admin

Ens esperaven a la Carmen Toledo, al Feliu Añaños, al Josep Uriz, al Tomàs Irigaray , i a l’Antonio Mora  , a les 8,00 a l’entrada de Carme,  la Irene Tironi i la seva filla Sonia Ortiz Tironi, anàvem amb uns minuts de retard com a conseqüència de la intensa boira que cobria el llit de l’Anoia,  i de la riera que hi desguassa i que ens calia remuntar.
El termòmetre del vehicle marcava els 0,00 graus quan ens saludàvem, i decidíem com a primera acció del mati, prendre alguna cosa calenta; seguíem a la Sonia fins al Racó de Carme, on malgrat l’hora matinal ens atenien meravellosament. El pastís que portava la nostra sherpa únicament podem  qualificar-lo d’excepcional.  Desprès del petit refrigeri , fèiem un tomb pels voltants de la casa, on pasturen cavalls i altres besties.
En la tornada ens aturàvem al Moli Major,  l’edifici avui clarament abandonat conserva encara l’estructura típica dels molins paperers del segle XVIII, amb algunes construccions adossades amb posterioritat.
La visió pròxima de la casa ens confirma en les nostres negatives  premonicions ; per arreu brutícia i destrucció que a nivell de sotateulada anuncia la definitiva ruïna de l’edifici; les imatges actuals  contrasten dolorosament  amb els records d’infantessa que en relació a la casa podreu llegir en aquest enllaç :
http://casadelvall.blogspot.com/2009/07/la-comarca-de-lanoia-entre-les-serres.html
El Molí Major, era del meu tiet i tenia un menjador senyorial amb una gran taula molt llarga, on ara hi cabrien dos pisos de 30 m2, a l’entrada àmplia i espaiosa hi havia lloses de pedra immenses desgastades i molt polides pel pas del molt temps . A dalt el seguit de finestrals on antigament s’assecava el paper, i per mi el més important: un gran safareig on antigament devien rentar les minyones de la casa i ara el fèiem servir per banyar-nos. Era ple de verdet i l’aigua era gelada -constantment s’anava renovant doncs no deixava d’entrar-ne en cap moment- era netíssima i a vegades compartíem l’espai amb caps grossos entre rialles i crits. És del S.XVIII ja fa anys està tancat i no hi viu ningú.

El sol començava a trencar la boira, quan sortíem del Moli, rere nostre, només Déu sap fins quan,  el petit pont que creuava la riera, i l’edifici – encara majestuós – reben amb joia els primers rajos de l’astre rei.  
Quan creuàvem Carme – la nostra sherpa ens ha preparat un mati farcit d’interessants recons – es suscita la qüestió de l’origen d’aquest peculiar topònim; val a dir que no hi ha respecte de la seva etimologia gaire consens; recollim alguna de les hipòtesis : de l’àrab vulgar (al-)qàsma ‘ la peça de terra’;  de l’àrb  karm, vinya;    del grec Karma  ’abisme’, o de carmí ‘vermell’ aplicat a la terra.
Els  molins aquí, com les esglésies, castells, paisatges singulars ,… en altres llocs, constitueixen un atractiu ,  de vegades , l’únic atractiu, d’aquestes terres  interiors, que qualifiquem amorosament com ‘ el forat negre’.
Potser algun dia serem un país lliure i sobirà, però mentrestant tots plegats – també els nostres pares i mares de la pàtria, els autòctons i els d’importació ‘ –  hauríem de començar a corregir l’abandó i la incúria que pateix el nostre patrimoni històric.
© Antonio Mora Vergés

Ens arribàvem fins a Santa Càndia, al terme d’Orpí, seguint la petjada de la nostra sherpa Sonia Ortiz Tironi, la Irene Tironi,  la Carmen Toledo, l’Antonio Mora, i  el Josep Uriz, el Tomàs Irigaray a la recerca del millor angle per retratar l’indret, fa el descens entre horts i terres conreades. Ens explicarà més tard, que un amable pagès, li comenta que està treballant ara pels porcs senglars  – sembla que tenen bull-la per perjudicar impunement als pocs que treballen encara al camp – , i a l’estiu per turistes i vianants;  una visió socarrona, però dolorosament certa del que succeeix al camp català. 
La resta ens aturem – cinc segons – davant de la capella de Santa Càndia, – desprès tothom va a la recerca del millor enquadrament – ; és un edifici gòtic d’una única nau rectangular amb l’absis poligonal, amb dos trams de voltes d’aresta gòtica.
 Es va construir un primer tram de la nau molt auster i la porta a la façana sud al segle XV i un segon tram de la nau i el mur de ponent amb l’espadanya al segle XVI.
La coberta és de volta de creueria. Exteriorment destaca la portalada catalogable com d’un gòtic tardà o flamíger, a partir d’un arc conopial que arrenca d’unes mènsules decorades amb caps d’àngels. Les arquivoltes sorgeixen d’unes columnes amb capitells decorats amb elements vegetals d’aglans d’alzina. Al timpà hi ha una imatge de Santa Càndia sota un petit dosseret.
L’edifici fou restaurat per la Diputació de Barcelona l’any 1985.
Per explicar-se la magnificència d’aquesta església, els Goigs de la Santa  recullen una interessant  hipòtesis; algun important propietari de la contrada devia fer la seva fortuna amb el comerç amb l’Orient.  En aquell temps l’Illa de Càndia o Creta era un dels centres més importants de la Mediterrània, agraït per la seva fortuna i/o en compliment d’un vot, va fer-se amb un relíquia de la Santa, i a la tornada a la seva terra va fer bastir aquest magnífic edifici. 
Això podria explicar la presència d’oques en aquest indret, on exerceixen amb gran eficàcia ,  funcions de guardià, com constaten primer la Sonia i el Josep, i més tard el Tomàs, que son allunyats inicialment amb un xiuxiueig semblant al de les serps, i acte seguit amb una exhibició del bec;  la majoria d’oques domèstiques actuals provenen de l’oca salvatge o vulgar (Anser anser), del nord d’Euràsia; una excepció seria l’oca xinesa, robust descendent de l’oca cigne d’Àsia. No obstant, de la domesticació de l’oca se’n tenen poques dades. Hom conjectura que hi ha diverses zones on es produí la seva domesticació. Hi ha evidències de domesticació a l’Àsia Menor del 4000 a.C. A Egipte, sembla que hom domesticà tant l’oca vulgar com l’oca egípcia (Alopochen aegyptiacus) cap al 2500 a.C. A Europa, és possible que abans de les civilitzacions mediterrànies les tribus germàniques ja haguessin domesticat l’oca vulgar, tot i que no es pot descartar que aquesta espècie fos domesticada independentment en altres punts de la seva àrea de distribució. A Grècia, l’oca ja es coneixia en estat domèstic cap el 1000 a.C. Homer, el 950 a.C., ja l’esmenta a l’Odissea, tot dient que Penélope, l’esposa d’Ulisses, tenia 20 oques blanques. Aristòtil celebra les excel•lents propietats d’aquesta espècie com a animal de taula, i els romans les utilitzaven com a guardianes de les propietats, perquè com havien comprovat la Sonia, el Josep i el Tomàs,    les oques claquen davant la presència d’estranys; altrament també sabien com engreixar-les i augmentar-ne artificialment el seu fetge amb una alimentació adequada. Les oques, com ja sabeu, són la font del “Pâté de foie-gras” que s’elabora amb fetge d’oca hipertrofiada mitjançant sobrealimentació forçada i privació d’exercici.

La Irene, la Carmen i l’Antonio, assentats davant la portalada de l’església, estàvem apunt de fer una becaina, quan algú comenta que son ja les 13,00 hores, i per tant aquest matí deliciós s’acosta a la seva fi.
Ens acomiadem de la Sonia i la Irene, agraint-los la seva bona tasca com a sherpas;  a elles els espera una curt viatge fins  a Igualada i la resta no menys d’una hora de vehicle per arribar al Vallès.
Quin país tant meravellós !;  únicament ens cal – potser cercant-los fora, com Santa Càndia – trobar persones honestes i capaces per portar-ne el timó.   
Renovem per intercessió de la Santa, la nostra habitual pregaria ; Senyor allibera el teu poble !

 

 

 

 

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, la Carmen Toledo Cañadas, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, per les terres de l’altiplà del Lluçanès. En aquesta ocasió veníem a recollir un guardó, que el Consorci de Turisme havia atorgat al treball fotogràfic presentat per la Carmen. Vestíem de ‘mitja gala’, però el Santuari de Nostra Senyora de Lourdes que senyoreja des dels seus 741 metres d’alçada aquestes terres, es visitable quasi sense baixar del vehicle.

El Tomàs i jo recollirem imatges de l’exterior i l’interior d’aquest temple extremadament bonic, senzill i acollidor alhora té planta de creu llatina, consta d’una nau, un creuer i un cimbori octogonal amb coberta punxeguda de vuit vessants. L’absis és semicircular. Té una torre quadrada amb coberta de doble vessant. Hi ha un atri que forma un angle recte a la façana principal i a la façana oest.

La façana principal té el portal d’accés d’arc de mig punt emmarcat amb pedra, aquest té dues finestres quadrades.

L’interior llueix pintant d’un blanc immaculat , presideix l’altar on s’hi venera amb gran devoció local la imatge de la Mare de Déu de Lurdes . A la volta de l’absis hi ha unes pintures murals dels artistes Ramon Noé i Antoni Cortada (aquest últim, natural de Prats de Lluçanès, que hi està pintat representant un malalt que suplica a la verge).

Edificat l’any 1881, ens expliquen que a instàncies del rector de Prats de Lluçanès, Sebastià Obradors, que havent agafat una greu malaltia va demanar que li portessin aigua del Santuari de Nostra Senyora de Lourdes de França , i com en beure’n va recuperar la seva salut, va dedicar-li una capella.

L’any 1.936 en el context del genocidi contra Catalunya i els catalans, com ja ho feu el 14 de gener de 1714, Prats de Lluçanès fou objecte de tot amena d’actes vandàlics, i concretament la Capella de nostra Senyora de Lourdes, fou saquejada i cremada. Com succeïa desprès d’aquella demostració de crueltat que patia la ciutat màrtir el segle XVIII, Prats torna a reeixir, i l’any 1.958 refet i ampliat, el Santuari de Nostra Senyora de Lourdes s’obre novament al culte, i val a dir-ho d’aleshores ençà és un dels monuments més visitats pels pradencs , i per tots els que com nosaltres visiten aquestes contrades.

 

Agraïm a Nostra Senyora els favors rebuts, i per la seva intermediació fem arribar a l’Altíssim la nostra pregaria ‘ Senyor, allibera el teu poble’.

 

Durant l’acte de lliurament que es duria a terme a les dependencies de l’Ajuntament de Prats de Lluçanès, , sortiria també aquesta petició , tot i que amb matisos , en el discurs del seu Alcalde.

 

Prop de commemorar els 300 anys del començament del genocidi , per les terres de la ‘Catalunya real’, hi ha una clara percepció de cansament.

Visitàvem la Maria Jesús Lorente, la Carmen Toledo, el Feliu Añaños, el Tomàs irigaray i l’Antonio Mora, en companya del Sergi i l’Ester , l’exposició de pessebres de Sant Pere de Torelló; el Tomàs Irigaray en recollirà unes esplèndides imatges que demanen una mínima explicació.

La primera cosa que hom adverteix quan s’apropa al pessebrisme, i als pessebristes , és la gran quantitat d’hores de treball que hi ha al darrera de la més petita d’aquestes obres efímeres. La que posem en segona posició – perquè s’ha de fer així quan n’hi ha més d’una – és al ensems que la senzillesa dels materials que fan servir , la imaginació desbordant de molts dels qui esmercen en aquesta tasca moltes hores de lleure.

L’origen simbòlic del pessebre, tal i com avui l’entenem, el situa la tradició, en la missa de Nadal que Sant Francesc d’Assís va organitzar al bosc de Greccio l’any 1223. Des d’aleshores ¡, i fins a dates molt recents , franciscans, dominics i carmelites han contribuir molt a difondre la devoció pel Pessebre.

El pessebre dels nostres dies, és el resultat de tres fets cabdals :

1. cap al segle XVI les figures del pessebre van adquirint independència i passem de tenir pessebres que sempre són iguals a tenir pessebres que cada any es munten de forma diferent.
2. El pessebre passa de ser un objecte fix que està tot l’any visible, amb una intenció devocional, a ser un costum propi de les festes de Nadal, que es munta per Santa Llúcia , el 13 de desembre, i es desmunta per la Candelera, el 2 de febrer.
3. Al segle XVIII es comença a estendre el costum de fer el pessebre a totes les llars. Dissortadament, sembla que al segle XXI es consolidarà justament la tendència contraria.

Moltes de les actuals associacions de pessebristes de Catalunya es van originar al voltant de la segona meitat del segle XX; la societat actual te poc o gens a veure amb la d’aquella època; avui no hi ha ‘cultura associativa’, es propicia la ‘diversió individual i/o aïllada’, mitjançant les noves tecnologies ; altrament hi ha una oferta excepcional de lleure vinculada bàsicament al consum, que configura ‘ castes socials ‘ ; així activitats com el pessebrisme no tenen una alta ‘valoració social’ . Com els benemeritos, haurem d’esperar i ver, cap on evoluciona tot plegat, amb l’esperança que el pessebrisme a Sant Pere de Torelló, a Catalunya i arreu del món visqui una revifalla.

 

Explicàvem en el relat ‘el pont del diable de Cardona’ , que Llucifer i els seus col•laboradors – portaven grans pedres per acabar l’obra abans que es fes de dia; el cant d’un gall li va fer pensar que havia perdut la juguesca amb Sant Joan, i foll de ràbia va llençar la pedra contra terra – cosa que feren també la resta de dimonis -, això explicaria l’abundància de gran pedres , que hom troba aixecades per arreu de Catalunya, i l’origen del topònim del poble de Perafita al cor de la comarca del Lluçanès.

Havíem passat per Sant Bartomeu del Grau per recollir a la nostra sherpa per aquestes terres màgiques de l’altiplà, la Irene Tironi; veníem del Vallès Occidental : la Carme Toledo, el Tomàs Irigaray, el Feliu Añaños i l’Antonio Mora.

 

Ens portava de dret a la majestuosa masia anomenada LA ROCA, datada de l’ any 1.756 , i convertida actualment en una casa de turisme rural , situada en un entorn privilegiat, a pocs més de mig quilòmetre a l’oest del poble de Perafita, i dins de quines terres es troba el petit santuari del Remei, edifici del segle XVIII, – tot i que molt restaurat com la mateixa masia – i segons ens expliquen objecte d’una gran devoció local.
Ens atenia meravellosament el Romà, que duia a terme tasques de manteniment a la finca; darrera seu, podem contemplar els espais magnífics de que disposa aquesta casa, i els actualitzats serveis que ofereix [ connexió wifi per als qui no poden viure sense internet ].
 De l’exterior remarcar l’esplèndid mirador- antigament potser l’era de la casa – , la piscina, i la galeria que el sol del migdia converteix en un solàrium del que ens costa sortir.

 Ens cal però encara visitar el Remei, que dalt d’un petit turó, senyoreja la contrada i exerceix – sens dubte – una funció protectora sobre el mas. La capella de planta rectangular sense absis, ha estat curosament restaurada; la imatge de la mare de Déu del Remei, que s’hi venera, és extremadament bonica; aquesta advocació mariana, és una de les que gaudeixen de més veneració a Catalunya.
 A més de demanar-li bon consell i remei en casos de malaltia, hom la reclama en tota mena de tribulacions i trasbalsos. Una de les invocacions més freqüents era perquè afavorís el moment del part.
Nosaltres, alhora que agraïm des del fons del cor, els dons i favors rebuts, ens hi encomanem també, davant les incerteses de tota mena, que se’ns presentin en el futur.
El Tomàs recollirà unes bucòliques imatges, mentre la resta del grup tornem fins a la casa per tornar les claus al Romà, al qui alhora que agraïm la gentilesa, li fem avinent que li enviarem aquesta crònica a sandra@larocaturismerural.com tant bon punt la tinguem conclosa.

Tornem al nostres Vallès, no sense proveir-nos d’una de les famoses coques de Perafita, i retornar a Sant Bartomeu del Grau, a la nostra sherpa Irene Tironi, que una vegada més ens ha portat fins un bell racó del Lluçanès.

ANTONIO MORA VERGÉS

Aturava el vehicle al costat de la petita església de Santa Anna, restaurada al segle XVI, l’ombra del campanar, per damunt de les tanques metàl•liques es projectava damunt la portalada de l’anomena’t Castell de Montcortès. Amb una temperatura de -2 graus, en absoluta soledat, recolliré imatges del ‘ colós del Sió’. Els setanta quilòmetres de recorregut del Sió, des de Gàver (Alta Segarra) fins a desembocar al Segre, a l’altura de Balaguer, són plens d’història i de castells.

 

L’indret, conquerit pel bisbe Ermengol d’Urgell, hagué de restar erm durant molts anys.

L’any 1095 pertanyia al cavaller Solsonès Guillem Isart, que el va deixar en testament al seu fill.

Hi ha constància de la construcció d’un primer castell l’any 1306 aleshores Montcortès era possessió de Berenguer d’Anglesola.

Està documentat que entre els anys 1375 i 1400 el castell era possessió de Bernat Berenguer Llompart, que féu construir el monestir de Santa Clara de Cervera.

L’actual edifici fou construït a partir del 1493 , i es conserva la capitulació de l’obra que el mestre Joan Barrufet pactà amb el seu propietari, Joan Sacirera. Els treballs van donar com a resultat un notable edifici de pedra picada, planta rectangular, dues torres bessones quadrades, gran portalada de mig punt adovellada, finestrals de tipus renaixentista i galeria d’arcs rebaixats al pis superior.

Després dels Sacirera, Moncortès passarà sota el domini dels Marc; d’aquest darrer llinatge fou un membre destacat Pere Ausiàs Marc i d’Oluja (segles XVI-XVII), casat amb Jerònima d’Alta-riba, jurista i poeta, senyor del Canós, Montcortès, Clariana i la Goda; el seu fill Baltasar Ausiàs Marc i d’Alta-riba, mort el 1622, fou també jurista i poeta (es consideraven descendents d’Ausiàs Marc), i a la seva mort el castell de Montcortès passà a la família de la seva muller Anna M. de Moixó. Aquest llinatge fou ennoblit el 1652 en la persona de Rafael de Moixó.

El Sió, en la seva travessia per terres de la Segarra, l’Urgell i la Noguera, dibuixa un marc, que coincideix amb les línies de frontera amb els sarraïns, que es van crear a la Marca Superior cap a finals del segle X i inicis del segle XI.

De la primera edificació que els conqueridors alçaven dalt del turó de Montcortès, no en queda memòria; malgrat els desitjos dels propietaris actuals, en el context econòmic i polític actual, ens temem que això mateix succeeixi , amb l’encara majestuós edifici, fet amb carreus ben escairats de planta rectangular, amb portalada adovellada a llevant, finestrals i galeria d’arcs rebaixats al pis superior.

Ho pensava mentre un cop recollit el material, reprenia la marxa , i apareixien en el retrovisor del vehicle, les dues grans torres bessones quadrades que presideixen la fortalesa.

M’estimo la Segarra !. I em dol, haver de parlar d’oblit, d’abandó i de desídia. Però m’estimo encara més la veritat.
ANTONIO MORA VERGÉS

Anàvem al Santuari de Bellmunt, Videre Maria; seguíem al Sergi i la Ester, els nostres sherpas per les terres dels ‘Tarbelli’, la Maria Jesús Lorente, la Carmen Toledo, el Feliu Añaños, el Tomàs Irigaray i l’Antonio Mora.
Havíem superat la boira, i ens admiràvem del rocam que fa funcions de fonament dels edificis del Santuari i la hostatgeria.
Des d’aquell cim – quan la boira ho permet – es fa visible al sud la Plana de Vic,  a l’esquerra veiem la Mola del Cabreres, i  mirant al nord  una sèrie de cadenes muntanyoses que culminen amb el massís de Rasos de Peguera, la serra del Cadí i els cims de Pedraforca i Puigmal.

Dinàvem a la hostatgeria, i el Sergi – al qui volien agrair, com a la Ester,  les seves fineses – se’ns va adelantar a l’hora de pagar el compte. Espero que no em faci una cosa semblant, quan fem un tomb per les terres de la Segarra i la Conca de Barberà, amb obligada parada a l’Hostal Colomi de les Germanes Camps.
En la meva recerca de dades adverteixo  flagrants contradiccions entre les que facilita ‘l’enciclopedia de Barcelona’, i les que facilita la pàgina de Sant Pere de Torelló. 
L’enciclopèdia parlar de (1 247 m altitud).
Denomina Sarreganyada al primitiu Castell,
Hi ha un general acord sobre que son en realitat 1.246 m d’altitud.
castell de Sa Regany en diuen a Sant Pere de Torelló.
Manifestament, i amb tota consciència atorgo credibilitat a les dades de Sant Pere de Torelló; si calia, teniu aquí una mostra més de la necessitat de crear una eina científica d’abast català. Si el país arriba a sortir algun dia de la misèria econòmica, caldrà plantejar-nos – seriosament – aquesta tasca de fer una veritable enciclopèdia.  Ah! , imagino que tots els que han intervingut en això de ‘ la Gran ..’  han rebut la Creu de Sant Jordi, que menys, oi ?
En el segle XI, el comte de Besalú, Bernat i Talaferro, cedeix el castell de Sa Regany, situat en aquest mateix lloc, al seu fill Guillem. És la primera menció d’una construcció, les restes encara es troben davant del santuari actual, i que formava part d’una línia de defensa que comprenia els castells de Sa Regany, Curull i Besora.

El castell va ser abandonat un cop perdut el seu valor estratègic, i el 1240 es fa menció per primera vegada del santuari, tot i que el 1219 ja se sap de l’existència d’una capella dedicada a la Mare de Déu de Bellmunt (Beatae Mariae de pulchra Monte) . El 1392 es parla per primera vegada d’ermitans que fan col.lectes; el 1554 celebren una missa cada diumenge i el 1557 s’amplia la capella i es construeix un habitatge per l’ermità i un alberg. Al llarg dels anys pateix diverses profanacions (1822, 1835 i 1936) i diversos destrosses causades per les inclemències del temps, fins que, el 1982 la Diputació de Barcelona emprèn les reformes que han donat lloc a l’actual santuari, hostal i restaurant.
La imatge que es conserva de la Verge és una estatueta d’alabastre pintat de 22 cm. També rep el nom de Mare de Déu de les alades , per les bandades de formigues alades que pugen a finals d’estiu a morir al santuari.
S’hi pot accedir des de Sant Pere de Torelló-  terme municipal al qual pertany el Santuari de Bellmunt ,-  per una carretera asfaltada construïda – de manera voluntària i altruista pels veïns, segons ens explica el Sergi – entre 1975 i 1985.

 

 

 

Anàvem A Torelló, la Maria Jesús Lorente, la Carmen Toledo, el Feliu Añaños, el Tomàs Irigaray i l’Antonio Mora; havíem sobretot d’agrair al Sergi i l’Ester, la seva tasca de guies. Teníem amb ells un deute abans d’arribar i en tindríem un altre en acabar el dia, ja que novament excel•lirien en la seva tasca de fer-nos conèixer les meravelles de la terra del ‘Tarbelli’.
Visitaríem en primer lloc Santa Maria de Rocaprevera; un indret marià que exerceix de magnífic mirador  de Torelló.
L’església actual de 1.924 , obra de l’arquitecte J.M.Pericas,  és un temple de proporcions majestuoses ,  d’estructura rectangular amb un gran absis, cambril, cimbori, campanar i atri.
El resultat d’aquest  anomenat “Estil Pericas” , es una obra modernista amb barreja de solucions arquitectòniques manllevades als estils clàssics i  fins al romànic que – malgrat tot – no fa mal als ulls.
Quan al topònim, s’explica que un prevere torellonenc, de nom Marc Roca,  va fer erigir  l’any 1.284 un petit pedró/oratori dedicat a la Mare de Déu, prop de la font del Raig.  Els primers documents que parlen de Rocaprevera són  però de l’any  1402.
Al llarg dels segles, hi haurà noves i majors edificacions :

El 18 de setembre de 1429 es va inaugurar una  capella, dedicada a la mare de Déu de Rocaprevera, sufragada per Antoni Vinyes, del Mas les Vinyes.

El 12 d’octubre de 1805 s’inaugurà el nou santuari, per ruïna de l’anterior. 
Rocaprevera – com tants i tants monuments – serà objecte d’ actes de destrucció i vandalisme, en els primers dies del que s’ha donat en denominar com Guerra Civil. La imatge de Santa Maria serà destruïda.
El 15 de setembre de 1940, es va beneir i es va col•locar al seu cambril la nova imatge, que porta l’Infant  assentat a la seva banda dreta; aquesta és l’única semblança d’aquesta talla amb l’original.
En fou creador l’artista barceloní Josep Maria Camps i Arnau, assessorat pel doctor Fortià Solà i per Josep Maria Pericas.
Ens expliquen quan podem accedir al Cambril, que també aquí pateixen el flagell de la falta d’educació i respecte, que es tradueix en el robatori dels diners de les estampes i goigs, i sovint en la destrucció de bens de l’església.
Ens dol constatar que han arribat ja fins aquestes terres interiors, els brètols, i vàndals, que constitueixen de fet les ‘noves tribus dominants’ , en aquesta Catalunya que  és únicament sobre el paper ‘ tant rica i plena ‘.
Senyor,  allibera el teu poble !! .  Escolta la pregaria que et renovem una vegada més, ara per mediació de Santa  Maria de Rocaprevera.
Amen !

 

Que cal visitar de Solsona, si el teu company de viatge és diu Joan Escoda Prats ?.

Doncs si, la Plaça homònima, que exerceix de facto – per qüestió d’espai disponible – de Plaça Gran.

Ens saluden des de l’alçada les cares esculpides a les bigues de fusta, i per descomptat el conjunt arquitectònic gòtic, de la font de Sant Joan; el cos de l’enjub, quatre fonts, dos sortidors, un cóm; al damunt hi ha la capella que dona nom a la plaça.

  

Antigament va ser coneguda amb el nom de font Major. El seu origen cal cercar-lo a principis del segle XV a causa de les dificultats de proveïment d’aigua que patia Solsona. Per tal de resoldre aquest problema el Consell de la llavors encara vila va acordar fer arribar a Solsona l’aigua de la llavors coneguda com la font de Mirabella. En un document datat l’any 1420 hi consta el contracte signat pel Consell amb Pere Puigredom, de Cervera, i Joan Ferrer, de Montblanc, per a construir els canons de la conducció que havien de tenir un pam d’amplada i dos de llargada.

Inicialment es va construir el cos de carreus que hi ha sota la capella i al segle XVII els veïns hi van construir damunt la capella dedicada al patró de la plaça i en la qual s’hi deia missa els dies de fira que s’esqueien en festa de guardar per facilitar a firaires i compradors , el compliment del precepte.

Josep Maria de Sagarra, dedicarà un dels seus poemes a aquesta plaça :

 

RECORD DE SOLSONA

Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m’estic a la Plaça de Sant Joan;
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.

Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d’una altra vida
on s’anés a abeurar-hi un glop de pau.

Jo no sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sens besar-la ni dir-li cap lament.

Veure el tresor que d’aquí estant s’albira
sens esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira…
I respirar aquest aire tan tranquil.

Nosaltres fem un recull d’imatges [ inclòs el poema ], i continuem el nostre passeig per Sàtar Aisuna [ refugi d’Aissó ]; topònim d’origen àrab segons Manuel Bofarull i Terrades.

Anàvem a la terra dels Tarbelli, la Maria Jesús Lorente, la Carmen Toledo, el Feliu Añaños, el Tomàs Irigaray i l’Antonio Mora; ens havien convidat el Sergi i l’Ester.
Haurem de tornar perquè Torelló necessita i demana més d’una visita; ens posaven un caramel a la boca al creuar els jardins que ens portaran a la Plaça Vella, on  – paradoxes de la vida – un autèntic ‘tarbelli’ , Guillem Parrella, cap al 1560, deixava enrere la pobresa i les guerres de religió de la seva Alvèrnia natal per establir-se a Torelló on va treballar com a paraire.

Al tombant de segle, quan ja havia fet fortuna, es va  instal•lar a la Plaça Vella o del Mercadal, en una magnifica casa que porta el seu cognom, i que avui pertany a l’Ajuntament .
 En dues generacions, els Parrella van passar de simples immigrats francesos a ciutadans honrats de Barcelona. Gràcies a la seva empenta, els Parrella foren alguns dels grans protagonistes que van dinamitzar l’economia del país als segles XVI i XVII, i entraren ràpidament en els cercles més selectes de la societat.

El Tomàs; qui sinó ?, me’n ensenya un escut situat damunt d’una gran portalada, que possiblement pertanyia a les germanes de la congregació dels Sagrats Cors , que l’any 1.941   vivien a l’últim pis de la casa de Can Parrella que es va habilitar com a residència i convent.
Havíem de veure l’església  parroquialde Sant Feliu de Torelló, que existia el 881, reedificada en més d’una ocasió, l’any 1672 prengué la forma actual, precedida de dues torretes a cada banda de la façana i amb un esvelt campanar.
 El 1688 en fou beneïda la nau central, però la façana i el campanar es construïren entre el 1704 i el 1713, si bé posteriorment encara s’hi edificà, sobretot a la façana.

Ens ho  expliquen – l’església al bell mig de Torelló, roman tancada un dissabte al migdia amb pany i forrellat  – que l’any  1936 fou destruït l’antic retaule barroc de Pau Costa, obrat entre el 1706 i el 1710, i altres retaules i imatges.  Ens perdíem també la visió d’un altar lateral on es venera el cos del màrtir sant Fortià, un dels sants innocents que hauria estat sacrificat per Herodes i transportat a Torelló el 1298, segons una tradició local. És un sant de devoció molt arrelada en el Torelló històric i molt viu en l’onomàstica antiga i actual.
Com a turistes, més que com a catòlics – que també – volem fer arribar a qui pertoqui, que aquesta ‘moda’ de tancar les esglésies, que son alhora que llocs d’oració i pregaria, monuments de gran interès, és un total i absolut despropòsit.   Màxim en un país on l’índex d’atur supera escandalosament el 20% de la població.
Entenem – malgrat combatreu –  que el Govern del Regne d’Espanya faci la punyeta a Catalunya i als catalans; ara, que ens la fem nosaltres mateixos, ja passa de mida, oi ?

Antonio Mora Vergés