Hi havia una sensació general de pessimisme, el país estava ensorrat no tant sols econòmicament, sinó també anímicament, si aquesta accepció es pot aplicar a un col•lectiu; els escàndols de corrupció, en el context d’una misèria cada cop més estesa, la sensació de tornar als anys del Partido Único, ara PP & PSOE, i el tristament tripartit d’aquells “anys foscos “ que no s’acabarien com vam pensar ingènuament l’any 1.976.

Ningú s’escapava – tampoc a nivell personal – d’aquesta llosa de tristor, a la que en el seu cas personal calia afegir-hi alguns entrebancs de salut en l’àmbit familiar.

Costa en aquestes circumstàncies trobar raons per ser agraïts !.

Li venia al cap la pèrdua del seu pare, i el llarg dol fins arribar a entendre que la seva presència, no únicament en el període d’infantesa, havia estat un regal preciós pel que donava sempre gràcies.

La vida havia estat molt generosa; la companya fidel, les filles, els nets ,… la passió pel país,.. tot eren motius per donar gràcies.

El Nadal s’apropava , i en aquesta ocasió – potser més que en qualsevol altre moment – li costava d’entendre els designis de Déu; sabia que ELL sempre escrivia clar, i que eren nosaltres els qui – amb massa freqüència – veiem els renglons torts.

Això el feia patir; finalment un vespre desprès de sopar,amb l’excusa d’estirar les cames va sortir de la casa, la nit era freda, les llums dels estels arribaven clares en absència dels núvols, i amb els mans obertes, els palmells enlaire, va esforçar-se en cercar paraules de benedicció i/o d’acció de gràcies :

Gràcies Senyor pel regal de la meva existència.

Gràcies Senyor per la meva família.

Gràcies Senyor pels meus amics.

Gràcies Senyor pels meus enemics.

Gràcies Senyor per aquesta dèria de conèixer Catalunya

Senyor , des del fons del cor no entenc – tot i defensar la llibertat d’obrar que ens has donat – el dolor del món ; la fam de tantes i tantes persones; el malbaratament de recursos que fan/fem alguns, i la precarietat en que per això altres viuen/moren diàriament; tampoc Senyor que com – sembla –se’n surten bé els malvats i els bons pateixen, i entre la indiferència general el patiment s’escampa.

Senyor, dóna’ns – també a nosaltres – la fortalesa moral de Maria, la teva Mare, i que també puguem com ella, lliurar-nos completament als teus designis ;

Fiat Mihi secundum verbum tuum

Li va semblar que les estrelles titil•laven, o potser era el fred intens que li provocava una secreció del llagrimall.

El Nadal, un cop més torna a fer-se present.

Gràcies Senyor !

(©) Antonio Mora Vergés

Aparadors guarnits

amb icones daurades,

i llums de totes menes

en avingudes plenes

mostren unes diades

que tempten els sentits.

Somriures imperfectes

i miratges perduts,

formen l’eix vertebral

d’un món impersonal

on els anhels vençuts

esguerren els trajectes.

M’emmirallo al bassal

platejat per la lluna,

i em reconec la ràbia

envers la immensa gàbia

on cria la infortuna

com un verí letal.

¿Per què visc un present

de calma i de confort?

¿Qui sóc per no merèixer

i quasi desconèixer

la persistent dissort

que ofega tanta gent?

El regust de quitrà

embafa les andanes,

mentre s’apaga el dia

i un llast d’hipocresia

fereix vides humanes

del paisatge malsà.

Nadal promet paraules;

nosaltres som els fets.

Vicenç Ambrós i Besa

¿Què amaga el vell Nadal

que reté la indulgència

per l’excés d’impotència

victimista i banal?

¿És part del desencís

el buit inevitable

després d’un temps amable

de festa i compromís?

¿Reconforta la ment

una copa daurada,

la taula ben parada

i el somriure amatent?

¿Ens desperta el neguit

la gelada nocturna,

talment com una espurna

enmig de l’infinit?

¿Qui dorm entre els cartrons

o embolcalls inservibles

de regals prescindibles

i oblidats en racons?

¿On és l’immens futur

sense falses promeses

ni persistents flaqueses

d’aquest present obscur?

¿Per què només Nadal

remou la indiferència

envers la incoherència

humana i visceral?

Vicenç Ambrós i Besa

Havien vist aquella parella d’indigents voltar pel poble amb una certa freqüència, en els últims temps. Acostumaven a estar-se arrecerats en alguna portalada de les cases del passeig dels arbres o bé asseguts en els bancs de la vorera, no pas en franca actitud de demanar almoina, sinó com abandonats en sí mateixos, indiferents, amb una mirada buida que no tenia ni pretensions de moure a compassió. Semblaven originaris d’algun país de l’Est; els seus cabells eren llisos i llargs, d’un ros molt clar, i els rostres demacrats mostraven una pell fina recremada del sol i de l’aire, en els quals hi destacaven els ulls blavíssims, sense cap mena d’expressió. Ell duia una barba de molts mesos. No devien tenir més de trenta anys, i la gent que els havia sentit intercanviar alguns mots, deien que parlaven una llengua estrangera que no podien entendre. Ningú no sabia d’on havien vingut. Feien la impressió d’estar permanentment sota els efectes de les drogues o de l’alcohol. De vegades, increpaven els vianants, amb signes notoris d’embriaguesa, i la gent del poble evitava d’acostar-s’hi tement alguna imprevisible reacció violenta.

Aquell poble tranquil, de gent senzilla, no estava avesat a que gaires novetats li pertorbessin la quotidiana rutina, com no ho estava, tampoc, a la mala gent. Per això els captaires incomodaven, sorprenien, feien por, i ningú no entenia per què la guàrdia civil no s’havia ocupat de fer-los fora o de dur-los a un alberg. Comptaven amb ben poques pertinences: tan sols una vella bossa d’esports i una manta de quadres esfilagarsada que acostumaven a traginar penjada a l’esquena. I un tetrabrik de vi barat a les mans com a inseparable companyia. Per tota roba d’abric, l’home portava una caçadora de cuiro de molts anys enrere i uns pantalons de xandall, mentre que ella es cobria el cos amb un enorme ponxo de coloraines de llana, sota del qual hi sobresortia una faldilla llarga. Tots dos anaven calçats amb unes vambes, sense cordons ni mitjons, que deixaven entreveure una pell moradenca pel fred i la brutícia. Era el dia de Nadal ja entrada la tarda, càlida i alegre dins les cases, trista als carrers deserts, que lluïen il·luminats per anèmiques tires de bombetes de colors que els creuaven de banda a banda. No es veia ningú a l’exterior i gairebé fosquejava. El passeig dels arbres era, de fet, una antiga carretera ubicada en un extrem del poble. No es tractava d’una zona gaire comercial ni tenia cinemes o sales de festa, i a l’hivern, quan fosquejava, eren comptades les persones que s’hi veien. Tenia les voreres amples, amb arbres plataners, i s’estenia en línia recta cap a ponent, per on el sol s’amagava cada vespre entre un paisatge magnífic de camps i de vinyes. Els arbres encara no havien perdut les fulles del tot, aquest any de freds tardans, com si esperessin una última ventada que els fes estremir i els deixés amb la seva nuesa retallant el cel; a la nit, sota la llum esgrogueïda dels fanals, semblaven desventurats espectres amb mal de solitud. I les lluminàries de festa, amb poca voluntat engrescadora, feien encara més paleses el desemparament i la tristor. I ells, els dos vagabunds, s’hi estaven.

I en aquest jorn de Nadal, un home camina lentament per la vorera dels arbres. Avança en direcció a ponent, cau la tarda i allà, al fons del passeig, encara es poden veure les últimes resplendors d’incendi en un cel ennuvolat, un horitzó vermell sota un mantell de fosca profunda. Han anunciat pluges per aquesta nit, i el vent ha començat a bufar amb ràfegues fortes i gèlides. Arriba a glopades l’olor de fum de llenya d’algunes llars de foc, i sí, comencen a caure les últimes fulles tardanes.

L’home que camina sota els arbres porta un farcell de pena a dins del cor. És tan gran la seva aflicció que, si hagués de fer-ho, amb prou feines trobaria la manera d’expressar-la. Tot es podria resumir, però, amb ben poques paraules: el primer Nadal sense ella.

Si almenys haguessin tingut un fill… Aquesta idea se li fa obsessiva, l’acompanya vagi on vagi, i més en aquests dies tan difícils anímicament de suportar, en què angoixes i fracassos semblen resplendir amb més intensitat, com si fossin estrelles de Betlem. Ha deixat el dinar familiar tan aviat com ha pogut. Ha estat fent el cor fort durant tota l’estona, més pels altres que no pas per ell, perquè sap que pateixen en veure que no acaba d’aixecar cap. Hi eren tots: els pares, les germanes i els cunyats, les dues nebodetes bessones amb els ulls tan innocents encara… Han fet cagar el tió abans de dinar, i la il·lusió encomanadissa dels infants sens dubte li ha fet més lleugera l’estona, però els rituals de cada any, els àpats sense fi, l’embafament, l’allargament interminable de la sobretaula, l’han dut al límit de la resistència. I ha sortit i se n’ha anat a caminar carrers enllà, per l’avinguda dels arbres, amb la visió de la posta de sol sempre fixa a l’horitzó. Li agrada fer el trajecte a poc a poc quan la tarda declina, li ha agradat sempre; els millors colors del cel crepuscular els ha vistos sempre des d’aquest indret. N’ha contemplades de magnífiques, i amb estats anímics ben diferents; amb el cor ple de joia a vegades, al costat d’ella, o amb la pena de l’amor que cremava per dintre, o amb el neguit de projectes immediats, o amb pensaments tan negres i emboirats com els d’ara mateix; voldria confondre’s en aquest paisatge, perdre’s camí enllà, on només alguna pinzellada púrpura al voltant dels núvols li fes companyia, i ser pols, o cendra, o res… Es veu claror a través de les finestres, regna un silenci absolut, trencat només pel vent. Les veus resten a dintre, amb l’escalfor de les cases…

Sent la cremor del glaç en el seu cor. Com unes tenalles que li traven els sentits, que no el deixen respirar. El primer Nadal sense ella. Des que l’havia coneguda, la seva vida havia estat planificada per ser viscuda plegats; ara no tenia cap sentit. No en sabia, de viure. No havia intentat cap bogeria gràcies a la perseverant vigilància dels seus amics, dels seus pares, pobres, tan vells ja, que patien tant com ell i més i tot, i no el deixaven sol en cap instant. Si haguessin tingut un fill… Ara, almenys, tindria una obligació, una motivació per tirar endavant i ser valent; ara potser coneixeria aquella altra mena d’amor que diuen que existeix, sense egoisme, tot ell fet de tendresa, que et neix de tan endins que ja res no te’l pot prendre… L’Anna no ho havia volgut mai; posava sempre pel davant la seva llibertat, la seva joventut, la seva carrera… O potser és que des del primer moment ja tenia planejat deixar-lo, un cop l’hagués utilitzat per assolir els seus objectius… No ho sap ni hi vol pensar; potser la resposta seria encara més dolorosa…

Hi ha una boira humida pel carrer que enfosqueix les parets de les cases, que amorteix les llums de les bombetes de colors, i sap que girant els ulls cap al seu interior, hi trobarà un idèntic paisatge de desolació. Tot és obscur, sense la mirada de l’amor. I en mig de tot plegat, aquestes angoixoses festes de Nadal, de pau i de concòrdia, d’alegria sense ganes, de paraules ben intencionades de tothom i gests compungits de cortesia… Com podrà ara, afrontar una altra nit així i sobretot demà, Sant Esteve, un altre dia de festa quan tot està ja celebrat, quan no sabrà què més fer per fugir d’ell mateix i de tot plegat, i la solitud se li tornarà a encastar a l’ànima com un flagell? No, no es veu en cor de suportar-ho; els amics l’han convidat a un concert de Sant Esteve, però no hi anirà. D’ençà que l’ha perduda és incapaç d’escoltar cap mena de música…

S’ha parlat del naixement de Jesús, a casa. Des de fa dies que se’n parla. Al voltant d’un pessebre infantil, amb moltes figures de plàstic i atapeït d’animals i de molsa, l’àvia ha explicat a les nétes que la nit de Nadal naixeria el fill de Déu, l’infant més bell que s’havia vist mai. Les seves nebodetes només tenen cinc anys, però són eixerides i espavilades com unes musteles. Quan els conten històries fan cara de badoquetes; els llavis entreoberts, els ulls com unes taronges, les galtes ben vermelles… Però han tingut un disgust molt gran. Quan aquest matí han preguntat per l’Infant i l’àvia els ha dit que sí, que ja havia nascut i els mostrava el naixement del pessebre, s’han posat a plorar totes dues d’una manera inconsolable, decebudes i enfadades. Elles esperaven trobar un infant de debò, un Jesús de carn i ossos! Algú que es quedaria a viure allà, a ca la iaia, i amb qui podrien jugar i tenir a la falda i agafar amb els seus bracets! I s’han emmurriat totes dues dient que allò era trampa, que el nen havia nascut de mentida, i que les havien enganyat. L’àvia, els pares, ell mateix, han intentat convèncer-les de la millor manera possible, però no han arribat a aconseguir-ho. I encara bo que quan han fet cagar el tió ja se n’han distret i ha semblat que s’oblidaven una mica del tema…

L’horitzó s’ha enfosquit quasi del tot, i uns cúmuls gruixuts que han crescut sobtadament avancen de pressa, de pressa… Somorta encara, se sent la remor dels trons, i uns flaixos de llum a dins les nuvolades fan adonar-lo que efectivament l’home del temps no s’ha equivocat, que aquesta nit hi haurà una gran tempesta. Les ràfegues de vent duen les primeres gotes de pluja. I segueix caminant. Té l’aspecte d’un home encara jove tot i els seus 40 anys. Afable i senzill, ningú diria que és un personatge important, un historiador reconegut. Professor universitari, ha dedicat mitja vida a la recerca en el camp de la història medieval. Ha publicat llibres sobre el tema, ha obtingut premis, cosa que li ha atorgat un cert prestigi. Quan va conèixer l’Anna, ella era una estudiant més de segon cicle a la facultat, una mica desorientada encara sobre el seu futur, però engrescadora i entusiasta. La va tenir d’alumna, i més endavant la va ajudar amb la tesi. Va tenir ocasió de tractar-la llargament. I novençà, tot i els seus anys, en les arts amatòries, de sobte va sentir tota la força del desig a la seva sang, com un adolescent que descobreix el món, com si s’hagués tornat llec, i cec i ximple. Els seus ulls grans i negres, desbordants de passió i de promeses amagades, eren una invitació constant a l’amor, Se li va donar sense reserves. Ella li va respondre de seguida amb la mateixa força. Van haver de transcórrer temps i circumstàncies fins que no va començar a albirar que potser aquella elecció no havia estat del tot afortunada. Perquè la seva brillantor intel·lectual es va anar apagant, com si ella la hi absorbís de mica en mica; es va deixar anul·lar per dedicar-se només a fer-la créixer a ella. Ja tan sols va ser capaç de viure per a ella. L’Anna va saber utilitzar les oportunitats, va ascendir fins a estaments considerables. Beques, màsters, estudis a l’estranger, doctorat cum laudem, mentre que ell en romania a l’ombra. La mare, resignada i patidora, prou que ho veia: “Fill, aquesta noia, no sé, no sé…; vols dir que et convé gaire?” No se l’havia volguda escoltar, és clar, no podia admetre cap mena de crítica ni comentari desfavorable a ella, ni en tolerava cap paraula dissonant. Se’n van anar a viure junts de seguida. Ella ho decidia tot, com també que no podien plantejar-se tenir cap fill de moment, que era un tema secundari per tractar més endavant, i ell va accedir-hi. Va sorgir-li l’oportunitat d’estar-se dos anys en una universitat francesa, i l’hi va acompanyar. I si alguna vegada dubtava de si realment era aquesta la mena de vida que a ell li convenia, el sol fet de tornar a posseir-la li esborrava aquests pensaments i el feia embogir una vegada més d’amor…

El passeig dels arbres es va cobrint lentament amb un mantell de fulles de color de coure, que l’aigua va amarant. Ell hi passa per sobre sense veure-les. Rep la pluja a la cara, el cap enlaire, i no sap si és ella qui li amara el rostre o si són llàgrimes que brollen insurrectes…

Però l’Anna havia volgut estar-se sola a França, l’últim any, i ell va tornar. Havia canviat molt des que es van conèixer. La seva vida emprenia unes altres direccions que l’espantaven una mica. Cada vegada es feia amb gent més important, semblava que ell, com a company, se li anava quedant petit i ja ni tan sols s’amoïnava a dissimular-ho. Viatjava molt. Amb el seu flamant doctorat, era reclamada per les universitats més prestigioses, cada vegada disposaven de menys dies per passar-los junts. Van arribar-li rumors sobre la relació de l’Anna amb un escriptor nord-americà. Veus amigues fidels, que no li haurien volgut fer mal perquè sí. S’hi va rebel·lar, però l’evidència va acabar donant pas a la raó. Passaven els mesos, eren evasives les seves respostes. Finalment, un dia van tallar. Per telèfon. Ella no va gosar donar la cara, va preferir la distància per fer-ho. No va voler confirmar-li en cap moment els rumors que circulaven.

Es va convertir en una ombra d’ell mateix. Va continuar treballant d’esma, com si fos un autòmat, sense cap mena d’il·lusió. La família li feia costat en tot moment, de forma callada, abnegada; ningú no s’atrevia a parlar-li d’ella. Ell a estones mantenia alguna esperança, que el seu nou suposat amant no fos en realitat més que una faula, que qui sap si amb el temps, potser, encara… En alguns instants, però, entenia que li feia un favor, apartant-se de la seva vida. Li havia fet mal, li havia fet perdre oportunitats i prestigi… Potser era millor que no tornés més, aprendre fins i tot, per què no?, a no estimar-la…

I de sobte, l’accident. Se’n va parlar força, de l’avió que es va estavellar aquell estiu. A través d’Internet, va poder llegir clarament el nom de l’Anna i el del seu amant entre les víctimes. Tornaven de vacances. Va quedar trasbalsat. Tant per la mort de la persona a qui havia volgut més del món com per l’evidència de l’engany a què havia estat sotmès. Li va costar de copsar com a real aquella tragèdia, d’entendre que, ara sí, s’havia acabat tot. Què en quedava, de tots aquells anys compartits? I mentrestant, la mare, desolada, anava repetint: “Sort que no vau tenir criatures!”

Els veu arrecerats en un portal. No tenen on refugiar-se, pensa, en una nit com aquesta? De ben poc els serveix el recer, amb aquest vent que fa caure la pluja de manera anàrquica. El rostre d’ella, avui, però, té algun signe de vivacitat, més enllà de l’apatia acostumada. Sembla angoixada. Seuen damunt la manta. Ell beu del tetrabric. La noia s’abraça els genolls amb els dos braços, es replega sobre ella mateixa amb gest d’espant. I se’l mira quan passa, se’l mira amb una profunda expressió de súplica. Ell s’atura al seu davant. Tan proper com la remor del gruix de la tempesta que s’atansa, un aparell de música deixa sentir des d’algun lloc una cançó de Nadal amb veus estridents. El vent xiula, la pluja a batzegades els va ben amarant. Ell s’ajup al davant d’ella, li aparta el manyoc de cabells del rostre, li agafa les mans glaçades. Llavors s’adona que sota el ponxo vell de coloraines s’hi amaga un ventre de prenyada en tota la seva plenitud. I ho entén, entén de sobte el que passa, potser fins i tot amb més claredat que no pas ella. Es dirigeix a l’home indigent que, ebri, és incapaç de bellugar-se, l’esquena recolzada a la paret, les cames estirades, el cap inclinat sobre una espatlla… Ella continua amb aquella expressió inquietant en els seus ulls, es deixa escalfar les mans. És evident que està sofrint. S’obre una finestra i una veu de dona gran, li crida: “Deixi’ls estar, jove; marxi que encara li faran mal; miri que van drogats i són perillosos!”. Ell se li adreça: “Truqui a una ambulància, si us plau; que vinguin de seguida!”. La dona s’esvera: “Ui, no, que encara em ficaria en un compromís i no vull maldecaps, jo. Més val que se’n vagi, jove, cregui’m!”. I tanca la finestra tot fent-se fonedissa. La tempesta guanya força. Estan molls del tot. La noia no diu res, se’l mira i no diu res. L’indigent, ara, dorm embriac sota la pluja. I ell es posa dret, i sense deixar anar les mans de la noia, la fa aixecar. Quasi no pot caminar; l’ha d’ajudar recolzant-se-la al seu cos. No pot dur-la a l’hospital, així a peu, queda molt lluny. Ella té contraccions continuades, diria, però no n’està segur. Sap que no cal confiar en ningú, cap d’aquelles cases no els obrirà les portes. I així, caminant penosament, refan el camí que ell havia fet anteriorment i arriben al vell magatzem d’espart, l’antiga botiga de l’avi, d’on encara té les claus, on s’havien estimat d’incògnit ell i l’Anna en els seus començaments. Quant de temps que no hi entrava! Ella es deixa portar, dòcilment, sense dir res, i només algun gemec ofegat surt dels seus llavis de tant en tant. La fa entrar, la duu fins a l’únic llit que hi ha, al rerafons de la botiga. Quan l’ajuda a estirar-se i la veu disposta a parir, sense roba interior i amb les cames obertes, un fàstic i un mareig càlid i gelat alhora recorre el seu cos i l’obliga a sortir d’allí precipitadament. Amb prou feines pot entrar a l’altra habitació abans de caure a terra. Se li adormen els sentits, amb aquell desmai imprevisible, i queda al marge de tot; de l’espectacle de la més colossal tempesta que aquella nit es desferma, de l’esclat de campanes a l’església; del miracle de la vida que s’està produint tan a prop seu… Sembla com si tota la tensió viscuda últimament es conjugués en aquest mareig que l’ha deixat adormit, i ha de passar molta estona fins que no el fan deixondir uns gemecs que semblen grinyols d’animaló. Triga uns segons a recordar-ho tot. Sota la llum indecisa del dia que ja apunta, es precipita corrents a la cambra del costat. La noia ja no hi és. Però en un racó del llit, un nadó embolicat amb un ponxo de llana molt vell reclama aliments amb gestos enèrgics. L’agafa amb les mans balbes i se l’apropa lentament, i una glopada d’una tendresa fins aleshores desconeguda, el fa plorar d’emoció com no havia plorat en tota la vida. Comprèn que la mare no tornarà, que no la veurà mai més, que li ha volgut donar el seu fill perquè en tingui cura, perquè tot i la seva ment dispersa ha intuït que era un home bo. No cal perdre temps; el nadó està bé però té gana: el portarà a casa d’immediat; segur que la seva mare sabrà què li convé; hi té la mà trencada, amb els infants. Se’l quedarà. Serà un pare solter. Dintre seu un sentiment diferent, nou, arrela profundament a la seva sang, pren força, omple de sentit novament la seva vida. Sí, novament, hi haurà algú que el necessiti, tindrà algú per a qui lluitar, per ser fort i per a qui viure. Algú per estimar. Mira directament al cel, a través de la finestra, com si els seus ulls hi poguessin veure més enllà dels núvols ja trencats, i dóna gràcies a algun déu, ell que no hi creu en cap, per haver-li fet conèixer l’essència més profunda de l’amor en una nit de Nadal i sentir-se, així, salvat per sempre…

Les seves nebodetes han saltat d’alegria quan l’han tingut a la falda. Ara sí que les històries de l’àvia s’han omplert de sentit; el nen de la cova ha nascut de debò. També elles, ara sí, han entès el Nadal… Tothom ha estat d’acord que el nadó es quedarà a casa. L’àvia ha proposat que es digui Jesús, com Nostre Senyor, però ell ho té ben clar: el seu nom ha de ser Pau, com el símbol veritable de l’esperit de les festes.

Montserrat Marcer, Nadal 2009

­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­_________________________

Començaven a caure els primers flocs de neu quan en Demetri tornava cap a casa, tot sol, amb

el pensament distret i els llibres sota el braç.

– Ja hem acabat l’escola !!  Han arribat les vacances de Nadal !

Estava segur que, aquest any, el Reis li portarien el regal que tant havia demanat.

– La mare estarà molt contenta amb les notes. Quan el pare arribi de la feina

espero que això el faci feliç, doncs treballa molt per a tots nosaltres.

No se’n havia adonat que, rere ell, hi havien uns companys de classe que l’estaven

escoltant, mentre deixava anar els seus pensaments en veu alta.

– ¡ Aaapa, ximplet !! Que fas parlant tot sol enmig del carrer ? T’has tornat boig, noi ?

Un munt de rialles cruels varen ressonar però, en Demetri, sense fer-hi cap cas va continuar

el seu camí.

Al cap de poc, arribava  a casa i, corrent cap dins, se’n va anar a fer una abraçada a la

mare.

La mare del Demetri feia molt temps que estava al llit malalta i ell ajudava a casa en tot

allò que podia, encara que era molt petit i, de vegades, no arribava a la prestatgeria més

alta.

– Hola, mare!! Ja soc aquí. Com et trobes ? Et fa mal, alguna cosa ? En què et puc ajudar ?

– Hola, fill. Estic bé, no et preocupis. Com ha anat a l’escola ? Portes les notes ?

– Sí, aquí les tens, crec que t’agradaran.

Lentament, la seva mare va obrir el sobre, doncs els dolors que patia eren molt forts i

gairebé no podia fer res.

– Què et semblen, mare ? Ho he aprovat tot. Que penses que dirà el pare ?

– El pare somriurà i després et farà un petó, com sempre. Ell arriba molt cansat , però ens

estima molt a tots dos, ja ho saps.

– És veritat – va dir, una mica trist. Treballa massa hores. Però, aviat el podré ajudar i

així no vindrà tan tard a casa.

En Demetri tenia vuit anys, però era més gran que no pas algun nens de la seva classe. A

casa seva les coses eren molt diferents.

– Mare, me’n vaig a comprar el pa, abans no tanquin, i em prepararé el berenar.

– Molt bé, fill. No tardis i ves amb compte.

– No pateixis, mare. Així ho faré.

Cada vegada nevava amb més força així que , en sortir al carrer, en Demetri es va tapar molt

bé el coll amb la bufanda que la mare li havia fet, amb la llana d’un jersei vell.

– ¡ Vaja ! Com neva ! – va dir, tremolant de fred. Val més que m’espavili.

Es va posar a córrer, carrer avall, per poder comprar el pa a pressa i així tornaria, al cap

d’un moment, al costat de la mare.

Tan aviat va haver compra’t el pa, es va acomiadar de la fornera amb un somriure i va

enfilar el camí de tornada.

– On vas babau, amb aquesta barra de pa ? Que no veus que et quedarà gelada ?

El Demetri, tot sorprès, es va girar cercant qui li havia dit aquelles paraules. Però abans

d’esbrinar de qui era aquella veu, va sentir les mateixes rialles d’abans, quan tornava cap

a casa.

Va ser aleshores quan va veure que eren els mateixos companys de l’escola.

– Hola, nois ! On aneu ?- els va preguntar. Jo me’n vaig a casa.

– Perquè te’n hi vas ? Que no vas a jugar ? – li van dir, estem en vacances.

Quan els va explicar que ell no podia jugar, perquè la mare estava malalta i l’havia

d’ajudar, es van riure d’  ell i van marxar deixant-lo sol, sota un balcó, davant la plaça.

– Adéeeuuuuuu….. babau !! Ens anem a jugar amb els vídeo jocs – li van dir, xisclant,

altre cop, amb les rialles.

Ja mancaven pocs dies pel Nadal i la mare d’en Demetri, la Laura, continuava al llit

malalta. Tothom ajudava a la seva família però, no n’hi havia prou. El pare, el Xavier,

sempre estava treballant per portar els pocs diners que entraven a casa i,  per això, sempre

estava molt cansat.

– Amb tu amb va tocar la loteria, fill. La millor de la meva vida.

– Per què sempre em dius això, mare ? – li va preguntar, Demetri.

– Doncs perquè el dia del teu sant, és el dia del sorteig de la loteria i tu ets el premi

més gran que jo mai pugui tenir.

Els dies passaven i el Xavier, aquell dia,  estava molt atabalat anant amunt i avall de la

casa, doncs el metge estava visitant  la Laura perquè no s’havia trobat gaire bé en el sopar

de la vigília. Un sopar escàs, però ple d’ esperances.

L’endemà seria Nadal.

El dia clarejava amb molt fred i la neu queia copiosament. En Demetri va sortir, fora, al

pati i va veure com molts nens jugaven amb els regals que s’havien trobat sota l’arbre. Ell

no hi tenia res perquè tampoc aquest any el seu pare havia pogut portar un arbre a casa, ni

tan sols gaires garlandes per adornar la casa.

Però tanmateix no li importava, esperaria  escriure la carta als Reis.

De sobte, Demetri, va sentir un lladruc entristit i enyorat darrera la casa. Se’n hi va anar

corrents, amb el cor bategant.

Els lladrucs provenien de l’altre banda de la tanca, sota uns matolls coberts de neu.

Poc a poc i amb molta cura va treure la neu i, quan va apartar la brossa, la seva sorpresa

va ser molt gran: allí hi havia un gosset arraulit i tremolós amb la mirada esgarrifada.

Aquells ulls de mel  es clavarien, per sempre, a la seva memòria.

Els crits d’en Demetri van espantar molt als seus pares, doncs mai l’havien vist tan

foragitat.

– Pare, mare,veniu i veieu el que m’he trobat darrere casa !!!- cridava, esglaiat.

– Què et passa, Demetri ? Que t’has trobat, fill ? – li va preguntar, preocupat, el seu

pare.

– No passa res pare, va dir Demetri. Però, quan va entrar a casa, de dins  l’abric en va

treure un petit gosset tremolós.

– Mira pare l’han abandonat, va dir. Segur que té molta gana i està mort de fred.  Ens el

podem quedar, oi ? Diguem que sí.

El Xavier va mirar al seu fill, i va veure la il·lusió als seus ulls . Feia molt temps que

no el veia tan feliç, com en aquell moment. També sabia que no tenien gaire diners per poder

alimentar una boca més però, no va sé capaç de negar-li aquella felicitat. El Demetri s’ho

mereixia.

– Està bé, fill – li va dir. Te’l pots quedar, sempre i quan t’encarreguis de cuidar-lo i

passejar-lo, sense descuidar els teus deures.

– Visca !! – va cridar d’alegria, Demetri. Ja som un més a casa.

– Ja has pensat quin nom li posaràs ? – li va dir, la seva mare.

Tots tres es van quedar mirant aquell gosset indefens i espantat que els havia escollit a

ells com a la seva família. El seu pel era tot negre i brillant com la nit, i a la panxeta

hi tenia una ratlla blanca com la neu.

– Ja està !!! – va esclatar, Demetri. Com que l’he trobat sota la neu i avui és Nadal, li

posaré el nom de : Floquet. Així sempre recordarem el dia que va arribar a casa.

– Doncs ja està decidit !! – va dir, la mare. Ja tenim el Floquet.

Després de banyar-lo i donar-li menjar, en Demetri va decidir d’anar a fer la primera

passejada amb el seu gosset. Va sortir, tot cofoi, de casa seva disposat a  fer un tomb pel

veïnat i ensenyar a tothom el company de jocs que havia arribat a casa.

Tal dit, tal fet. Es va ben abrigar, doncs la neu continuava caient, i va sortir al carrer a

fer una volteta amb el Floquet.

Quan feia una estona que passejava, va sentir xivarri de nens jugant a la plaça i s’hi va

apropar.

– Hola, noi !! És teu aquest gos ? – li van preguntar, uns xicotets que jugaven a pilota.

– Sí, va respondre Demetri. Avui a arribat a casa.

– Vaja regal !! Un gos pollós, ple de puces.

– El Floquet no és un regal, ni té puces-  els hi va dir. El meu gosset és un més de casa i

no pas una joguina per arraconar.

– Au va, no ens molestis !! Ja pots marxar cap a casa teva, amb aquest gos pollós. Nosaltres

ens anem a jugar amb la consola i amb l’ordinador nou i després farem una volta amb

bicicleta. Això, sí, són regals ! I no com tu, mocós !

El Floquet és va quedar mirant a Demetri, amb els seus ulls de mel, com si entengués

aquelles paraules, tan feridores, que van encongir el cor del seu millor amic.

En Demetri no va explicar, als seus pares, el que aquells nois li havien dit. No volia posar

trista a la seva mare. Ell estava molt feliç amb el seu gosset i no volia que res entorpís

la felicitat de casa seva.

Mancava molt poc pel dia de Reis i els pares d’en Demetri, el Xavier i la Laura, estaven

molt emocionats. Volien que aquell dia fos molt especial per a ell. El Xavier, havia demanat

que aquell any, els Reis, no passessin de llarg de casa seva. Per això, s’havia esforçat

molt a la feina perquè estiguessin contents.

– Per cert, ja has fet la carta als Reis, fill ? Li va preguntar, el seu pare.

– Sí, pare. Avui, mateix, l’acabo de fer.

– I, què has demanat ?  – li va preguntar, la seva mare.

– Espero que els Reis em portin el que he demanat doncs, només vull una sola cosa – els hi

va dir, molt seriós.

Aquella nit, en Demetri, se’n va anar a dormir molt aviat. El Floquet es va arronsar als

seus peus, i tots dos és van adormir plegats.

– Per fi !! El dia de Reis ha arribat !!! – cridava, Demetri, escales avall.

El gosset Floquet bordava i saltava d’un cantó a l’altre de la casa. Ja no nevava i el dia

era molt assolellat.

En Demetri va baixar corrents cap al menjador i no va veure cap paquet però, això no era el

que més l’importava. Se’n va anar cap a la cuina, i va trobar la seva mare taral·lejant una

cançó, mentre preparava l’esmorzar.

– Bon dia, fill. Ja t’has despertat ? Avui, de bon matí, ha vingut el metge a casa, i m’ha

dit que gairebé estic curada.

En aquell moment el Xavier va entrar a la cuina, i li va explicar a Demetri que estaven molt

contents per aquella noticia.

Tots tres és van fondre en una forta abraçada.

– Bé Demetri, que no mires si t’han portat alguna cosa, els Reis ? – li va dir, el Xavier.

De vegades, el Reis deixen les coses fora de casa.

Tot encuriosit, en Demetri, va sortir fora, al pati de la casa. Al fons, en un costat, hi va

veure un paquet molt gran, embolicat amb un paper molt lluent de color vermell i plata.

– Va, noi !! Sembla que això és per a tu – li van dir, els seus pares.

Damunt el paquet hi havia escrit el nom de: DEMETRI, amb lletres molt grans, i amb el cor

bategant més que mai, va esparracar el paper.

– Una bicicleta !!! Una bicicleta  !!! Els Reis m’han portat una bicicleta, pares !!!

– Què ? T’agrada, Demetri ? Li van preguntar, els seus pares, plens de felicitat.

– M’agrada molt. Ara podré anar amb bicicleta a l’escola i fer una volteta amb el Floquet,

quan acabi els deures.

El poble on vivia en Demetri,  molts nens anaven amb bicicleta a l’escola perquè no hi

havia gaire cotxes.

– Però, jo només vaig demanar un regal i m’han portat dos. Potser va ser per les notes, va

dir.

– Per què ho dius això, fill ? Nosaltres només en veiem un, de regal.

– No, pares. En tinc dos, i el millor no és la bicicleta.

Tot dient això, en Demetri, va pujar al damunt de la seva nova bicicleta i se’n va anar a

fer la seva primera volta, amb el Floquet al darrera.

– Ara vinc, pares. Me’n vaig a fer una volteta.

El Xavier i la Laura van entrar a casa, i es van asseure davant la llar. Feia un dia clar

però bastant fred.

Al cap d’una estona, la Laura va començar a parar la taula pel dinar. En treure les coses

que hi havia al damunt, hi va trobar la carta que el seu fill havia escrit als Reis.

La carta no estava tancada del tot i, com que el Demetri els havia dit que ell només havia

demanat un regal,  va sentir la curiositat de saber quin era el regal que el seu fill havia

demanat.

Els ulls del Xavier i la Laura es van omplir amb llàgrimes d’amor i de joia, quan van llegir

:

Estimats Reis:

Vull que em porteu :    “ SALUT PER LA MARE “

==============================================

MARIA CONSOL FORS I VILASECA  ( Desembre 2009 )

 

Trenta-cinc bosses de catànies. Eren suficients? N’hi hauria prou? En Pere creia que era massa i de sobres. Però jo no les tenia totes amb mi, depenia de com respondria la gent, si els pares portaven els seus fills, si hi col·laboraven. L’Enca havia fet la seva feina com a tècnica de Joventut, la Berta com a tècnica de Cultura i en Lluís a l’àrea de Benestar Social. Però res garantia l’èxit de l’empresa. Jo ho sabia i en Pere ho sabia millor que jo dins l’àrea d’Economia, però qui realment se la jugava era jo com a alcalde. La meva obligació, però, era dissimular l’angoixa i la incertesa, fer palès el meu convenciment en el projecte, tirar endavant la iniciativa fins a les últimes, avui, dia de Nadal, i que la sort del govern local, o sigui principalment la meva, i el compromís dels nostres ciutadans anessin aparellats.

La Pilar venia tota mena de dolços i llaminadures en la seva botiga cèntrica. “El Paladar Ensucrat”, era el nom del local. Hi podies trobar de tot i més: bombons, caramels, xocolates, coques, txutxes, confits, bunyols, flaons, pastes, pastissos, brioixeria, galetes, fruites seques, formatges, tartes franceses com creps i soufflés, púdings, postres gelades i sorbets. Però entre tota la varietat jo vaig optar per la catània, un dolç el·laborat amb ametlles torrades i caramel·litzades, cobert amb avellana i llet i pasta d’ametlla i després recobert de nou de pols de xocolata i sucre refinat. La Pilar em va recordar el sentit especial que tenia aquest dolç en la meva vida i en Pere somreia amb l’explicació:

––La meva mare et va regalar una bossa de catànies quan eres us vailet. M’ha contat milers de vegades la història d’un nen despert, el nostre futur alcalde, que un dia es va presentar amb un pal a la botiga i no duia ni un ral a les butxaques. Era un nen molt pobre, brut, amb pantalons curts i una camisa de quadros que quan era neta devia ser grisa tirant a lila; i portava una boina de color marró fosc que li tapava els ulls de tant abaixada. El nen va demanar caramels però aclarí que estava més pelat que el cul d’una mona, paraules que van fer molt riure a la senyora Margarita. Però amb aquest pal, advertí el vailet, faré màgia.

––Ah, si? Quina mena de màgia fa el teu pal ––es va admirar la senyora Margarita.

––Deixeu-me tocar qualsevol recipient, senyora Margarita, i us diré el nombre exacte d’unitats del seu contingut. A l’escola trec bones notes en mates.

Intrigada per la proposta, la senyora Margarita agafà un cistell, el de les catànies, i li va dir que podia tocar-lo amb el seu pal. Si n’encertava el número exacte de catànies que hi contenia, li’n regalaria una bossa plena com a premi i cortesia d’aquell ja llunyà Nadal del cinquanta-sis. Tal dit tal fet, tres-cents vint-i-set va ser la quantitat exacte que va citar el minyó. I des d’aquell dia i fins que la senyora Margarita va retirar-se del negoci, el petit Ivan va ser el centre d’atenció d’uns clients que omplien la botiga atrets per la notable virtut del futur alcalde.

En Pere i l’Ivan van desitjar bon Nadal a la Pilar i van seguir el seu curs fins la Plaça Major. Els carrers estaven abarrotats de gent que anava d’ací d’allà amb les compres de Nadal. L’alcalde no negava la salutació a ningú, fins i tot a alguns disconformes amb la seva política municipal que giraven la cara en una altra direcció quan el veien passar. Ja ho tenia assumit, però li havia costat anys acceptar les reserves dels enemics polítics. Molta gent es passava el dia criticant-lo i no es ficaven en la seva pell, en el seu servei a la comunitat. Era fàcil jutjar sense implicar-s’hi en si tal o qual gestió era bona o dolenta, o escoltar aquells tòpics recurrents que deien que els polítics només es ficaven en política per les ànsies de poder i per embutxacar-se un bon sou.

L’Ivan tenia l’oïda fina, podia escoltar converses a llarga distància per bé que sovint, per discreció, es feia el dissimulat. Però li agradava la rutina de la seva gent, els afers de cada dia, les converses que giraven, com escoltava d’alguns veïns, sobre les carxofes que havia bullit la Maria, ho explicava a la Ramona, i després les havia amanit amb una vinagreta que la filla gran assegurava que eren tan bones com sempre; en Dídac no acabava de trobar la manera d’arreglar bé la bateria del cotxe, cada dues setmanes li portava problemes i el seu cosí Bernat recordava el vell Citroën que també li donava maldecaps, al final el BMW, més bé de preu que el Nissan, va ser millor compra; la Tània renyava la seva germana petita, la Laia, perquè sempre li agafava les gomes del cabell, això sí, les de colors, ni les negres ni les blanques, home, ja està bé!; en Benet aconsellava al seu amic Joan Lluís que a la Botifarra s’hi jugava amb més punyeteria, i en Joan Lluís s’agitava nerviós perquè és que, mira, jo em penso, i t’ho dic ben clar, que en Marcel Casamitjana fa trampes, es coneix les cartes, les doblega una mica o jo què sé com s’ho fa; la Mara parlava a la Josefa i la Daniela del congrés d’assistència a les persones jubilades sense recursos, vas veure quina cara feia en Gironí Llorca? S’avorria, el beneit, i va tenir la barra de fer una dissertació d’hora i mitja que l’ultima mitja hora fins i tot ell s’avorria a si mateix. I entre aquests veïns i altre gent que passava, l’Ivan va comptar en un carrer vint-i-nou persones. No, vint-i-vuit. Un home entrava en una pastisseria. No, trenta, dues noies en sortien. I en aquest joc de comptar de la infantesa s’entretenia l’alcalde quan en Pere li advertí que dos coneguts s’aproximaven a ells:

––Bon Nadal, alcalde Garriga. Cap a la plaça?

Era la Sílvia, infermera de l’ambulatori.

––Bon Nadal, Sílvia, hi anem de dret. S’ha recuperat el teu home de l’operació al turmell.

––Aviat deixarà les crosses. Espero que hi pensi, d’anar a la plaça. Bé m’ho ha recordat aquest matí, que s’hi volia deixar caure amb una capsa de videojocs per a la Play. Ja saps que aquests dies va molt atrafegat a la botiga, però ja li he dit que ha d’acompanyar l’Albert, a veure qui rebrà el seu poema.

Allò era el que veritablement amoïnava l’alcalde. L’Ivan Garriga temia, per sobre de tot, no aquells que criticaven i s’oposaven a la seva política, sinó la no implicació d’aquells que podien creure en el seu projecte, com ara la família de la Sílvia, que no eren votants del seu partit però sí acudien amb assiduïtat als actes que es programaven des de l’Ajuntament. Temia que només hi acudissin quatre gats a la plaça. Tota aquella gent que veia pels carrers, coneguts i desconeguts, els que el saludaven i els que no, inclosos els que l’evitaven, sabien que s’hi faria en breus minuts? La Sílvia duia arracades, i exactament, en el carrer on s’havien aturat, sis més en duien, set, vuit, nou, set de nou, dues ja havien trencat cap a un altre carrer; també duia mocador al coll, com dues dones més, i una nena; pantalons, dotze dones, vint-i-tres homes; sabates sense tacó, totes les dones, curiós, un dia com Nadal hauria comptat més dones amb tacons, no devia ser moda de la temporada, per tant, en total, vint. Aquella gent anava amb bosses de compra, regals de Nadal s’intuïa per la seva expressió, però quants pensaven participar d’un gest solidari?

––Portem bosses de catànies per la mainada que vingui a la plaça i llegeixi en públic un poema. Òbviament també per als que no llegeixin ––va dir en Pere ensenyant a la Sílvia les bosses que carregava.

––Trenta-cinc bosses. Són poques? Són moltes? ––demanava l’alcalde la opinió a la Sílvia.

––Vós sou l’alcalde. És prou coneguda la vostra virtut en el càlcul, i aneu ben acompanyat d’un economista. Sé que et preocupa l’assistència de la gent, Ivan, he sentit a dir de gent que hi va a la plaça, a veure!

––Si són poques bosses, direm els nens que comparteixin les catànies amb els amics.

––Bona pensada, sentencià l’alcalde. En política la quantitat dels recursos és relativa, però la gestió dels mateixos recursos és capital.

––Si haguessis dit aquesta frase en campanya potser hauria meditat el meu vot i us hagués votat ––bromejà la Sílvia i es va acomiadar d’ells.

L’alcalde i el regidor d’Economia van arribar a la plaça. L’Ivan estava satisfet amb el resultat de l’estructura que es veia des de l’extrem oposat de la Plaça Major: un tió de fusta de grans dimensions, a ull, al seu ull clínic, quatre metres i trenta-tres centímetres de llargada per un i mig exacte de diàmetre, xifres que no diria mai que sabia en veu alta per no donar una imatge de sobrat. Una proesa de treball encarregat al personal de l’escola taller del poble amb un capital invertit modest, però tirat per la borda si la cosa no anava com havia d’anar. Hi havia uns pocs curiosos davant l’estructura, però era poca gent, i ningú duia res més que les mans ficades a la butxaca per protegir-les del fred. La canalla jugava ignorant la presència del tió que el personal estava acabant de decorar. Els músics preparaven els seus equips i l’escenari, els còmics s’estaven pintant per atreure la canalla, els tècnics de manteniment anaven feinejant d’un lloc a l’altre; i així tot l’equip treballava en la línia que ell i el grup municipal havien previst i calculat. Però se li plantejava el dubte de les trenta-cinc bosses amb les cent tretze, cent dotze, cent quinze persones que transitaven per l’àrea delimitada per la Plaça Major. Hi participarien poques o moltes?

L’Enca, en Lluís i la Berta els esperaven al peu del tió. En Pere estava exultant amb el resultat, l’alcalde era més prudent. Però l’Enca, empesa pels ànims d’en Pere, proposà a l’Ivan que obrís la porta davantera del tió, la que feia de cap: una cara somrient amb dos ulls grossos dibuixats, com de manga, un nas que era un fardell de llana rosa, dues galtes pintades de vermelló, la boca era un somriure de traç negre i per barretina duia un gran mitjó blanc. Així que va obrir la cara del tió, l’alcalde va caçar al vol un grapat de cartes. El tió n’estava ple, d’un extrem a l’altre.

––Són poemes, Ivan ––explicà la Berta––. Cada minyó del nostre poble n’ha fet uns quants. Són poemes solidaris, de pau, com vàrem acordar a la junta. L’Enca ha fet una bona feina (l’Enca va somriure) i la participació dels nens ha sigut exemplar. Falta que els seus pares s’hi sumin.

Allò era el que atabalava l’alcalde, que els pares no s’hi sumessin. Per més inri, van aparèixer a la plaça en Gilbert Masnou i la seva colla.

––Vénen amb ganes de brega ––sentencià en Pere––. Es podien quedar a casa aquests quatre. A veure quin una en porten de cap.

––Seguiu treballant ––ordenà l’alcalde a tot el seu equip. S’havien aturat per assistir a l’encontre amb la colla de partidaris d’en Masnou, una gent que feia de la baralla el seu lema polític. Tot el que votava a favor l’equip de govern, ells ho votaven en contra; tot el que era en contra, ells a favor, no perquè es creguessin amb una raó diferent, sinó perquè era la seva manera de cridar l’atenció i de fer destacar el seu pensament extremista, radical en el pitjor sentit del terme i intolerant amb la pluralitat. No treballaven per al poble, sinó contra l’alcalde, per l’anhel de poder, i amb un discurs d’ultradreta. Van deixar davant l’alcalde i en Pere vuit cabassos plens de carbó, i no precisament de sucre.

––Els nens, quan s’han portat malament, els reis els porten carbó ––va dir en Masnou per fer riure la seva colla. I reien amb una falsedat que emprenyava en Pere, però l’alcalde no deixà que es posés davant seu, volia parlar ell:

––Aleshores espereu el dia 6 de gener, que és quan vénen els reis, i torneu a portar aquest carbó ––va dir l’alcalde, i ara els que reien eren els del seu equip. En Masnou era pel cap baix un pam més alt que l’Ivan, tot i que també un tros més prim. Els cabells engominats, grisos, sempre se’ls pentinava endarrere, així com l’alcalde els duia amb clenxa. L’alcalde amb abric marró i bufanda negra, i l’altre amb gavardina negra i pantalons de pana blaus. En Pere ja estava acostumat a aquells duels, però amb tot no es va estar d’intervenir:

––Masnou, fins i tot un dia tan maco com avui, Nadal, no us estimeu més participar d’un acte solidari com el del tió?

––Solidari? ––es va burlar––. Repartiu el vostre sou entre els necessitats del poble i donareu una veritable imatge de solidaris.

––Comença donant-ne exemple ––es defensà l’economista––. Tal diràs, tal faràs! El que guanyes com a regidor per què no ho reparteixes entre els que passen misèria, i n’hi ha que et voten? Nosaltres no discriminem ningú als menjadors socials i no tots els que atenem, contra el que puguis pensar, són immigrants. Però vosaltres preferiu el vot de l’odi, oi?

––Mossega’t la llengua, llepaculs, o t’hauré de fer una cara nova! ––va dir en Masnou acostant-se amenaçadorament a en Pere amb els seus tres guardaespatlles. La gent s’anava acostant al tió per veure com acabaria aquell enfrontament, adults i canalla. Però potser no era només per xafardeig i morbositat, pensà l’Ivan, en veient que la majoria de famílies anaven deixant caixes i cabassos al voltant d’en Masnou i la seva colla i, almenys a primer cop d’ull, no eren de carbó. Ja eren força famílies les que s’hi van aplegar i somreien i saludaven l’alcalde per bé que es miraven amb desconfiança el líder local de l’ultradreta i els seus acòlits. Com podia treure-se’ls de sobre l’alcalde? No hi havia cap manera de que els deixessin tranquils? La gent ja hi estava acostumada als numerets d’en Masnou, però el dia de Nadal, home, s’ho podien estalviar.

––El tió solidari és un fracàs, Garriga ––va dir––. Com tota la teva política. Reien els seus companys. Compta els assistents. Entre canalla i gent gran no deuen haver-hi més d’una trentena.

Tenia raó, en Masnou, i això feria l’Ivan. Per arribar a la trentena d’assistents s’havien de comptar aquells quatre desgraciats, però així i tot manà encetar els actes i va ser amb naturalitat que en Masnou i els seus es van anar diluint entre el públic. Els còmics atreien la canalla i els seus pares, els músics animaven el jovent, els tècnics vigilaven que tot rutllés com havia rutllar i els regidors del govern i l’alcalde parlaven amb un ciutadà o altre. Va arribar l’hora dels parlaments. Per sort, els xiulets d’en Masnou i companyia no se sentien per sobre del volum dels micròfons. La Plaça Major es va anar omplint de moltes famílies que anaven molt carregades de lots amb diferents productes. Allò va donar una alegria immensa a l’alcalde, era un degoteig constant de gent que omplia la plaça, entre ells l’home de la Sílvia i el seu fill Albert; cada minut que passava unes quantes famílies més: quaranta, cinquanta, seixanta… I el compte no s’aturava. El nombre de gent que s’acumulava era proporcional al malestar que sentia en Masnou, visiblement enfurismat; d’altra banda, li era propi estar-ho. Els còmic van repartir les bosses de catànies entre la canalla i com l’alcalde havia temut, van resultar ser poques, però s’ho van manegar de manera que tota criatura tastés si més no unes quantes.

L’Enca agraí a diversos col·laboradors la seva participació en el tió solidari i a tots els nens i nenes del poble per haver escrit poemes de pau i solidaritat. Els còmics pujaven algunes bosses plenes de cartes tretes del cul del tió, cosa que va fer molt riure a la mainada, i alguns nens van pujar a l’escenari per llegir poemes a l’atzar, de companys seus. Fins i tot va coincidir que una nena va llegir un poema propi, i va dir unes paraules molt boniques que arrencà aplaudiments de totes bandes:

––Per Nadal hem d’ajudar els nens pobres i els seus pares i germans perquè els ajudin amb menjar i roba. Jo els dedico aquest poema perquè tinguin alegria i juguin tot el sant dia!

La Berta i en Lluís van explicar al públic que els tècnics anirien repartint poemes a canvi dels lots solidaris i així es va anar fent durant tota la tarda. El tió solidari va ser tot un èxit. La Plaça Major era plena de gom a gom i en Masnou i els seus acòlits es mossegaven la llengua vist, objectivament, l’èxit del projecte. Però va veure una oportunitat de protagonisme quan l’alcalde va fer la cloenda de l’acte en persona. Va pujar a l’escenari mentre ell parlava:

––Veïns i veïnes ––deia l’Ivan–– és emocionant comprovar la gran participació que hi ha hagut al tió solidari. El meu agraïment de cor és per a tothom que hi ha participat, especialment a les famílies que esperen rebre els productes que bonament els feu arribar sense ànim de lucre, perquè tinguin un Nadal com Déu mana. Gràcies a totes i a tots, i que el tió us sigui tan benvolent a vosaltres com ho serà per aquestes famílies que pateixen en silenci però a les quals, gràcies a vosaltres, aquest Nadal somriuran una mica.

Va haver-hi grans aplaudiment que en Masnou tallà de cop prenent-li el micròfon de les mans:

––Com us podeu creure aquest tros d’ase? Tot el que ell fa és amb ànim de lucre, si no és així, que en doni mostres amb dades objectives.

Silenci general. L’alcalde li va donar les dades que demanava:

––Vols dades, Masnou? Quants carbons diries que hi ha exactament en els cabassos que has portat?

––M’estàs vacil·lant ––protestà l’ultradretà.

––I ara! Si comptes exactament el nombre de persones que ens escolten a la plaça i somriuen perquè han contribuït a donar sentit autèntic al Nadal, en fan ni més ni menys que quatre-centes noranta-set, que és exactament el nombre de carbons que hi ha repartits als vuit cabassos.

Fos veritat o fos mentida la dada, els ciutadans van aplaudir l’alcalde amb entusiasme i en Masnou es va retirar humiliat. Començà de comptar els carbons amb els seus tres ajudants però la tasca era feixuga i la gent se’n reia, de manera que ho van deixar estar. Llavors en Pere va pujar a l’escenari i apagà el micròfon per demanar a l’alcalde:

––Tot el poble sap el teu do amb el càlcul ràpid a ull, però els has donat una dada certa?

L’alcalde va riure i va respondre:

––Pots posar la mà al foc que hi ha exactament quatre-centes noranta-set peces de carbó als cabassos. Ara que, de gent, amb els que arriben i marxen de la plaça, no en sé el nombre exacte, però mira quina gentada. N’hi deu haver més del doble de la xifra que he dit, Pere! I tots participen del tió solidari, és a dir que aquest Nadal no hi haurà cap família del poble a la qual el tió no li cagui torró.

Pau Terri

Paper blau pintat d’estels d’argent , el cel

Sacs de xarpellera enfarinats, les muntanyes,

trossos de romer i boix d’olor amarg , el bosc.

branquillons d’olivera plantats al pla, arbres,

papers d’alumini ajuntats , la bassa i el riu.

Tros de suro aspre, recargolat, la cova

l’àngel d’una sola ala penjat,  l’Anunciata.

A la vora del  foc  canten pastors sense cames

i ballen corrandes, expressant el  goig tan gran.

Ovelles amb potes de fil d’aram mengen herba de paper,

gallines i conills de fang,  fan gambirols saltant i  jugant.

La mula mira al bou, el bou  a la mula.

La mula cluca un ull i riu, el bou dissimula.

Els estels de plata parpadejen

els peixos llueixen les escates brillants.

El vent de la muntanya mou els arbres,

i baixa l’olor del boix i del romer ,  fins la vall.

Un espectacle bucòlic, tendre:

La verge somriu dolça

Sant Josep preocupat,

i el nen que fa el nen?

menja figues en paella

que l’avia li ha portat .

“Venite adoremus Dominum”

Veniu adoreu al Senyor.

Nadal  2009

Josep Lleixà Fernández

Aquest Nadal,

el cel emplomat em parlarà de tu,

clapejat de núvols i tenyit de tristor.

Seràs neguit de vent, desdibuixat de pluja,

que portaràs records del passat;

tebior de cendres que encara escalfen.

Aquest Nadal,

Un oreig suau i fresc de muntanya

esmicolarà el trist silenci;

cridòria de coloms, plomes tendres,

vestiran d’ales el pensament;

galtes acolorides, amb roses d’aire,

emplenaran de flaire el sentiment.

M’endinsaré somnis endins,

creixeré el pensament de calma

i amarada de tendresa,

no gosaré fondre joies nacrades

ni parlar de blavors llunyanes.

Serà els temps qui els parli

de ferides, malsons i esgarrapades.

Res no els podrà enfosquir

el goig del pessebre i les nadales.

Aquest Nadal,

des del meu racó boirat,

em sentiré lluny…i aquí.

© Pilar Campmany

No podia evitar mirar per la finestra amb melancolia. La neu queia gairebé a càmera lenta i em semblava impossible que fos cert. Estava recordant, imaginant no ser on era, tot i que era el que sempre havia desitjat, amb els ulls entelats i vidriosos.

Un Nadal blanc. Quin nen de poble o ciutat poc propensa a l’estació freda no somia en que algun dia veurà nevar en un dia tan màgic?

Suposo que estava decebuda, no em podia moure de lloc. No m’atrevia a sortir al carrer a alçar la vista i a veure com queien sobre meu aquelles volves gèlides de les que tant havia sentit parlar.

La neu m’estava desil·lusionant i em feia mal. Em vaig portar les mans al pit i vaig intentar aturar el meu cor que s’estava trencant de dolor mentre no podia evitar que una llàgrima caigués per la meva galta.

Vaig tancar els ulls fortament com si pogués fer que tot desapareixes i trobar-me de nou amb la meva família.

Com podia haver marxat?

En aquell moment no ho recordava, però tenia motius. Motius que se’m escapaven per la infimitat de la seva naturalesa, per l’estupidesa amb que havien estat creats amb els meus altius raonaments.

El meu pare fumava i mai parlava. Ens observava sense veure’ns realment, potser imaginant-nos, amb expressió severa; en aquell moment ningú sabia que passava per el seu cap, però després somreia d’una manera que et feia pensar que els núvols havien deixat de cobrir els seus pensament i havia tornat amb la seva família. La meva mare s’asseia al seu costat i amb un somriure responia a les preguntes directes, no parlant mai sense raó, complaguda mentre que el meu germà servia el dinar i la seva dona intentava controlar als sorollosos nens que havien engendrat. Jo, en un racó, simplement intentava no semblar ni en acord ni en desacord en res, mirava constantment el rellotge amb discreció i esperava el final de la vetllada, només volia sortir d’allà, no volia estar amb ells.

Com podia haver sigut tan egoista? Ells m’acceptaven i jo mirava el rellotge.

Els regals no eren res de l’altre món però eren suficient per enlluernar als nens. Jo em limitava a esperar.

Com no havia pogut veure la felicitat que sentia?

Potser els meus records eren distorsionats i realment era horrible estar amb ells, potser no recordava que estava en tensió o que tothom em burxava, es reia de mi. No, no era possible.

Perquè havia marxat? Perquè havia considerat millor viure en el estranger, intentant començar de nou? Qui m’havia cregut que era?

Havia marxat sense cap mena d’excusa.

“–Adéu.

–Tornaràs per Nadal?

–No.”

Havia pensat que la meva vida seria molt millor que arribaria, coneixeria a gent i passaria el millor Nadal de la meva vida, però no tenia raó.

Jo era irritant i sarcàstica, massa realista, massa individualista i a vegades malhumorada. Fosca i a vegades paranoica, ningú em podia entendre, ningú m’acceptava, excepte aquells dels qui m’havia allunyat. Que ingènua, que estúpida havia estat.

No els podia culpar per no haver-me avisat. Perquè ho haurien d’haver fet?

Vaig obrir els ulls i vaig allunyar-me amb cautela de la finestra intentant oblidar la neu que per primera vegada tenia el privilegi de veure. Vaig girar la vista a la taula parada. M’havia servit el sopar feia ja molta estona. Tot era fred i la copa de vi continuava buida.

Em vaig acostar i amb un moviment molt lent vaig omplir la copa quasi per complet. Me la vaig portar als llavis i deixant-hi una marca vermella gairebé la vaig buidar. Vaig mirar-la i li vaig donar unes quantes voltes intentant que les meves preocupacions marxessin més ràpidament del que havien arribat. Volia dormir, que fos el dia següent i deixar-ho estar tot.

El telèfon va sonar i em vaig girar emportant-me un ensurt. Vaig deixar la copa amb la resta de pintallavis sobre la taula i em vaig acostar al aparell que anunciava que em trucaven des de casa. Tenia la mà al cor i al adonar-me’n la vaig baixar dubtosa de respondre al mòbil o no.

Podria haver deixat enrere el meu orgull i respondre. Però va poder el meu orgull. Vaig llençar el mòbil al sofà i va tornar a sonar, encara amb més insistència, com si algú hagués vist la meva reacció. A qui volia enganyar? En realitat volia parlar amb ells.

Segurament seria el meu pare volent-me dir bon Nadal amb un xivarri de canalla considerable d’ambient.

Vaig omplir altre cop la copa mentre mirava amb apatia l’objecte sorollós que va deixar de sonar i va tornar a cridar de nou. Vaig buidar la copa amb rapidesa mentre el telèfon em reclamava, em vaig acostar al sofà i m’hi vaig deixar caure agafant l’aparell, disposada a contestar amb ironia, disposada a dir que estava bé. Tenia que fingir així que vaig agafar aire i vaig despenjar.

–Hola?

–Hola filla –era el meu pare. Poques persones sabran el que vaig sentir al escoltar la seva veu a l’altre cantó del fil. Una veu que desitjava saber que era feliç una veu repleta d’amor i tenyida de melangia–. Em sens?

Havia estat uns segons sense poder respondre intentant que la veu amb sortís amb aquell sarcasme que pretenia però no va poder sortir més que un:

–Hola –gairebé no vaig sentir la meva veu, de fet no sé si va sortir de la meva boca i ningú ho sabria mai perquè em vaig adonar que ja no hi havia ningú a l’altra banda.

Em vaig mirar el mòbil i vaig veure que s’havia apagat. El vaig intentar encendre encara amb llàgrimes als ulls de l’emoció continguda però es va tornar a apagar a l’instant, la bateria s’havia esgotat per complet.

No podia deixar així les coses.

Potser vaig estar dos minuts pensant en on havia deixat el carregador i uns altres cinc en concloure que com sempre, l’havia deixat al meu despatx, era allà on carregava el mòbil.

Suposo que tota aquella lentitud va ser la causant de les preses que em van agafar. Vaig recollir l’abric de terra on havia caigut l’últim cop que havia entrat per la porta i vaig deixar l’apartament abans d’haver-me acabat de posar els guants i sense haver-me assegurat d’agafar les claus de casa, però sí les del cotxe.

El meu barri era un d’aquests on tots els edificis són nous i en la seva majoria deshabitats, en els que els primers mesos tot està pulcre i evidentment ja no hi instal·len cabines telefòniques, així que vaig anar en una corredissa al aparcament i d’una revolada vaig dirigir el cotxe amb dificultat a causa del que havia begut, fins a prop de la meva oficina, on sabia que hi havia una cabina tot i que mai l’havia fet servir.

Se m’havia acudit pujar a buscar el carregador, però m’havia deixat el mòbil sobre el sofà, allà on havia sonat i les claus de les oficines a casa. Així que vaig buscar al fons de les meves butxaques i sense haver tancat el cotxe ni haver-lo aparcat bé vaig ficar les monedes que havia aconseguit reunir a la cabina telefònica. Vaig marcar amb els dits enguantats i em vaig portar l’auricular a la orella tremolant mentre començava a esser conscient que la neu m’estava tocant per primer cop a la vida. Llavors la veu del meu pare va sonar amb aquella frase que esperava:

–Bon Nadal, filla –no vaig pretendre encertar com és que sabia que era jo però vaig aixecar la vista i vaig veure totes aquelles volves dirigint-se cap a mi.

–Papa, esta nevant –vaig dir amb una veu trencada.

–És meravellós! M’agradaria estar amb tu. Jo mai he vist la neu, però fa molt temps la vaig sentir.

Vaig començar a plorar incontroladament i em vaig portar una mà a la boca perquè el meu pare no em sentís sanglotar.

–Vols saber com és, papa? –vaig dir intentant que no es notessin les meves emocions. Ell no va respondre, estava contenent l’alè–. Recordes aquella melodia que escoltàvem cada diumenge, quan el veí tocava durant hores, recordes la melodia que ens paràvem a escoltar seient a terra amb l’esquena a la paret? –Ell va assentir sense dir una paraula, però jo el vaig entendre–. És com aquella melodia de piano, però més suau, com el vellut del vestit vermell de la mama. Cau amb lentitud tot i que amb impaciència. Hi ha tantes volves que semblen infinites, sembla que mai deixaran de caure sobre nostre, ho notes?

El meu pare es va posar a plorar. No sé si es va allunyar l’auricular, però va trigar en respondre.

–Mai havia vist res amb tanta claredat. Estic amb tu.

A causa de la seva ceguesa més que prematura molts anys enrere tot el que el meu pare havia viscut havia estat a les fosques. Cada cop que hi pensava veia que totes les meves queixes eren buides. Ara l’havia ajudat a veure la neu i em sentia satisfeta tot i que també estúpida per estar tant lluny. Perquè ell hagués estat molt més content amb mi al seu costat, potser irònica i malhumorada, però amb mi.

Quan vaig penjar l’auricular tenia els cabells completament molls i els ulls més entelats per les llàgrimes que per la neu, em sentia marejada i només volia arraulir-me sota moltes mantes i no tornar a veure la neu, li havia regalat aquella visió al meu pare.

Vaig pujar al cotxe i en el primer tram ja vaig veure que alguna cosa no anava massa bé. Em sentia marejada i confosa, gairebé no veia res i tot era molt fosc. Vaig frenar una mica, però volia arribar aviat a casa perquè la sensació acabés, així que vaig tornar a accelerar, pestanyejant, però cada cop ho veia menys clar.

Cada cop tenia mes ganes de plorar cada cop el cotxe es va anant torçant més i més, la dolça veu del meu pare ressonava dins del meu cap fins que no va quedar res més que foscor.

© Mireia de No Honrubia