General

Corria l’any 2006, de nou a Catalunya és trobava el bo i millor de cada casa; anglesos, francesos, italians, alemanys, danesos, suecs, russos ,… de quasi tot el món amb l’excepció de les tropes mercenàries àrabs, que una vegada més, com ho havien  fet l’any 700, envaïen Espanya, amb l’excusa d’ajudar a alguns dels mal anomenats “nobles” , en les seves míseres ambicions; en aquesta ocasió l’excusa, havia estat el plantejament pels catalans de revisar el seu Estatut d’Autonomia, que se’ls havia atorgat “manu militari” a la mort del General Franco; això de queixar-se de que els venia estreta la cotilla, quan només feia vint-i-cinc que la duien posada, no havia agradat gens als nobles del sud, que una vegada més, trobàvem lògic lliurar la pàtria sencera als àrabs, abans de compartir-la amb la resta dels espanyols. 

En aquesta ocasió obviarem els noms i cognoms dels traïdors, perquè de fet, això de donar-los publicitat, està comprovat que els esperona en la comissió de les seves accions delictives; ben aviat els àrabs tornaven a senyorejar des de Medinaceli a Gibraltar, confirmant quasi sempre en els seus càrrecs als nobles espanyols, que de forma escandalosa – fins i tot pels àrabs – feien professió de fe en les doctrines de l’Islam, i en algun cas, reconvertien a cuita corrents , en Mesquites les Catedrals, les Col·legiates i les esglésies grans i petites de les antigues terres de Al-Andalus.

Només és va organitzar la resistència – com sempre – en les terres del nord, des de Catalunya, fins a Galícia, i  encara que de forma inestable, la frontera de l’Ebre, va tornar a dividir, l’Espanya democràtica, de la resta.

L’hivern ensenyava la seva cara més crua, a la comarca dels Ports de Beceit, on  hi havia un important contingent d’unitats de voluntaris internacionals; els àrabs havien pres Morella i controlaven quasi en la seva totalitat les alçades, disposaven d’una potent artilleria, regal enverinat del rei de l’Aràbia Saudita, i tenien literalment enganxats a terra – millor al llot – als voluntaris internacionals, que complien fil per randa, les normes ecològiques de guerra, i havien renunciat a l’artilleria pesada, l’aviació i les municions susceptibles de contaminar el medi natural; tot el contrari òbviament que les forces àrabs, on els cognoms Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…sovintejaven entre la oficialitat “provisional”.

Les tropes internacionals tenien un primer destacament a Castell de Cabres, i el fort dels efectius a Fredes;  la comunitat de la Tinença de Benifassà, havia manifestat la seva voluntat i intenció de romandre en el seu convent, assumint la possibilitat de morir pel foc d’uns o dels altres, la majoria de poblets, el Ballestar, El Boixar, la Pobla de Benifassà, havien estat abandonats i els seus habitants amb l’excepció d’aquells que podien servir per les armes, és trobaven ja en terres catalanes; resistien amb força, Rossell, Canet lo Roig, i les poblacions litorals, amb l’ajut de les forces navals dels països democràtics, amb les excepcions habituals dels EE.UU i Anglaterra, que esperaven reconèixer al guanyador, fos qui fos, i que una vegada més, deixaven clar al món, que tenien al capdavant els individus més miserables que la ment humana podia imaginar.

El 24 de desembre, les tropes àrabs de l’anomenada “Divisió Impopular” pels Internacionals, varen iniciar un atac esfereïdor, primer l’artilleria amb napalm i  totes les municions prohibides, va ensorrar literalment Castell de Cabres, i tot seguit les unitats àrabs, amb la consigna de no fer presoners es van llençar contra la Vila; els defensors s’havien parapetat ordenament, i les primeres baixes de la Divisió Impopular varen ser d’importància, les Divisions del Sud, vindrien ràpidament a  cobrir aquestes baixes i ben aviat Castell de Cabres, va quedar envoltat per les tropes invasores; el Comandant Ibarra conegut per la seva extrema crueltat, va donar ordres de fer servir els cremadors ( és tractava d’armes que llençaven flames fins a vint-i-cinc metres de distància, i que s’alimentaven d’un petit dipòsit que a manera de motxilla duien els soldats de les unitats de cremadors ); els internacionals van patir moltes baixes, però tampoc els va anar gaire bé als homes d’Ibarra, que és convertien literalment en bombes, quan els explotava el dipòsit en rebre un tret. Finalment va caure la nit al Castell de Cabres, els internacionals tancats dins del poble, entre les runes, i les forces anti-espanyoles encerclant-nos.

Durant la nit, les tropes estacionades a Fredes, es van anar desplegant a peu, per tot el perímetre del Castell de Cabres, de forma que a les primeres llums de l’alba, els invasors, no tenien comunicació per terra, amb Morella i es trobaven ells també, encerclats al voltant del Castell de Cabres. Els altaveus van comminar a la rendició als homes que quedaven de la Divisió Impopular i de les Divisions del Sud;  el compromís era respectar-los la vida i garantir per a tothom un judici just, els soldats àrabs es van lliurar a les tropes internacionals, i en trobar-se sols, els Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…. de naturalesa manifestament covarda, no van tenir el valor de treure’s la vida, i és van lliurar també als soldats internacionals.

El dia de Nadal de 2006, els capitostos anti-espanyols , van ser lliurats al Tribunal Penal Internacional, sota l’escorta d’una unitat de catalans, que va vetllar en tot moment, perquè aquelles desferres humanes, arribessin sans i estalvis davant la Cort Europea.

A la Tinença de Benifassà, desprès de la missa de Nadal, els voluntaris Internacionals van dinar escudella i carn d’olla.

Castell de Cabres va ser declarat Cementiri Internacional de la Pau, i desprès de donar sepultura als morts de tots els bàndols, és va acordar deixar el poble en l’estat ruïnós en que havia quedat, com a testimoni de perpetua memòria de la bogeria que pot envair i envaeix malauradament amb excessiva freqüència als homes.

Estem a l’espera de conèixer la Sentència del Tribunal Penal Internacional.

Antonio Mora Vergés

   

Els avis uns dies abans del dinar de Nadal, perquè “per Nadal cada ovella al seu corral “,  feien un pessebre. en una tauleta que era tan antiga com les pròpies figuretes. Les figuretes, eren de l’època que l’àvia era petita.

L’avi, que era molt manetes, amb uns trossos de suro, feia tota l’escenificació. Les muntanyes, que les feia amb la forma de les de Montserrat, les emblanquinava (havia nevat) amb farina.

El rierol, el feia amb el paper de “plata” de la xocolata, abans no hi havia paper d’alumini en rotllos. En el rierol hi posava el pescador amb una canya que hi penjava un petit peixet, també hi havia la dona que rentava “la bugadera”, i també hi feia un petit estany que s’hi banyaven uns aneguets i les ovelles del pastor, que també corria per allí, anaven a fer un traguinyol.

També hi  feia l’Anunciació, l’àngel que s’apareix als pastors per anunciar-los la bona nova.

Tot això a sobre un bon tou de molsa i sorra de la platja (la casa era davant de la Rambla de Mar).

L’establia, era una altra història, ja estava feta, era de branquetes i palla. Allí ja havien posat a Sant Josep i a Maria, el Nen Jesús el posava jo, ja que era en aquell moment la única neta que tenien, filla d’en Bruno el fill gran. Vuit anys més tard va venir el meu germà i anys més tard els altres cosins.

Doncs el dia de Nadal, jo posava el Nen en el pessebre, els pastors que anaven adorar-lo, i els Reis a la llunyania.

Tots al voltant de la taula, escudella amb galets, pollastre de pagès farcit, gambes i escamarlans i a les postres neules, i torrons.

La nena (jo), deia la dècima de Nadal i desprès cantaven nadales. Sempre em donaven “una propina”, no sé si perquè em sabia molt bé “la dècima de Nadal” o perquè al ser molt petita i (la veritat) era molt espavilada, i tenia molta desimboltura al recitar, gesticulava amb les mans i amb tot el cos, deien que semblava una “vella resaviada”, el cas, és que em donaven uns “calerons” que la mama, em feia posar en una guardiola de ceràmica que tenia, era “la rateta que escombrava l’escaleta” , molt maca per cert !.

Desprès de dinar, els avis em portaven al Circul Catòlic de Badalona a veure Els Pastorets, d’en Josep M. Folch i Torres.

Sèiem a primera fila, ja que el cosí petit del meu pare, en Joan Grífol, feia de Lluquet, el pastoret amb més coratge i empenta.

En Joan sempre ha sigut mol simpàtic i “teatral”, molt espontani i al fer Els Pastorets durant tants anys, sempre hi afegia alguns acudits de la seva collita, amb molt d’èxit.

Jo, a n’en Banyeta (el dimoni), no li tenia por, ben al contrari, el trobava un personatge molt interessant i enigmàtic.

Aleshores qui m’havia de dir que amb els anys,  Banyeta, seria el meu pseudònim i al ser badalonina, he afegit el mot “BADIU ” que és l’eixida en badaloní.

Aquesta relataire us desitja, que aquest relat nadalenc, us hagi agradat, i  unes bones festes joioses passeu, amb Amor, Pau i Felicitat.

La Banyeta del badiu

 

Tornant de la feina, he passat pel centre de la ciutat,  i m’he adonat que la majoria de botigues ja porten motius nadalencs. Aquestes festes avui en dia semblen una festa comercial, però no tot és això. Quan he arribat a casa, l’escalforeta del radiador m’ha fet recordat que quan s’acostaven aquestes dates i el fred començava a apretar, cada any la meva àvia m’explicava vora del foc que la màgia del nadal, era que tothom podia aconseguir els seus propòsits més purs.  A continuació m’explicava una història que a ella li havia explicat el seu avi, i que ja feia moltes generacions que es narrava en la nostra família.

Avui, us l’explicaré jo a vosaltres:

“Fa molt i molt de temps, en un nadal blanc i fred d’aquells que no estem acostumats a veure en la nostra terra, a Girona hi vivia una noia d’uns 17 anys, el seu nom era Anna. Es diu que el seu somriure guarnit pels seus dos zafirs, formaven l’expressió més bella del tot el país.  Però un parell de mesos abans d’aquell nadal, una gran tristor es va fer presa de la seva ànima. Havia perdut el seu avi, i li sabia greu no haver pogut agraïr-li tot el que havia fet per ella i dir-li com l’estimava. Ara ja era tard. Els dies passaven i la seva mirada següia entervolida per les abundants llàgrimes que vessava. Veient que s’apropaven aquestes dates, va fer el cor fort i es va aixugar les llàgrimes.

L’Anna pensava que encara estava a temps de mostrar tot l’amor que sentia pel seu avi, així que aquell nadal  li faria un bon regal. Ell li havia ensenyat a pintar a l’oli, afició que havien compartit durant molts anys.  Aprofitant la neu, va buscar un bell paisatge amb intenció de mostrar que tot i les seves llàgrimes i la freda tristor,  era feliç per totes les estones que havien passat junts.

Des d’aquell dia, se la podia veure combatint la fred en mig del carrer, mentre preparava aquell regal especial. Es podria dir que durant un mes no feia altra cosa. Els que sabien que feia la van començar a tractar de boja. Pensant que tot allò era inútil, i per molt que li deien que no s’ho agafés amb tanta empenta, ella tossuda els responia que el volia tenir acabat per nadal per poder-li entregar al seu avi.

Finalment va arribar la nit de nadal, i l’Anna enllestia amb traça aquell quadre magnífic, fruit de l’amor. Tot seguit va portar el quadre a la tomba del seu avi, on el va deixar amb cura. A continuació li va dirigir unes paraules, parlant-li directament amb el cor. Havia aconseguit el seu el que s’havia proposat, i va decidir anar dormir per recuperar les forces.

Aquella nit, va somiar que el seu avi entrava a la seva habitació i s’asseia en el seu llit, i li donava les gràcies pel quadre, mentre li acaronava el rostre amb suavitat. Li deia que s’estava convertint en una gran dona i que n’estava orgullòs d’ella, que no patís que fós on fós seguiria cuidant d’ella. En el somni de l’Anna, ella hi apareixia mig endormiscada, però tot i així van conversar una llarga estona mentre es donaven la mà, i quan començava a ser presa del son, el seu avi es va despedir besant-li el front. Al despertar recordava l’escena com el millor regal de nadal que mai havia rebut,  extranyament encara sentia la seva mà sobre la seva. Es va llevar amb un somriure d’orella a orella, i va trobar un sobre a la seva tauleta. Es tractava d’una carta escrita amb lletra tremolosa i poruga, era inconfusible, era la lletra del seu avi. La carta era força breu, però deixava constància que aquella nit no havia sigut tan sols un somni.” 

Segurament us semblarà tan sols una rondalla nadalenca, jo fins fa poc també ho creia. L’any passat vaig portar un recull de poesies a la tomba de la meva àvia, i les vaig recitar una a una, i com deveu esperar, aquella nit també vaig rebre el millor regal que mai m’han fet.

Albert Trias MansillaDesembre de 2005

…i l’estrella els va guiar fins una cova feta de joncs i de boga. A dins hi havia un pessebre on     jeia el nen Jesús, i Ses Majestats li feren ofrena d’encens, or i mirra. Des d’aquell dia, els tres Reis d’Orient, i per commemorar el naixement del fill de Déu, totes les nits del dia 5 de gener de tots els anys, porten regals a tots els nens i nenes que han estat bons durant l’any.

La mestra tancà el llibre i aixecà la mirada. Donà gràcies al cel per tenir una professió com la seva que li permetia viure moments com aquell; va veure tots els nens de la classe mirant-la amb uns ulls oberts de bat a bat, la mandíbula caiguda i quiets com estàtues, semblava com si esperessin que continués llegint. Però aquell instant ple de màgia es trencà de cop i tots varen començar a parlar alhora.

Senyoreta, senyoreta, a mi em portaran una nina.

– Jo he demanat una cuineta, un telèfon, un…

– Ja tinc a punt la carta per dur-la al Patge Karim.

Uns l’estiraven per la bata i els altres se li penjaven literalment del coll per tal d’aconseguir la seva atenció.

La mestra va veure que seria impossible continuar la classe amb normalitat i els va fer anar a acabar de guarnir el pessebre que havien fet a la classe amb figuretes de plastilina.Quan estaven tots voltant el pessebre, va notar que algú l’estirava per la bata, es va girar i va veure la cara rodona i morena d’en Selim. En Selim havia arribat al poble cinc anys enrera, quan només en tenia un, i malgrat la dificultat que suposava el desinterès dels seus pares que ni tan sols li compraven una trista goma, en Selim era un alumne exemplar, sensible en extrem i tan responsable per la seva curta edat que la senyoreta li tenia un especial afecte.

Senyoreta, que no he estat bo jo?

I és clar que has estat bo, Selim! -va contestar la mestra tot fent-li un pessic a la galta.Però en Selim no es va moure i continuà mirant-la amb aquells ulls tristos, que li deien ben clarament que esperava alguna cosa més de la seva resposta.Llavors la senyoreta es va adonar de tot el que comportava aquella innocent pregunta. I les mirades d’ell i d’ella es mantingueren durant molta estona, durant tota l’estona en què la mestra va buscar desesperadament dins seu alguna explicació per donar-li del perquè els Reis Mags passaven cada any de llarg de casa seva.No va ser capaç de trobar-ne cap, i finalment va haver d’abaixar la mirada, avergonyida i frustrada davant del seu alumne. En Selim, com si hagués entès el que ella no era capaç de dir-li amb paraules, va anar lentament cap a la seva taula amb el cap cot, i es va posar a pintar un dibuix d’un patinet, com el que li deixava a vegades en Marc, a la carta als Reis que havien fet aquell matí de l’últim dia de classe abans de les vacances. Mentrestant, a l’altra punta de l’aula, el xivarri anava en augment En Selim va passar les vacances vagant pels carrers, aturant-se davant dels aparadors de les botigues fascinat per les llums de colors, la neu artificial que resseguia els marges dels vidres, els mil-i-un pessebres… i, sobretot, per les muntanyes de joguines, especialment per aquell patinet amb rodes de color lila que duia una cinta daurada al manillar, a punt per ser regalat.

El dia de la cavalcada, va seguir-la des d’una distància prudencial, convençut com estava que ell no tenia part en aquella festa. Ni tan sols gosava arreplegar els caramelsque li queien a la vora.

Quan tothom anava cap a casa, ell va anar a donar una última mirada al «seu» patinet. Es va endur la decepció més gran que mai hagués tingut, i això ja és dir per un nen com ell: El patinet ja no hi era! Tot i això, es va quedar mirant l’espai on havia estat, pensant que fins i tot li era negada la petita satisfacció d’imaginar-se d’alt del patinet. A poc a poc el fred va travessar la prima i esparracada jaqueta, i se li anà calant als ossos. Llavors, tremolant com una fulla se n’anà cap a casa a dormir, desitjant que l’endemà tots els pessebres del poble, l’arbre de la plaça, les llums de colors… tot, hagués desaparegut.

Al matí el despertà una cridòria al menjador. El seu pare entrà d’una revolada a la seva habitació i li preguntà si sabia d’on havia sortit allò que havia trobat en obrir la porta del pis. I tant si ho sabia! Era el patinet! El patinet de rodes lila i amb la cinta daurada al manillar! Però… llavors… això volia dir que… No va tenir temps ni de pensar, es va aixecar com un llampec, es vestí amb una esgarrapada i sortí al carrer amb el seu preuat tresor. A tots els qui anava trobant els cridava:

És veritat! És veritat! Mireu que m’han dut a mi també!

I mentre anava amunt i avall de la vorera, li va semblar entreveure algú conegut dins d’un cotxe aparcat davant de casa seva, a l’altre cantó de vorera. Semblava… sí, era el cotxe de la senyoreta! Es va posar a córrer amb el seu patinet com un esperitat per explicar-li que ella tenia raó, i que el conte deia la veritat, li volia dir que els reis finalment s’havien recordat d’ell. Però llavors el cotxe arrencà i passà pel seu costat a tota velocitat. En Selim tot just va tenir temps d’entreveure el rostre de la seva mestra. El que li va estranyar però, va ser que li va semblar veure que plorava.

Ricard Bertran Puigpinos

Li havien dit que allò de que la seva empresa pensava deslocalitzar la producció era del tot seriós, i que fins i tot,  tenien intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu

El Lluís Maria havia començat a treballar a l’empresa de cartonatges  Savall i Granera, quan tenia acabats de fer els 14 anys, i ara fet i fet, estava a punt de complir els 53.

Es deia que els costos a Polònia eren d’un 60% inferiors als d’aquí,    això li feia pensar al Lluís Maria, que els polonesos devien estar acostumats a una vida quasi monacal, perquè ell, aquí, tot i la gestió més que miraculosa que la Núria  feia dels diners del sou, tenia la sensació que arribar a fi de mes, era una autèntica proesa.

Els rumors – al capdavall, només eren això rumors – s’anaven fent més i més intensos, però ni la direcció de l’empresa movia peça, ni tampoc el delegat de personal manifestava tenir més informació que la resta dels treballadors. A darreries de gener, com si fos una trobada fortuïta, al començar la feina, el Sr. Josep Savall, Gerent de l’empresa, li va preguntar per la família, i de forma  amical, li va dir ; quan tingui un moment pugi a l’oficina Lluís. Ni cal dir-ho, tothom va entendre que havien escollit al  Lluís Maria per donar a conèixer les intencions de l’empresa, i a mig mati, com li havien demanat, pujava les escales que portaven al despatx.

El Josep Savall  havia començat ha treballar al mateix temps que el Lluís Maria, ambdós coneixien perfectament el procés que portava de la matèria primera a les caixes de cartró; el Josep, fill d’un dels propietaris, en tornar del servei militar, va començar a treballar a l’àrea d’administració, i desprès a la de vendes, i en aquell moment era el responsable de compres, alhora que el Gerent de  Cartonatges Savall i Granera. La conversa va ser planera, Lluís , tu ja saps, que el nostre producte deixa un marge molt petit, oi ?; hem arribat al màxim pel que fa a reduir els costos de producció, però així i tot, els productors instal·lats als països de l’est, ofereixen preus més baixos que els nostres, cal prendre decisions greus, i en aquesta hora, l’empresa confia, en que tu que coneixes perfectament el procés de producció, podràs explicar-ho a la resta de treballadors de la millor manera; per descomptat tenim intenció d’arreglar el màxim nombre de situacions personals possibles. En Lluís Maria, va preguntar per la data en què es volia fer el tancament de l’empresa, i el Josep li va confirmar que efectivament – com deia la gent  – tenien intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu.

Quan va baixar del despatx, tota la fabrica estava esperant les noticies que duria Lluís ; va ser en la pausa del dinar, quan va comentar el que li havien dit : Que els productors de l’est ho feien més barat, que mirarien d’arreglar al màxim les situacions personals difícils, i que era del tot cert, que l’empresa tenia intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu. A ell en particular no li havien aclarit, si el tractarien com una situació personal difícil, o si tenien per a ell altres intencions. Fet i fet, tothom va quedar encara més preocupat,  el delegat de personal, va prendre el compromís d’aclarir la situació el més aviat possible. 

El Lluís no va comentar res del que li havien dit a la Núria, li va semblar que ja tindria ocasió d’explicar-li, i que si li podia estalviar algun dies o setmanes de neguit, tot això que tindria de menys en el seu pap. A ell però, ben al contrari, el coneixement d’aquesta situació l’amoïnava d’una forma creixent. Què faria si l’acomiadaven amb 53 anys ?, tenia molta experiència, tant en el treball en concret de cartró, com en  la conducció d’equips humans, però intuïa, que fora de la seva fàbrica, ni una cosa ni l’altra serien considerades de forma positiva.

A mitjans de febrer, el delegat de  personal, va comunicar als treballadors l’oferta de l’empresa, 50 dies  per anys treballat, més 18.000 € per a tothom, i per als majors de 55 anys, la possibilitat d’acollir-se a una pre-jubilació,en la que rebrien de l’empresa fins al 60 anys, el 80% del seu actual sou. Aquesta oferta per als de més de 55 anys, era alternativa, una cosa o l’altra, indemnització o pre-jubilació. La data en la que l’empresa donaria per tancat el procés era el dia 27 d’abril, justament la festa de la Mare de Déu de Montserrat.

 A primers de març justament hi ha una peregrinació de la parròquia, en la que tradicionalment participaven sempre el Lluís i la Núria, i també en aquesta ocasió ho varen fer; tenien el costum d’anar a esmorzar aprop de la majòlica  de la Mare de Déu de les Arenes, quasi al bell mig del passeig pel camí dels Degotalls, que amb els anys s’havia convertit en un esplèndid mirall de la fe mariana dels diferents pobles de Catalunya i àdhuc d’Espanya. El Lluís mentre menjava en silenci, va demanar a la Mare de Déu, que es fes càrrec del farcell de preocupacions, que en relació a la seva feina, el neguitejava a ell, i a tants d’altres des darreries de l’any anterior; li va demanar que com havia fet a Qana, fes de mitjancera, també i des del fons del seu cor, com ella mateixa havia fet, va xiuxiuejar fiat mihi secundum verbum tuum , facis en mi segons la teva paraula ! . El dia , després d’aquella pregaria espontània, va semblar que s’il·luminava i malgrat trobar-se a primers de març, dins encara de l’hivern van gaudir d’un temps serè i quasi calorós.

El Lluís Maria sabia prou bé que els problemes no es solucionen sols, però no trobava ni l’ocasió, ni les paraules que havia de dir a la Núria; es plantejava la hipòtesi de marxar tot sol, i resistir com fos, els dos anys que mancaven encara per a la pre-jubilació, li semblava que obligar a la Núria a deixar el lloc on havia desenvolupat quasi tota la seva vida, era de fet, anar més enllà, del que hom va assumir en ocasió del casament.

A primers d’Abril va ser la Núria la que li va treure el tema, estava clar, que així com ell, no havia badat boca dels problemes de l’empresa, hi havia altres treballadors, que des del primer moment – potser de fet era el més correcte – tenien puntualment informada a la família, o com a mimin a l’esposa. M’ho pensaves dir, de camí a Polònia ?; el Lluís, li va explicar que de fet, encara no estava clar que finalment anés algú a Polònia, i en tot cas, ambdós n’havien de parlar ; la Núria li va voler deixar clar, si cal marxar a l’estranger, compta amb mi !

El Lluís Maria va rebre l’oferta de cartronatges  Savall i Granera, per anar a Polònia com encarregat a partir de juny; l’empresa es faria càrrec del lloguer d’una casa unifamiliar fins a fi d’any, i aleshores ell triaria si volia aquesta opció fins a la jubilació, o altrament, si  volia adquirir una vivenda en propietat; en aquest segons cas, l’empresa capitalitzaria l’import dels lloguers fins a la jubilació i els hi lliuraria de cop. L’empresa s’instal·laria a Katowice, dins la zona de màxima densitat de població; el Lluís Maria va veure en  el mapa, que aquesta població no estava gaire lluny de Czestochowa, on segons li semblava recordar hi havia també una Verge Negra

El 13 de juny, festivitat de Sant Antoni de Pàdua,  rebien les claus de la casa, situada en un barri perifèric de la ciutat; els va sobtar la grandària de Katowice que ultrapassava ja els 750.000 habitants, i donava aixopluc en el seus polígons industrials, a la majoria d’empreses multinacionals, algunes de les quals coneixen ja de Catalunya, U.H, A.B.B, i totes les del sector de l’automòbil, estava clar, que la opció de cartronatges  Savall i Granera, havia estat del tot correcta, era justament aquí, on calien ara, els productes d’embolcall i protecció de mercaderies que l’empresa fabricava.

El Lluïs Maria i la Núria, van començar de seguida les classes per aprendre la llengua del país, ells que gaudien d’un intèrpret, entenien com una obligació la d’aprendre la parla del lloc on vivien; el fet d’haver patit a Catalunya,  maltractaments, discriminació i àdhuc alguns episodis de violència  per part tant de les autoritats, com d’alguns emigrants que venien amb la convicció de que els catalans que encara romanien vius, els devíem la vida. A darreries d’agost [ aquell any no varen fer vacances, és varen perdre doncs l’XI Mercat Medieval de Guimerà, malgrat això van tenir coneixement per www.guimera.info, del gran èxit de públic, i del posterior Premi Culturàlia 2005, que els van atorgar a  Tàrrega, a la Comissió del Mercat Medieval de Guimerà] ambdós es defensaven força bé, en la llengua polonesa. Polònia va ser la destinació aquell  any dels fills de la nostra parella, La Montserrat, la seva parella el Xavier, i el menut de la casa l’Oriol, com també de la Núria i l’Albert, els avis, el Manel, la Maria i l’Enriqueta no van viatjar perquè els semblava que Katowice estava a l’altra punta del món.

La tardor va arribar amb més celeritat que a Catalunya, i els seus efectes també van ser més radicals, a darreries de setembre, ja calia portar robar d’abric, i durant el mes d’octubre les nevades i subsegüents gelades, començaven a sovintejar; els polonesos estaven molt acostumats a aquest clima, però el Lluís i la Núria no, i aquesta adaptació els va fer patir. La gent sortia poc de casa, el temps no convidava a fer-ho, però l’un per  treballar, i l’altra perquè volia conèixer més la cultura del país, es passaven la major del dia fora de la llar; l’un i altra, tot i no confessar-ho havien trobat en l’excés d’activitat, l’aturador – si més no, momentani – d’una fonda melangia que els anava corcant l’ànim.

Desembre va arribar a la catòlica Polònia, i val a dir que els pessebres de la Núria, van triomfar a Katowice, tant o més, que el pa amb tomàquet que habitualment és servia al menjador de  cartronatges  Savall i Granera; sense saber ni com, ambdós estaven ja a la llista de persones que assistirien a la missa del Gall a Czestochowa; els fills s’havien excusat per raons diverses [ entre elles, l’extrem fred d’aquell hivern i els pocs dies de festa en aquelles diades]. El santuari de proporcions magnífiques, en el que destaca la torre de fins a quatre balconades, és manifestament insuficient per donar cabuda a tothom en aquestes diades, i per aquesta raó, cada parròquia te assignat un nombre màxim de peregrins; sens dubte el fet de trobar-se entre els escollits per al Lluís i la Núria, va se considerat com un especial honor. La cerimònia va ser particularment emocionant per  la nostra parella, milers de peregrins al voltant d’una Verge Negra! Només calia forçar una mica la imaginació, i hom creia torbar-se al vell cim de Montserrat als peus de la Morena de la Serra !. El seu estat emocional no va passar inadvertit per als seus veïns de banc, i alhora també veïns a Katowice, que els van consolar tots dient-los que a Polònia, quan tot semblava perdut, quan fins i tot s’ esvaïen les esperances, hom acostumava a dir, si Catalunya ha pogut resistir, també Polònia podrà fer-ho !, si els catalans poden, també nosaltres els polonesos podrem !, aquell Nadal, el consol venia de Polònia, que els acollia amb tendresa i amor !. Desprès de la missa, com ho feien a Montserrat, van voler passar per davant de la imatge, la cua – amic lector t’ho deus imaginar – era molt i molt llarga, però finalment per un període breu, ambdós es van  deturar davant la Verge Negra, i mentre les llàgrimes solcaven silenciosament el seu rostre, només van saber dir fiat mihi secundum verbum tuum , facis en mi segons la teva paraula !.

El dia següent, Sant Esteve, era diumenge, i els va sobtar la trucada telefònica a les 6,00 del mati, era la fila petita, la Núria que els feia saber que els havia tocar l’Euromilió, havien comprat un número amb la Montserrat i havien decidit  que si tocava – el premi era un desideràtum 100.000 milions d’€uros ! –  en farien  tres part, i els havia tocat !

El Lluís Maria va convèncer al Josep Savall, per obrir una planta a Catalunya que bàsicament tingués cura d’investigar i desenvolupar materials i mètodes d’embalatge, i ell, el Lluís se’n faria càrrec de la seva direcció; altrament però, compraria la casa de Katowice, perquè volia també estar present, en la implementació dels nous materials i mètodes. I amics lectors, tot i que no li ho va dir al Josep Savall, perquè tant ell com la Núria, sentien que durant aquells mesos, el seu cor havia posat arrels a la dura terra polonesa.  També , i potser això cal dir-ho expressament perquè els catalans som racistes, ens agraden les Mares de  Déu negres, oi ?.

Al camí dels degotalls, ben aviat hi podreu trobar una imatge més, la Mare de Déu de Czestochowa.

Antonio Mora VergésDesembre de 2005

 

Aquest any amb la meva avia, passem uns dies poc abans de Nadal al poble, aprofitant que jo ja tinc vacances. Ens estem a la casa on va néixer l’avia. Allà i viu en Pere el germà de l’avia, que és gros, callat i seriós, i la seva dona la Carmeta que es menuda xerraire i riallera. La seva filla, la Lord, es pocs anys més gran que la jo, no parla gaire. Però m’agafa de la mà i em porta a veure els conills, amb les conilleres gaire bé tapades perquè no els matin les gelades, en treu un i me’l deixa tocar, no havia tocat mai res més suau i flonjo ni que fes tanta tendresa. De tornada tirem pedres al glaç que cobreix  els bassiols, i finalment arribem enfredorides i ens arrambem a la llar de foc.

Al menjador, en Pere, i la seva germana, la meva avia, que es diu Maria Lord, es mig discuteixen. Jo prou sé de que va. Ella era la gran, però en Pere tot i néixer més tard, era noi, i per això va ser l’hereu. Així eren lEs coses al poble i ningú se n’estranyava ni se’n queixava, sinó la Maria Lord, que no ho havia trobat mai just, i sempre trobava pegues a la feina d’en Pere. Que t’has tret el camp de la creu, que era la nineta dels ulls del pare? L’has bescanviat per un tros d’hort? Clar, com que l’hort te’l portarà la Carme, tros de dropo! Si ja ho sé que no us cal tants camps ara que teniu poques vaques, però d’això qui en té la culpa. A no, no m’ho diguis que tothom se les treu. Els de cal Baronet en té més que mai. Sort de la Carme que va posant pau. Maria Lord, que ens faràs uns canelons aquest any? M’has d’ensenyar a fer-los que a mi no em surten tan bons! T’has de triar un bon conill per baixar-te i pensa a endur-te’n ous que allà no els teniu tan bons! Ai dona deixa lo Jaume que ja sap que es fa!.

M’agrada estar el poble. Amb aquest fred sembla més Nadal que a Barcelona, i les muntanyes semblen de pessebre, i els estels a la nit em semblen més bonics que tots els carrers il·luminats del mon. A més la Lord em porta amb les seves amigues, i fins i tot hem baixat una tarda a la Seu, tota la colla. Només em sap greu, que l’avia burxi tan a l’oncle Pere, més que res per la tia Carme i per la Lord, que ja es amiga meva. Jo no en goso dir res, però la Carme em deu veure mala cara en un moment que estan parlant i em xiuxiueja: No en facis cabal, sempre estan així aquest parell, però s’estimen!. No ho acabo de veure clar, jo, que s’estimin tan. No, no ho veig fins al final. Quan ja ha passat gaire bé una setmana i hem de marxar i els dos germans s’abracen i se’ls humitegen els ulls. Aviam si no ets tan cara de veure germaneta! I tu cuida’t que estàs molt gras! Mira qui parla!.  A mi també se m’han humitejat els ulls, i a la Maria Lord i a la Carme. Carallots! Diem totes tres i riem. Quan l’avia i jo agafem el cotxe de línia i mentre fem adéu amb la mà, tinc el cap ple de nadales.

 

Sandra Cabrespina

 

Si van acordar casar-se a mitjans de desembre tan sols va ser degut a un motiu, tan atractiu com decisori: encavalcar els quinze dies de lluna de mel amb les vacances nadalenques. És clar que també haurien pogut triar l’alternativa de dur-ho a terme a l’estiu, però els seus respectius caps de departament no haurien pas acceptat que, tany ell com la Sílvia, estiguessin dos mesos lluny dels seus llocs de treball. Així doncs van dir el Sí, vull el 20 de desembre; l’endemà escoltarien els nens madrilenys de la loteria estatal i l’altre pujarien a un avió que els hauria de traslladar a un recòndit, exòtic i poc concorregut paratge: l’illa de la Reunió.

En Fèlix com cada any a la mateixa data, dia amunt dia avall, es prepara la maleta amb els quatre fòtils imprescindibles per tornar-hi. Mentre dubta entre uns texans blaus descolorits i uns negres tintats, rememora i concreta en el seu pensament que ja en fa vuit. Vuit anys sense ella. Vuit anys mancat de les seves moixaines elèctriques quan ansiejava gresca, els seus petons amb tirabuixons quan es delia perquè la penetrés sense més refinaments, el caliu del brot de rínxols del seu triangle púbic. Feia molt de temps, moltíssim, de debò, que no havia gaudit de tants plaers sexuals amb una dona. Per això i tants altres punts al seu favor, en Fèlix enyorava, cada nit un poc més, la Sílvia, la seva estimada muller.

Finit doncs l’equipatge, va desconnectar les aixetes d’aigua i gas i va aturar el primer taxi que va frenar al seu portal.

—A l’aeroport, sisplau…

Tan sols volava d’any en any, tot just per tornar a l’illa de la Reunió i així poder apaivagar, encara que només fos per uns dies i unes nits, l’enyorança que li provocava l’absència quasi definitiva de la Sílvia. En el record, emperò, encara hi tenia espai per a una setmana i escaig d’amor a la platja, de sexe al llit de l’hotel i de molts acudits a l’hora dels àpats.

El seu avió s’enlairava a un quart passat de tres.

Durant la travessia, en Fèlix va tastar els diferents menús per a l’ocasió que la companyia aèria havia cuinat perquè ell —i els quatre despistats més— no trobés a faltar, més de l’estríctament necessari, les tradicions occidentals: sopa de galets amb carn d’olla i pilota, canelons, festival de dolços, cava. A més, la pantalla de televisió només oferia pel·lícules d’alt contingut nadalenc, de dibuixos i infantils bàsicament. Se les va empassar totes, però en cap moment va deixar de pensar en les abraçades de la Sílvia els matins de dissabte quan cap d’ells dos havia d’anar a fer una guàrdia, ja fos al Jutjat o al Registre.

I és que de fet ambdós van enamorar-se durant un seminari a l’Hospitalet de Llobregat vers la novíssima i polèmica normativa dels canvis de nom i alteració dels cognoms. De mentre somia amb el cos quasi nu de la Sílvia un capvespre damunt la sorra groga i el mar quiet de la seva accidentada nit de noces allargassada, en Fèlix pinça la memòria i s’emborratxa d’imatges, les primeres, d’ella: Quan la va assetjar a la cafeteria de l’acadèmia on estudiaven plegats; quan la va convidar a prendre un te en un altre bar; quan li va esgarrapar les calces per primer cop. Que n’estava, d’enamorat! L’estimava i desitjava a parts iguals. Era tan perfecta… Però va succeir allò i… I es va estroncar la seva formidable vida, de retop.

Al cap de quatre mesos ja buscaven pis; al cap set es casaven; i al cap de pocs anys més tard havia de néixer el seu primer fill. Aquest tercer somni, emperò, mai no va complir-se, malauradament. Havia començat a aprendre a viure sol, encara que tampoc no discriminava del tot la possibilitat de tornar a provar-ho, amb una noia semblant, encara que no fos ni tan maca ni tan viciosa. Encara era molt jove per rendir-se a la dissort del vidu immadur. No, en Fèlix no pensava resignar-se a plorar la resta de la seva vida el seu mal averany. Però ara no era moment d’il·lusionar-se en el futur, sinó de tornar a enrere i embeure’s de les fragàncies que la memòria encara guarda, a desgrat nostre.

—Bon viatge i bon Nadal, senyor —va felicitar-lo l’hostessa de torn amb un somriure hipòcrita i un uniforme que amagava una anorèxia de tercer grau. En Fèlix, per la seva banda, va remugar un Igualment que va sonar a qualsevol cosa sense sentit i va tirar escales avall. Acomodat al taxi, va recitar al xofer de parla francesa però faccions del sud-est de l’Àfrica les senyes de l’hotel.

—De seguida, senyor —va garantir-li el taxista.

Durant el trajecte, el francès va preguntar-li per aquell viatge. En Fèlix, per cortesia, va respondre-li que cada any hi anava, per les mateixes dates, sense entrar-hi en més senyals. L’altre, emperò, va comunicar-li que La Chapelle de Saint-Denis havia estat remodelat la proppassada tardor. Millor, va alegrar-se’n en Fèlix, així els sentiments no serien tan punxeruts. El que sí que continuava ben igual que cada temporada eren els camps de cafè, les oliveres i les canyes de sucre. Com li hauria agradat prendre’s un bon cafè amb ració extra de sucre mentre la seva estimada Sílvia li feia un massatge amb oli a l’esquena…

Un cop arribat a l’hotel, en Fèlix va interessar-se per l’estat del volcà Frédéric, el que havia entrat en erupció exactament els dies que van passar-hi de noces i que des de llavors que no ho havia tornat a fer. El recepcionista va comentar-li que els darrers dies havia escopit alguna engruna de lava, que es trobava en observació pels entesos, però que, en un principi, la cosa no havia d’anar-hi a més. La veritat és que va quedar-se molt més tranquil. Quan recordava l’esclat de foc del sot muntanyenc, s’estremia de tal manera que no es reconeixia davant d’un mirall. Tot seguit va dutxar-se, va dormir un parell d’hores, va llevar-se preocupat i va triar la mateixa roba que duia aquella tràgica nit. Quin viatge més llarg, es planyia en Fèlix mentre es vestia. Ell, que només havia viatjat per tot l’Estat canviat d’oficina —era un cul inquiet, ho reconeixia sense gaires escarafalls—, aprenent nous idiomes, nous costums, enamorant-se d’altres dones, d’altres formes d’estimar. I, de cop, decideix viatjar a l’altra vèrtex del planeta al costat de la Sílvia, un Nadal com aquell ara fa vuit anys.

Va anar-hi caminant. Cap mitjà de transport públic s’atrevia a apropar-s’hi. Ell, emperò, no havia fet aquell viatge tan brutal per acoquinar-se ara, que era a tocar del volcà. I del seu record més preuat.

Movia les cames amb fermesa, amb ganes tremendes d’arribar-hi ben aviat, amb el desig gairebé incontrolat de tornar a imaginar-se un petó seu. Però ell sabia que tots aquests somnis en veu alta ja no tornarien als móns de la realitat. Però li importava ben poc. Ser-hi tan a prop ja pagava la pena el viatge; encara que fos Nadal i que la seva poca i desavinguda família li critiqués aquella bogeria, un any rere l’altre. El primer és el primer, rumiava convençut. La família no la tries, l’acceptes o no, com vulguis, però l’amor de la teva vida sí que l’esculls tu, continuava encaboriat en aquella dissertació mental. I la Sílvia i el seu magnífic record es mereixien aquell esforç i el que calgués.

Sílvia, vida meva, ja hi estic arribant…

Quan va comprovar que el darrer grup de curiosos, turistes o no, giraven cua per recollir-se a casa d’algú a embriagar-se i festejar de nou l’imminent naixement del rei de Palestina, en Fèlix va saltironejar una estesa de roques volcàniques fins que va trobar el seu raconet favorit. En aquell sot del cràter del Frédéric va dir-li, a la Sílvia, el que mai no havia tingut valor. Segons abans, emperò, ja havia elegit la pedra amb una ullada fugaç. T’estimo tant, va confessar-li, que no puc permetre que algú altre m’imiti. M’entens, oi. Com que la noia no va articular paraula, en Fèlix va acordar que ho havia comprès, a la primera i sense més innecessàries divagacions. No va caldre un segon cop. La pedra ningú no la trobaria: va llençar-la a la immensitat del cràter del Frédéric. Però el que sí que va trobar, com cada any, van ser les restes de la Sílvia. Els seus ossos, lleugerament socarrimats, romanien al mateix clot ben amagat que havia triat perquè hi descansés fins que l’any següent la tornés a visitar. Encara que estigués calba, sense mirada, sense llengua, sense un centímetre quadrat de pell que llepar, encara l’excitava; i de quina manera! Acte seguit, en Fèlix va descordar-se els botons del seus texans, blaus i descolorits, i va masturbar-se fins que el seu membre va brollar dins les conques sense vida del crani espellifat de la seva estimada Sílvia, la seva quarta dona.

En acabat, amb tot al seu lloc, en Fèlix va desar-la al seu racó secret i va xiuxiuejar-li:

—Bon Nadal, amor meu…

 

OCTAVI FRANCH

 

El Nadal del 2004 sembla que serà boirós i fred, fa molts i molts dies, que el llençol blanc cobreix la Vall del Corb i amples zones de l’Urgell, El Pla d’Urgell, les Garrigues , la  Segarra i el Segrià; un bon amic del Mas de Bondia, parla d’aquesta terra, com les conques del Sió, l’Ondara i el Corb, defugint així d’una manera intel·ligent, la polèmica de les denominacions comarcals, que finalment acabaran anomenant-se com la tasca o funció que Barcelona decideixi, l’Escorxador, la Deixalleria, La Presó I, II, III ,…  (aquesta democràcia, fins al dia d’avui ha posat més persones a la presó, que el llarg període feixista ,sona dur, però és rigorosament cert ); segons el servei meteorològic aquesta situació sembla que durarà encara forces dies, l’Antonio està neguitós, la manca de noticies dels seus fills, i els constants atemptats contra interessos Australians, li fan témer que no siguin a Guimerà per passar junts aquest Nadal, mira de no fer comentaris davant la Mª. Mercè, però certament amb el seu posat de preocupació els comentaris estan de mes.

De ben segur algun dels lectors es nou – sempre sortosament hi ha nous lectors – , i si aquest es el vostre cas, us recomanem llegir-vos,  Guimerà, Austràlia, el Cel , que trobarem publicat també a www.guimera.info

L’any 2004 ha estat curull d’emocions per la nostra parella, des del seu casament el 22-05-2004 a l’església de Santa Maria de Guimerà, dut a terme per Mn. Joan Llort i Badies, seguint per l’admiració creixent que l’Antonio va anar desenvolupant pel Mn. , que l’ha fet un dels més – sinó el més –  entusiasta dels qui demanen per al  Mn l’atorgament t de la Creu d’Or de la Generalitat – de Barcelona  – com diu l’Antonio amb sornegueria, continuant amb el viatge de noces en que va presentar la Mª Mercè als seus fills , i va descobrir en la seva companya molts dels racons de gran bellesa que hi ha en aquell continent; d’aquí va sortir el compromís de veure’s tots plegats per Nadal a Guimerà, i ara avançat ja el desembre, l’Antonio està més que trasbalsat perquè  ningú confirma la seva vinguda.

El Cosme, l’Antonio i la Mª Merce, tenen les seves relacions a Victoria, i malgrat que s’estimen amb bogeria al pare, la Jackie , la mare i la seva nova parella el John mantenen amb ells unes excel·lents relacions , de fet la Mª Mercè amb quasi 20 anys viu encara amb la mare.  El coneixement d’aquestes relacions, tant com dels compromisos laborals dels seus fills, fa témer a l’ Antonio que finalment no els podrà tenir amb ell a Guimerà per passar junts el Nadal.

Recordem que el Cosme és el primer trompeta de l’Orquestra de Melbourne, i en els països de tradició anglosaxona, els Concerts de Nadal son una cita obligada; l’ Antonio és el responsable dels tallers Guimerà, que sota la seva direcció han iniciat una ampliació vigorosa, finalment la Mª Mercè està encara a la Universitat on excel·leix en l’equivalent de la carrera d’enginyer de camins canals i ports de la  Universitat Espanyola.

A Guimerà passats els primer moments de curiositat , els escassos 400 habitants que hi resten a l’hivern, han sabut envoltar d’una amical discreció la història de la nova parella; la Mª Mercè s’ha fet amb la mecànica del funcionament d’internet amb rapidesa , i és ara ella qui manté la relació amb la família d’Austràlia, inclosa la Jackie amb la que van fer bona relació tant bon punt és van conèixer, i que certament està convençuda que el que li calia a l’Antonio era tornar al seu poble, i casar-se amb l’amor de la seva vida; l’Antonio s’havia portat molt bé amb ella, però de sempre ella li havia vist una enyorança fonda, que és traslluïa en la mirada perduda i l’absència mental en moltes ocasions i circumstancies. La Mª Mercè estava teixint unes relacions fortes amb tots i cadascun dels fills de l’ Antonio, i no tenia cap dubte de que finalment vindrien tots plegats, fills ex-esposa , i les parelles actuals a passar el Nadal, de fet la taula amb capacitat per a una dotzena de comensals estava llesta ja al menjador de la casa de dalt, la casa on havia nascut i viscut sempre la Mª Mercè.

A l’Antonio se li havia passat l’any en un sospir, desprès del viatge de noces, és va implicar amb la colla que preparava el 1Oe Mercat Medieval, i va entendre el significat de les paraules dites en el decurs del sopar medieval, potser serà el darrer !!!!!! ; el cert però es que a Guimerà hi havia el que hi havia i la naturalesa evident del missatge , calien més mans !!!! , no podia trobar resposta, esperava que tothom fos conscient , de que els cansats son els qui fan la feina, i que l’endemà de la cloenda – com així va ser – és poses fil a l’agulla de l’11e Mercat Medieval; calien canvis !! , doncs a fer-los !!!, calien millores  !!! doncs a posar-les en marxa !!!, però per damunt de tot i de tots, el 2005 11e Mercat Medieval a Guimerà !!!!!!!!!. Va gaudir del llibre “Guimerà i el Mercat Medieval “, i va poder conèixer a la major part dels que hi havien col·laborat,  en l’acte de presentació a Guimerà que tingué lloc el divendres 6 d’agost. Desprès vindria la militància activa a favor de l’atorgament de la Creu d’Or a Mn. Joan Llort i Bàdies, i la reclamació a l’Ajuntament de Guimerà, de l’aprovació d’un Reglament d’honors que fes possible, que també Guimerà pogués reconèixer la vàlua d’aquest seu fill predilecte, i en el futur de les moltes persones que esmerçaven temps, esforços i fins i tot diners en ocasions en benefici d’aquesta Vila !!!

El novembre havia portar en successius dimarts, noticies dolentes, el primer dimarts, va confirmar a l’anomenat ” carnicer de Texas “, com a president dels EE.UU per quatre anys més, l’espectre d’una guerra mundial, ara clarament contra l’Islam, semblava cada vegada més real i proper; el dimarts 9 la Generalitat va anunciar que aquest any tampoc rebria la Creu de St. Jordi, Mn. Joan LLort i Badies ; l’Antonio i les moltes persones que havien demanat aquest atorgament, passat el primer moment de decepció, una més de les que ” la sinistra ” anava donant al poble català, es va proposar mantenir viva la petició, així que des d’ara mateix, tornem a demanar per l’any 2005, que la Generalitat de Barcelona, transcendeixi els seus límits, i atorgui un reconeixement més que merescut, al guimeranec Mn. JOAN LLORT i BADIES. Sant Martí, aixecaria una mica les negres previsions de l’ Antonio, que juntament amb una nombrosa representació de guimeranencs, assistiria a la presentació a la Llibreria Altair a Barcelona, a la Capital Olimpica !!!, del llibre Guimerà i el Mercat Medieval, a un més que nombrós aforament segons els van dir  els empleats de la llibreria ; el triomf total, però vindria amb la posterior degustació de productes de Guimerà, que van fer les delícies de tothom. Que n’aprenguin !!!, va pensar l’Antonio, tot i desitjant com la resta  de guimeranencs que aquell acte, marques un abans i un desprès, en l’activitat econòmica de Guimerà; a darreries de novembre, diversos pobles de la part alta de Vall del Corb, es trobarien a Vallfogona, per a parlar de  possibles alternatives de futur,; per fi semblava que alguna cosa començava a moure’s en la petita Vall, que havia de ben segur, estat un dels bressols de Catalunya.

Desembre s’escolava cap al final, i a mitja tarda del dia 24, l’Antonio que no havia pogut posar-se en contacte telefònicament amb els seus fills, va dir-li a la  M ª  Mercè que anava a fer un tomb, i ella li va dir que no tornes tard, que ja tindria la taula parada per als dos; la boira feia encara més fosc i desolat el poble, i en el camí cap al riu no va trobar a ningú, duia un abric gruixut, una bufanda de llana que li  havia fet la Mª Mercè i una gorra per a protegir el cap del fred , va creuar la carretera, va baixar cap al riu, i mitjançant la passarel·la es va arribar fins ” Els diumenges “, i des d’allà va intentar concentrar la seva mirada a traves de la boira, en direcció a la carretera que ve de Tàrrega, s’intuïa més que és veia la silueta de Vallsanta, i més enllà només la foscor ; l’Antonio començava a sentir un fred intens, malgrat la roba que duia, quan li va semblar veure, un, dos i fins a tres llums de cotxe, se’ns dubte eren els seus fills !!!!, va refer el camí a cuita corrents, i en menys temps del que és triga en explicar-ho estava a peu de la carretera !!!, certament eren els seus fills,  i la Jackie i el John !!!, passats els primers retrets , perquè no telefonàveu, em passat ànsia !!!, van marxar tots a peu cap a casa de la Mª Mercè, l’Antonio els deia que haurien d’haver avisat, que no hi havia res preparat, que, que ,… però en arribar a la casa, totes les llums estaven obertes, i el menjador de   “cal Cisco “, lluïa com en els millors temps !!! ; l’Antonio va entendre deseguida que tothom – llevat d’ell – estava en el secret, i que aquella visita constituïa el millor regal de Nadal possible !!!

Desprès del sopar, tots plegats van anar a l’església; cap dels “australians” era religiós, ni sabien massa el significat de l’anomenada missa del Gall, la cerimònia amb l’acompanyament a l’orgue del Cosme  va ser extremament bonica, almenys així m’ho comentaven anys desprès algunes de les persones que varen pogué gaudir-ne. A la sortida tots els  ” australians ” van anar al cotxe a buscar les maletes, i van prendre possessió de la casa de la Mª Mercè, ella i l’Antonio van anar a dormir a la casa de baix. Cal que os expliqui la nit a la casa de baix ?, no , oi ?,

El dia de Nadal, contra tot pronòstic, el sol va esquinçar les boires i va lluir com per fer evident als nouvinguts, la bellesa d’aquestes contrades, desprès d’un esmorzar en el que les “especialitats de Guimerà ” van tenir el millor dels èxits, – fins i tot en el cas del John, més endavant donarien lloc a una visita a cal Francesc per aprendre els secrets de la botifarra negra amb pinyons, i qui sap si en el futur aquesta menja esdevindrà típica d’Austràlia – , varen fer un passeig fins al molí del Marques, des d’on s’havien llençat lescendres del Cosme i l’Assumpta, i en passar pel costat de la casa de Mn. Joan Llort i Badies, l’Antonio no se’n va poder estar d’explicar-los la història d’aquest il·lustre fill de Guimerà, com tampoc més endavant el Cosme de tocar amb la trompeta duta expressament per aquesta ocasió , l’Himne de Riego, en honor del avis paterns ;  en algun lloc del cementiri de Guimerà, és van remoure les restes del  Cisco, decididament aquella família eren uns desafectes al regim !!!!

Els dies següents foren inoblidables per a tots , les visites a la Bovera, al Mas de Bondia , el poblet entranyable d’un sol carrer, que fa límit amb la Segarra ,  a Verdú – varies col·leccions de càntirs, anirien a parar a les antípodes – , a Vallbona de les Monges per seguir el prec de complertes, a l’Espluga Calba per a comprar jerseis a la botiga de la Cooperativa John Fil, i per a conèixer personalment a Mn. Joan Llort i Badies, que ara ja jubilat de la seva tasca de President de la Cooperativa, continuava exercint la seva missió pastoral en aquella població, a Santa Coloma de Queralt per dinar a l’Hostal Colomí de les Gnes Camps , amb aquells “entrants o entremesos ” de la casa que formen part de la millor llegenda gastronòmica de Catalunya, a Rocafort de Queralt per veure un exemple dels cellers modernistes, a Montserrat per ensenyar-los que també els catalans tenim una “muntanya sagrada”, a Barcelona per seguir la petjada d’en Gaudi, que per cert era l’únic referent comú que tenien tots els “australians”, a …….  llocs i  hores pel record del tots plegats en anys futurs !!!. També i això ho sabria desprès l’Antonio , algunes de les absències dels seus fills estaven relaciones amb Guimerà i el seu futur, el Cosme havia fet la proposta de celebrar un cicle de musica estiuenc, en una gran finca amb vistes sobre Guimerà que és troba justament enfront del poble, sembla que les perspectives eren bones, però calia treballar el tema amb discreció ; l’Antonio, el fill que gestionava la cadena Guimerà a Australià, s’havia posat d’acord amb la propietat del taller de ferrers en que havia treballar el seu pare abans de marxar, per tornar a obrir, ara com taller de mecànica, ferralleria i forja de Guimerà, també com en el cas anterior el tema és duia amb extrema discreció; i finalment la Mª Mercé, la filla que excel·lia en els estudis d’enginyeria, havia endegat un projecte tècnic amb gent d’altres poblacions importants de la Vall, de Tàrrega i de Lleida, que valoraria si la conversió de la Vall del Corb, en la Vall del Golf, podia fer renéixer humanament i econòmicament aquest boci del cel a la terra. Tot plegat que com quasi sempre acostuma a succeir, és quan donem que ens tornem més rics, i a canvi d’uns quants rodets de fotos – de fet molts i molts rodets, i disquets, i cintes de vídeo –   “ els  australians ” ens deixaven uns projectes endegats i assolien un compromís ferm amb aquesta terra ; era clar que els veuríem sovint en el futur !

Que el vostre Nadal sigui també, com el de la Mª Mercé i l’Antonio ple de joia, i que l’any 2005, us porti si més no tants projectes com a Guimerà !!

 

© ANTONIO MORA VERGES

Aquesta historia comença per a tu amic lector, a la sortida de la missa del Gall, l’any 2003 a Guimerà; comença a nevar i les primeres volves posen ales als peus a tothom; L’Antonio i la Mª Mercè s’acomiaden de la concurrència i marxen cap a casa de la Mª Mercè, a la porta de la casa l’Antonio li desitja bona nit a la Mª Mercè, s’aixeca el coll de l’abric i es disposa a baixar fins a l’Hostal Sant Jordi tot just a l’altre costat del llit del riu Corb, tot fent la ziga-zaga pels carrers, per estalviar-se algun ensurt en forma de relliscada en la baixada per les diferents escales que porten fins a la carretera. La Mª Mercè però en aquesta ocasió no està disposada a que una vegada més la felicitat que està a tocar de la mà s’allunyi, i convida a l’Antonio a entrar a casa seva, formalment amb l’excusa del mal temps que es presenta, i un cop dins la casa, amb l’admissió d’ambdós de que s’estimen i desitgen passar junts aquesta nit, i les nits que el bon Déu tingui a be de regalar-los. No farem descripcions més agosarades perquè estem, recorda-ho amic lector, en un conte de Nadal. Per la Mª Mercè i el l’Antonio, la historia havia començat l’any 1952 quan es varen conèixer com a canalla; l’una filla d’una de les millors cases de Guimerà i l’altre fill d’un republicà que sempre va treballar per als altres. Aquesta circumstància no va pesar gens en l’ànim dels dos menuts que varen desenvolupar una mútua estimació, que no feia minvar  ni l’absència en el període escolar de la Mercè, interna a l’escola SANT JOSEP de Tàrrega, mentre l’Antonio aprenia les primeres lletres amb el mestre JOSEP CUNI a l’escola de Guimerà que es trobava al carrer de l’Estudi. Només els caps de setmana i les vacances coincidien tots dos, i sempre en aquells anys en companya de més amics, però així i tot es feia evident per a tothom que l’Antonio i la  Mª Mercè n’estaven l’un molt de l’altre. Els anys s’anaven escolant, 1954, 55,56, 57, 58, l’Antonio va començar a treballar amb un dels dos ferrers del poble que aleshores exercien també tasques de mecànic dels primers vehicles a motor que circulaven per la vall, un d’ells un FORD 10  propietat del pare de la Mª Mercè; l’Antonio va resultar tenir facilitat per les coses mecàniques i en poc temps, ja era ell qui s’encarregava de les petites reparacions que precisaven aquells primers cotxes i camions. L’aigua del riu Corb deixava de baixar amb semblant intensitat amb la que l’Antonio dominava l’ofici de mecànic i sentia créixer en el seu cor l’amor per la Mª Mercè. Finalment el riu va deixar de portar aigua, això no va fer sinó incrementar l’èxode de veïns de la Vila cap a les ciutats industrials, Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat i tot el Baix Llobregat, eren destinacions tant o més freqüents que Barcelona, els padrons municipals dels anys 1950 recollien que Guimerà tenia encara 1126 habitants, mentre que els de l’any 1960 en recullen ja només 922, que serien 660 els anys 1970 , aquestes dades ens deixen ben palesa aquesta situació de despoblament i d’abandó. L’Antonio hauria d’anar ben aviat a fer el servei militar, i va decidir que s’havien de comprometre oficialment abans de marxar, amb aquesta intenció va demanar de parlar amb el Sr. Cisco, pare de la Mª Mercè,  i un dels veïns més rics del poble, comerciant d’oli i vi, propietari d’un molí, i distribuïdor per la zona del Corb, dels primers adobs agrícoles, els famosos Nitrats de Xile. La conversa va ser breu i tensa, l’Antonio li va fer saber que s’estimava a la seva filla, i en Cisco, li va fer palès que la Mª Mercè no seria  mai per ell; que ja estava pensat qui seria el gendre de la casa, i que certament havia d’entendre que n’hi havien de millors a Guimerà que un aprenent de ferrer, encara que molt enginyós, descendent d’una família clarament desafecta al regim, i que aquesta relació només podria portar a mig termini, dolor i ruïna per aquella família.  La Mª Mercè es va quedar plorant a casa, mentre que l’Antonio tornava poble avall també amb els ulls plens de llàgrimes; va estar una bona estona passejant per llit quasi sec del riu per asserenar-se i va començar a prendre cos en el seu cervell, la idea de marxar, no ja del poble, sinó del país ! El dilluns següent un dels camioners que s’aturaven freqüentment a revisar el camió al ferrer que treballava l’Antonio, li va dir que potser no es tornarien a veure més, i en preguntar-li la raó li va dir, que marxava a Austràlia, que allí necessitaven tota mena de treballadors, i que de ben segur que amb el seu coneixement de l’ofici de ferrer-mecànic, també el voldrien a ell; l’ Antonio li va fer explicar on calia anar a assabentar-se, i al mati següent feia camí fins a Lleida, on li van dir que en atenció a la urgència de la comanda d’Australià, fins i tot el dispensarien del servei militar obligatori –en realitat el regim  passava un dels pitjors moments, i només la tramesa de les remeses dels emigrants aconseguia equilibrar un comptes públics, curulls de corrupció i malversació –. A casa de l’ Antonio no va agradar gens la decisió de que marxes del país, tot i que el Cosme, el pare,  entenia que fer el servei militar, fora per a ell, renunciar a viure els millors anys de la seva vida, i amb els antecedents de la família, potser fins i tot, un veritable infern, la mare l’Assumpta plorava desconsoladament perquè intuïa que no tornaria a veure mai més, al seu fill estimat. La Mª Mercè, li va dir – amb l’inconsciència de la joventut – que podien escapar-se, que no els trobarien mai , que …. tot un seguit de plans esbojarrats que l’Antonio li anava traient del cap, amb la promesa de tornar quan tingues mitjans de fortuna. Es van dir adéu tendrament pels voltants del molí del marquès. Trobem ja l’Antonio a Melbourne , la Capital de l’ Estat de Victoria i segona ciutat d’Austràlia, ben aviat comença a fer-se entendre en angles, i treballa a la Ford; en poc temps es un dels encarregats principals, i en un parell d’anys obre el primer taller de reparacions, Guimerà, que serà anys a venir, una petita cadena, que no creixerà més perquè l’Antonio vol controlar-ho tot personalment, i aquesta forma de portar una empresa permet un limitat creixement. Els diners comencen a arribar a casa del Cosme i l’Assumpta, com arriben les noticies de que l’economia del Cisco davalla a Melbourne, però l’oferta de casament novament renovada, torna a ser negada, si cap encara de manera més agra, i finalment arriba la fatal noticia de que la Mª Mercè ha estat obligada a casar-se, amb l’ Eduard, ell fill d’un altra de les famílies “bones” de Guimerà, malgrat que també per a ells, comença la davallada econòmica. El Cosme i l’Assumpta van i venen d’Austràlia, i li expliquen a l’Antonio, la infelicitat en que manifestament es desenvolupa el matrimoni de la Mª Mercè, amb l’afegit de la desfeta econòmica de la família, que obliga a  l’Eduard a treballar a la recepció del Balneari de Vallfogona de Riucorb; amb el temps acaben convencent a l’Antonio que també ell s’ha de casar , i així el veiem entrar l’any 1970 a l’Ajuntament de Melbourne, on contrau matrimoni amb la Jackie, una noia de cabells rossos i esplèndida bellesa, filla del concessionari de la Benz a l’estat de Victoria, del matrimoni en naixeran el Cosme, l’Antonio i la Mª Merce; anys a venir el Cosme de ben segur influenciat per les històries del seu avi, tocarà l’himne de Riego, l’himne de la República Espanyola, en l’inauguració de la copa Davis. Ja tenia raó el  Cisco, aquella família eren uns desafectes al regim !!!! Els anys passen volant,  el Cosme i l’Assumpta descansen al cementiri de Melbourne, l’Antonio està divorciat de la Jackie, malgrat mantenir una magnifica relació personal amb ella, i amb tots els fills; però passats els 60 anys, pensa que ja es arribada l’hora de tornar a veure, ni que sigui per darrera vegada el lloc on va néixer, l’excusa serà el trasllat de les restes dels pares, que rebran l’homenatge inesperat en la seva partida de l’execució de l’himne de Riego, en un acte públic i trames arreu del món, només la gent de la família pot entendre el gest heroic del primer trompeta de l’orquestra de Melbourne , que posa així en risc una brillantisima carrera professional. Amb llàgrimes als ulls, l’Antonio puja a l’avio que el tornarà fins a la seva infantesa, sense fer gaire cas, als avisos de la gent de l’emigració de que la situació política està molt complicada, que el feixisme ha tornat amb força, i fins i tot que en alguns llocs s’han tornat a dur a termes els “paseos” de demòcrates i desafectes. A primers de desembre de 2003, el Corb porta un bon cabal d’aigua, l’Antonio atura el seu cotxe davant de l’Hostal Sant Jordi, i contempla Guimerà; el pas del temps ha tingut respecte de la població un efecte terapèutic; tot plegat te un molt bon aspecte, però deseguida tens la percepció de trobar-te davant d’un aparador, al darrere no hi ha  vida, el poble pràcticament no te quitxalla, ni parelles en edat fèrtil, només gent madura, la majoria de la seva edat i fins i tot més grans ; lloga una habitació amb vistes al riu, i desprès va fer una caminada pel poble, visita de primer la seva antiga casa, ara en un estat excel·lent i ben cuidada per la Martina que s’encarrega del seu manteniment des de fa anys, i que no ha estat avisada de que ell vindria; puja no sense cansament fins a la part alta, passant per davant de casa de la Mª Mercè, que n’haurà estat d’ella ?, arriba fins a l’església, i veu que hi ha un horari de visita de les 10,00 a les 13,00, son només les 9,00, puja fins al peu de la torre, i des d’allí contempla la vall, aquella es la imatge que la seva retina, li ha anat tornant nit rera nit, des que va decidir marxar de Guimerà ! Torna a refer el camí i en passar per davant de casa de la Mª Mercè, sent soroll, qui hi viurà ara en aquella casa ?, ho preguntarà discretament a l’hostal; mentre esmorza un pa amb tomàquet amb botifarra negra i pinyons, de forma distreta pregunta a la cambrera, la Mª Mercè, la filla d’en Cisco, on viu ara ?, la cambrera li explica que en quedar-se vídua, i com no van tenir fills, va tornar a viure a casa seva. La cambrera no entén el perquè dels 50 € de propina en un esmorzar que només en valia 10 € !! Cap al migdia l’Antonio es presenta a casa de la Mª Mercè, i en veuren’s es produeix en ambdós una sensació com de pèrdua de l’equilibri, la sensació que només viuen de forma corrent, els qui encara fumen , amb el primer cigarret del mati; passat aquest primer moment, l’un i l’altre s’expliquen les seves vides, la Mª Mercè ha estat infeliç fins a la mort de l’Eduard,  – fins i tot en el terreny íntim, com li explicaria més endavant, perquè mai va arribat als nivells de tendresa, que va viure en el seu acomiadament pels voltants del molí del marquès -, l’Antonio li explica fil per randa, tota la seva vida, fins l’homenatge de l’avi Cosme, que fa enriolar a la Mª Mercè, i la finalitat del viatge, tornar a la Vall del corb, les despulles dels pares – en aquell moment , l’Antonio podria afegir una finalitat més, però es troba a Guimerà, i recorda que aquí les coses no es feien tant depressa com a Melbourne – , la Mª Mercè s’ofereix a acompanyar-lo al cementiri, i l’Antonio ho accepta, tot i matisant que les cendres que porta, no te intenció de posar-les en un columbari, sinó deixar-les volar lliurement per la Vall del corb, per tal de que es fonguin amb aquesta terra i pugui sentir que ha tornat als pares al seu lloc. La Mª Mercè no ho entén, però ho accepta, i així un mati, tot seguint el camí del molí del marquès, i una mica allunyats ja del poble, l’Antonio llença en direcció al corb, primer les cendres de l’Assumpta i desprès les del Cosme, tot i xiulant alegrement l’himne de Riego. La resta amics lectors es ja tot pla i costa avall, el mes de desembre de 2003, va ser per l’Antonio i la Mª Mercè, un període de prometatge, i tots dos van decidir de casar-se el 22 de maig,  amb l’esperança de que en coincidir amb el casament del Príncep Borbó, tot plegat passaria més desapercebut, quedava només convèncer a Mossèn Joan Llort i Badia, Rector de l’Espluga, els Omells de n’Gaia i el Omellons,  fill predilecte de Guimerà i amic sobretot de la Mª Mercè, encara que recordava a l’Antonio de la infantesa perquè s’aveïnis a celebrar la cerimònia de casament. Pensem amics lectors, que no hi haurà cap problema, oi ? Ah ! el domicili de la parella, està a la casa renovada del republicà desafecte, no hi ha tampoc, cap problema, oi ? ANTONIO MORA VERGÉS Castellar del Vallès ( 8/12/2003)

El Pere i la Pilar vivien a l’edifici  d’apartaments del carrer del Futur s/n ,des de feia uns 10 anys, havia estat una bona decisió, malgrat que en el moment de prendre-la ambdós haguessin manifestat tota mena de reserves sobre l’autèntica necessitat del canvi. El Pere havia complet els 80 anys, i la Pilar 75, i certament les catorze escales que calia pujar i baixar almenys un cop al dia a la casa del carrer Montserrat, eren un perill real i creixent.

Als apartaments del carrer del Futur s/n, hi havia ascensors – n’hi havia dos – , i la distribució dels 50 metres útils que tenia cada apartament era prou funcional com per sentir-se encara “ a casa “, i gaudir alhora dels serveis i comoditats d’un edifici modern ; porter electrònic amb circuit de televisió ,aire condicionat , calefacció, aigua freda i calenta, telèfon amb connexió a internet per línia , i també mitjançant la televisió per cable, es podia dir que no hi faltava de res.

Una de les decisions més difícils que havien pres el Pere i la Pilar, va ser la de triar els objectes que els acompanyarien al nou apartament, i quins romandrien a la casa del carrer Montserrat, o acabarien finalment al Punt Blau quan el comprador, valores la utilitat que per a ell podrien representar. Fou dur haver de triar, i encara més constatar com es d’impossible encabir en 50 metres útils, els estris d’una vida, acumulats per una família de quatre persones, en una casa de 150 metres !.

 Les joguines de la Mercè, les que havien estat guardades a les golfes des de feia 30 anys, es van haver de quedar perquè la Mercè havia dit que no se les podia endur a l’Argentina, quan va marxar a viure a Paraná ; tampoc més endavant va manifestar cap intenció de recuperar-les i finalment es van quedar a les golfes de la casa a disposició del comprador.

 Els estris del Joan havien estat objecte d’una primera selecció quan va marxar a viure a Jaén, i d’una darrera selecció d’última hora quan es va vendre la casa, però encara en un gran nombre n’hi havia molts que també es varen quedar a la casa ; ni cal dir-ho els mobles i molta roba d’uns i altres, es va haver de deixar, i sortosament el comprador va assumir la tasca de fer-ho arribar a Càritas, perquè pugues donar encara un darrer servei a famílies amb menys recursos econòmics. 

Al nou  apartament només s’hi van endur la roba d’us habitual, alguns llibres , l’ordinador i una enorme caixa de cartró en la que hi havia moltes fotografies, títols i llibres de notes de la Mercè i el Joan, i cartes que s’havien enviat el Pere i la Pilar quan eren joves, i més endavant el Joan quan va anar al servei, i la Mercè al principi de viure a l’Argentina, desprès tots van acabar tenint un ordinador personal, i una adreça de correu electrònic, allò havia de servir per tenir-los en  permanent comunicació malgrat les distàncies, però la major part dels dies, quan el Pere obria el correu electrònic ,la màquina li recordava en castellà no hay ningun mensaje nuevo, que amb l’excusa de les preses de la vida moderna, els seus fills i nets no tenien temps, ni per dedicar-los cinc minuts a la setmana !. La petita camera de televisió que coronava la pantalla de l’ordinador, i que els permetia enviar la seva imatge als fills i nets, alhora que també veure’ls a ells, només s’encenia en ocasió d’algun aniversari, d’algun sant, o en diades com l’Onze de Setembre, Nadal , Cap d’any i Reis.

El Pere i la Pilar havien establert una rutina, que els ajudava a viure, al mati ambdós anaven a fer la compra tot passejant, i a la tarda desprès de dinar acostumaven a fer una migdiada, desprès ,a la primavera i a l’estiu sortien a fer un tomb abans de sopar , i encara una darrera passejada abans d’anar a dormir, a la tardor i a l’hivern suprimien el tomb d’abans de sopar, i solien passar la tarda a casa, i mantenien únicament contra vent i fred el passeig de desprès del sopar que només, la pluja i la neu podien suspendre.

La caixa de fotos era objecte d’especial interès durant els mesos d’octubre a febrer, i el Pere i la Pilar fruïen mirant aquelles fotos que els retornaven el seu passat ; des de l’any 1970 la majoria de fotos eren fetes en color, i les anteriors en blanc i negre, algunes fins i tot esgrogueïdes pel pas dels anys !. La vida per als homes sempre ha estat en color, però la tècnica no va poder recollir-ho fins a dates molt recents, pel Pere els millors records sempre estaven plasmats en fotografies en blanc i negre, la Pilar de jove quan es van comprometre, el Pere amb roba de soldat, les fotos del seu casament, el naixement de la Mercè, el seu bateig, els primers Nadals tots tres junts a casa dels avis, el naixement del Joan, el seu bateig, un Nadal amb quatre de colla, fotos de Reis, les comunions d’una i altre, fotos de vacances, d’excursions , i de sortides ,fotos del col·legi, fotos de convivències amb companys i companyes d’escola, fotos de colònies al Solsonès, al Penedès, al Vallès Oriental, a la Garrotxa, i moltes, moltes fotos a Montserrat, almenys una cada any, amb els avis encara vius, sense els avis, amb algun amic/amiga, amb el promès de la Mercè, el Ferran i més tard amb la promesa del Joan, la Maria Jesús, i més fotos encara, ara en color amb els seus nets, el Pere i el Joan, els argentins fills de la Mercè i el Ferran; la Margalida i l’Assumpció filles del Joan i la Maria Jesús. La caixa de fotos era el resultat d’un procés de recuperació que havien fet primer els fills, aquesta foto es meva !, i desprès els nets, aquesta foto es del meu pare, mare !, així que malgrat que eren nombroses, eren només un pàl·lid reflex de l’historia gràfica del Pere i la Pilar. També des d’internet s’havia vist incrementada la col·lecció, i fins i tot s’havien recuperat algunes fotos, tant per part del Pere i la Pilar, com per part dels seus fills.

S’acostava Nadal, Nadal de l’any 2000, el darrer Nadal del segle per a molts, i el Pere i la Pilar, miraven de no treure el tema, perquè els fills, ja els havien dit que aquell any era molt difícil que pugessin trobar-se tots plegats, i l’anterior !, i l’anterior !, Quants anys feia que no estaven junts per Nadal !

La Mercè havia estudiat arquitectura, i a la Universitat havia conegut al Ferran que estudiava Periodisme, es van comprometre i el Ferran va entrar a treballar a la Vanguardia, i ben aviat li van encomanar feines delicades, fins que a darreries dels 70, li van confiar la corresponsalia a Buenos Aires, i tots dos, La Mercè i el Ferran van marxar cap a l’Argentina, la Mercè va guanyar plaça d’arquitecte a l’Administració, i el Ferran va acceptar l’oferta de dirigir EL PARANÁ, i ara vivien a la ciutat de Paraná, i allí havien nascut el Pere i el Joan.

El Joan havia estudiat enginyeria agrícola a Lleida, i havia marxat a Jaén a fer pràctiques, allà va conèixer a la Maria Jesús, va trobar feina a Andújar en una cooperativa oleiocola, i un cop casats , allà es van quedar a viure, d’allà eren la Margalida i l’Assumpció.

El Pere i la Pilar no havien tingut masses ocasions per conviure amb els nets, un viatge a l’Argentina, on van romandre tot un hivern – dels hiverns d’aquí que allà son estius –  per conèixer els nets i veure com vivia la filla,  i un parell d’ocasions en que varen ser ells , els nets els qui van visitar la casa dels avis, durant unes vacances d’hivern – per a nosaltres d’estiu -,  les andaluses les coneixen millor, perquè  quasi cada any, o el Joan, o ells feien per veures, i també havien estat  a la casa d’Andújar,  i fins i tot, portats per vena mariana del Pere, havien visitat el Santuari de Nostra Senyora de la Cabeza, Patrona de la Ciutat. Els Nadals des de que vivien a l’apartament mai els havien vingut a visitar, si que és cert, que en dues ocasions, varen ser ells, el Pere i la  Pilar, els qui van anar a passar el Nadal a Andújar.

I aquell any 2000, el darrer per a molts del segle XX, tant la Mercè, com el Joan, els havien escrit dient-los que no podrien tampoc estar junts el dia de Nadal. Novembre i desembre,  van ser tant pel Pere com per la Pilar, un constant, te’n recordes ?, a cada nova mirada , tarda, rera tarda , a la caixa de cartró, en que sempre els dies més feliços, els Nadals més bonics, estaven retratats amb blanc i negre.

I com cada any va arribar el dia 22 de desembre, i va començar l’anomenat sorteig extraordinari de Nadal, en que els nens de Sant Ildefonso cantaven números i premis amb la seva cantarella peculiar; devien ser al voltant de les 10 del mati i encara no havia sortit cap premi gros, quan van sentir el timbre de la porta, i per la pantalla de televisió van poder veure, a la Mercè, juntament amb el seu marit i els nens ! ; els va fer un tomb el cor, havien pogut venir !, corrents van  prémer el comandament que obria la porta de l’escala i van sortir al replà a esperar l’ascensor, novament van sentir que demanaven des de la porta del carrer, qui devia ser, ara ?, i la Pilar que havia anat a veure qui era, va poder distingir al Joan, la seva dona i les nenes, ells també havien pogut venir !, va prémer el comandament de la porta, i va anar a dir-li al Pere, mentrestant la Mercè i les seus ja eren al replà i li deien al pare, que el Joan venia darrera, perquè no havia trobat lloc per deixar el cotxe.

 Tots plegats els van dir, que feia temps que tenien previst de donar-los aquesta sorpresa, i que s’ho havien fet venir bé per poder coincidir tots plegats, en aquell Nadal, que seria el darrer del Segle XX. El Pere va pensar que li havia tocat la millor de les grosses en aquest sorteig extraordinari que es la vida nostra de cada dia.

Els fills i nets s’hostatjaven a l’hotel, i allà van portar-los a dinar el dia de Nadal, el Pere duia una capsa amb carrets de fotografia, i els va demanar que els posessin a les seves cameres, però avi si son en blanc i negre !, li va dir un dels nets de l’Argentina; el Pere durant el dinar els va explicar a tots plegats, el que feien ell i la Pilar a la tarda, i com havien arribat a associar les fotografies amb blanc i negre, amb els moment més feliços, i aquell ho era per ambdós, i molt de feliç !. Les fotografies es van fer doncs en blanc i negre.

Els fills i nets van marxar el dia desprès d’any nou del 2001, al Pere i la Pilar els quedaven les fotos d’aquell Nadal per afegir a les moltes que hi havia a la caixa de cartró que una vegada més havia estat saquejada per fills i nets.

El dia de Reis, cap als volts de migdia un missatger va trucar a la porta, i els va dir que els duia uns paquets dels seus fills ; en obrir-los van veure que es tractava d’àlbums de fotografies, on totes les fotografies estaven en blanc i negre, algunes eren molts conegudes per a ells, la Mercè i el Joan de petits, o els nets en algunes de les seves vacances, fotos que havien agafat de la caixa de cartró, però la resta eren les fotos que d’una manera gràfica, completaven l’arbre genealògic del Pere i la Pilar.

 

© ANTONIO MORA VERGÉSNadal del 2000 – Castellar del Vallès