Ens esperaven a la Carmen Toledo, al Feliu Añaños, al Josep Uriz, al Tomàs Irigaray , i a l’Antonio Mora , a les 8,00 a l’entrada de Carme, la Irene Tironi i la seva filla Sonia Ortiz Tironi, anàvem amb uns minuts de retard com a conseqüència de la intensa boira que cobria el llit de l’Anoia, i de la riera que hi desguassa i que ens calia remuntar.
El termòmetre del vehicle marcava els 0,00 graus quan ens saludàvem, i decidíem com a primera acció del mati, prendre alguna cosa calenta; seguíem a la Sonia fins al Racó de Carme, on malgrat l’hora matinal ens atenien meravellosament. El pastís que portava la nostra sherpa únicament podem qualificar-lo d’excepcional. Desprès del petit refrigeri , fèiem un tomb pels voltants de la casa, on pasturen cavalls i altres besties.
En la tornada ens aturàvem al Moli Major, l’edifici avui clarament abandonat conserva encara l’estructura típica dels molins paperers del segle XVIII, amb algunes construccions adossades amb posterioritat.
La visió pròxima de la casa ens confirma en les nostres negatives premonicions ; per arreu brutícia i destrucció que a nivell de sotateulada anuncia la definitiva ruïna de l’edifici; les imatges actuals contrasten dolorosament amb els records d’infantessa que en relació a la casa podreu llegir en aquest enllaç :
http://casadelvall.blogspot.com/2009/07/la-comarca-de-lanoia-entre-les-serres.html
El Molí Major, era del meu tiet i tenia un menjador senyorial amb una gran taula molt llarga, on ara hi cabrien dos pisos de 30 m2, a l’entrada àmplia i espaiosa hi havia lloses de pedra immenses desgastades i molt polides pel pas del molt temps . A dalt el seguit de finestrals on antigament s’assecava el paper, i per mi el més important: un gran safareig on antigament devien rentar les minyones de la casa i ara el fèiem servir per banyar-nos. Era ple de verdet i l’aigua era gelada -constantment s’anava renovant doncs no deixava d’entrar-ne en cap moment- era netíssima i a vegades compartíem l’espai amb caps grossos entre rialles i crits. És del S.XVIII ja fa anys està tancat i no hi viu ningú.
El sol començava a trencar la boira, quan sortíem del Moli, rere nostre, només Déu sap fins quan, el petit pont que creuava la riera, i l’edifici – encara majestuós – reben amb joia els primers rajos de l’astre rei.
Quan creuàvem Carme – la nostra sherpa ens ha preparat un mati farcit d’interessants recons – es suscita la qüestió de l’origen d’aquest peculiar topònim; val a dir que no hi ha respecte de la seva etimologia gaire consens; recollim alguna de les hipòtesis : de l’àrab vulgar (al-)qàsma ‘ la peça de terra’; de l’àrb karm, vinya; del grec Karma ’abisme’, o de carmí ‘vermell’ aplicat a la terra.
Els molins aquí, com les esglésies, castells, paisatges singulars ,… en altres llocs, constitueixen un atractiu , de vegades , l’únic atractiu, d’aquestes terres interiors, que qualifiquem amorosament com ‘ el forat negre’.
Potser algun dia serem un país lliure i sobirà, però mentrestant tots plegats – també els nostres pares i mares de la pàtria, els autòctons i els d’importació ‘ – hauríem de començar a corregir l’abandó i la incúria que pateix el nostre patrimoni històric.
© Antonio Mora Vergés
