-Josep, Josep!
He tingut un ensurt, algú gemegava el meu nom des de la porta del carrer.
He mirat per l’espiell i no he vist ningú.
Amb precaució, he agafat un bastó, i he obert la porta.
Tombat al terra, amb la cara recolzada a l’escaló hi havia una forma tremolosa.
Anava mal vestit amb tres-cents seixanta i quatre parfalans desgastats, decrèpits.
Amb un fil de veu, m’ha dit:
– Sóc aquest any que està a les acaballes, espero no haver-te fet patir massa.
Amablement, l’he fet entrar a casa.
S’ha assegut i li he portat un tassó d’aigua.
Un poc recuperat, m’ha dit:
-Tinc un atac de gelosia.
Demà darrer dia de l’any tothom ho celebra.
Jo soc el penúltim i passo sense pena ni glòria.
Volia que un poeta, abans de la meva agonia sòrdida, em dediqués unes paraules de comiat.
He sentit, que amb la teva sensibilitat, tu ho podries fer.
Em dic 30 de desembre.
M’ha fet una gran compassió el seu estat anímic.
-Et prometo que tindràs el poema que em demanes i avui encendre una espelma per tu.
Ha somrigut dolçament.
Li he obert la porta, i sigil·losament s’ha fet fonedís pel carrer, no sense abans dir-me.
-Seré viu, fins a les 00
Com marquen els vostres rellotges digitals.
En el seu record, escoltant la seva petició, just ara, vaig a cercar l’espelma.
Disculpeu l’espera.
Treure la resta de la cera d’espelma antiga, que havia quedat dins el porta-espelmes , sense consumir-se i posar la nova.
Seria la penúltima de l’any.
He complert la promesa, en la seva memòria.