Arribaven tard, eren les sis de la tarda i feia molt de fred, el cel s’estava enfosquint i el nens tenien gana. El primer que tocava era fer un gran foc, la llar de foc estava a la cuina, que era molt gran. Els nens estaven contents, aquella casa semblava encantada, quan arribaven tots el divendres a la tarda ens sentíem feliços, ens envaïa una gran pau, les seves parets de pedra ens aïllaven de la inquietud del món exterior. Allà hi havia lloc per jugar, tant a la cuina com al pati. El món es transfigurava, i la realitat cobrava un nou sentit .La llenya ja cremava i el sopar ja estava a punt, a través de la finestra es veien petits punts blancs que queien lentament. Desprès de sopar, tots a dormir. Els llits eren tan acollidors com tota la resta d’elements d’aquella casa, matalassos en els que ens enfonsàvem i uns edredons gruixuts de cotó que donaven tota l’escalfor necessària en aquella freda nit de desembre.
Ens vam despertar aviat, el més urgent era anar a comprar i preparar l’esmorzar, un bon got de llet de vaca acabada de munyir i una bona torrada amb oli d’oliva. Ja podíem marxar i anar al bosc a buscar molsa per fer un bon naixement. Tot el matí vam voltar pel bosc, vam agafar pinyes i branques de roure que encara tenien les fulles seques enganxades i vam tornar a casa molt carregats. El Betlem ens va tenir ocupats tot el vespre. Les figuretes, me les havia donat la meva mare, ella mateixa les havia pintat. El naixement va quedar meravellós…A l’endemà, desprès d’esmorzar, vam anar al pati i vam pintar de color d’argent totes les pinyes que havíem agafat del terra, cadascú amb el seu pinzell. Desprès vam pintar les fulles seques de roure també de color d’argent una a una i amb tot allò vam guarnir la casa. Tots vam participar. La feina ben feta ens va deixar molt satisfets. Tot havia quedat perfecte.Després d’una setmana a casa vam tornar, com cada divendres a la casa de Sant Boi.
El dissabte al matí vaig obrir la finestra i el paisatge era impressionant, cases, arbres i cotxes, tot era blanc.Els nens estarien encantats de poder jugar amb la neu. Quan es varen llevar estaven entusiasmats, van sortir al pati i van començar a tirar-se pilotetes de neu al cap, fins i tot la més petita que, només amb un anyet de vida va saber per primera vegada què era la neu.
Jo em sentia feliç, només un pensament em feia sentir neguitosa, demà al matí havíem de marxar d’aquella casa per no tornar-hi més. Eren començaments d’any, s’havia de tornar a pagar el lloguer per un any més i els diners no arribaven. Era molt trist pensar que ja no tornaríem a gaudir d’aquell lloc privilegiat, però era evident que no podíem seguir mantenint-lo.
Va arribar el diumenge, i després d’esmorzar vam començar a recollir totes les nostres pertinences. Vam treure tots els guarniments i a ultima hora vam desmuntar el Betlem i vam embalar amb molta cura les figuretes dintre d’una caixa de cartró. Vaig agafar la caixa per portar-la al cotxe, però era oberta i sobre la palla de l’ embalatge es veia el caganer, el rei blanc i l’àngel anunciador. Me’ls vaig quedar mirant i vaig saber que ells tampoc no volien marxar. Que com ho vaig saber? Amb aquell coneixement que tenim dintre que no sé ben bé on és, però que està en algun lloc. Dubtava, no de que ells no volguessin marxar, sinó de quin havia de ser el meu comportament al respecte. Si les deixava en aquella casa la meva mare s’enduria un disgust, ja que ella les havia pintades i les hi tenia gran estimació, però possiblement elles, desplegant tota la seva energia, algun dia ens farien tornar.És evident que si em decidia a deixar-les no podia dir-li a la mare que ho havia fet expressament. Li diria que me les havia oblidades. Vaig tornar a mirar las figuretes i em vaig decidir, es quedarien allà!
Quan ho vam tenir tot recollit la casa ja no era la mateixa, havia perdut part del seu encant, però encara quedaven, a sobre d’un armari les figuretes amb tota la nostra càrrega d’amor i això em reconfortava. Quan ens allunyàvem amb el cotxe vaig resar un Parenostre, suposo que per reforçar la meva fe de que més aviat o més tard tornaríem. Això allunyava de mi la tristor.
Han passat 30 anys i fa sis que la vida m’ha portat de nou a Sant Boi, o han estat les figuretes? Els meus fills han vingut un darrere l’altre i ens hem reunit tots aquest Nadal en aquella casa de Sant Boi..
