El Ripollès té molts ‘racons’ , d’alguns com de l’antic monestir fundat per Guifré II, comte de Besalú, a mitjans del segle X, només en resta a dia d’avui – i val a dir que no és poca cosa – l’església de Sant Pere.
El claustre – segons les cròniques – ja era destruït l’any 1460 i al segle XVII, el monestir estava en tan mal estat que els vuit monjos i l’abat havien de residir en cases particulars.
Durant el segle XX es derruïren les dependències monacals – això va permetre dissenyar uns jardins que donen caràcter a la vila de Camprodon – i sota la direcció de Jeroni Martorell es restaurà l’església, en relació al temple alguna dada d’interès ; va aixecada al segle XII, es de planta de creu llatina; té una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per arcs torals; cal fer especialment esment dels cinc absis rectangulars, quatre dels quals es troben en el transsepte i no es diferencien des de l’exterior.
El campanar, de dos pisos i alçat sobre el cimbori, dóna dinamisme al conjunt arquitectònic; el cimbori es tradueix a l’interior en una cúpula decorada amb una cornisa.
La gran senzillesa en la construcció de l’edifici i la poca decoració que hi podem trobar, l’apropen a l’orde del Císter, en què la sobrietat és elegància.
La zona més treballada és la portada de la façana principal, amb unes formes semblants a les de Santa Cecília de Molló.
No puc accedir a l’interior, i recullo únicament imatges de l’exterior, cosa certament complicada, ateses les dimensions de San Pere de Camprodon.
El consell de sempre, arribeu-vos fins al Ripollès. El temps – i paciència – us permetran conèixer i gaudir de tots els seus racons.
© Antonio Mora Vergés
