Regalem una carícia, no perquè sigui Nadal, sinó perquè la necessit.
Una abraçada tendra que remogui els ciments d’estructures fossilitzades,
per a poder sentir-te tan a prop,
què la fusió,
em faci perdre la noció de mi.
Res material.
Un miracle què el tenim tan proper, què quan em vegis, està a les teves mans i a la intenció, obsequiar-me’l.
Obriré els meus braços en pit en ample, esperant la càlida acollida dels teus, i sense por, i amb els ulls clucs, també en silenci, gaudirem de l’instant, que haurà aturat el temps.
Quedarà gravat als nostres cors.
Ens acomiadarem i deixarem que la nostra mirada es faci fonedissa fins deixar-nos de veure.
Ens portaren un tresor al nostre jardí secret i el guardarem a recer d’inclemències malèvoles.
Sols tu i jo, sabrem d’aquest secret.
Ens hauran mirat com a folls, què han perdut l’enteniment.
Tot i que el fulgor de la nostra mirada, no el podrà entelar ningú.
Josep Bonnín Segura. Vilafranca de Bonany. 15 de desembre de 2021