segarra, fa límit amb la comarca de l’Anoia, i depèn avui de Santa Coloma de Queralt. Com quedarà tot plegat quan es despleguin; si finalment s’acaben desplegant les Vegueries ?

‘Esperar y ver’ , com deien els Benemèrits.

© Antonio Mora Vergés

Anàvem més enllà de la ‘Frontera Superior’, ens endinsàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, a consciència en ‘ terres de moros’; les Borges del Camp, Alforja ,….

Pertanyent avui a Vilanova d’Escornalbou, trobem el petit poble de l’Arbocet, denominat sovint en la documentació antiga l’Arboç, forma encara usual en el parlar de la gent del veïnat i dels pobles de l’entorn, és situat a la dreta del barranc de Sant Magí, dit aquí barranc de la Palomera.

El 1497 tenia 12 focs, 11 el 1515, 10 el 1553 i 8 el 1563. El 1708 tenia 10 focs i 11 des del 1719 fins al 1773, i 53 h el 1719 i 99 h el 1787, en què consta ja l’església, dependent de Vilanova. El 1833 tenia 92 h, 104 h el 1842, 92 h el 1844 i 60 h el 1960.

Formava part de la baronia d’Escornalbou i almenys des del 1586 de la Comuna del Camp.
El comú de l’Arbocet tingué continuades topades amb el de Mont-roig per problemes de pastures i el 1808 formà amb els de Vilanova una esquadra de paisans armats que s’uní a les de Mont-roig contra els francesos.

La imatge més característica del poble, que defineix la seva silueta, són les tres torres; la del campanar de l’església de Sant Joan, i dues de guaita, una de rodona (on diu la tradició que s’hostatjaven els cristians) i una de quadrada (ocupada pels moros). En la segona sembla que hi era instal•lat el comú del poble.
Tenia forn propi i estigué emmurallat almenys fins al començament del segle XVIII.
Potser en algun moment del passat, el paisatge habitual eren els petits arbres o arbustos de flors blanques, que donen un fruit que es coneix com cirera d’arboç.
Això és la Catalunya de veritat, la que m’estimo !
© Antonio Mora Vergés

Sortíem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, del restaurant XAVI, a la Colònia Cortès, terme de Callús, eren prop de les 15,00 i el sol començava el seu declivi.

Demanava al Joan que ens arribéssim dalt d’una coma que s’aixeca a l’esquerra de la carretera, i en la que identifico un gran edifici en obres amb trets inconfusibles d’església. És l’antiga parròquia de Sant Sadurní de Callús.

 

Quan arribem dalt del cim aplanat, a la nostra dreta veiem el cementiri, i a l’esquerra la fàbrica impressionant del temple vell, documentat des del segle XII, més enllà damunt de l’espadat, les ruïnes del castell.

 

El primer nucli de Callús, : un poble rural de cases escampades, al cim dels turons i les serres, com la propera i magnifica de Cal Cortès, es va formar a redós d’aquest nucli ; castell, església i cementiri.
No serà fins el 21 de novembre de 1926 que serà col•locada la primera pedra del nou temple parroquial, que no pogué ésser beneït fins el 10 d’agost de 1940. La industrialització, en establir-se les fàbriques a la vora del riu, farà créixer el ‘nou poble‘, que no pararà de rebre veïns, fins al període 1950-60, d’aleshores ençà i malgrat la proximitat a la C-55, la població ha anat minvant.
Les restes del Castell, esmentat el 1026 com “castell Gotmar” , també anomenat castellús (o castell petit), diuen clarament que es tractava d’una fortalesa de poca importància militar o de petites dimensions; no és impensable que únicament fos una torre o burg, en el període en que la frontera amb els àrabs era el Cardener.

De castellús hom fa derivar el topònim Callús o Catllús.
El cognom Callús o Catllús aplicat a diverses persones de la família del castell apareix en nombrosos documents dels segles XII i XIII. A mitjan segle XIV, el noble Eimeric de Sallent, ciutadà de Manresa, figura com a senyor del “castell de Catlluç”. Un seu descendent llunyà, Jaume Vicenç d’Alemany-Descatllar, senyor de Palmerola i baró de Callús, regent de la tresoreria reial, l’any 1708 obtenia de Carles III la creació del marquesat de Callús a favor seu.
Desprès de la guerra Civil, el títol de marquès de Callús fou rehabilitat a favor del marquès de Palmerola i comte de Fonollar, altrament present en la història del Bages per la senyoria de Castellgalí i el vincle familiar amb els Amigant i Despujol manresans.

Antonio Mora Vergés
—

Ens hem aturat davant d’aquest antic molí senyorial que fou transformat en un gran casal gòtic en moltes ocasions; de fet és impossible passar sense veure’l, amb la seva planta monumental, a la dreta en el sentit de la marxa, quan quasi arribés a la capital de Moianès, per la carretera que comunica amb Castellterçol i el Vallès.

Ho fèiem en alguna ocasió per documentar el traçat de la sèquia que alimentava la bassa del molí.

També escollíem l’edifici como a fons ‘cultural’ en ocasió d’una ballada Country a Moià.

Del lloc hi ha força informació :
L’antiga casa forta de Castellnou de la Plana, dita de Molins, es convertí el 1381, per privilegi del rei Pere III a Pere de Planella -camarlenc reial- en castell termenat que incloïa en la seva jurisdicció el terme de Moià i la parròquia de Marfà. Pere de Planella havia comprat a la corona el mateix any l’antic terme de Clarà i la vila de Moià. La família Planella, que sembla originària del Mas Planella de Moià, començà a despuntar en la vila de Moià al segle XIII i acabà essent una de les grans famílies nobles catalanes i tresorers reials. Entre els seus extensos béns es compten a més de Castellnou, la castlania de Clarà i Rodors, els castells i termes de Castellcir, Granera, Mura, Talamanca i Calders, la castlania de Tona i altres dominis més petits.

Els moianesos es rebel•laren contra aquest domini dels Planella i mitjançant una redempció pecuniària aconseguiren el 1384 de retornar al domini reial i ésser declarats “carrer de Barcelona”. Malgrat això, una bona part del terme restà en poder dels Planella i el seu centre jurisdiccional fou Castellnou fins l’any 1408.

El 1645 Pere de Planella, baró de Calders, Granera, Rodors ,Talamanca, , comte de Llar , va vendre Castellnou a la família Barrera. Avui es manté encara ben sencer i té detalls, com una cambra subterrània sobre pilars i voltes que evoquen tot l’art militar medieval.

Fins al segle XVII, va ser residència dels seus propietaris.

Atureu-vos quan aneu a Moià a contemplar Castellnou de la Plana.

               

Anàvem de tornada el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, creuàvem per camins presumptament asfaltats , des de Callús fins a Santpedor; en algun moment apareixia davant nostre la urbanització d’El Serrat, a les envistes quasi de la plana del Bages, però situada encara a la banda sud-oriental del terme de Castellnou.

Malgrat que el Joan, ja havia fet la visita de Sant Salvador – i la té perfectament documentada – ens desviem pel laberint de carrers de la urbanització fins arribar davant la petita esglesiola.
Apareix documentada el 1038, consta que fou capella d’un mas anomenat , Torre Abadal – aquesta denominació, implica sempre, un domini eclesiàstic – , que en aquesta ocasió pertanyia al monestir de Sant Benet de Bages…

D’origen clarament romànic, fou aixecada entre els segles XI i XII. Té una estructura molt senzilla, d’una sola nau amb absis; el campanar i els contraforts, foren afegits posteriorment.

L’edifici actual és el resultat d’un gran nombre de modificacions i reformes – que sens dubte amb la millor voluntat – han aconseguit quasi eliminar els elements romànics originals.

Recollia imatges de la façana i d’ambdós costats, mentre el sol s’escolava darrera de la serra de Castelltallat, i les ombres s’ensenyorien de les terres planes del Bages.

Quan creuàvem Sant Pere d’Or [ Santpedor], ja calia portar encesos els llums de posició.

Antonio Mora Vergés