General

qat´a al-gunya VIATGE A L’OBLIT

Maldava per trobar alguna informació precisa sobre la presència àrab a Catalunya, de primer – innocent de mi – vaig pensar que ho trobaria fàcilment en una bona biblioteca pública, i vaig anar a l’anomenada Biblioteca Vapor Badia de Sabadell, la més nova, la més gran, la més recent de les biblioteques construïdes per la Diputació de Barcelona ; la meva sorpresa va ser majúscula en les enciclopèdies generals, es passa del període roma al món feudal sense transició, únicament desprès de moltes consultes, vaig trobar en una de les enciclopèdies que parlava d’aquest període, encara que fent servir només generalitzacions i de forma molt breu, com us podeu imaginar això em va esperonar d’allò més, calia ampliar informació sobre la presencia àrab a Catalunya !
Unes gestions per Internet i des de l’ajuntament de Balaguer m’adrecen al Museu de la Noguera ; concerto al telèfon 973.445.194 una visita i rebo com a resposta que hi puc anar de dilluns a divendres de 8h. a 15h.i que demanant per la Carme o l’Eva m’atendrien amb molt de gust. Agrair l’atenció de la Carme i l’Eva i les facilitats per a consultar el fons documental del Museu, un oasi ( valgui la cita àrab ) en un desert d’informació en relació al període 700-1100 a Catalunya, es obligació que em plau de complir.
Confirmat en el viatge al Museu de la Noguera, a Balaguer, que devem als àrabs ( hi a tota la gent que va venir amb ells que no ho eren, malgrat haver quedat tots inclosos dins d’aquesta denominació), molt més del que creu la majoria de nosaltres.
Sense la seva vinguda estaríem encara amb els números romans ,els recordeu, I, II, III, IV, V,VI.VII, VIII,IX,X , L;C, DM…?, algú pot imaginar-se un món sense el zero (0) ?, doncs si, ens el van portar els àrabs, com també no poques de les aplicacions pràctiques de l’aritmètica i l’àlgebra, paraula aquesta darrera d’arrel clarament àrab.
En el terreny agrícola, ultra l’aprofitament de l’aigua – eren uns experts en trobar-la i distribuir-la – ens van portar menges com l’arròs ,les taronges, i no pocs dels fruits de l’horta, i que podem dir dels estris més freqüents com la gerra, o la rajola, la sèquia, la catifa, el sofà, el barnús, la jupa ;i la presència en la toponímia d’arreu de noms d’origen àrab malgrat els esforços d’anys i anys, per esborrar de la memòria col·lectiva tot aquest patrimoni cultural.? podem posar aquí des de Calafell, fins a la Pobla de Mafumet, passant per tots els que comencen amb al (ALBI,ALFORJA), vin (VINAIXA, VINEBRE) o ben (BENICASSIM, BENIDORM).La nostra parla, i àdhuc la nostra forma d’entendre el món, no seria entenedora sense l’aportació dels àrabs.
En el terreny agrícola, està confirmat que practicaven una agricultura col·lectiva de base tribal, això els permetia optimizar els recursos disponibles, tothom treballava un tros determinat, però alhora participava també en tasques de la comunitat, tasques que podien anar en participar en la plantació i/o recollida de les collites, o en formar part – temporalment – dels qui s’ocupaven de tasques de protecció i defensa, en els territoris propers a la frontera. Es solien concentrar al voltant d’un castell o una torre de defensa, que en consolidar-se la situació i allunyar-se el perill de guerra, era ràpidament acompanyada d’una mesquita, d’un molí, i d’altres elements de millora de la vida de la comunitat.
Entrem ara al terreny de les hipòtesi i les teories , n’hi una que sosté de que des de Lleida fins a Tortosa, existia una línia de torres de defensa; la dificultat d’identificar les restes de l’edificació i sobretot el pas del temps, estem parlant dels segles VIII a XI, fa més de 10 segles ! fa difícil , quan no impossible provar aquesta hipòtesi, no hi ha però cap dubte de la continuïtat de les Borges (Torres) Blanques, fins a les muntanyes de Prades, i des d’aquestes fins novament Les Borges ( torres ) ara del Camp, i des aquí amb la línia de torres litorals de defensa, que han resistit en algun cas, l’explotació salvatge del litoral tarragoní.
qat´a al-gunya , Això vol dir ( la terra de les riqueses ), així es com ells definien el nostre país i algú i vol veure el antecedent del nom de CATALUNYA que per cert no se sap d’on prové, la teoria de la tribu dels Càtals, alguns dels lectors ja la sabeu, però sembla tant poc solida, com la d’aquest nom àrab. Contra el pensament popular més estes aquesta frase, ens indica que els àrabs s’estimaven la nostra terra, potser més que alguns dels que no es treuen mai el seu nom de la boca, oi ?
Ara els problemes : A la poca documentació i les poques restes que es poden trobar d’aquest període, ( Al Museu de la Noguera hi ha una exposició del tot recomanable ) cal afegir el fet de que els estudiosos catalans, es preocupen en la seva majoria pel període romà, això es particularment cert per les universitats de Barcelona, i malauradament també per la nova Universitat de Lleida. S’explica aquest fenomen per l’escassa demanda d’informació sobre la presència àrab a Catalunya, i d’altra per la manca de formació de la major dels investigadors actuals, formats en les llengües mortes, llatí i grec, i desconeixedors absolutament del lèxic i la grafia àrab, hi ha alguna excepció com no podia ser menys, i podem trobar amb molta dificultat els llibres, lèxic usual català-àrab, àrab-catalan, i, els noms de lloc de Catalunya , de Pere Balaña Abadia, autor també d’alguna monografia més sobre la presència àrab a Catalunya.
Ara les preguntes : Com es possible que trobem avui, en un estat tant i tant miserable, als descendents d’aquells que varen fer possible que els avantpassats del President del Tribunal Constitucional poguessin gaudir d’una neteja en profunditat ?
Tinc la convicció personal, de que hi ha almenys dues explicacions : La primera fora que la tecnologia durant el segles XIX i XX ha permès un ràpid desenvolupament del món occidental, que sense cap escrúpol ha fet servir aquest avantatge per expoliar a la resta del món, àrabs i no àrabs, i el segon fora potser que la persistència en el món àrab de formes caduques de govern, caduques i corruptes, val a dir-ho, ha ajudar a desfer aquell esperit de col·lectivitat que els va permetre colonitzar una vegada qat´a al-gunya.
A la sortida del Museu de la Noguera, vaig veure que novament Balaguer tornava a tenir habitants de religió musulmana; la gent allà i aquí se’ls mira amb un cert temor, però en el seu ulls brilla l’esperança i s’endevina en ells una forta decisió d’assolir millores en la seva vida quotidiana ; tornaran a agafar el testimoni d’un sistema de vida, en el que no priva únicament la satisfacció de les necessitats personals d’una minoria ?, pel be del món necessitem una vegada més, que algú tingui la sensibilitat suficient per a recordar-nos a tots els que vivim a qat´a al-gunya. Que amb una mica d’esforç aquesta definició es aplicable a qualsevol racó del món, només ho hem de voler la majoria.

ANTONIO MORA VERGÈS

El Corb, breu història d’un espoli més


He aprofitat un dia fred i plujós de Novembre , un dia d’aquestes vacances escadusseres i sense sentit, que any rera any, ens toca fer, fora de temps , als qui treballem en empreses que no tanquen cap dia laborable, estiu o hivern sempre hi trobareu diligents empleats que us atendran. Dels problemes que això comporta en relació a gaudir d’uns dies de lleure comú amb la família en podríem fer, no un article sinó un llibre sencer, però això es clarament un altre tema, i avui toca parlar-vos del riu Corb, de la seva història passada, i del seu miserable present.

Diu l’enciclopèdia catalana ( com li sobra lo de Gran, a aquesta obra, monument escrit al cofoisme més ranci ! ), que neix a 726 metres d’alçada sobre el nivell del mar ,a la font de Rauric, municipi que administrativament pertany a la conca de Barberà, però que de totes, totes te el trets inconfusibles de les terres de la Baixa Segarra; l’únic vestigi del riu que poden intuir – no pas veure -, és al costat de la carretera , una minúscula edificació, sense cap senyal identificador, on veiem a traves d’una reixa oxidada, unes escales que s’endinsen a la terra i que volem creure que portaven fins al naixement del Corb.

Desprès i seguint el curs del riu, constatem que a Llorac, fa anys i anys, que no i veuen una gota d’aigua, com tampoc a Vallfogona de Riucorb, ni a Guimerà. En aquesta població ens expliquen gent d’una certa edat, que hi havia encara a la seva infantesa, gorgs profunds on anaven a banyar-se, i en un d’ells trobaria la mort el fill de c’al Pardalet ; a l’hostal Sant Jordi, que es troba just al costat del pont en la seva marge sud, i que constitueix un mirador excepcional de Guimerà, veiem alguna fotografia antiga , que ens parla alhora, dels precaris mitjans de transport d’aquell temps, i de la realitat d’un riu que precisava – aleshores si – del pont per a creuar-lo.

Aquí i allà en tota l’allargada de la Vall, veiem encara les runes dels molins de gra, que el riu feia treballar a cor que vols. Un camí molt accessible us portarà des de Guimerà fins a les runes del molí i la bassa del senyor de Guimerà.

El curs de la Vall continua per Ciutadilla , Nalec, Rocafort de Vallbona , Sant Martí de Maldà , Maldà i fins a Belianes, on canvia de direcció i continua vers al nord, , i es perd entre les vinyes i els olivers ; prop de Bellpuig d’Urgell, podem retrobar de nou l’antic curs del riu, que a traves dels termes de Castellnou de Seana, el Poal, Linyola, Bellvís i Térmens , arriba fins a Vilanova de la Barca on desembocava desprès d’un recorregut de 57 quilometres.

Perquè es perd un riu ?, i perquè concretament s’han perdut aquests rius interiors ?, de ben segur que els experts ens donaran tota mena d’explicacions tècniques, però per a mi que entenc el circuit de l’aigua a la terra, com un exemple palès de la teoria dels vasos comunicants, quan hi ha una demanda desmesurada d’aigua a nivells inferiors, – pensem que la major part de l’activitat humana, en aquest país nostre es fa per sota dels 700 metres d’alçada sobre el nivell del mar – , l’aigua que corria pels nivells superiors senzillament desapareix. Amb l’aigua però també marxa tota l’activitat que hi estava relacionada, adéu molins, adéu agricultura intensiva, i sense solució, adéu població.

L’avui d’esplèndida – encara – Vall del riu Corb, no te més que història, i sinó si posa remei, no passarà gaire temps, en que fins i tot això, la història, també es perdrà.

ANTONIO MORA VERGES

Tenes Paradis

L’inici de la primavera, amb els primers dies de calor, posaven data de caducitat a la visita que volia fer, als darrers quilometres del Riu Tenes [ Per a mi però, serà sempre el riu de la Sauva Negra ]; volia trobar l’antic molí, dit de la Bauma, que ja ni s’anomena en el darrer mapa de la editorial barcelonina Piolet [ El Moianes necessita urgentment dotar-se d’eines pròpies per conservar la memòria històrica, i àdhuc per defensar des del present, un futur possible ].
Deixàvem el cotxe al costat del riu, en el darrer tram en que transcorre encara per l’altiplà , abans de despenyar-se pels cingles del Fai, seguíem en un primer moment, la pista que permet l’accés dels vehicles a la represa en que és reté l’aigua, per tal de permetre allargar fins on sigui possible la “temporada” de visites turístiques al Monestir de Sant Miquel. Ben aviat un cop superada la porta de ferro, a l’esquerra un corriol ens permetia anar guanyat alçaria; en la llunyania en algun moment Puigdolena, més aprop tot just a l’altre costat dels penya-segats una magnifica finca que podria ser el Serra, i al fons omnipresent – encara – el riu Tenes.
Com sempre el camí està orfe d’indicacions, únicament el sentit comú – facultat que hores d’ara posseïm un reduït nombre d’éssers humans – em fa decidir per un lloc determinar per iniciar el descens fins al llit del riu – mai ens queixarem prou d’aquesta desídia col·lectiva, que possibilita la pèrdua de camins públics, i facilita alhora, les accions facineroses de tants i tants propietaris particulars sense escrúpols – ; el molí conserva encara alguna part del sostre, i una habitació en la que no fa massa temps s’ha fet foc, la resta de l’edifici que hom s’imagina quasi majestuós, està cobert per la vegetació que de ben segur acabarà engolint-ho tot en un curt període. Només l’acció decidida de l’Ajuntament de Sant Quirze de Safaja, del Consell Comarcal, i àdhuc del Consorci del Moianes, poden evitar aquest final tan i tant tràgic !
Per deixar-ne constància a la Galeria d’imatges de moianès.net, vàrem fer les fotografies que acompanyen aquest relat, i que adreçarem al Feliu Añaños Masllovet, amb el prec d’incloure-les amb la resta de fotografies que ens recorden com n’era de bonic Sant Quirze de Safaja i el seu terme Municipal.
La remor del tsunami especulatiu que puja des de Barcelona, és espaordidora !, demanem a tothom, Alcaldes, Regidors i veïns del Moianes, que amb els peus damunt la terra, tinguin ben clar, que únicament l’acció decidida de tots, farà possible deturar la màquina destructora, que sota el nom de progrés, ja ha deixar només en el record, els versos del Joan Oliver :

En ma terra del Vallès
Tres turons fan una serra
Quatre pins, un bosc espès
Cinc quarteres , massa terra
Com el Vallès, no hi ha res !

© Antonio Mora Vergés

Història tràgica de la Datzira

La curiositat per conèixer la història d’aquesta casa, sorgiria arran de la publicació d’un article a www.moianes.net/ [ El calders, un riu, un món ], en el que feia respecte de la casa el següent comentari : “Esmorzàvem uns centenars de metres més endavant, amb la visió de Marfà a les alçades i els Sors i el Xei a banda i banda del torrent. Desprès d’esmorzar fèiem camí a la Datzira, no sense algun entrebancs creuàvem per damunt de pedres inestables el corrent d’aigua; els gossos de la finca, ben al contrari que en altres llocs, venen sempre a saludar als estranys, s’ha de dir que actualment viuen a la finca un bon nombre de famílies que practiquen l’agricultura ecològica i la vida natural.Hom voldria conèixer la història que imagina tràgica d’aquest indret , sobta malgrat els esforços dels actuals estadants la ruïna dels edificis, com sobta el nombre i extensió que tenien en algun moment – no massa llunya – del passat; s’expliquen desgràcies de la fil·loxera, però plana per aquesta vall deliciosa, amb una presència quasi corpòria una munió d’esperits turmentats !.Desitgem tota la sort del món als estadants actuals i futurs perquè també en aquest indret, no desaparegui mai l’activitat, i amb ella, la presència humana. Fan molta tristesa les cases enrunades que aquí i allà, s’aixequen com monuments a l’estultícia de la nostra espècie !. Els gossos de la casa, ens acompanyarien fins quasi la bauma de la Coma, on aconseguiríem – no sense esforços – fer-los tornar fins a la Datzira.
El darrer cap de setmana d’abril, fèiem camí vers La Punta del Revolt de l’Àliga, per contemplar des de l’alçaria, el pla de Marfà, amb la casa i l’ermita de Sant Pere de les Gallines, i per constatar visualment aquella impressió de l’extrema ruïna i abandó de la Datzira.
Justament en comentar la sortida amb un home de 82 anys, aquest ens va explicar, el que ell recordava en relació a la història de la família, que certament i com ens temíem és una història tràgica:No feia gaire temps que la guerra civil s’havia acabat, la Vall tota bullia de vida i activitat econòmica, i una de les cases més significades quan al treball i la potència financera, era justament la Datzira. El fill de la casa, un home de gran fortalesa física, dotat alhora d’una gran intel·ligència pràctica , fa saber a tothom que properament és casarà ( espero la col·laboració dels lectors per conèixer la família i procedència de la que seria la seva muller i la jove de la Datzira ), i com no podia ser d’altra manera, és fa una festa excepcional per a celebrar com cal aquelles noces ( espero la col·laboració dels lectors per conèixer el lloc on es va dur a terme la cerimònia de matrimoni i totes les dades que siguin possibles de la festa ). Els nuvis com era costum a l’època, comencen la seva vida en comú a la seva cambra de la casa on romandran junts tots els anys que el bon Déu els ho permeti. Justament quan el nuvi assegut al llit comença a treure’s la americana, es desploma endarrera i queda mort al moment !.
La persona que m’explica la història no coneix més dades, però és fàcil pensar, que desprès d’aquesta situació tant i tant tràgica, la Datzira, els pares i la vídua del finat, comencessin un calvari de dolor que portaria la casa a l’actual estat de desolació, i a les persones al decandiment psíquic i físic que precedeix a la fi de l’existència.
Amic lectors, sempre sou pregats d’aportar dades complementaries a totes les històries que recullo, en aquesta concretament us adreço un prec molt especial, perquè penso que s’ha de recollir amb el màxim de rigor. Per endavant gràcies.
amora@moianes.net

La Fageda de Sauva Negra

El nom fa referència al massís muntanyós format pels contraforts septentrionals del puig Oriol 972 m.alt , que enllaça per l’est, amb les altes cingleres del castell de Centelles, al límit dels municipis de Castellcir [ Vallès Oriental ], Centelles i Sant Martí de Centelles [ Osona ]. Limita pel nord i per l’est amb el curs de la riera de Castellcir [ dit a la capçalera torrent de sauva negra ]. Es molt característica pel seu caràcter residual, la important fageda d’aquest mateix nom.
Deixàvem el cotxe desprès de fer des de Castellcir , un camí planer de terra, a la urbanització la Penyora, davant nostre, sense indicacions, orfe del tractament que li caldria a aquest atractiu veritable del Moianes, la Fageda de la Sauva Negra; començàvem el camí resseguint la riera o torrent, on s’aprecia clarament, que no sempre aquesta comarca ha patit mancança d’aigua, en alguns llocs, les elevades parets donaven testimoni de la fúria del líquid element en algun moment del passat, quan la riera guanyà alçaria , giràvem a la dreta per arribar fins a l’embassament de Santa Maria Savall, per refer el camí fins a la Font de la Sauva Negra, on hom entén la justícia de l’adjectiu que acompanya al paratge, el sol no pot ni en els dies més forts de l’estiu, arribar fins al sòl, donada la peculiar forma en que a diferents alçades , s’entrellacen les branques del faig, creant un autèntic espai d’ombra i àdhuc fredor, si l’aturada s’allarga més enllà del necessari per donar compte d’un esmorzar lleuger o com en el nostre cas, d’una peces de fruita.
En acabar el refrigeri i de forma instintiva, sense cap indicació – no ens cansem de repetir-ho – és tracta de trobar camins o viaranys per guanyar alçada fins al Pla de Bruga, on la llum i el sol, si es fa el camí a l’estiu , fan del tot necessari l’ús d’algun barret o capell, assolida l’alçada continuarem en direcció sud , com si tornéssim a Castellcir, fins a trobar l’antiga casa de colònies dita Casanova del Castell, totalment vandalitzada, [ Ens va causar un especial dolor, en la mesura que la tasca de refer i moblar la casa, s’havia dut a terme per la bona gent de Colònies i Esplai de la Parròquia de Sant Esteve de Castellar ], des d’aquí hi ha una vista magnifica del Castell de la Popa, que malgrat trobar-se escassament a un quilòmetre, deixàvem per una nova sortida.
El camí fins a la Penyora que surt a la dreta de la casa de colònies, ens permetria refer-nos de la intensa calor, que havíem suportat en el trànsit pel Pla de Bruga.
La polseguera del camí de terra que porta des de la Penyora fins a Castellcir, o potser el fet evident de trobar-nos com a casa a la Violeta de Castellterçol, fan obligatòria la cerveseta sense alcohol, estem sota la llei seca, “tolerància zero”, i de nou carretera avall, fins al Vallès.Cansats, però contents i animosos, gaudíem d’un dinar en família.
Qui diu que no és poden fer compatibles, l’afecció i l’obligació ?mora.a@Virtagora.net

Les tines de les Baumes Rogues

Ens havíem quedat amb la mel al llavis, en la sortida que juntament amb el Feliu Añaños i Masllovet, ens havia portat a la Vall del Flaquer. Semblava talment que les tines dites de les Balmes o Baumes Roges estaven quasi al costat, però en la realitat quan assolíem la Serra de Puig Gili, el nostre temps s’esgotava irremissiblement [ tenim el costum de fer únicament sortides d’un mati, i la tornada a casa per dinar, ha de ser sempre abans de les 14,00 ] . Certament aquella no va ser la primera ni l’última de les ocasions en que deixaven feina per fer.
Vàrem seguir la nostra programació de sortides, que passava per llocs tant distants com, Santa Maria d’Oló, el Torrent de Colobrers entre Castellar del Vallès i Sabadell, La Vall de Cardó, a les muntanyes que l’Ebre ha conformat al llarg dels segles, Sant Quirze de Safaja, just fins a les envistes de Centelles,……. però les Baumes Roges, com l’ermita Vella de Sant Joan d’Oló, les teníem constantment en el pensament; de la darrera tenim ja la certesa de localitzar-la no més enllà d’un quilòmetre de la masia d’Armenteres; pel que fa a les Balmes Roges ens adreçàvem al Consorci de les Valls del Montcau, vallsdelmontcau@diba.es
En complau molt reproduir aquí el text de la resposta, tant per deixar constància d’una forma més que correcta d’atendre als ciutadans/usuaris – que ho es, sens dubte – com per facilitar a qui li pugui interessar una informació que li permetrà descobrir aquest lloc encisador.
“Benvolgut Antoni,En contesta a la vostra sol•licitud d’informació referent a la situació en el mapa de les “Tines de les Balmes Roges”, dir-vos que aquestes es troben a la carena de la serra del Puig Gili, a la cara Sud, tot just la carena següent de les tines de la Valls del Flaquer.No obstant, l’accés d’un lloc a l’altre és prou complicat d’explicar, dit això serà millor que sortiu del Pont de Vilomara en direcció Rocafort-Mura , a tot just sortir a 150 metres del inici de la carretera BV-1224 agafarem el camí de la dreta de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix camí, riera amunt, passant pel costat de les tines de la Lluca i Ratapinyades. Tot vorejant el torrent arribarem al Racó dels Manresans. Seguirem el camí fins arribar a un trencall on el camí de l’esquerra ens duria fins a la Vall del Flaquer, el deixarem enrere continuant pel mateix camí fins arribar a un trencall a mà esquerra que ens durà directament al conjunt de tines, tot just sota les roques en una Balma obrada (Serra de Puig Gili).Tot plegat pot semblar una mica embolicat, però no es per tant.La referència exacta de la situació agafada per GPS es: 41º 41,666’N – 1º 55,090’ES i malgrat així tens dificultats no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres”
Si algun des lectors, abans que ho fem nosaltres, arriba fins a les Balmes Roges, es pregat des d’ara, de fer-nos-ho saber [ amb pels i senyals ] a amora@moianes.net
Per endavant, gràcies.
© Antonio Mora Vergés

Sant Joan Vell d’Oló.

Dissabte 15, a les 7,30 aturava el cotxe per recollir els companys que s’havien sumat a la recerca de l’ermita dita de Sant Joan Vell, a l’actual terme de Santa Maria d’Oló, al límit de la comarca natural del Moianes.Per primer cop érem cinc viatgers i ens mancava encara, l’Antoni Ibáñez Olivares, l’eminent filòleg, escriptor i expert coneixedor de l’art, que d’antic ens ve regalant la seva companyia i els seus coneixements, en aquesta ocasió obligacions familiars no li permetien afegir-se a la sortida; des d’ara disculpes per alguna imprecisió o errada que en termes descriptius trobeu quan fem referència a qüestions d’art. La resta del grup, el Feliu i el Tomàs que s’ocupen a la perfecció de la tasca de documentar gràficament les sortides, el Josep i jo mateix que estem en la part documental i narrativa, i per primera vegada el Jordi Valls, que s’afegeix encuriosit al grup.
Sabadell, Autopista de Manresa, enllaç amb la C25 direcció Girona, sortida a l’Horta d’Avinyó i fer camí per una carretera d’àmbit local, en perfecte estat d’abandó i ruïna, en consonància amb l’entorn rural, deixem aquesta carretera al trencall d’Armenteres, i a les envistes de la casa, aturem el vehicle i comencem la nostra recerca.
De primer pentinem literalment l’espai que va des del barranc d’Oló fins a la Plana, a la recerca de restes que confirmin la necessitat d’una església parroquial en el període 1107 a 1624; en aquesta tasca la minsa informació de darrer mapa del Moianes, que Editat per Piolet de Barcelona, amb el patrocini del Consorci per a lla Promoció dels Municipis del Moianes i la Diputació de Barcelona, no es de gaire ajuda, hi ha restes que de ben segur corresponen a masies actives fa no més enllà de 150 anys, que no estan citades en el mapa, i que juntament amb la mateixa casa d’Armenteres, Les Tosques, el Lledó,.. constituirien la primera Parròquia de Sant Joan d’Oló, en els anys immediats a la marxa dels sarraïns d’aquestes terres.
Pels voltants d’Armenteres trobem una mina d’aigua que tampoc està citada en el plànol, i que de ben segur garanteix el subministre d’aigua de boca a la casa, dedicada avui bàsicament al turisme rural.
Finalment , el temps com sempre ens comença a apressar , orfes de tota indicació , agafem el camí que lateralment a la casa baixa fins al llit, avui sec i agostat, de la riera d’Oló i ben aviat, dalt d’un petit turó, veiem la vella església romànica, en ruïnes i abandonada, la descripció que ens n’havien fet es del tot ajustada, únicament resten dempeus una part dels murs, i un tros del que havia estat l’absis, tampoc però amb el material que hi ha per terra, fora possible plantejar-se una reconstrucció, de ben segur que algunes de les antigues pedres de Sant Joan Vell d’Oló, es troben a les parets de les finques que conformen avui i des de 1643 la nova Parròquia de Sant Joan d’Oló.
Les màquines de retratar fan la seva feina i com sempre el resultat serà visible ben aviat ,a la galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/.
Està clar que aquest país nostre més enllà de les maragallades d’uns i altres, te urgències reals per atendre.
Us deixo però unes preguntes per a meditar; ens podem permetre perdre per desídia el nostre patrimoni històric i cultural ?. Catalunya te realment millors atractius permanents que els derivats de la seva pròpia història ?Esmorzàvem a la Plana, a la nova Parròquia, a l’ombra dels arbres, entre el petit cementiri i el Comunidor.
(c) Antonio Mora Vergés amora@moianes.net

La Misericòrdia de Moià

Conèixer la capital del Moianes és un imperatiu per a considerar-se un català integral; altrament no li manquen atractius a la joia de l’altiplà, en citaré alguns : el museu paleontològic – amb les troballes de les coves del Toll – ,el parc municipal, el temple parroquial, la casa pairal de Rafael de Casanova, convertida en museu-arxiu comarcal, i escampades per tota la Vila, el rodal i la comarca, mostres – moltes d’elles excepcionals – de tots i cadascun dels diferents estils arquitectònics que al llarg dels segles s’han anat succeint, del romànic al modernisme, del gòtic al funcionalisme més radical.Aquí us explicaré justament la singular història de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Moià, que salvada per la pietat de la seva destrucció durant la guerra civil, senyoreja avui la capella lateral esquerra, on és objecte de la veneració popular.Aquesta imatge en la que clarament s’identifica a la Mare de Déu, com “ dona de poble, Maria “ , tenia una particularitat respecte a la major part de les imatges més habituals i conegudes, el nen Jesús estava dret, damunt de les cames de Maria, i la cara d’ambdós, quasi al mateix nivell , ens parlava ja, d’una de les tasques que la pietat ha atribuït des de les noces de Canà sempre a la Verge, la seva capacitat d’intercessió, d’accessibilitat, de proximitat, d’intimitat amb el seu fill. Li preguem a la Mare, per tal que aquesta – no tenen vi – demani a Jesús, que també per a nosaltres és faci el miracle. Dic, “tenia” , perquè en els anys, en que va romandre amagada del furor belic, la imatge va patir una singular forma d’integrisme religiós; en la imagineria religiosa del Romànic, la Verge se’ns presenta com el tro, en el que descansa Jesús , assentat en els seus genolls. La representació d’un Jesús dempeus damunt la falda de la Mare, els devia semblar un xic irrespectuós, i possiblement amb la millor voluntat , van modificar la imatge , perquè com avui la podem veure , Jesús estigui assentat, malgrat tractar-se d’una figura que lluny del romànic ens sentim propera i coneguda, tant a la Mare com al nen, ambdós amb trets molts comuns de la nostra terra.
De la Misericòrdia potser el Santuari més anomenat sigui el de Reus, on la Mare de Déu és va aparèixer a la jove pastora Isabel Besora l’any 1.592, la imatge de Reus però, no va salvar-se de la bogeria col·lectiva de 1936. Li tenen també particular devoció a Canet al maresme, a la Fatarella a la Terra Alta, a Vinaròs al Baix Maestrat, i en nombrosos llocs, com a Moià , malgrat no ser la titular del temple parroquial és objecte d’estima i veneració.
L’església de Moià, te molts elements d’interès, una imatge de la Mare de Déu de Montserrat , possiblement procedent de l’antiga Parròquia de Sant Pere de Marfà, avui de les gallines, un Sant Crist Gòtic que us rep a l’entrada, i just quasi davant per davant de la capella de la Mare de Déu de la Misericòrdia, una imatge del crucificat, obra de Francisco Asorey , que és coneix avui, com el Crist de l’Agonia; els passos processionals s’exposen també a l’entrada del temple.
Hi havia una frase relativa a la capital del regne de França, que encara amb més justícia podem aplicar a la Capital del Moianes.
Moià val més d’una missa !
© Antonio Mora Vergés

El Flaquer, de la glòria a l’oblit

Ho trobareu escrit també com Flequer en alguns llocs, sobretot als mapes fets a Barcelona, en els que també s’aprecien greus omissions informatives, que serien altrament fàcils de corregir, si la supèrbia de la gran metròpoli, consultes les dades, de per exemple, el Centre de Cartografia de l’exercit espanyol, en el que òbviament es recullen amb tot luxe de detalls, fins a la més mínima edificació, camí o corriol.Sobta la manca de consulta, atès el fet de que Ministres de la Guerra o de l’exercit, ha estat un càrrec en el que els catalans han excel·lit, el darrer fou l’ara President de la Caixa de Catalunya, l’inefable Narcís Serra. Ni cal dir-ho el mapa de Catalunya està sempre actualitzat, com el d’Euskadi.
Dissabte 9 de setembre, mentre pujaven cap a la Masia del Flaquer, des del camí, podíem observar en un toll de la riera del mateix nom, un au, que fora del color negre, haguéssim jurat que era una cigonya, ens vam deturar per observar-la fins que potser saciada ja la seva set, va aixecar el vol.
La casa a mercè de tots el vàndals que volten pel país, està força malmesa, els detalls que expliquen encara els seus moments de glòria se’ns fan però presents, a la planta baixa s’endevinen més que es veuen els restes d’un forn, en el que es coïa el pa de tota la resistència a l’exercit francès, que malgrat haver reconegut com idioma oficial el català, no va obtenir mai la col·laboració dels catalans, certament si la dels barcelonins i possiblement l’abandonament de les seves obligacions mínimes per part de l’exercit espanyol, com a forma de facilitar la implantació dels invasors. L’ombra de la traïció – una vegada més – plana sobre els fets ocorreguts a Catalunya i a Espanya , en el període 1808-1814.Els moments de màxima glòria, van del 1811 amb l’incendi del Monestir de Montserrat, i la voladura de les seves restes l’any següent, fins al 1814, en que els francesos, abandonen definitivament el front del Llobregat, i el traslladen al Fluvià.
L’ascendent del Flaquer sobre les terres de la Vall del Montcau i àdhuc del Bages, perduraria durant bona part del Segle XVIII, al caliu de l’exportació a les Amèriques de vi concentrat en aiguardent .
El Bages assoliria el cim de la producció catalana.1878-1900, la fil·loxera ; la mort de la vinya, va ser l’inici del fi, pel Flaquer certament, però també pels Bages i les terres que des del Llobregat s’encimbellen als contraforts de la serralada litoral.
La producció es concentra en el terres planes del Penedès, abandonant-se progressivament els conreus en terrassa tant característics d’aquesta zona, que des del Pont de Vilomara, podem resseguir avui encara, fins a la Vall de Marfà, en terrenys ja del Moianes.L’inici de l’activitat manufacturera i industrial al llarg del Llobregat, va ajudar considerablement a justificar l’abandonament dels conreus, per raons d’estricta rendibilitat econòmica.
Avui des del Consorci de les Valls del Montcau, es fan esforços, per donar a conèixer el patrimoni excepcional, que conformem les tines de vi, que en gran nombre, i en bon estat de conservació podeu trobar al llarg del camí, que des del trencall d’Oristrell , us portarà fins a la casa del Flaquer, Tines de l’Escudelleta, del Ricard,…La casa, majestuosa des de la seva alçada, ho contempla tot, passats llargament els millors anys de la seva existència, mentre els arbres fruiters continuen fent la seva funció, només ja, per als ocells i alguna bestiola.
El Tomás s’enduria com a record una magrana.La sensació de que Catalunya, no està ni de bon tros, al nivell dels seus propis fills, se’ns fa evident – una vegada més – en la darrera contemplació que des del camí de baixada, fem de la casa i les tres tines, que son les úniques edificacions visibles.
La propietat en el seus millors anys tenia una segona casa, que ens queda oculta des d’aquest punt.
És una obligació moral, evitar la destrucció total d’aquesta casa.
© Antonio Mora Vergés

De sant Marti a la Popa

Tot just tocaven les 9,00 al campanar de Sant Martí de Centelles, quan començàvem l’ascensió al Castell ; l’equip, Joan Moliner, Feliu Añaños, Antoni Ibáñez, Tomás Irigaray , i jo mateix, desconeixíem en aquell moment que en alguns trams, hauríem fins i tot de superar “el pas d’home”, que és la velocitat mitjana del Joan, per poder dur a terme el recorregut previst i tornar a casa a l’hora de dinar.L’ascensió en fred és presenta força dura, i certament el fet d’assegurar determinats passos del recorregut amb ferros clavats a la pedra i cables d’acer trenats corrobora aquesta impressió, a mesura que anem guanyat alçada fins al 859 metres del Castell, el paisatge es va engrandint fins permetre’ns gaudir d’una visió en la que només per omissió podríem deixar de citar alguna de les elevacions que donen nom al país.
El camí fins a la Rovira dels Cerdans és d’una placidesa inesperada, desprès sobretot, d’haver hagut de grimpar com a cabres en l’ascensió al Castell. La casa amb trets senyorials , en la que podem observar mentre la circumval·lem, que tenia molí, està situada dalt d’un cim, i gaudeix de magnifiques vistes sobre el Congost i les anomenades terres dels sots ferestecs.
Fins a la Fageda de Sauva Negra, on esmorzàvem al voltant de la font, sentint caure algunes gotes de pluja, anem per una pista forestal, i fetes les fotos de rigor [ documentem el país que desapareix davant dels nostres ulls ], imprimim a la marxa un major vigor, del “pas d’home” a “l’ungla de cavall”, fins a la Casanova del Castell, a la nostra esquerra hem vist desfilar com qui va dalt d’un tren, Santa Coloma Sasserra, la urbanització de la Penyora, i la Talladella ; La Casanova, és únicament una prova més de l’estultícia de la nostra espècie, anys i anys, d’aixoplugar colònies d’infants – entre d’altres de la Parròquia de Sant Esteve de Castellar del Vallès – i ara per l’acció vandàlica d‘alguns malnascuts, reduïda quasi a ruïna , i convertida en una amenaça per a la seguretat dels qui s’hi acosten.
El Castell de Popa ens rep des de la seva imponent alçada, concentrat en el seu viatge al llarg dels segles, des de la ma àrab que el va crear orientat clarament al mati, fins als tropells ,abusos i malvestats sense nombre, que invocant al Déu dels cristians s’hi han dut a terme. Des de les escales del Castell, divisem sota un cel ennuvolat i gris, la serralada montserratina, Castellcir, Castellterçol, Moià , i més enllà els primers contraforts dels Pirineus.
En la nostra sortida matinal hi hem posat massa guindes, el Castell de Sant Marti, la Rovira dels Cerdans, La Fageda de Sauva Negra, el pas per la Casanova per documentar-ne l’existència i finalment el Castell de Castellcir dit de la Popa, i el rellotge passades llargament les 12,00 ens fa saber que la tornada pel mateix indret, no ens permetrà complir l’horari previst. Davant mateix de l’ermita del Castell, convoco una reunió de mapes per proposar un nou itinerari de tornada : seguir la riera dita de Centelles, fins a sortir al camí de la Rovira dels Cerdans, amb l’assentiment de la majoria comencem doncs a caminar; fins a tres tanques per evitar que el bestiar surti de la propietat ens cal creuar, i en algun moment el dubte respecte de la decisió pressa es posa de manifest, però abans de les 12,45 som a les envistes de la Rovira dels Cerdans, i trepitgem el Castell de Sant Martí de Centelles dins l’horari previst, per consumar el descens i trobar-nos de nou a la Plaça del Cementiri i l’església abans de les 13,00.
En la tornada un accident de tràfic a la carretera de Sentmenat a Castellar del Vallès, on podem comptar fins a cinc ambulàncies, ens detura durant una bona estona. Esperem que malgrat l’aparatositat ningú així patit mal.Arribats ja a casa, mentre confecciono aquest breu resum de la sortida, se’m fa evident per properes ocasions, que ens cal centrar-nos únicament en una , o com a molt dues fites per sortida , per poder continuar fruint d’aquest costum tant agradable : trobar-nos a les 8,00 per començar l’excursió matinal, i acomiadar-nos – normalment entre rialles – abans de les 14,00 hores.
© Antonio Mora Vergés