Avui la nostra sortida es troba als afores de Manresa, a prop dels termes municipals de Sant Fruitós de Bages i de Santpedor.
El Parc de l’Agulla, el parc va néixer amb la construcció del llac de l’Agulla entre 1966 i 1974,
la principal font d’aigua és el canal de la Sèquia, canal medieval (s. XIV).

Proposo un curt trajecte de la ruta, fàcil i agradable amb molts atractius i que té com a eix vertebrador laigua. El camí que transcorre paral·lel al canal que va ser concebut per portar l’aigua del Llobregat des de Balsareny fins a la ciutat de Manresa.
Seguint un curt tram del camí de la Sèquia, descobrirem un espai natural amb una gran biodiversitat i, alhora, gaudirem d’un passeig desestressant i relaxant.

Al recorregut de la Sèquia trobarem alguns llocs destacables com l’església de Sant Iscle i Santa Victòria, situada al municipi de Sant Fruitós de Bages, . Concretament, es troba al extrem de la urbanització de Pineda de Bages, prop de la carretera que connecta Manresa i Santpedor. L’església és d’estil romànic i data del segle XII.
L’església està formada per una única nau, coberta amb volta apuntada, i acabada a llevant per un absis semicircular. L’absis, que abans s’utilitzava com a sagristia, va ser reobert a la nau durant la restauració de 1999. Exteriorment, l’església va ser sobrealçada.
Sant Iscle i Santa Victòria de Bages està vinculada al Mas de Sant Iscle, una finca documentada des del 950. Aquest mas dona nom a la zona, que es considera un poble rural de masies disperses dins del municipi de Sant Fruitós de Bages.

Passejada recomanable per visitar un entorn magnífic. salut i cames, fins la propera.

El Mapa de patrimoni ens diu que la primera referència documental de la capella de Sant Martí data de l’any 1026, en motiu d’una donació de la mateixa al monestir de Sant Cugat. A finals del segle XI torna a citar-se com a propietat del monestir, juntament amb la de Sant Romà, que podria correspondre a la de Tiana. L’any 1120 el pontífex Calixte II va sancionar al citat monestir en motiu de la possessió de l’ermita. La següent notícia de Sant Martí la trobem al segle XVI, quan apareix associada a la propera masia de Can Galceran de Vall. A la darreria del segle XVIII s’esmenta un cementiri, on van sepultar-hi fins el 1814, quan la capella es trobava en estat ruïnós. Unes visites pastorals del segle XIX ens revelen que aquest mateix segle va ser restaurada, i va canviar la seva advocació per la de la Verge del Pilar. Pels volts del 1854 va passar a formar part, juntament amb la masia, de la finca de Can Ribas, propietat dels Calonge Ribas. En ple segle XX la finca va ser urbanitzada, i la capella de Sant Martí i Can Galceran de Vall van quedar inclosos dins unes instal·lacions esportives. Durant la construcció de l’autopista B-20 hi va haver una important mobilització ciutadana per evitar-ne l’enderroc, fet que va permetre salvar-la.

Patrimoni Gencat ens amplia ; el document més antic on es menciona aquesta capella és del 1027 i es tracta d’una donació. També es troba esmentada a una escriptura de definició d’alou de l’any 1067, de la Canonja de Santa Creu i Santa Eulàlia. A l’acta de consagració de l’església de Tiana consta amb el nom de Santa Susanna (1104).

Sant Martí, la Verge del Pilar, Santa Susanna,…, NO FORMA part de les instal·lacions del Club Esportiu, s’hi pot accedir LLIUREMENT, i està encerclada amb filferro per evitar – fins on sigui possible – l’actuació de brètols, vàndals, i altres ‘tribus’ que proliferen avui per la terra catalana. M’explicaven que recentment s’hi feia una celebració litúrgica en ocasió de Sant Martí.

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall 2, de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) , davant de la façana de Sant Martí.

En aquesta ocasió podia accedir al interior, com podeu veure.

 

 

Aprofito per insistir en que tant el text, com les fotografies poden ser reproduïdes lliurement.

La capella, al meu modestíssim entendre, té un ‘aire’ Pallàs.

Josep De Cabanyes – sense més dades – retratava l’any 1931, Vista parcial de la part posterior de Can Ribes, on apareix l’absis

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/7158/rec/11

Ens calia cercar dades, i trobàvem al Joan Cabanyes i Prat (1873-1913), Fundador de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, junt amb el seu germà Francesc Cabanyes i Prat (Mataró 1868 – Barcelona 1929), hereu de Can Cabanyes.

Un dels fills d’en Francesc Cabanyes i Prat , es deia Josep , de Josep de Cabanyes i Borràs ( + 11 de març del 1946 ) fill de Francesc de Cabanyes i Prat i de Teresa Borràs i Esquerra, El Josep de Cabanyes Borràs es casava amb Maria Cirici Pellicer, i eren pares de l’ Elisenda de Cabanyes Cirici.

Pensem que Josep de Cabanyes i Borràs ( + 11 de març del 1946 ) era el que cedia el seu material al Fons Estudi de la Masia Catalana. Ens agradarà però, rebre la confirmació a l’email castellardiari@gmail.com

En matèria de Patrimoni històric, les capelles, oratoris, …, han passat de ser objecte d’atenció i estudi, a l’oblit més clamorós, i el “ coneixement religiós” a considerar-se quasi, un “ vici pervers”.

Publicat per antoniomora.verges@blogger.com 

 

Retratava la capella de Santa Bàrbara d’ Espunyes , edifici del segle XVII, és juntament amb el naixement del riu Recó, un dels atractius d’aquesta petita agrupació d’edificis que hom troba a l’esquerra de la carretera fent el camí en direcció a Cambrils des de Odèn. Un ase possiblement vanitós fingia pietat vers la màrtir de Nicomedia, prop del mar de Màrmara.

Té una estructura clarament ‘ trentina’ – em diem així a les capelles i ermites que sorgien desprès d’aquest Concili, en el que es demanava als preveres insistir als propietaris rurals per tal que aixequessin aquests edificis per augmentar la fe i la pràctica religiosa – llevat del campanar i/o la creu en algun cas, fora difícil distingir-los de les edificacions dedicades a les activitats paganes. L’església sacrificava aquí la forma a la funció.

Espunyes avui és un magnífic destí de turisme rural.

Santa Bàrbara és una santa i màrtir venerada a tota la cristiandat.

Entre els seus patronatges trobem; miners, geòlegs, arquitectes, paletes, picapedrers, fusters, techistas, electricistes, els pagesos, carnissers, cuiners, campaners, sombrereos, enterramorts, artillers, armers, bombers, treballadors de focs d’artifici, protegeix contra explosions, mort sobtada, tempestes, especialment elèctriques, llampecs, febre, pesta …

Busqueu la traducció de techistas, sombrereros, i feu-nos-la saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com , Santa Bàrbara us ho agrairà.

El Josep Maria Pujals, publicava un treball sobre les ermites de Santa Rita a Catalunya.

Santa Rita és considerada la santa que aconsegueix coses impossibles i causes perdudes, així com la protectora de les dones víctimes de violència domèstica i de problemes conjugals.

La vinculació amb les roses s’explica per una llegenda, el seu espòs, Paolo Mancini, li prohibia ajudar els pobres; un dia que els portava pa amagat a la faldilla, Mancini la va trobar i va mirar què hi duia: els pans s’havien convertit en roses i ell no pogué acusar-la.

S’explica també que al final de la seva vida, va anar a visitar-la una cosina, que li va demanar si volia alguna cosa. Rita li va dir que li portés una rosa del jardí. Com que era hivern, la cosina va pensar que no podria trobar-hi roses, el roser però, estava florit: va portar la rosa a Rita. Aquesta rosa era el símbol de l’amor de Crist i de la capacitat de la santa per a aconseguir coses impossibles.

Li demanaré al Josep Maria Pujals, permis per a publicar al Diari de Castellar del Vallès, les ermites de Santa Rita a Catalunya.

No tinc clar – més aviat, dubto molt – que en aquesta relació figurin TOTS els Oratoris, Santuaris, Ermites, Capelles, Esglésies, dedicades a Santa Bàrbara

Sou pregats d’ajudar-nos a completar la relació dels edificis religiosos de la confessió catòlica que estan dedicats i/o acullen la devoció a Santa Bàrbara.

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Publicat per antoniomora.verges@blogger.com

L’enciclopèdia Catalana ens diu del Clascar, ; segurament és l’antic castell de Bertí citat l’any 978. El casal actual, abandonat, fou edificat pels seus últims propietaris, els Almirall, que deixaren l’obra inacabada; conserva el mas antic i, al seu costat, un nou edifici amb una torre amb finestrals gòtics i elements importats de fora. També fou importada una capelleta rodona, dedicada al Sant Crist, situada en un bosc d’alzines darrere el mas i casal, ara en ruïnes com tot el conjunt.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; l’edifici actual és fruit de la reforma que es va realitzar a principis del segle XX a l’antiga masia.

D’aquesta encara en podem veure l’estructura formada per tres crugies paral•leles, planta baixa, pis i coberta a dues vessants. S’hi van afegir tres cossos laterals, el de la dreta sobresurt més i a la banda de darrera té una torre de planta circular amb corsera. Hi ha alguns elements gòtics (finestres, impostes d’arc, etc.) i d’altres que imiten la tipologia romànica i la gòtica, així com elements arabitzants. El cos de la dreta està coronat per merlets.

Havia existit el projecte de convertir-lo en un hotel, però no es portà a terme.

Actualment es troba en estat ruïnós i molts elements han desaparegut.

En relació a la capella del Sant Crist llegia; la masia es va reformar l’any 1925 i es va convertir en un fantasiós castell. D’aquesta etapa data la construcció de la capelleta que, segons Dalmau ( es refereix a Agustí Dalmau i Font (Ripoll, 1969)? ) , va ser “transportada pedra a pedra des d’un altre indret”, encara que no s’han trobat referències que demostrin aquesta informació. Aquest edifici està inspirat en un templet romà. Actualment no conserva les seves columnes, que han estat robades degut a l’abandonament de la zona a les darreres dècades.

Més enllà del cognom Almirall de la família que endegava la reforma, i sembla que no podia concloure-la, cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte, autors d’aquests edificis, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com , així com el nom i cognoms complerts del promotor i els llocs i dates de naixement i traspàs, dades com aquestes son les que atorguen el qualificatiu de ‘nació civilitzada’.

El Josep Olivé Escarré, literalment flipava en colors.
Publicat per antoniomora.verges@blogger.com

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana d’aquest edifici de planta rectangular i absis circular amb arcuacions llombardes adossades i arrebossades. El mateix tractament té el capcer de la façana, que està coronada per un campanar d’espadanya amb dos vuits. Portalada i finestra amb arc de mig punt que, com les arcuacions llombardes, imiten elements romànics.

L’ermita està situada en un entorn rural, rodejada de bosc i camps de conreu, a la vessant de ponent del Turó de Puiggròs, a prop del Flaquer.

La primera cita relativa a aquesta capella la trobem en el “Libro de Visita” de l’any 1508. Es trobava situada en el Mas Flaquer, tal com es diu en els Goigs que es canten en el dia del Sant titular: “També assí en lo Mas Flaquer teniu vos santa capella…” Es troba al costa de la capella antiga documentada des del segle XV.

Em sorprenia l’afirmació ‘els marquesos de Dou, propietaris de la capella, la feren reedificar l’any 1776’, ja que el Marquesat de Dou, és un títol nobiliari de creació pontifícia, atorgat pel papa Lleó XIII en benefici de Luis Fernando d’Alós i de Martín (Madrid 1835 – Barcelona 1904) l’any 1880,i fins l’any 1928 no s’autoritza el seu ús a Espanya a favor de Joaquim Maria d’Alós i de Dou.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Publicat per antoniomora.verges@blogger

No trobava com accedir al Catàleg de Masies de Navès. Cercava dades de la masia Parcerissa, etimològicament sembla derivat de parcer – el qui té en arrendament una terra amb condició de repartir-se’n els fruits amb un altre – amb el sufix -issa (<llatí -īcĕa).

https://ca.wikipedia.org/wiki/Parcerissa

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/parcerissa

Cercava informació de la capella, avui quasi desapareguda, advocada a Sant Pere. Ens agradarà tenir noticia de l’advocació concreta i si existeixen rebre un exemplar dels Goigs a l’emauil castellardiari@gmail.com

El sostre demogràfic de Navès , amb una superfície de145,3 km² , el terme més gran de la comarca del Solsonès, s’assolia al cens de 1857 amb 1766 ànimes. Catalunya en tenia 1.652.291, es tancava l’exercici 2024 amb 300 habitants de dret a Navès, i 8.012.231 a Catalunya. La caiguda demogràfica és antològica.

Imatges de la pàgina: https://les33ermitesromaniquesdenaves.wordpress.com/11-ermita-2/

En demanaré informació a : arxiu@bisbatsolsona.cat , arxiugavin@maristes.com , ajuntament@naves.cat

Que Sant Pere elevi a l’Altíssim la pregària del poble català per assolir la seva llibertat nacional.

Antonio Mora Verges

És sens dubte un dels edificis religiosos més ‘vistos’ del Berguedà; està situada a l’esquerra de la autovia C-16 quan circulem en sentit Berga.

Vista, no és sinònim de visitada, i més enllà de la devoció que li tenen els veïns de Gironella, Sant Marc – com la major part dels edificis religiosos – viu un aïllament creixent.

 

De l’indret trobem a l’enciclopèdia :

Església de Sant Marc dels Bassacs, l’origen es remunta probablement al segle X.

Inicialment era un eremitori, construït aprofitant una roca aïllada, la qual fou completament excavada per formar-hi un habitacle. Posteriorment, aquesta peça serví d’absis de l’església que hi fou erigida al davant.

El 1749, fou edificada l’església actual de Sant Marc, la qual fou igualment construïda per tal d’aprofitar l’eremitori com a absis.

A poca distància de l’església, i adossades a una roca, hi ha restes d’una construcció amb coberta i dos pisos i un sepulcre excavat lateralment a la roca.
En aquesta mateixa roca, al costat, hi ha una gran escala excavada i, molt a prop, indicis de l’existència d’una torre circular de defensa, com les edificades pels carolingis al segle IX.

La pàgina web de l’Ajuntament de Gironella, diuen :

construïda al segle XVIII (segons una pedra cantonera, amb data de 1749) damunt d’un temple anterior; a banda i banda de l’entrada principal i a la clau de l’arc s’hi troba l’únic exemple de grafits medievals de la comarca (segle XIII-XIV), que representen uns castells. Aquesta primera església , s’aixeca al ensems sobre un antic ermitori del segle IX-X excavat a la roca.

A la roca situada darrera l’absis i a la seva part superior s’hi aprecien restes d’altres construccions.

Quan m’aturava per recollir-ne imatges els termòmetre marcava -2 graus; aquestes temperatures afecten al funcionament normal dels equips digitals, i també dissortadament als esser humans. M’emportava com a premi un constipat.

Un consell de bon amic, atureu-vos a contemplar Sant Marc.

per obra i desgràcia de la dictadura franquista, ” desconegut” esdevenia un dels fotògrafs més prolífics, i pouava en les seves imatges , Retrat d’un grup de persones davant de l’església de Sant Marc de Bassacs

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/id/28209/rec/3896
Trobem a la xarxa dades de “ persones” quina petjada es redueix a endegar el genocidi del poble palestí a Gaza i Cisjordània, o a perseguir grups objectivament identificables, SEMPRE per raons econòmiques, disfressades amb arguments jurídics, o pitjor encara amb raonaments espuris clarament inspirats e l’ideari feixista, i per descomptat llistes quasi infinites de corruptes, presumptes i/o convictes, com és habitual en aquest dissortat reialme, oi?

Esperem a l’email castellardiari@gmail.com dades de l’autor “desconegut “, la ” invisibilitat ” era una més de les tècniques barroeres emprades per la dictadura franquista en la seva dèria de dessolar la terra catalana.

Un clar exemple d’aquest dèria genocida és el fallit projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana.

https://universpatxot.diba.cat/sites/universpatxot.diba.cat/files/historia_dun_gran_projecte_montserrat_sola.pdf

El projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana va ser ideat i finançat per l’industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).

El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Sens dubte hagués estat un treball excepcional, en el que es recollirien els testimonis gràfics d’un món rural, que desapareixeria irremissiblement.

Aquesta tasca iniciada l’any 1923 quedà interrompuda l’any 1936, en marxar Patxot a l’exili, passada la contesa bèl·lica, la dictadura posaria tots els entrebancs possibles, àdhuc l’alteració de les fons documentals, per evitar que la continuïtat del projecte. El franquisme, salvant les distàncies, seria tant o més demolidor per la cultura, catalana i no catalana, que l’acció del sionisme sobre Palestina.

L’esforç potser va ser gegantí, no ho dubto, la planificació del treball però, va ser – ho diré de forma políticament correcta – un desastre.

Tenim els mitjans tècnics i humans per dur a terme el propòsit del Fons Estudi de la Masia Catalana, només cal que ens ho proposem, oi?. Feu fotografies de masies, les identifiqueu, nom, lloc i data i ho envieu a mdc@csuc.cat i a castellardiari@gmail.com , nosaltres ho publicarem fent esment de l’autor de les fotografies.

Que Sant Marc i Sant Antoni de la Sitja, elevi a l’Altíssim la pregaria dels , amazics, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , sahrauís … , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

 

Anàvem per les terres alhora properes del Berguedà, la nostra destinació l’església del que fou Monestir de Sant Pau, situada prop d’un petit pantà – com la seva homònima d’Osona – a uns tres quilòmetres de Casserres en direcció a Gironella.

Sant Pau de Casserres fou la primitiva església parroquial de la població de Caserres; , segons l’acta de consagració del 20 de gener de l’any 907, fou construïda pel comte Guifré el Pilós , i feta consagrar pel seu fill Miró el Jove.

Al segle XII el vell edifici pre-romànic fou substituït pel que avui – bé que parcialment- podem contemplar. Té planta de creu llatina, amb una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, que acaba en un absis llis i semicircular cobert a quart d’esfera, l’amplària del qual gairebé iguala la de la nau. Al bell mig de l’absis sobre una elegant finestra de doble esqueixada acabada amb dos arcs de mig punt en degradació. El portal d’entrada, al mur de migjorn, és d’una gran bellesa; la porta és emmarcada per una petita arquivolta ornamentada, ressaltada per tres arcs en degradació, fets amb dovelles. Al mur de ponent s’alça un ferm campanar d’espadanya de dues obertures; a aquest mur s’adossà, posteriorment, la rectoria. A banda i banda de la nau s’obren capelles del Segle XVIII.

Al segle XV l’església de Sant Pau esdevingué priorat de monjos agustins. En construir-se l’església de Nostra Senyora dels Àngels, l’antic priorat passà a ésser convent de caputxins i finalment, després de la Tercera Guerra Carlista, seminari (1878), quan el de Solsona romangué tancat temporalment fins al 1884.

No ens era possible accedir a l’interior del temple – tancat amb pany i forrellat – i ens perdíem la contemplació del fragment de pintura mural que es va descobrir l’any 1.979 fent unes obres de neteja, la resta foren recuperades durant la guerra civil i traslladades al Museu Diocesà de Solsona on ingressaren al 1940.

Algunes dades d’interès en relació a les pintures murals, amb les que s’embellí l ’església al començament del segle XIII; datades a les acaballes del Romànic i l’inici de Gòtic són uns dels exemplars més interessants de la pintura medieval catalana,. I decoraven part del mur de migdia de l’església.

Les pintures decoraven un arcasoli on segurament reposaven les despulles d’algun senyor important de Casserres de començaments del segle XIII: el tema interessant, i únic a Catalunya, representa el moment del Judici Final quan els àngels tocaran les trompetes i despertaran els difunts que sortiran de les seves tombes.

La font literària no és però de l’Apocalipsis de Sant Joan, tan usual en la pintura i l’escultura Romànica sinó l’Elucidarium, un text escrit per Honorius d’Autun pels voltants del 1100 i un personatge de l’Evangeli de Sant Mateu. (Mateu,XXIV,30).

Al costat del Crist, aquí present com a vencedor de la mort, i mostrant les nafres de la Passió, hi ha els signes de la seva eternitat: Alfa i Omega, el sol i la lluna i presidint l’escena l’Agnus Dei amb la creu. L’escena del judici final no acaba aquí: hi ha tot un de seguit d’escenes referides a Sant Miquel com l’arcàngel que venç el mal lluitant amb el Diable (en forma de Drac) i com a pesador de les animes (Psicostasi) del que només es conserva el fragment del Diable, presentat com un ésser monstruós. Descobert el 1979.

A més del tema tant interessant i únic de la pintura mural Catalana, el conjunt mural de Sant Pau de Casserres destaca per ser un dels exemplars que explica el pas de la pintura Romànica a la Gòtica.

El conjunt fou tapat per una capa de guix quan la nova estètica del Barroc aconsellà una nova decoració i fou a les hores quan també es construí el mur de migdia que parcialment les destruí.

El cementiri que s’alçà prop del temple, atorga un to solemne a l’indret, que únicament es trenca per les mostres d’abandó i incúria, que per arreu son paleses.

Sant Pau, l’apòstol que venia de les files dels ‘publicans’ ha estat sempre molt popular entre els que presumeixen del seu agnosticisme; dissortadament avui sota l’etiqueta d’agnòstics, s’aixopluguen els brètols, vàndals , i altres ‘ tribus’ antisocials, que han fet de la destrucció del patrimoni històric i cultural un ‘hobby’ malèfic.

Renovem per intercessió de Sant Pau, la nostra sempiterna pregaria; Senyor allibera el teu poble !!

Antonio Mora Vergés

Se’l coneix com Santuari de La Guàrdia, pertany actualment al terme de Sagàs [ Berguedà ], comparteix però ,una part de les seves terres, juntament amb les del terme de Santa Maria de Merlès amb la comarca del Lluçanès.

El topònim Guàrdia, o La Guàrdia es força comú, tant en terres catalanes, com en les de la resta de la Península Ibèrica, i el seu significat esta clar per a tothom. Som sempre llocs que exerciren en algun moment aquesta funció entre defensiva i ofensiva, que suposa estar a l’aguait dels possibles moviments de persones potencialment hostils. En aquest cas concret el lloc era una avançada de les terres de l’altiplà, i vetllava els moviments que en un sentit o altre es produïen prop del curs del Llobregat.

Situat al nucli de la Guàrdia de Sagàs, es troba en un cim de la serra de Biure, a 630 metres d’alçada. Ofereix unes àmplies panoràmiques del Berguedà.

En el període 1936-1939 els edificis foren objecte d’actes vandàlics, entre els que la destrucció de la Capella dita de la Troballa, on es venerava una imatge romànica dels segles XVIII-XIV, adquiriren una dramàtica importància. Costa acceptar la destrucció gratuïta i absolutament innecessària del patrimoni col•lectiu del poble català; fins i tot – com en aquest cas – quan justament invocant la llibertat d’aquest poble es dugué a terme aquest acte d’extrema estupidesa !

El nou edifici del santuari, refet desprès de “la contienda “ dona aixopluc a la nova imatge de la Mare de Déu de la Guàrdia. Còpia fidel de l’ exemplar original que era de fusta policromada de finals del segle XIII o començaments del XIV, i que encara conservava trets romànics.

Actualment s’aixequen en aquella elevació del terreny, la refeta Capella dita de la Troballa, un comunidor , i el cementiri on troben l’etern repòs les despulles dels que viuen en els disseminats agrícoles de Biure i Vallderiola. Les estacions del Via-crucis situades a l’exterior i en els límits de la planícia, doten al lloc d’una especial atmosfera de gravetat i solemnitat.

Ens agradaria conèixer una mica més la historia de l’indret; l’enciclopèdia de Barcelona [ mal dita enciclopèdia Catalana ] no en diu gaire res; tampoc i contra la falsa percepció que per internet hom troba de tot, hi ha a la xarxa [ almenys no he sabut trobar-ho] cap informació de rellevància.

Segur que hi ha algun estalvi, en concentrar més i més termes i municipis sota una única administració , coneixen però el “bestiar” que ens administra, tinc per cert que en aquesta qüestió els estalvis a més de les estovalles, comencen a menjar-se la taula mateixa.

Que la Mare de Deu de la Guàrdia vetlli des del seu antic Santuari per aquest pobre país nostre !!!!

Amen !

Antonio Mora Vergés

(Sant Pere de Valldeneu 459 mts. 31T 437393 4622122)

Es troba situada a la vall de Valldeneu, passat el nucli de l’Abella i seguint el camí a l’Oller, en el terme municipal de Sant Martí de Centelles.

És d’estil Medieval Romànic Modern del segle XII-XVIII. L’estructura constructiva pertany a una església d’una sola nau rectangular, capçada per un absis semicircular on posteriorment s’hi van afegir dues capelles laterals. L’absis, a l’est, té una absidiola al costat que no és decorat ni te cap obertura; presentant una sèrie de tretze arcuacions cegues, de les quals només en podem apreciar deu, sense bandes llombardes, que en rematen la seva part superior, i on a sobre hi ha una cornisa, abans del ràfec de teules. Aquests elements externs, constituiran uns dels pocs elements romànics que han pervingut del santuari.

L’aparell constructiu utilitzat, s’ha basat en l’ús de pedra tosca, i l’anomenada pedra vermella del Tagamanent, tota la procedència local, de blocs irregulars, poc treballats, sense carejar i amb la junta poc definida. L’exterior és arrebossat amb una barreja de calç i morter, tot i que gran part del qual no està conservada.

El campanar de torre quadrada, es troba situat al costat oest de la façana, i encara es pot apreciar que es tracta d’un afegit posterior. L’interior és completament enguixat i decorat, cosa que no permet veure l’aparell ni les característiques del mur. La nau coberta per una volta d’ametlla, no evidencia l’existència d’absis ni d’absidiola.

De la primitiva església de Sant Pere en resta l’absis romànic i una absidiola, cap al any 1640 es va fer una reforma, que va suposar l’afegiment de les capelles laterals i possiblement una reconstrucció de la part de la nau central, que va suposar el seu allargament, i la coberta actual a través de la volta resolta en clau d’ogiva molt acusada. L’accés actual es fa per una porta oberta al mur de ponent, segurament com a pervivència de l’accés originari no conservat.

A l’any 1961 l’arquitecte Manuel Puig i Ribot, va fer una proposta de projecte de reforma de l’església de Sant Pere de Valldeneu per encàrrec de l’Ajuntament, però que no s’arribà a realitzar mai.

L’església es documentada des del segle XI com església parroquial, dins el terme del Castell de Centelles. La vall on es troba ubicada, va rebre el nom d’un magnat anomenat Daniel, documentat a finals del segle IX i que hauria estat el propietari del Vilar Daniel, una antiga domus de la zona. Es desconeix la ubicació exacte d’aquest primitiu Vilar Daniel, tot i que podria situar-se prop de l’actual mas Valldeneu.

El primer esment del topònim el trobem l’any 898, moment en que Daniel va vendre uns bens al comte Guifré Borrell i a la seva muller Garsenda, en el lloc del seu vilar. L’església de Sant Pere no s’esmenta en aquesta venda, però si que sortirà en el testament sagramental d’Odesind a l’any 1007 com a parròquia frontera del Bisbat de Vic, situada sota les cingleres de Bertí i estretament vinculada a l’església de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda de Dalt. Aquest paper fronterer el mantindrà durant tota l’alta edat mitja.

En el llistat de les parròquies del Bisbat de Vic al llarg del segle XI, concretament al 1025 i 1050 Valldeneu consta com a Sant Pere del Vilar Daniel, i al 1154 s’anomena de Valdaniel. Les funcions parroquials de l’església són conegudes a través d’aquests llistats, i la seva principal funció seria la de gestionar tota aquesta vall, i els masos circumdants, i alhora controlar des d’un punt privilegiat, l’accés al pas del Congost.

Al segle XVII, concretament cap a l’any 1640 l’església fou practicament reconstruïda, com ens constaten les diferents evidències arquitectòniques: la nau i el portal, foren totalment modificats juntament amb el campanar. El primer despoblament de la zona, i el posterior desplaçament de la població cap als sectors de l’Abella i l’Oller, han portat a una reducció de les seves funcions culturals, abandonant la seva categoria de parròquia, i passant a ser una església secundària, que actualment és competència del rector d’Aiguafreda.

En record de Joan Escoda Prats (PER CAMINS DEL BAGES).