General

Habitualment a Vallbona de les Monges, hom i va a cercar la pau, el lloc en la actualitat, és del tot adient per aquest fi ; hi ha certament altres atractius que fan d’aquesta població que pertany avui a l’Urgell , un lloc de pelegrinatge, només a tall d’exemple en citaré alguns :

Es un estudiant i necessites concentració i silenci ?.

Ves a Vallbona de les Monges.
Necessites carregar les piles vitals ?.

Ves a Vallbona de les Monges
Vols trobar-te amb tu mateix ?.

Ves a Vallbona de les Monges
Vols conèixer de veritat Catalunya ?.

Ves a Vallbona de les Monges
T’agrada caminar, anar en bicicleta, gaudir de la natura ?.

Ves a Vallbona de les Monges

Nosaltres ens havíem proposat fer des de desprès d’esmorzar , 10,00 , amb tornada abans de dinar ,14,00, el camí que porta des de Vallbona de les Monges, al fons d’una depressió de la Serra del Tallat, fins a Nalec, a les alçaries – més que moderades – que el Corb ha conformat al llarg de segles i segles, fins a formar l’esplèndida Vall a la que dona nom.

El dia estava tapat, semblava que plouria, malgrat que les previsions deien el contrari per aquesta zona interior [ fins i tot en la distribució de les pluges, s’aprecia la centralització Barcelonina i costanera del país, oi?]. Dúiem paraigües, amb l’esperança de que nos ens caldria obrir-lo.

Sortíem doncs a l’hora prevista del locus horroris et vasta solitudinis , com s’havia conegut en el passat aquesta vall, que l’acció del Cister acabaria convertint en Vallis Bona.

El recorregut sembla senzill, des del 481 m. Alt de Vallbona de les Monges, fins al 487 M. Alt de Nalec, en una distància màxima de 8 quilometres [ per a nosaltres 16 ], deia que sembla senzill, perquè certament no ho es; al llarg del recorregut cal ascendir fins al Coll de l’Olla, 621 m. Alt , iniciant un seguit de pujades i baixades, a les que vàrem acabar qualificant de galibiers , en record i memòria del port de muntanya d’aquest nom, en els límits de Saboya i els alts Alps; de ben segur que algun lector ho trobarà – que ho és – exagerat, però val a dir, que des de la primera passa o potser fins i tot una mica abans, la pluja havia fet acte de presència, i no va deixar de fer-nos companya durant tot el mati.

La distància feta amb paraigües, i amb un terra moll que semblava voler-nos engolir, és va convertir en un autèntic suplici.

La visió de Nalec entre una fortisima cortina d’aigua ens va semblar talment com un miracle, i amb tot anaven dins del temps previst !

Al costat de l’església de Sant Jaume que vàrem visitar, hi havia una petita estança que feia les vegades de botiga, i en la que a un € la peça, ens van fer amb dues pomes, que ni de lluny ens van retornar l’energia esmerçada en aquesta primera part de la travessa, i calia enfrontar el retorn !.

En aquests pobles, no hi ha transport públic, ni autobusos ni taxis, i no era cosa de molestar a ningú per una decisió nostra, que al cap i a la fi, era una tossuderia quasi infantil; si plovia al sortir, el més lògic hagués estat anular la sortida, oi ?.

Així que, traient forces d’algun lloc desconegut – no excloem al mateix St. Benet – vàrem refer el camí vers a Vallbona de les Monges, sempre amb paraigües, sempre plovent ,i sempre ensorrant-nos més i més en la terra molla.

Miraculosament arribàvem a temps per a dinar, malgrat que de l’esgotament no tenien esma ni per a menjar, i aquella tarda ens vàrem regalar una migdiada, que va durar quasi fins a l’hora de sopar, 20,00 , desprès del sopar, i d’assistir a les complertes , una infusió al bar del poble, va precedir novament un descans, que els nostres cossos necessitaven imperiosament.

Ah; tenim pendent fer novament la Vallbona – Nalec – Vallbona, però només si no plou, voleu venir amb nosaltres ?

(C) Antonio Mora Vergés

El nom te força, ens remet a una munió de conceptes, oi ?. Ens aquesta accepció però, ens referim a l’embut d’ensorrament per dissolució de materials del subsòl, i més en concret encara a les bòfies que van obligar a desviar el curs del Cardener, just al seu pas per Cardona.
La comarca natural del Cardener, és de totes, totes, un lloc ple d’encís; els pobladors pre-romans, els bargúsians, foren gent temible, que anirien acompanyant Anibal en la seva campanya contra Roma, i que justament per això, pagaríem molt car, ara a mans de Cató l’ajut donat als enemics. Cardona, segles més tard, al 1.714, fou la darrera ciutat en caure en mans espanyoles, i encara amb capitulacions honorables, que permetrien salvar vides i hisendes dels defensors de la causa de l’arxiduc. Tampoc Barcelona ha perdonat mai – com no ho va fer Roma – aquest gest de valor, i el preu pagat en aquesta ocasió ha estat desproporcionadament alt, fins i tot algun barceloní honorable – em consta que almenys en queda un – considera que ha estat excessiu.
La Conca del Cardener, aigües amunt de Manresa, és una ossera industrial, aquí i allà, colònies que ens parlen d’un passat tèxtil, vinculat bàsicament al cotó, i lligat en una majoria de casos, a la família Valls Taberner, que farien aquí el paper d’enterradors, juntament amb d’altres personatges il·lustres del món barceloní, com l’inefable líder del P.P. català , Sr. Piqué, i l’amic De la Rosa – ara sembla en hores baixes – , farien en termes taurins – aquí agrada força el correbous – la puntilla a la comarca, amb la venda de les concessions mineres al capital jueu, que únicament necessita els fons de comerç, i més en concret el llistat de clients, i que deixarà caure suaument, la zona en una bòfia econòmica, de la que difícilment se’n sortirà. Aquesta percepció amic lector, és més que general, en les poblacions de la zona, a poc que treguis la qüestió, cosa que des d’ara t’esperono a fer, òbviament.
La Comarca, amb capital a Solsona, fou a l’edat mitjana, el centre de gravetat de Catalunya, des d’aquí començaria la tasca de recuperació de les terres als sarraïns en ocasions molt a contracor de les poblacions alliberades, que fins i tot, com en el cas d’Osona, ens revoltaren contra l’ocupació cristiana, que més enllà de les bones paraules –exigia unes desproporcionades compensacions econòmiques – ; llegendes com la de la Torre de la Minyona , que comparteixen Cardona i Maldà a l’actual comarca de l’Urgell [ aleshores Segarra ] ens descriuen aquell món de forçada convivència entre sarraïns i cristians, en la que sens dubte, les millors aportacions vindrien de mans dels ocupants, que aleshores tenien una millor tecnologia, i un coneixement més complert del món. Amb tot ,la força bruta – dit en el millor sentit possible – dels cristians, acabaria donant-los la victòria, i amb ella, podríem entrar en un llarg període de misèria, econòmica, social, intel·lectual, moral, i allò més que vulguis afegir tu amics lector, que coneixerem com l’Edat mitjana, i que tindrà el feudalisme com a sistema de distribució de la riquesa, amb el resultat de retornar durant segles, a una pitjor situació de la que hi havia, quan els bargúsians van ajudar a Anibal contra Roma. Ens queda d’això, una munió de castells, torres de defensa, esglésies, …. i una comarca arruïnada, amb la sensació de que finalment, s’obrirà una bòfia que l’engolirà definitivament.
La zona està dins del Forat Negre, en aquella definició que diu que és l’espai que delimita la serralada litoral i els primers contraforts dels Pirineus, i l’actual política de desviar les carreteres del centre de les poblacions, facilitant únicament el tràfic en sentit Barcelona-Pirineu, no fa altra cosa que consolidar aquesta sensació d’aïllament de trobar-se en una bòfia immensa !

© ANTONIO MORA VERGES

Feia molt de temps, les setmanes s’havien convertit en mesos, i els mesos en anys, la recerca d’alguna informació que vingués a corroborar la presència de Sant Jordi a Guimerà, m’havia portat per llocs molts diversos, de Tamarit de Llitera a Vallbona de les Monges, a Montblanc, a Tàrrega, a Tarragona, a Roma, sempre d’arxiu en arxiu, sempre darrera d’una confirmació que se’ns dubte [la fe mou muntanyes !] acabaria trobant.

Recentment l’arxiu Notarial de Catalunya , ha vingut a donar alguna llum, en la zona situada davant de Guimerà a l’altre costat del riu Corb, existia una finca anomenada Prat de Sant Jordi, i lligat a aquest singular nom, la creença de que el nostre Sant, com aigües avall havia fet Sant Martí [1] , havia estat en carn mortal en aquestes terres, en les que entre 1.190 i 1.1589, havia florit, primer a la Bovera i desprès a Vallsanta, la flor de la vida contemplativa.

Segles més tard, aquelles terres aleshores de conreu, serien l’espai de creixement de Guimerà, i justament en els terrenys esmentats del Prat de Sant Jordi, s’acabaria aixecant un Hostal, que agafaria també el nom de Sant Jordi, i del que sortosament podeu gaudir avui encara.

Sant Jordi era un soldat romà nascut a Capadòcia (actual regió de Turquia)., segons alguns, fills d’una bona família d’arrels pageses [ El nom en grec, justament fa referència a això, “ pagès, que treballa la terra “ ] .El camp, l’agricultura, són les bases de refranys catalans com aquests: “ Bon sol per Sant Jordi i per Sant Marc, podràs beure el vi a raig”, “Per Sant Jordi vigila ton ordi; si en veus una espiga aquí, altra espiga allà, vés-te’n a casa, que prou ordi hi haurà”, “Quan per Sant Jordi gela, mal any de peres”, “No diguis hivern passat que Sant Jordi no hagi passat”, d’entre molts altres. El nostre Sant fou un més dels primers màrtirs de la fe cristiana, i per alguna raó que hom no ha sabut trobar, ha acabat essent el Patró del mig món.

Per a la vostra reflexió i goig íntim , m’atreveixo a citar-vos aquí l’obra d’un dels prínceps de la nostra literatura. Que us agradi molt !

Pregària de Salvador Espriu

Senyor sant Jordi,
patró,cavaller sense por,
guarda’ns sempre del crim de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i enveja,
del drac de la ira i de l’odi entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer la pau
i salva la parla de la gent catalana.

Amén.

(© Antonio Mora Vergés

Era una sortida més de les moltes que dúiem fetes, i no pensàvem, més enllà de fruir del passeig, de la natura i del goig de caminar, que tindríem una tant agradable experiència com la que tot seguit us explicaré :

Ja havien passat per Fonts Calents, aturant-nos – com cal fer – respectuosament al petit santuari marià que hi ha sota la bauma ; el temps per beure aigua i menjar-nos la poma reparadora, l’havíem esmerçat assentats al petit pont, que hi ha al davant de la masia d’Esplugues [ coneguda com masia trogloditica , potser perquè aprofita la mateixa bauma, i únicament està construïda la façana ]; ens comentàvem que fa menys d’un any que està deshabitada, i com sempre el procés de desnonament, va deixar ferides fondes en els antics masovers , segons persones de la seva confiança, perquè fins en aquestes terres interiors la misèria moral és tant present ?.

Seguiríem el camí, vers el pou de glaç de la Vinyota [ de vegades se’n diu pou i de vegades poua , encara no entenc el perquè aquesta distinció i/o diferència ]. El pou està més que en perfecte estat, de fet si podria tornar a fer gel aquest hivern, si com sembla, desprès d’un estiu curt i calorós, tenim un hivern llarg i fred. Ens meravellàvem l’Antoni Ibáñez, la Bruna i jo, de les mides del Pou, del bon estat de conservació, i sobretot, del fet evident de que la vida fins a darreries del segle XIX ,i en alguns llocs fins ben entrat el segle XX, fos tant i tant dura, com deixava entreveure aquella esplèndida construcció que amb una amplària circular d’uns 10 metres, s’enfonsava ben bé, més de 15 dins la terra ; el cercle estava fet amb pedres, i el sostre, també de pedres, fa una volta que sobresurt no gaire més enllà dels 2 metres de terra, en el punt més alt.

En aquesta contemplació ens va trobar en Joan, li direm així, perquè com sabeu, de Joan’s, Josep’s, Antoni’s i ases, ni ha almenys un a cada casa, oi ?. Deu tenir no menys de 80 anys, això vol dir que records directes- en primera persona – del treball als pous de glaç, no en pot tenir, com així ens va confirmar; ens explica però, que en algunes poues [ ell feia servir també en ocasions el femení plural ], hi treballaven més d’una dotzena d’homes, tant en la tasca d’emplenar-los, portant palla i neu, i separant així, el que serien finalment els blocs de gel, com traient el gel, que s’havia de serrar a ma, carregar en carros especials [ amb proteccions semblants a les de les barques dels pescadors ], i transportant-los fins a Barcelona, habitualment amb bous [ perquè aguantàvem millor les humitats i els fangs que els cavalls ]. En el viatge que és solia fer a la nit, (durant el dia i a l’ombra del bosc, és preparaven els carros ), malgrat tot, és perdria entre un 30% i un 40% de la carrega a causa de la calor. Sens dubte era aquesta una feina feixuga, oi ?

Desprès de fer els comentaris escaients, sobre la sequera i les seves conseqüències sobre la natura i els mateixos humans [ part integrant de la natura, malgrat la supèrbia extrema que ens caracteritza, oi ? ], en Joan ens va regalar un comentari, que ens va emocionar, “sembla mentida, oi ?, abans amb aquestes condicions tant dures, sembla que tothom anava fent, i avui amb els avenços tant grans de la tècnica, només sents que aquí i allà, hi ha morts, malalties, fams, misèries, ….., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?”

Ens vam acomiadar d’en Joan, expressant-li el nostre agraïment per les seves explicacions, alhora – que sense compromís a data fitxa – li vàrem dir que tornaríem a fer aquesta sortida, i potser, si Déu ho vol ,ens tornaríem a veure.

Fent camí cap al cotxe que teníem ben aparcat a Castellcir, les darreres paraules d’en Joan, en colpejaven fortament la consciència, com encara ho fan ara ….., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?

(©) Antonio Mora Vergés