admin

      

Finalment i gràcies a la gestió personal del Joan R. , veí de Guimerà , i mitjancer habitual en tota mena de gestions d’immobles, de forma excepcional els van llogar només per aquells dies del Nadal, Cap d’Any i Reis, una casa quasi cantonera amb la plaça major, arrecerada sota els porxos de l’antic Ajuntament, convertit ara en Casal de Cultura, i en el que segons els van explicar s’havien fet obres d’arranjament i millora; semblava que també al darrera hi havia en aquesta ocasió l’associació www.guimera.info, el Jordi estava encuriosit per conèixer algun dels membres d’aquesta entitat, que donava una tant evident impressió de dinamisme i eficàcia .

El Jordi i la Rosa, voltaven els 50 anys, eren els prototipus de les parelles triomfadores, tots dos treballaven fora de casa, tots dos tenien projectes endegats, i justament aquest tipus de vida que tothom els envejava, primer de forma quasi imperceptible i darrerament amb contundent evidencia, els anava allunyat, fonia la seva relació, amb la mateixa velocitat que el sol del mati, feia esvair les boires o fonia la gebrada de la Vall del Corb. Aquest projecte de passar un Nadal, junts i sols, – insistentment suggerit per les seves filles – venia a ser el darrer intent de redreçar la seva relació.

La casa del Josep, així els van dir que s’anomenava el propietari, amic del Joan. R, que gentilment havia accedit a llogar-la, estava més que bé, i la seva ubicació al vell mig de Guimerà, li sumava encara l’encant de sentir-se literalment ” de poble”, tenien el forn al costat, i la botiga de queviures, on els hi van recomanar les seves botifarres, particularment la negra amb pinyons, que segons semblava, s’exportava fins i tot a Austràlia.

Pels àpats grossos, dinar i/o sopar, tenien l’Hostal Sant Jordi a Guimerà, una immillorable oferta a Vallfogona de Riucorb, fins i tot amb un establiment termal en funcionament, i el que qualificava tothom del súmmum del súmmum, l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, a Santa Coloma de Queralt, els van parlar de més llocs – duien una llarga llista – el Drac dels Omellons, l’Hostal del Carme a l’antiga carretera nacional II abans de Tàrrega, tot venint de Lleida, … la relació era llarga, caldria gestionar bé el temps per gaudir de tot.

Arribàvem a Guimerà el diumenge 23 a darrera hora de la tarda, feia un fred intens i la boira estava enganxada al llit del riu Corb, el Joan R, els va donar la clau, i els va comentar que trobarien la calefacció en marxa , la casa calenta , alguns queviures, pa , vi, aigua i altres begudes a la cuina. El Joan R. era un home eficient d’això no en podien dubtar, oi ?

Van fer-se una amanida, pa amb tomàquet i entre els embotits van provar la famosa botifarra negra amb pinyons, que certament mereixia i amb escreix els elogis que se li feien; se’n n’endurien unes quantes en tornar a casa; del vi del país, calia fer-ne també l’elogi, i del pa, i …. tenien la sensació típica de la gent de ciutat, o certament tot era més bo que a Barcelona ?.

El sopar va ser – una vegada mes – el creuament de dos educats monòlegs, l’un parlava de la seva feina, dels seus projectes, i l’altre escoltava, i acte seguit, l’altre parlava de la seva feina, dels seus projectes, i l’un l’escoltava també; de projectes en comú – per al dos – era del tot evident que no n’hi havia cap; el Jordi i la Rosa, s’havien acostumat a conviure junts, i encara ho feien més per comoditat que per altra cosa, quan a les seves relacions de parella, feia , ….. quan feia ? , cap dels dos recordava la darrera ocasió, i tampoc sentien aquella pulsió sexual, que malgrat els anys, fa que les parelles desitgin tenir-se l’un a l’altre.

Desprès del sopar, ben abrigats, van sortir a fer una passejada per Guimerà, van passar per davant de la Capella de Sant Esteve, fent camí cal al Portal d’Orient, l’església de Santa Maria, van pujar fins a les restes del Castell, i van comprovar com la boira, canviava d’espessor, intensa en la part més propera al llit del riu, i lleu, boirina com a màxim, en aquella alçaria, van tornar a endinsar-se en la boira, fins al Portal de Tàrrega, i des d’allà de nou, fins a la Placa Major, i la casa del Josep.

En arribar desprès del comentari – obligat – de la bellesa del poble, i del seu estat de conservació, se’n van anar a dormir, estaven tant cansats ,sempre estaven tant cansats!

El dia 24 van decidir que esmorzarien a casa i dinarien fora, algú els havia parlat del Monestir de Vallbona de les Monges, de la seva magnificència, i per damunt de tot, de la pau que desprenia el lloc i el poble; els havien recomanat particularment assistir a les complertes cap a les 21,00 del vespre.

El Jordi va decidir trucar a Vallbona de les Monges, i la Gna. Frederica, la hostalera, els va dir que no acostumaven a donar només sopar, però en donar-los com a referència el nom de l’amic de Castellar del Vallès, es va avenir i els va comentar que calia que fossin puntuals a les 20,00 hores.

El dia va transcórrer de forma plàcida, el poblets de la Vall del Corb, Maldà, Sant Martí de Maldà, El Vilet, Nalec, Ciutadilla, Vallfogona, Llorach i Raurich de camí cap a Santa Coloma de Queralt, van consumir el mati, la tarda desprès dels dinar, per descomptat amb els entremesos de la casa a l’Hostal Colomí, es va consumir passejant per Santa Coloma de Queralt, visitant les fonts, el castell, la plaça, l’església, Bell-lloc ; arribar puntualment a Vallbona de les Monges a les 20,00, va ser una odissea, estava clar que coneixen poc o gens, la Catalunya real, el Forat Negre, com en el deien els de la Tribuna de www.guimera.info !

El sopar de Vallbona va ser senzill, però digne , les monges per la seva edat, havien deixat la tasca de cuinar a una empresa de catering, i això , alhora que les permetia dedicar-se a la vida contemplativa, aportava una col·laboració, tot i que minsa, a les finances del monestir.

El prec abans de començar a sopar, els va sorprendre de forma agradable: Que Déu i Pare Omnipotent, per sa Divina paraula, beneeixi aquesta taula, i a tots nosaltres, Amen ! , alguns comensals, com ells mateixos, feia anys, potser en algun cas no ho havien fet mai, això de beneir la taula, com s’havien oblidat – també – de donar gràcies pels ben rebuts !

El prec de complertes mereix una especial explicació, la comunitat agreix al bon Déu, els dons rebuts, i demana, literalment , una nit serena, desprès i un cop l’església a les fosques, un canó de llum ressalta la imatge de la Mare de Déu del Claustre, dempeus les monges, amb una harmonia que només la pràctica diària pot assolir, canten a la mare de Déu, i ho fan de tal manera, que el Jordi i la Rosa, es van sentir el borrissol del cos, de l’emoció intima que els va trasbalsar el cor. A la sortida van anar fins al cafè del poble, i ambdós es van prendre un cafè molt i molt carregat, aquella era la nit del Nadal i calia estar desperts !

De tornada a Guimerà, es van preparar per assistir a la missa del Gall que es faria a l’església de Santa Maria, el lloc – exalçat per la recent col·locació de la copia del Retaule del mestre Mur , tasca en la que també hi ha la ma de l’associació www.guimera.info – es d’una singular bellesa, la feina d’en Jujol, damunt la pedra més que centenària, les voltes modernistes criden a la pietat, la celebració va ser molt festiva i participada, i desprès de la missa, el mossèn els va convidar a prendre torrons i cava a la rectoria.

Si va ser cosa del cava, o de les emocions que s’havien anat acumulant durant el dia, no en saben donar raó, però el Jordi i la Rosa, van tenir el temps just, per arribar a casa, de qualsevol manera treure’s la roba i sentir-se com no recordaven ja, l’un l’amor de l’altre !. Es van adormir abraçats i nus !

Al mati de Nadal, rebien la visita de les seves filles, la Meritxell i l’Ona, amb les seves parelles, van fer una llarga passejada per Guimerà, donava tota la impressió de que es coneixen el poble des de feia anys i anys, però el cert era que el Jordi i la Rosa, s’havien mirat i llegit curosament el llibre Guimerà i el Mercat Medieval, del que desprès van regalar també juntament amb sengles botifarres blanques de perol , i negres amb pinyons , un exemplar a cadascuna de les filles.

El dinar el van fer a l’Hostal Sant Jordi, sopa de galets i carn d’olla, menja típica de Nadal, que val a dir-ho estava per llepar-se’n el dits !

Les filles van marxar a la tarda, amb la satisfacció de intuir que l’estada a Guimerà que tant i tant havien recomanat als pares, estava donant els resultats previstos.

El Jordi i la Rosa, no van sortir de casa del Josep, fins al mati del dijous dia 27, tenien moltes carícies adormides dins del seu cor !

Pel que sabem, avui el Jordi i la Rosa, no fan mai plans l’un sense l’altre, en diuen als seus amics, l’efecte Guimerà, perquè deu ser amic lector ?

© Antonio Mora Vergés

P/D Aquesta parella van enviar-nos un e.mail a bustia@guimera.blog i ambdós son avui col·laboradors de www.guimera.info, la Rosa per cert, és la primera dona que forma part de l’Associació, tenim però l’esperança que no serà la darrera, oi ?

Aquesta historia comença per a tu amic lector, a la sortida de la missa del Gall, l’any 2003 a Guimerà; comença a nevar i les primeres volves posen ales als peus a tothom; L’Antonio i la Mª Mercè s’acomiaden de la concurrència i marxen cap a casa de la Mª Mercè, a la porta de la casa l’Antonio li desitja bona nit a la Mª Mercè, s’aixeca el coll de l’abric i es disposa a baixar fins a l’Hostal Sant Jordi tot just a l’altre costat del llit del riu Corb, tot fent la ziga-zaga pels carrers, per estalviar-se algun ensurt en forma de relliscada en la baixada per les diferents escales que porten fins a la carretera. La Mª Mercè però en aquesta ocasió no està disposada a que una vegada més la felicitat que està a tocar de la mà s’allunyi, i convida a l’Antonio a entrar a casa seva, formalment amb l’excusa del mal temps que es presenta, i un cop dins la casa, amb l’admissió d’ambdós de que s’estimen i desitgen passar junts aquesta nit, i les nits que el bon Déu tingui a be de regalar-los. No farem descripcions més agosarades perquè estem, recorda-ho amic lector, en un conte de Nadal.

Per la Mª Mercè i el l’Antonio, la historia havia començat l’any 1952 quan es varen conèixer com a canalla; l’una filla d’una de les millors cases de Guimerà i l’altre fill d’un republicà que sempre va treballar per als altres. Aquesta circumstància no va pesar gens en l’ànim dels dos menuts que varen desenvolupar una mútua estimació, que no feia minvar  ni l’absència en el període escolar de la Mercè, interna a l’escola SANT JOSEP de Tàrrega, mentre l’Antonio aprenia les primeres lletres amb el mestre JOSEP CUNI a l’escola de Guimerà que es trobava al carrer de l’Estudi.

Només els caps de setmana i les vacances coincidien tots dos, i sempre en aquells anys en companya de més amics, però així i tot es feia evident per a tothom que l’Antonio i la  Mª Mercè n’estaven l’un molt de l’altre. Els anys s’anaven escolant, 1954, 55,56, 57, 58, l’Antonio va començar a treballar amb un dels dos ferrers del poble que aleshores exercien també tasques de mecànic dels primers vehicles a motor que circulaven per la vall, un d’ells un FORD 10  propietat del pare de la Mª Mercè; l’Antonio va resultar tenir facilitat per les coses mecàniques i en poc temps, ja era ell qui s’encarregava de les petites reparacions que precisaven aquells primers cotxes i camions. L’aigua del riu Corb deixava de baixar amb semblant intensitat amb la que l’Antonio dominava l’ofici de mecànic i sentia créixer en el seu cor l’amor per la Mª Mercè. Finalment el riu va deixar de portar aigua, això no va fer sinó incrementar l’èxode de veïns de la Vila cap a les ciutats industrials, Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat i tot el Baix Llobregat, eren destinacions tant o més freqüents que Barcelona, els padrons municipals dels anys 1950 recollien que Guimerà tenia encara 1126 habitants, mentre que els de l’any 1960 en recullen ja només 922, que serien 660 els anys 1970 , aquestes dades ens deixen ben palesa aquesta situació de despoblament i d’abandó.

L’Antonio hauria d’anar ben aviat a fer el servei militar, i va decidir que s’havien de comprometre oficialment abans de marxar, amb aquesta intenció va demanar de parlar amb el Sr. Cisco, pare de la Mª Mercè,  i un dels veïns més rics del poble, comerciant d’oli i vi, propietari d’un molí, i distribuïdor per la zona del Corb, dels primers adobs agrícoles, els famosos Nitrats de Xile. La conversa va ser breu i tensa, l’Antonio li va fer saber que s’estimava a la seva filla, i en Cisco, li va fer palès que la Mª Mercè no seria  mai per ell; que ja estava pensat qui seria el gendre de la casa, i que certament havia d’entendre que n’hi havien de millors a Guimerà que un aprenent de ferrer, encara que molt enginyós, descendent d’una família clarament desafecta al regim, i que aquesta relació només podria portar a mig termini, dolor i ruïna per aquella família.  La Mª Mercè es va quedar plorant a casa, mentre que l’Antonio tornava poble avall també amb els ulls plens de llàgrimes; va estar una bona estona passejant per llit quasi sec del riu per asserenar-se i va començar a prendre cos en el seu cervell, la idea de marxar, no ja del poble, sinó del país !

El dilluns següent un dels camioners que s’aturaven freqüentment a revisar el camió al ferrer que treballava l’Antonio, li va dir que potser no es tornarien a veure més, i en preguntar-li la raó li va dir, que marxava a Austràlia, que allí necessitaven tota mena de treballadors, i que de ben segur que amb el seu coneixement de l’ofici de ferrer-mecànic, també el voldrien a ell; l’ Antonio li va fer explicar on calia anar a assabentar-se, i al mati següent feia camí fins a Lleida, on li van dir que en atenció a la urgència de la comanda d’Australià, fins i tot el dispensarien del servei militar obligatori – en realitat el regim  passava un dels pitjors moments, i només la tramesa de les remeses dels emigrants aconseguia equilibrar un comptes públics, curulls de corrupció i malversació -.

A casa de l’ Antonio no va agradar gens la decisió de que marxes del país, tot i que el Cosme, el pare,  entenia que fer el servei militar, fora per a ell, renunciar a viure els millors anys de la seva vida, i amb els antecedents de la família, potser fins i tot, un veritable infern, la mare l’Assumpta plorava desconsoladament perquè intuïa que no tornaria a veure mai més, al seu fill estimat. La Mª Mercè, li va dir – amb l’inconsciència de la joventut – que podien escapar-se, que no els trobarien mai , que …. tot un seguit de plans esbojarrats que l’Antonio li anava traient del cap, amb la promesa de tornar quan tingues mitjans de fortuna. Es van dir adéu tendrament pels voltants del molí del marquès.

Trobem ja l’Antonio a Melbourne , la Capital de l’ Estat de Victoria i segona ciutat d’Austràlia, ben aviat comença a fer-se entendre en angles, i treballa a la Ford; en poc temps es un dels encarregats principals, i en un parell d’anys obre el primer taller de reparacions, Guimerà, que serà anys a venir, una petita cadena, que no creixerà més perquè l’Antonio vol controlar-ho tot personalment, i aquesta forma de portar una empresa permet un limitat creixement.

Els diners comencen a arribar a casa del Cosme i l’Assumpta, com arriben les noticies de que l’economia del Cisco davalla a Melbourne, però l’oferta de casament novament renovada, torna a ser negada, si cap encara de manera més agra, i finalment arriba la fatal noticia de que la Mª Mercè ha estat obligada a casar-se, amb l’ Eduard, ell fill d’un altra de les famílies “bones” de Guimerà, malgrat que també per a ells, comença la davallada econòmica.

El Cosme i l’Assumpta van i venen d’Austràlia, i li expliquen a l’Antonio, la infelicitat en que manifestament es desenvolupa el matrimoni de la Mª Mercè, amb l’afegit de la desfeta econòmica de la família, que obliga a  l’Eduard a treballar a la recepció del Balneari de Vallfogona de Riucorb; amb el temps acaben convencent a l’Antonio que també ell s’ha de casar , i així el veiem entrar l’any 1970 a l’Ajuntament de Melbourne, on contrau matrimoni amb la Jackie, una noia de cabells rossos i esplèndida bellesa, filla del concessionari de la Benz a l’estat de Victoria, del matrimoni en naixeran el Cosme, l’Antonio i la Mª Merce; anys a venir el Cosme de ben segur influenciat per les històries del seu avi, tocarà l’himne de Riego, l’himne de la República Espanyola, en l’inauguració de la copa Davis. Ja tenia raó el  Cisco, aquella família eren uns desafectes al regim !!!!

Els anys passen volant,  el Cosme i l’Assumpta descansen al cementiri de Melbourne, l’Antonio està divorciat de la Jackie, malgrat mantenir una magnifica relació personal amb ella, i amb tots els fills; però passats els 60 anys, pensa que ja es arribada l’hora de tornar a veure, ni que sigui per darrera vegada el lloc on va néixer, l’excusa serà el trasllat de les restes dels pares, que rebran l’homenatge inesperat en la seva partida de l’execució de l’himne de Riego, en un acte públic i trames arreu del món, només la gent de la família pot entendre el gest heroic del primer trompeta de l’orquestra de Melbourne , que posa així en risc una brillantisima carrera professional. Amb llàgrimes als ulls, l’Antonio puja a l’avio que el tornarà fins a la seva infantesa, sense fer gaire cas, als avisos de la gent de l’emigració de que la situació política està molt complicada, que el feixisme ha tornat amb força, i fins i tot que en alguns llocs s’han tornat a dur a termes els “paseos” de demòcrates i desafectes.

A primers de desembre de 2003, el Corb porta un bon cabal d’aigua, l’Antonio atura el seu cotxe davant de l’Hostal Sant Jordi, i contempla Guimerà; el pas del temps ha tingut respecte de la població un efecte terapèutic; tot plegat te un molt bon aspecte, però deseguida tens la percepció de trobar-te davant d’un aparador, al darrere no hi ha  vida, el poble pràcticament no te quitxalla, ni parelles en edat fèrtil, només gent madura, la majoria de la seva edat i fins i tot més grans ; lloga una habitació amb vistes al riu, i desprès va fer una caminada pel poble, visita de primer la seva antiga casa, ara en un estat excel·lent i ben cuidada per la Martina que s’encarrega del seu manteniment des de fa anys, i que no ha estat avisada de que ell vindria; puja no sense cansament fins a la part alta, passant per davant de casa de la Mª Mercè, que n’haurà estat d’ella ?, arriba fins a l’església, i veu que hi ha un horari de visita de les 10,00 a les 13,00, son només les 9,00, puja fins al peu de la torre, i des d’allí contempla la vall, aquella es la imatge que la seva retina, li ha anat tornant nit rera nit, des que va decidir marxar de Guimerà !

Torna a refer el camí i en passar per davant de casa de la Mª Mercè, sent soroll, qui hi viurà ara en aquella casa ?, ho preguntarà discretament a l’hostal; mentre esmorza un pa amb tomàquet amb botifarra negra i pinyons, de forma distreta pregunta a la cambrera, la Mª Mercè, la filla d’en Cisco, on viu ara ?, la cambrera li explica que en quedar-se vídua, i com no van tenir fills, va tornar a viure a casa seva. La cambrera no entén el perquè dels 50 € de propina en un esmorzar que només en valia 10 € !!

Cap al migdia l’Antonio es presenta a casa de la Mª Mercè, i en veuren’s es produeix en ambdós una sensació com de pèrdua de l’equilibri, la sensació que només viuen de forma corrent, els qui encara fumen , amb el primer cigarret del mati; passat aquest primer moment, l’un i l’altre s’expliquen les seves vides, la Mª Mercè ha estat infeliç fins a la mort de l’Eduard,  – fins i tot en el terreny íntim, com li explicaria més endavant, perquè mai va arribat als nivells de tendresa, que va viure en el seu acomiadament pels voltants del molí del marquès -, l’Antonio li explica fil per randa, tota la seva vida, fins l’homenatge de l’avi Cosme, que fa enriolar a la Mª Mercè, i la finalitat del viatge, tornar a la Vall del corb, les despulles dels pares – en aquell moment , l’Antonio podria afegir una finalitat més, però es troba a Guimerà, i recorda que aquí les coses no es feien tant depressa com a Melbourne – , la Mª Mercè s’ofereix a acompanyar-lo al cementiri, i l’Antonio ho accepta, tot i matisant que les cendres que porta, no te intenció de posar-les en un columbari, sinó deixar-les volar lliurement per la Vall del corb, per tal de que es fonguin amb aquesta terra i pugui sentir que ha tornat als pares al seu lloc. La Mª Mercè no ho entén, però ho accepta, i així un mati, tot seguint el camí del molí del marquès, i una mica allunyats ja del poble, l’Antonio llença en direcció al corb, primer les cendres de l’Assumpta i desprès les del Cosme, tot i xiulant alegrement l’himne de Riego.

La resta amics lectors es ja tot pla i costa avall, el mes de desembre de 2003, va ser per l’Antonio i la Mª Mercè, un període de prometatge, i tots dos van decidir de casar-se el 22 de maig,  amb l’esperança de que en coincidir amb el casament del Príncep Borbó, tot plegat passaria més desapercebut, quedava només convèncer a Mossèn Joan Llort i Badia, Rector de l’Espluga, els Omells de n’Gaia i el Omellons,  fill predilecte de Guimerà i amic sobretot de la Mª Mercè, encara que recordava a l’Antonio de la infantesa perquè s’aveïnis a celebrar la cerimònia de casament.

Pensem amics lectors, que no hi haurà cap problema, oi ?

Ah ! el domicili de la parella, està a la casa renovada del republicà desafecte, no hi ha tampoc, cap problema, oi ?

ANTONIO MORA VERGÉSCastellar del Vallès ( 8/12/2003)

Les llums ja estaven penjades, i la neu cobria tots els carrers. Passejar pels carrers era d’allò més emocionant. A cada pas sorgia una nova sorpresa: un Pare Noel repartint caramels, botigues replenes de joguines, i molt ben guarnides… la màgia estava preparada.

Aquell Nadal el passàvem a casa dels oncles, a Finlàndia. Tant ells, com els meus cosins, feia molt de temps que esperaven aquest moment per poder-nos reunir.

La seva casa era molt gran, amb tantes habitacions, que ens hi vàrem poder instal•lar tots: els meus pares, l’àvia, la meva germana petita i jo.

Jo estava molt contenta d’anar a veure’ls, i la veritat m’estava agradant molt aquell Nadal ple de neu. Però hi havia una cosa que no havia calculat. A Finlàndia, com en alguns altres països, no passaven els Reig Mags. Allà tothom demana els seus regals al Pare Noel. A mi m’entristia una mica no poder saludar al Melcior, al Gaspar i al Baltasar.

A més a més, m’ho havien d’haver dit abans no envies la carta. Enguany els hi havia demanat un munt de joguines, i a més una casa nova. La que tenim està molt vella i atrotinada, i la mare sempre diu que vol canviar-la. I és clar, si hem de tenir una casa nova, d’aquelles amb jardí, el pare no es pot negar a tenir un gos.

Això també ho vaig demanar a la carta.

Ara, aquí a Finlàndia, no sabia com comunicar-me amb el Pare Noel. I ni que li fes una carta, potser no entendria el meu idioma.

Si tot just no entenc jo la meva lletra! Els Reis sí, que ja hi estan avesats, però ell, que ni tan sols em coneix!

De totes maneres estava ben decidida a què aquest fet no m’entorpís la màgia d’aquell Nadal. Segurament tindria regals bonics, potser fins hi tot més bonics que els que havia demanat.

El que no vaig imaginar, ni per un moment, és com de màgics,  de bonics i també d’estranys havien de ser aquells dies.

Tot va començar a embolicar-se la nit abans de Nadal. Havíem arribat a casa dels meus oncles, gelats de fred. Abans d’arribar a la casa, hi havia un petit llac completament glaçat, i hi vàrem estar patinant. Ens ho havíem passat d’allò més bé, però jo havia caigut moltes vegades, i m’havia quedat negada. En arribar, vaig pujar ràpidament a la meva habitació. La meva, com totes les altres tenia una petita llar de foc, i tenia ganes d’asseure’m al davant, canviar-me de roba i veure guspirejar el foc una estona.

Però mentre m’entretenia veient el ball que feia el foc, vaig sentir quelcom d’estrany. Era com si l’habitació s’estigués escalfant molt ràpid……. massa ràpid.

Mentre decidia si aquell fet insòlit era una realitat o només producte de la meva imaginació, em va semblar senti un soroll, just darrera meu.

-Ja està, la pesada de la meva germana! – vaig pensar.

Però en girar-me, vaig descobrir que a la paret, just al costat del llit hi havia una porta. Una porta que els dies anteriors no havia estat allà.

-Maria! Dóna’t manya, i baixa! El sopar és a taula! – em cridava la meva mare.

Amb un fil de veu, i sense atrevir-me a moure’m del lloc, vaig dir:-Mare, puja, siusplau!Quan la meva mare va entrar a l’habitació em vaig tranquil•litzar una mica, però la tranquil•litat em va durar ben poc.

-I dons? Fa molt de fred en aquesta habitació. Li diré a l’oncle que pugi a mirar-s’ho. Què volies Maria?

-Molt de fred? – pensava jo, sense poder articular ni una sola paraula.

-M’has fet pujar per no res? – va insistir la meva mare, mentre mirava la cara de tanoca que se m’havia quedat. – Que em prens el pèl o què?

Fent un enorme esforç per controlar la meva por, vaig dir:

-Laaa portaaa!

-Què li passa a la porta? – va dir la meva mare assenyalant la porta de sortida de l’habitació.

-Noo!, l’altra porta!

-Maria estàs acabant amb la meva paciència. Canviat de roba i baixa, o faràs que m’enfadi. – va dir sortint de l’habitació.

No podia ser! La meva mare havia estat tota l’estona a tocar de la porta, i no l’havia vist! Però la porta era allà! I aquella calor!

Fent un esforç per no tremolar, em vaig aixecar, em vaig vestir, i vaig sortir corrent d’aquella habitació cap al menjador.

Quan hi vaig arribar, tothom estava molt alegre. La taula estava molt ben parada i el menjar semblava d’allò més bo. Els meus cosins i la meva germana corrien amunt i avall molt nerviosos. Aquella nit s’havien de posar a dormir molt d’hora, perquè el Pare Noel pogués baixar per la xemeneia i deixar les seves joguines…. i es clar!… Per la xemeneia!… Per la xemeneia de la meva habitació!… Per això hi feia tanta calor! Potser el Pare Noel ja havia començar a baixar, i havia quedat allà travat.

Vaig començar a tremolar. Si aquella nit, aquell home gras, barbut i vermell sortia de la meva xemeneia, de ben segur que em posaria a cridar i espatllaria a tothom la festa.

La meva mare es va apropar preocupada.

-Et trobes bé, Maria? Estàs molt estranya. – va dir

Jo no podia explicar-li la meva teoria, perquè entre d’altres coses ella no havia notat la calor. Què podia fer?… No podia fer res! Tan sols esperar, i desitjar estar equivocada.

El sopar va transcórrer alegrement. Els meus cosins cantaven Nadales del seu país, i jo i la meva germana fèiem el mateix amb les de la nostra terra. Bé, la meva germana, mes aviat, destrossava totes les Nadales. Però a tothom li semblava que ho feia tan bé.

Si no fos que estava tant nerviosa, m’hagués divertit molt.

Va arribar l’hora d’anar a dormir. Jo ho allargava més i més, fent memòria de totes les cançons que coneixia. Però, més aviat del que jo hagués volgut, el repertori se’m va acabar.

Quan ja no hi va haver més solució que anar a dormir, a poc a poc, vaig anar pujant les escales que em separaven de la meva habitació. Tot pujant, desitjava que la porta i la calor haguessin desaparegut. Em vaig aturar davant de la porta, vaig agafar aire, i d’una estrebada vaig obrir-la.

Perfecte! Aquella porta misteriosa ja no hi era. Havia desaparegut de la mateixa manera que una estona abans havia fet la seva aparició. Però aquella escalfor havia seguit creixent, i ara era insuportable. Però bé, de moment, estava solucionada la meitat del problema!

Vaig travessar l’habitació fins a la finestra. La vaig obrir, i el fred glaçat que hi havia a fora, va fer abaixar una mica la temperatura.

El que no pensava fer era dormir. I molt menys al costat d’aquella porta, que encara que ara mateix no hi era, qui m’assegurava que no tornaria a aparèixer en qualsevol moment?. Em vaig asseure al costat de la llar de foc a esperar que es fes de dia. Però al cap d’una estona els ulls se m’anaven tancant, i m’hem vaig cansar de donar-me cops a la paret en adormir-me. Vaig agafar el matalàs del meu llit, i arrossegant-lo, el vaig col•locar en aquell racó, que em semblava el més segur. Seguia fent molta calor, i no havien passat ni deu minuts que m’adormia damunt d’aquell matalàs.

Em va semblar que m’havia adormit només uns minuts, quan alguna cosa que bellugava em va caure a sobre. Uns ulls, just davant del meu nas, em miraven molt fixament. Era la meva germana. M’explicava alguna cosa que no vaig entendre, en el seu estrany idioma de bebè…. però, no podia ser! Era de dia! Havia dormit tota la nit!.

A baix, al menjador, tot eren crits i enrenou. De ben segur sota l’arbre hi havia un munt de regals. La meva germana va anar a afegir-se a la festa.

Jo estava tremolant de fred. Em vaig aixecar a tancar la finestra. M’anava a vestir, quan vaig tornar a veure aquella porta al costat del llit i per les escletxes sortia una llum molt forta.

-No, no podia ser! Altre cop!

I mentre decidia si posar-me a cridar o travessar l’habitació corrents, algú va fer girar el pany d’aquella porta misteriosa. Molt poc a poc va anar obrint-se, amb un grinyol suau. Jo estava a punt de perdre el coneixement, envaïda per la por, quan a l’altre costat de la porta algú va dir:

-Maria, som nosaltres, no t’espantis.

Com no m’havia d’espantar?. Tota jo tremolava com una gelatina. La por em tenia paralitzada i estava a punt de fer-me el pipí al damunt, quan vaig veure aparèixer una corona molt lluent, i una altra, i un turbant molt bonic: eren els Reis Mags!

Van entrar a la meva habitació, i dels seus sacs en van treure un munt de joguines, totes les que jo havia demanat a la meva carta.

-Bé, Maria, vàrem rebre la teva carta, i aquí ho tens tot. Enguany t’has portat tant bé, que hem cregut que mereixies tenir tots els teus desitjos. – va dir Melcior.

-Disculpa que arribem en aquestes hores del matí, però el viatge a Finlàndia ha estat molt llarg – va afegir Gaspar.

-Ara ens hem d’acomiadar de tu. Fins l’any que bé. Adéu! – van dir tots tres.

I es van dirigir cap a la porta lluminosa.

-Adéeeu! – només vaig poder respondre jo, sense moure’m del lloc.

-Maria! Que no baixes? – em cridava la meva mare des del menjador.

Els Reis marxaven en aquell moment, i acte seguit la porta va anar desapareixent a poc a poc, davant dels meus ulls astorats.

I ara què havia de fer?. No podia explicar als meus pares el que acabava de passar. Bàsicament, perquè no em creurien de res. Però com justificar que tots aquells regals eren a la meva habitació?

Ho vaig rumiar una estona, i vaig trobar la solució. Diria a tothom que el Pare Noel havia entrat per la meva xemeneia, i en veure’m, m’havia deixat els regals aquí, per no anar tant carregat. Va ser llavors, que vaig veure caure un barret vermell, xemeneia avall.

-Guau, guau!

-Maria! Corre, baixa! – cridaven els meus cosins.

Allò era un gos, i els meus oncles no en tenien de gos! Vaig sortir per la porta tant ràpid com les cames em permetien. Saltava les escales de quatre en quatre. I un cop al menjador, tothom em mirava. Llavors vaig veure el gos. Era un cadellet tot blanc, que remenava la cua sense parar.

-És per mi? – vaig preguntar.

La meva mare va assentir amb el cap.

-És per mi! És per mi! – vaig cridar boja d’alegria.

Tots els regals m’havien arribat d’una manera o d’una altra. Vaig explicar la història que m’havia inventat del Pare Noel, i tothom em va creure. Es veu que era més raonable un Pare Noel entrant per la xemeneia, que un Reis Mags entrant per una porta màgica.

Ah! Quan vàrem arribar a Cambrils, els meus pares ens van dir que els Reis Mags ens havien portat una casa nova.

Aquell va ser el Nadal més emocionant de la meva vida.

Montserrat Parra Anento

Quan Hilari va tornar a aparèixer per la porta del col•legi, tothom estava esperant-lo, fins i tot el mestre. Portava una borsa idèntica a les altres dues, que ja havia fet estavellar-se en terra. Lluïa al genoll esquerre, una gasa adherida amb esparadrap, mentre el de la dreta semblava un mapa, tot de tintura de mercromina. A la classe, es va crear una atmosfera densa de rialles reprimides. Hilari va pujar les escales amb una seguretat decebedora, per a tots aquells bròfecs que esperaven la relliscada. 

A Beniatrol no es va passar gana en aquells anys en blanc i negre del franquisme, però sí moltes privacions i carències. Tanmateix, quan arribava Nadal, els nens portaven regals al mestre de l’escola. Aquella gent humil agraïa així el que els semblava una deferència, sense que se’ls passés pel cap que aquella era la seua feina i, a més a més, cobraven per fer-la.

La mare d’Hilari havia comprat de la tenda dues ampolles de cava per regalar-les al mestre. Les havia deixades damunt de la taula dins d’una borsa. El seu fill era una mica curtet. Li mancaven un parell de regons, com es sol dir i, a més, parlava botijós i, per acabar-ho de rematar, era guerxo i malcarat. Això sí! Molt bon xicot. 

Havia eixit un matí molt gelat i s’havia posat a borrinejar esberles de gel. Un oratge d’aquells que ni els caragols havien abandonat els seus amagatalls, malgrat la humitat de l’ambient. Després del desdejuni, Hilari havia agafat la borsa amb les ampolles i, tot pagat, es va dirigir cap el col•legi. En arribar, se’n va adonar de que s’havia fet una mica tard. La classe estava a gom, i molts companys miraven per les finestres. Els esglaons de l’entrada de l’escola s’havien convertit en un parany relliscós com un espill. Va començar a pujar quan, de sobte, va patir una forta relliscada que el va fer perdre l’equilibri. La borsa es va estavellar contra el sòl, i les ampolles esdevingueren fendides sens remei. Tots els xiquets van esclatar en una rialla eixordadora. Hilari se’n va tornar cap a casa capcot i plorós. Sa mare va anar a la tenda i va comprar dues ampolles, aquesta vegada de sidra, doncs la diferència de preu era considerable. Les va dipositar en una altra borsa, i les va lliurar al seu fill dient-li: “Hilari, ves amb compte!”

Ell va tornar a sortir en aquell dia tan trist, però alhora tan alegre, doncs començaven les tan esperades vacances de Nadal. En arribar al llindar de l’escola, va notar una tremolor incontrolable que li pujava per les cames. Aquesta vegada, tots els alumnes estaven abocats a les amples finestres que donaven al pati. Va traspassar la porta de ferro i es va dirigir cap a l’escala granítica i esvaradissa. Quan estava a punt d’arribar al replanell, es va posar nerviós i va accelerar els seus moviments, amb el resultat de que es va esmunyir per segona vegada, però en aquesta ocasió, va restar tot ell caigut al terra, i poc va faltar per a que no esdevingués ferit greu pels vidres de les ampolles, que van restar fetes estelles. Fins i tot, es va fer els genolls plens d’arraps i matadures. Hilari va esclatar en un plor, que anava incrementant a mesura que escoltava les rialles dels seus companys.

Ara havia aconseguit creuar sense ensurts el llindar de l’escola. Era veritat allò de que a la tercera anava la bona. Hilari va entrar a l’aula amb un posat bel•licós envers els seus companys més agosarats i burletes. Don Tomás, el mestre, el va rebre amb una abraçada, car també havia patit pel xicot. Va agafar la borsa de les mans tremoloses d’Hilari i, amb tota la cura del món, va buidar el contingut per deixar-ho al costat dels altres regals. De dins de la borsa van sortir, com en un encanteri, dues llaunes de bresquilla i un pot de pinya en xarop, sota la mirada perplexa del mestre i de tots els alumnes.             

Relat original de Francesc Arnau i Chinchilla

Arribaven tard, eren les sis de la tarda i feia molt de fred, el cel s’estava enfosquint i el nens tenien gana. El primer que tocava era fer un gran foc, la llar de foc estava a la cuina, que era molt gran. Els nens estaven contents, aquella casa semblava encantada, quan arribaven tots el divendres a la tarda ens sentíem feliços, ens envaïa una gran pau, les seves parets de pedra ens aïllaven de la inquietud del món exterior.  Allà hi havia lloc per jugar, tant a la cuina com al pati. El món es transfigurava, i la realitat  cobrava un nou sentit .La llenya ja cremava i el sopar ja estava a punt, a través de la finestra es veien petits punts blancs que queien lentament. Desprès de sopar, tots a dormir. Els llits eren tan acollidors com tota la resta d’elements d’aquella casa, matalassos  en els que ens enfonsàvem i uns edredons gruixuts de cotó que donaven tota l’escalfor necessària en aquella freda  nit de desembre.

Ens vam despertar aviat, el més urgent era anar a comprar i preparar l’esmorzar, un bon got de llet de vaca  acabada de munyir i una bona torrada amb oli d’oliva. Ja podíem marxar i anar al bosc a buscar molsa per fer un bon naixement. Tot el matí vam voltar pel bosc, vam agafar pinyes i branques de roure que encara tenien les fulles seques enganxades i vam tornar a casa molt carregats. El Betlem ens va tenir ocupats tot el vespre. Les figuretes, me les havia donat la meva mare, ella mateixa les havia pintat. El naixement va quedar meravellós…A l’endemà, desprès d’esmorzar, vam anar al pati i vam pintar de color d’argent totes les pinyes que havíem  agafat del terra, cadascú amb el seu pinzell. Desprès vam pintar les fulles seques de roure també de color d’argent una a una i amb tot allò vam guarnir la casa. Tots vam participar. La feina ben feta ens va deixar molt satisfets. Tot havia  quedat perfecte.Després d’una setmana a casa vam tornar, com cada divendres a la casa de Sant Boi.

El dissabte al matí vaig obrir la finestra  i el paisatge era impressionant, cases, arbres i cotxes, tot era blanc.Els  nens estarien encantats de poder jugar amb la neu. Quan es varen llevar estaven entusiasmats, van sortir al pati i van començar a tirar-se pilotetes de neu al cap, fins i tot la més petita que, només amb un anyet de vida va saber per primera vegada què era la neu.

Jo em sentia feliç, només un pensament em feia sentir neguitosa, demà al matí havíem de marxar d’aquella casa per no  tornar-hi més. Eren començaments d’any,  s’havia de tornar a pagar el lloguer per un any més i els diners no arribaven. Era molt trist pensar que ja no tornaríem a gaudir d’aquell lloc privilegiat, però era evident que no podíem seguir mantenint-lo.

Va arribar el diumenge, i després d’esmorzar vam començar a recollir totes les nostres pertinences. Vam treure tots els guarniments  i a ultima hora vam desmuntar el Betlem i vam embalar amb molta cura les figuretes dintre d’una caixa de cartró. Vaig agafar la caixa per portar-la al cotxe, però era oberta i sobre la palla de l’ embalatge es veia el caganer, el rei blanc i l’àngel anunciador. Me’ls vaig quedar mirant i vaig saber que ells tampoc no volien marxar. Que com ho vaig saber? Amb aquell coneixement que tenim dintre que no sé ben bé on és, però que està en algun lloc. Dubtava, no de que ells no volguessin marxar, sinó de quin havia de ser el meu comportament al respecte. Si les deixava en aquella casa la meva mare s’enduria un disgust, ja que ella les havia pintades i les hi tenia gran estimació, però possiblement elles, desplegant tota la seva energia, algun dia ens farien tornar.És evident que si em decidia a deixar-les no podia dir-li a la mare que ho havia fet expressament. Li diria que me les havia oblidades. Vaig tornar a mirar las figuretes i em vaig decidir, es quedarien allà!

Quan ho vam tenir tot recollit la casa ja no era la mateixa, havia perdut part del seu encant, però encara quedaven, a sobre d’un armari les figuretes amb tota la nostra càrrega d’amor i això em reconfortava. Quan ens allunyàvem amb el cotxe vaig resar un Parenostre, suposo que per reforçar la meva fe de que més aviat o més tard tornaríem. Això allunyava de mi la tristor.

Han passat 30 anys i fa sis que la vida m’ha portat de nou a Sant Boi, o han estat les figuretes?  Els meus fills han vingut un darrere l’altre i ens hem reunit tots aquest Nadal en aquella casa de Sant Boi..

Irene Tironi Laporte

Avui és dia cinc de gener, i tots els pobles i les ciutats estan preparats per rebre els tres Reis de l’Orient. Tothom ha sortit al carrer per poder gaudir de les cavalcades que tots els ajuntaments han preparat amb molta cura. Totes les carrosses ja fa dies que són guarnides per a l’ocasió, esperant que els reis les omplin de joguines, de llaminadures i d’il·lusió.

És molt important que la nit de Reis sigui una nit molt clara. Convé que no plogui, per poder facilitar la tasca de Ses Majestats i de tots els seus patges. Que faci fred, no té gaire importància, però el mal temps és un obstacle molt perillós.

A causa del mal temps, hi ha una vila al Berguedà, que es diu Casserres,  que té tots els seus habitants tristos i ensopits.

Fa molts dies que damunt del poble s’hi ha establert una  boira espessa, que no desapareix ni de nit ni de dia. Els homes i les dones de la vila no veuen el sol des de fa dies i dies; per això, el fred es nota més que mai. Les glaçades no desapareixen en tot el dia i, a les nits, no es veu ni la lluna ni les estrelles .

La gent del poble ja ha viscut altres hiverns com aquest, fred i cru, però mai la boira s’hi ha quedat estancada tant de temps.

-Just avui que han d’arribar els reis -diu tothom.-Si l’estrella de l’orient no els assenyala el camí, mai no trobaran l’entrada del poble, no sabran arribar-hi! -es queixen tots plegats.-I tantes cartes que han escrit els nens i nenes per donar-los! I s’han portat tan bé!

L’ajuntament convoca una reunió d’urgència.  Hi són presents l’alcalde, els regidors, el secretari… Tothom ha corregut a la cita. Han de trobar una bona solució per  poder aixecar la boira i poder aclarir el cel. Volen veure els estels, com més aviat millor: el temps passa depressa i corren el perill que els reis passin de llarg.

L’alcalde proposa que cadascun dels allà reunits doni el seu parer i una possible solució. Comença ell mateix:

-Mireu, jo he pensat que si sortim tots els casserrencs al carrer amb ventalls, i ventem, ventem…pot ser que la boira s’alci.

Dos regidors s’han posat d’acord a dir que tothom hauria de posar llums de colors als punts més alts de les cases, a les antenes de la televisió, a les teulades, dalt del campanar, damunt les copes dels arbres, dalt dels terrats… i així la claror travessarà la boira i els reis podran seguir els llums, i arribaran al poble.

El secretari, que és el més jove de tots, proposa un mètode més modern:

-Podem col·locar un radar a dalt de tot del carrer Sant Jordi i emetre unes ones que arribin fins a Ses Majestats; d’aquesta manera aconseguiran localitzar-nos.

Un altre regidor diu que a casa seva, hi té una escopeta de dos canons, de quan el seu avi anava a caçar, i que ell pensa que si dispara uns trets enlaire els reis també podran seguir la pista don es troba situat el poble, amb el soroll que sentiran.

Mentre es duu a terme aquesta reunió van arribant a l’ajuntament alguns veïns que també volen exposar el seu criteri.

L’amo de la Fonda proposa:

-A casa tenim molts ventiladors que fem servir a l’estiu per  refrescar el menjador. Penso que si els posem en marxa al mig del carrer i els encarem tots mirant cap al cel, pot ser que la boira s’alci, com si d’un cop de vent es tractés.

Els amos del cafè La Plaça pensen que si posen en marxa les cafeteres exprés a tota màquina, amb la força que té el vapor, la boira pot anar pujant, i pujant, i es trencarà en forma de núvols escumosos i entremig hi apareixeran els estels.

Fora de l’ajuntament, la resta de vilatans es troba a l’espera que surti el senyor alcalde al balcó principal de la casa de la vila i els comuniqui la solució miraculosa, que esperen que pugui sorgir de la reunió.

Els nens i les  nenes ja comencen a tenir molta soneta, però el greu problema que pateix el poble els fa estar palplantats, al costat dels seus pares, sense badar la boca i sense aclucar els ulls: tots els caparrons miren cap el cel, tots volen veure l’estrella dels reis, però ningú pot travessar  aquella boira tan espessa amb la mirada.Els nois de la Banda de Cornetes i Tambors fa hores que vesteixen les seves millors gales. Cada any fan la desfilada que encapçala la cavalcada reial. Porten unes capes de color verd, amb un barret de copa negre, del mateix color que porten els pantalons, els guants de color blanc, i cada un d’ells aguanta entre les mans els instruments que hauran de tocar si poden començar la desfilada.

De tant en tant es pot sentir alguna nota que deixen escapar alguns músics impacients per la llarga espera.

També es troben agrupades la colla de majorettes, vestides de color blau cel, amb les capes de color blanc, del mateix color que porten les bótes, els barrets i els guants. A les mans hi tenen els bastonets que fan bellugar amunt i avall, sense cap disciplina, ja que fa massa estona que esperen entrar en acció; fins i tot alguna d’elles seu al terra, ben avorrida de no fer res.

Mentre  que tot el poble segueix a l’espera dels resultats de la reunió, en un garatge d’una casa particular s’està solucionant el problema.

Tot plegat s’ho trobarà el Pitre, el paleta del poble, que cansat perquè no hi troba cap sortida, al fatídic dia que estan vivint, marxa cap a casa seva. Vol anar a dormir; els seus fills ja són grans i ell es troba cansat i trist. Creu que la canalla aquest any es quedarà sense joguines, però pensa que ningú  no ho pot remeiar. Aquest any el mal temps els està jugant una mala passada. Avui ha treballat tot el dia i està esgotat. Demà al matí ja es trobaran tots plegats amb el desengany dels més petits i, fins i tot, el desengany que tindrà la seva néta per la mancança de joguines!

Però, en arribar a casa seva, i per sota de la porta del garatge, veu una llum molt potent.

-No pot ser que hagi deixat la llum oberta; no ho faig mai, això! –pensa el Pitre mentre s’acosta molt a poc a poc a la claror.

Quan està just davant mateix del garatge, obre la porta de ferro i una llum enlluernadora el cega. Quan aconsegueix acostumar-se a la claror, es troba a dins del recinte amb tota una colla de patges que parlen una llengua molt estranya. Són patges de veritat, els patges dels tres reis. Se’ls veu prou bé qui són, mirant els vestits que porten, de molts colors, i els pantalons bombatxos lluents, platejats i daurats, amb flors que canvien de color segons es van bellugant!

Tots plegats estan molt enfeinegassats, decorant el dúmper del Pitre. És la seva millor eina de treball, i ara està tota coberta amb unes robes molt elegants, que fan joc amb les vestimentes dels patges, lluents i alegres, de moltes coloraines.

Damunt la xemeneia del dúmper hi ha l’estrella de l’orient, que desprèn una claror mai vista, la claror enlluernadora que l’ha cegat en entrar al garatge.

Com si d’un somni es tractés, el Pitre, sense tocar de peus a terra i guiat pel toll de llum que desprèn l’estel, es troba assegut damunt del dúmper. Els patges l’han vestit amb una roba de molta categoria, com si fos el príncep dels patges. Els pantalons bombatxos són del color de l’or i la camisa vermella, molt lluenta. L’hi han posat una capa negra amb uns filets de plata damunt de les espatlles, per a resguardar-lo del fred i al cap, un barret amb plomes de gall dindi, precioses, molt ben pentinades i de molts colors. Als peus hi porta unes botes de color negre, folrades de pell de xai.

Un cop vestit i assegut al seient del conductor, just davant del volant, el Pitre surt del garatge, conduint el dúmper, molt a poc a poc, cap a la plaça de l’ajuntament.

Darrere seu l’estel, amb la seva claror, fa que la boira pugi amunt, amunt, i els petits estels del firmament es van descobrint, obrint-se pas, lentament, entre  la boira , i lluny, molt lluny, totes les constel·lacions es fan visibles.

Al seu pas, tota la quitxalla obre unes boques com calaixos, els pares i les mares es veuen contents, als avis se’ls reconeix l’emoció només mirant-los a la cara.

Tothom  es posa a picar de mans perquè darrere del dúmper, hi van les carrosses dels tres reis, Melcior, Gaspar i Baltasar, seguint la llum de l’estel, i carregats amb molts regals.

Mentrestant els reis saluden els casserrencs, amb les mans enguantades. Els patges els tiren caramels i els nens encenen els fanalets, com és tradició al poble.

El dúmper, conduït per un Pitre emocionat, amb els ullets lluents, va caminant majestuós al compàs de la música que fan sonar els components de la Banda de Cornetes i Tambors i que també fa ballar  les majorettes.

I ja us podeu imaginar que demà, dia sis de gener, a totes les cases hi trobaran joguines, llaminadures i regals.

Eulàlia Molins Aragall

Mmmmmfpppphhhhh…..Res, que no havia manera. Per molt que estirés, empenyés o copegés, no havia forma humana de posar-se aquell estúpid vestit vermell i blanc. No havia contat sempre amb aquells ridículs colors, és clar. Molt temps endarrere, era un vestit sobri, de línies pures. Rústic però no exhent de noblesa. Desgraciadament les coses estaven tan malament que va haver de buscar el patrocini d’una coneguda marca de refrescs, i el primer que van fer va ser redisenyar-li el vestit donant-li aquests nous colors amanerats. Fins als mateixos nassos estava ja d’aquell maleït treball. Segles feia ja que durava. Literalment, a més. Es posava negre quan escoltava parlar de la revolució industrial i de les hores extres mai cobrades. Una eternitat duia ell treballant fins i tot en festius i sense pensió a la vista. És el que té ser un mite. Que un mai arriba a jubilar-se. És immortal, com qui diu. I algun sindicat es va preocupar mai per ell? Alguna ONG va clamar al cel demanant justica? Res. Tot el món donava per descomptat que devia complir amb el seu deure i que havia d’estar bé content, a més. Per a més inri, tant trajinar regals dalt i baix li havia provocat una hérnia. Immortal també, pel que semblava. Ara, lluitant per embotir-se en aquell maleït vestit, se li havia agreujat i li provocava molèsties. I és clar, no estava donat d’alta en la seguretat social. Com no existia….doncs que se li anava a fer. Uns calerons que s’estalviava l’estat. Després estava el tema de carregar tots els regals. Què dimonis havia passat amb les antigues nines i pilotes de futbol? Ara tot eren consoles, ordinadors i altres bajanades de creixent pes i volum. Al bo de Rudolph i als seus banyuts col·legues cada vegada els costava més trajinar amb les joguines convertides ara en maquinària industrial. Es va acabar el jocós riure i el bon rotllo nadalenc. Ara havia de fer funcionar el trineu fuet en mà. I és que això se li feia cada vegada més dur. Què passaria si dimitia? Que s’encarreguessin els reis de repartir els regals. Sempre tan posats i amb aquests fums propis de la reialesa. Per què dues festes, ambdues amb regals?. És clar, per als comerços era la bicoca, però ell estava ja fins als nassos. Al cap i a la fi, què obtenia a canvi?. Ni la il·lusió dels nens, tenia ja. Recordava una vegada que un capgros li va dir que si no li portava ves a saber quina joguina carísima (i pesada) el seu pare que era advocat li anava a ficar tal demanda que nadal acabaria arribant una vegada al mes. Si, no valia la pena. Va deixar de carregar regals i després de recuperar l’alè es va posar a escriure la seva dimissió. Milers i milers de cartes on explicava que abdicava de les seves funcions. Va començar a imaginar-se la cara que posarien aquells petits egoistes quan s’aixequessin corrent per a anar a buscar els seus regals i en el seu lloc es trobessin una carta de pròpia mà amb la seva dimissió. Se li va dibuixar un somriure en la cara i per primera vegada en molt temps, es va escoltar per tota la terra una sonora risotada. HO, HO, HO!!!!

Jordi Climent Botella

El dia de Nadal hi havia ball al Casal, però la bandera de l’entrada estava a mig baixada, S’havia mort el president de la Generalitat, Francesc Macià. Tot Catalunya estava de dol per la mort de l’home que havia proclamat la República Catalana des del balcó de la Generalitat, que havia organitzat el complot de Prats de Molló i que tantes vegades havia arriscat la vida per la pàtria. El polític que havia promès una caseta i un hort a cada català s’havia mort.

Tanmateix, davant l’esglai de la gent, l’orquestra tocava aquella nit, com ja ho havia fet a la tarda i l’Angelina ballava, i ballava.  L’Emili havia après a fer-la riure i ella reia entre els braços d’aquell home que l’apretava fortament al to de la música de Las Leandras.. Aquell dia, tot i que s’havia mort Macià, era Nadal i per això hi havia xampany gratuït per a tots els socis del Casal República; el casal dels amos en deia el poble. El que no estava clar perla gent de fora era si es celebrava el Nadal o la mort del fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya.Tanmateix les que en bevien amb profusió eren les noies que n’eren convidades contínuament pels socis. El senyor Esteve es mirava l’espectacle de parelles desenfrenades amb escepticisme: l’home no tenia aquesta idea pel Casal Republicà que havia fundat i presidia.

-N’hem de parlar de tot això, n’hem de parlar -es deia a si mateix enfonsat a la butaca, amb la mirada fixada als prestatges plens de llibres que no els obria ningú.

L’any 1934 es va rebre al Casal Republicà frenèticament. Va esclatar una traca amb el número 1934. Mentre se sentien les campanades de l’església, l’Angelina engolia els raïms al costat de l’Emili.

-Me n’he d’anar ja són les tres de la matinada –es queixà la noia,

-Ja et portaré amb el cotxe –amb paraules suaus, l’Emili

-Si visc aquí mateix ? –confosa l’Angelina.

-Dona estàs molt acalorada. Et convé de prendre una mica la fresca. Una volta amb cotxe t’anirà bé.

La parella va sortir del Casal. Tos els presents a la sala van veure com passaven la porta. L’Emili va apretar el pedal i el cotxe es va engegar.  Després d’un breu recorregut es va aturar al costat dels prats Llopaters. En el moment en què el soroll del motor es va apagar, l’Emili es va abocar sobre el cos de l’Angelina. Ella sentí com les mans adelerades  recorrien la seva pell.  En aquell moment la beguda va fer efecte i la noia va començar a vomitar.

-Tornem a casa –va aconseguir dir.

L’automòbil es va aturar a la porta de casa seva.  Ella va posar-se bé el vestit i va pujar les escales. Unes llums tènues delataven la presència de mirades amagades darrera les persianes. El seu pare l’esperava a la porta. No va haver d’estirar el pom. Va sentir que algú l’empenyia cap a dins. L’home li va donar una bufetada al rostre amb tota la seva força.

-Desgraciada –exclamà, el pare,- no te adones que t’enganyen. No et dónes compte que aquest burgès capritxos només vol aprofitar-se de tu. Aquesta gent està acostumada de generacions a manipular-nos. Jo et dic que si et torno a veure així, el mataré. No consentiré que aquest individu et destrueixi. Jo el destruiré a ell, encara que després ho hagi de pagar amb la vida.

-Jo vull viure, no em vull conformar i acabar com tu –protestà la noia;- tota la vida de casa al treball, sense cap il·lusió.

-Ja et despertaran –protestà el pare.- Hi llavors te’n recordaràs del que et deia el teu pare.

La noia es tancà dins la seva habitació. El seu pare va passar la resta de la nit en vetlla, relligant un cigarret rera l’altre.

Les mirades de recriminació que L’Angelina notava quan passava pel carrer, es van compensar amb el fet que li van donar una mica de responsabilitat  a la sala de continues. Les seves amigues, també, van veure com creixia la seva importància a la fàbrica. En canvi, les altres obreres parlaven malament de les noies del casal dels amos.                                ******

Per la diada de Reis la junta del Casal Republicà va fer repartir joguines a tots els seus associats, els quals augmentaven cada dia. Tota la gent que gaudia de càrrecs de responsabilitat o aspirava a ells de les fàbriques del poble va associar-se al casal dels amos. D’aquesta manera les classes socials es van concretar més i el poble es va separar en els de dretes i els d’ esquerres. L’Angelina, la Margarida, la Julita, l’Anna, la Solita i la Merce repartien les joguines.

Asseguts en una poltrona reial s’ho miraven els Reis Mags que eren l’Emili Miró, en Joan Salavedra, i en Miquel Olivé. Assegudes al voltant de la taula del senyor Esteve hi havia la Sònia Torrent, la Rut Coromina, i la Júlia Serra que eren les senyores dels Reis Mags.

-Miri, senyor Esteve tothom sap que vostè és una de les millors persones de la comarca i que ha fet moltes coses per aquest poble. Tanmateix està molt clar que amb això del Casal Republicà s’ha sortit de mare per culpa d’aquests tres beneits, el més gros dels quals és el meu home l’Emili –la Sònia arrufà el nas.- Ja m’avisava la meva mare que no m’hi cases i ja ho veu  -deia la Sònia mentre s’apartava els tirabuixons de la seva cara de nina de cartó.- El senyor Esteve pensava t’havia d’haver avisat abans que et casessis amb una panxa de quatre mesos, però callava i escoltava.

-S’han d’acabar aquests balls, aquests concursos i aquestes classes i aquestes ximpletes que han sortit del niu amb pretensions. Som nosaltres les dones dels membres de la junta les que hauríem de repartir les joguines en comptes d’aquestes beneites vestides de dona de mal viure.

La Rut assentí amb el cap, amb un gest que li va ressaltar encara més la delicada bellesa de la seva cara de faccions estirades i perfectes cobertes per una cabellera castany clar.

-El meu Joan és tant ardent que em fa por que s’enganxi amb alguna d’aquestes noies de fàbrica.

-No diguis bestieses, cap d’ells ens deixaria per una dona de la fàbrica -va dir la Júlia.

-No dic res que no hagi passat en aquest poble en què una criada de setze anys es va convertir en mestressa no fa tant de temps – replicà la Rut.

-De tota manera quan aquest beneit arribi a casa no li faltarà de res, i vostè senyor Esteve si rep una visita del meu pare el senyor Joan Torrent, que no sol pujar de Barcelona per qualsevol cosa no en faci cas, però això s’ha de tallar i ben tallat i si cal tanqui el Casal. Que ja està bé – acabà la Sònia i totes tres es varen aixecar amb la barbeta estirada endavant per dirigir-se cap a la porta sense esperar que els seus marits es convertissin en els tres reis de l’orient.

                                     ******

En el decurs del dinar de Reis, la Sònia no va obrir paraula i va restar en una actitud trista i d’una resignació mal dissimulada. L’Emili va procurar de dissimular, jugant amb el seu fill, Josep Maria la tensió de l’ambient. El seu sogre, en Joan Torrent, s’havia mantingut en un posat seriós. En tant que  els pares de l’Emili s’havien comportar en tota naturalitat. Després de l’àpat els pares de l’Emili van marxar.

-Potser, que estiguis una mica pels convidats -la Sònia va obrir la paraula per primer cop en un to de recriminació i fàstic. L’Emili es va sobresaltar no es pensava que la cosa anés tant mal dada.

-Apa, aneu a la sala d’estar a prendre cafè, mentre jo i la mare rentarem els plats –ordenà, la Sònia.-  En Josep Maria ja té prou coses per divertir-se.

L’Emili obedient i una mica temorós va dirigir-se cap a la sala d’estar, on ja l’esperava, el senyor Joan Torrent, magre de mitjana estatura, se’l va mirar seriós amb els seus ulls brillants d’una manera que el va mesurar i el va traspassar. Torrent havia fet fortuna amb un magatzem de vins i combustibles. Tenia una xarxa de magatzems que abastava diverses localitats de Catalunya. S’havia fet ell mateix a base de treball, negocis, préstecs i d’apostar pels invents moderns que l’havien convertit en un dels primers empresaris que van deixar la tracció de sang per camions de rodes sense cambra d’aire, que havien sobreviscut a la I Guerra Mundial. Era poderós molt més que aquell pobre gendre que tenia una fàbrica de fil petita  i encara heretada.  Ara, el posaria a to i tant que el posaria a to. La seva Sònia no s’havia d’haver casat amb un beneit que perdia el temps perseguint noies en un Casal. A partir d’ara valdria més que dediqués tot el temps al treball o si no sabria qui és en Joan Torrent.

-Emili, estic tip que per culpa de les teves beneiteries la meva Sònia pateixi. Fins a mi m’han arribat els rumors de les teves calaverades. Que perdis el temps en balls, organitzats, en un Casal fet per vells decadents i fabricants que van cap a la ruïna. Que persegueixis noies que aviat podrien ser les teves filles, que t’haguem d’ajudar econòmicament els teus sogres quan et van mal dades i que encara et portis així amb la Sònia, qui no té cap necessitat de passar per aquests patiments –Joan Torrent parlava lent i clar.- Només et diré una cosa si tornes entrar al Casal, si tornes a parlar amb alguna joveneta, si tornes a fer patir la meva noia. M’emportaré la Sònia i el nen i, no m’acabaré aquí, perquè si he d’arribar a això no pararé fins que et vegi fer de camàlic al port de Barcelona. Desgracia’t qui et penses que ets.

L’Emili va quedar cohibit i espantat davant de la força implacable que li mostrava aquell home, que fins aquell dia se li havia mostrat comprensiu i condescendent. No sabia què dir, què respondre? Fins aquell moment les seves amistats i el prestigi de la seva família l’havien protegit de les seves calaverades. Quan de solter l’Emili en feia alguna o n’encapçalava moltes la gent s’ho prenia com coses de joves.

En aquell moment es va adonar que podia sortir del cercle invisible que des de la seva infantesa l’havia protegit i per primer cop a la seva vida va haver d’afluixar. Era prou intel.ligent per saber que sense la protecció de la seva classe social no era ningú.

-No tingui por senyor, Joan. No tindrà cap més queixa. Tot i que crec que s’ha exagerat molt sobre el tema. La Sònia i vostè no es mereixen patir per aquestes coses. El Casal estava acabat per sempre. L’Angelina i les seves amigues tornaren als més baixos llocs de la fàbrica. Les altres obreres reien i les deien “ja us havíem avisat que no us fiéssiu dels amos”.

Xavier Valeri Coromí    

Corria l’any 2006, de nou a Catalunya és trobava el bo i millor de cada casa; anglesos, francesos, italians, alemanys, danesos, suecs, russos ,… de quasi tot el món amb l’excepció de les tropes mercenàries àrabs, que una vegada més, com ho havien  fet l’any 700, envaïen Espanya, amb l’excusa d’ajudar a alguns dels mal anomenats “nobles” , en les seves míseres ambicions; en aquesta ocasió l’excusa, havia estat el plantejament pels catalans de revisar el seu Estatut d’Autonomia, que se’ls havia atorgat “manu militari” a la mort del General Franco; això de queixar-se de que els venia estreta la cotilla, quan només feia vint-i-cinc que la duien posada, no havia agradat gens als nobles del sud, que una vegada més, trobàvem lògic lliurar la pàtria sencera als àrabs, abans de compartir-la amb la resta dels espanyols. 

En aquesta ocasió obviarem els noms i cognoms dels traïdors, perquè de fet, això de donar-los publicitat, està comprovat que els esperona en la comissió de les seves accions delictives; ben aviat els àrabs tornaven a senyorejar des de Medinaceli a Gibraltar, confirmant quasi sempre en els seus càrrecs als nobles espanyols, que de forma escandalosa – fins i tot pels àrabs – feien professió de fe en les doctrines de l’Islam, i en algun cas, reconvertien a cuita corrents , en Mesquites les Catedrals, les Col·legiates i les esglésies grans i petites de les antigues terres de Al-Andalus.

Només és va organitzar la resistència – com sempre – en les terres del nord, des de Catalunya, fins a Galícia, i  encara que de forma inestable, la frontera de l’Ebre, va tornar a dividir, l’Espanya democràtica, de la resta.

L’hivern ensenyava la seva cara més crua, a la comarca dels Ports de Beceit, on  hi havia un important contingent d’unitats de voluntaris internacionals; els àrabs havien pres Morella i controlaven quasi en la seva totalitat les alçades, disposaven d’una potent artilleria, regal enverinat del rei de l’Aràbia Saudita, i tenien literalment enganxats a terra – millor al llot – als voluntaris internacionals, que complien fil per randa, les normes ecològiques de guerra, i havien renunciat a l’artilleria pesada, l’aviació i les municions susceptibles de contaminar el medi natural; tot el contrari òbviament que les forces àrabs, on els cognoms Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…sovintejaven entre la oficialitat “provisional”.

Les tropes internacionals tenien un primer destacament a Castell de Cabres, i el fort dels efectius a Fredes;  la comunitat de la Tinença de Benifassà, havia manifestat la seva voluntat i intenció de romandre en el seu convent, assumint la possibilitat de morir pel foc d’uns o dels altres, la majoria de poblets, el Ballestar, El Boixar, la Pobla de Benifassà, havien estat abandonats i els seus habitants amb l’excepció d’aquells que podien servir per les armes, és trobaven ja en terres catalanes; resistien amb força, Rossell, Canet lo Roig, i les poblacions litorals, amb l’ajut de les forces navals dels països democràtics, amb les excepcions habituals dels EE.UU i Anglaterra, que esperaven reconèixer al guanyador, fos qui fos, i que una vegada més, deixaven clar al món, que tenien al capdavant els individus més miserables que la ment humana podia imaginar.

El 24 de desembre, les tropes àrabs de l’anomenada “Divisió Impopular” pels Internacionals, varen iniciar un atac esfereïdor, primer l’artilleria amb napalm i  totes les municions prohibides, va ensorrar literalment Castell de Cabres, i tot seguit les unitats àrabs, amb la consigna de no fer presoners es van llençar contra la Vila; els defensors s’havien parapetat ordenament, i les primeres baixes de la Divisió Impopular varen ser d’importància, les Divisions del Sud, vindrien ràpidament a  cobrir aquestes baixes i ben aviat Castell de Cabres, va quedar envoltat per les tropes invasores; el Comandant Ibarra conegut per la seva extrema crueltat, va donar ordres de fer servir els cremadors ( és tractava d’armes que llençaven flames fins a vint-i-cinc metres de distància, i que s’alimentaven d’un petit dipòsit que a manera de motxilla duien els soldats de les unitats de cremadors ); els internacionals van patir moltes baixes, però tampoc els va anar gaire bé als homes d’Ibarra, que és convertien literalment en bombes, quan els explotava el dipòsit en rebre un tret. Finalment va caure la nit al Castell de Cabres, els internacionals tancats dins del poble, entre les runes, i les forces anti-espanyoles encerclant-nos.

Durant la nit, les tropes estacionades a Fredes, es van anar desplegant a peu, per tot el perímetre del Castell de Cabres, de forma que a les primeres llums de l’alba, els invasors, no tenien comunicació per terra, amb Morella i es trobaven ells també, encerclats al voltant del Castell de Cabres. Els altaveus van comminar a la rendició als homes que quedaven de la Divisió Impopular i de les Divisions del Sud;  el compromís era respectar-los la vida i garantir per a tothom un judici just, els soldats àrabs es van lliurar a les tropes internacionals, i en trobar-se sols, els Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…. de naturalesa manifestament covarda, no van tenir el valor de treure’s la vida, i és van lliurar també als soldats internacionals.

El dia de Nadal de 2006, els capitostos anti-espanyols , van ser lliurats al Tribunal Penal Internacional, sota l’escorta d’una unitat de catalans, que va vetllar en tot moment, perquè aquelles desferres humanes, arribessin sans i estalvis davant la Cort Europea.

A la Tinença de Benifassà, desprès de la missa de Nadal, els voluntaris Internacionals van dinar escudella i carn d’olla.

Castell de Cabres va ser declarat Cementiri Internacional de la Pau, i desprès de donar sepultura als morts de tots els bàndols, és va acordar deixar el poble en l’estat ruïnós en que havia quedat, com a testimoni de perpetua memòria de la bogeria que pot envair i envaeix malauradament amb excessiva freqüència als homes.

Estem a l’espera de conèixer la Sentència del Tribunal Penal Internacional.

Antonio Mora Vergés

Els avis uns dies abans del dinar de Nadal, perquè “per Nadal cada ovella al seu corral “,  feien un pessebre. en una tauleta que era tan antiga com les pròpies figuretes. Les figuretes, eren de l’època que l’àvia era petita.

L’avi, que era molt manetes, amb uns trossos de suro, feia tota l’escenificació. Les muntanyes, que les feia amb la forma de les de Montserrat, les emblanquinava (havia nevat) amb farina.

El rierol, el feia amb el paper de “plata” de la xocolata, abans no hi havia paper d’alumini en rotllos. En el rierol hi posava el pescador amb una canya que hi penjava un petit peixet, també hi havia la dona que rentava “la bugadera”, i també hi feia un petit estany que s’hi banyaven uns aneguets i les ovelles del pastor, que també corria per allí, anaven a fer un traguinyol.

També hi  feia l’Anunciació, l’àngel que s’apareix als pastors per anunciar-los la bona nova.

Tot això a sobre un bon tou de molsa i sorra de la platja (la casa era davant de la Rambla de Mar).

L’establia, era una altra història, ja estava feta, era de branquetes i palla. Allí ja havien posat a Sant Josep i a Maria, el Nen Jesús el posava jo, ja que era en aquell moment la única neta que tenien, filla d’en Bruno el fill gran. Vuit anys més tard va venir el meu germà i anys més tard els altres cosins.

Doncs el dia de Nadal, jo posava el Nen en el pessebre, els pastors que anaven adorar-lo, i els Reis a la llunyania.

Tots al voltant de la taula, escudella amb galets, pollastre de pagès farcit, gambes i escamarlans i a les postres neules, i torrons.

La nena (jo), deia la dècima de Nadal i desprès cantaven nadales. Sempre em donaven “una propina”, no sé si perquè em sabia molt bé “la dècima de Nadal” o perquè al ser molt petita i (la veritat) era molt espavilada, i tenia molta desimboltura al recitar, gesticulava amb les mans i amb tot el cos, deien que semblava una “vella resaviada”, el cas, és que em donaven uns “calerons” que la mama, em feia posar en una guardiola de ceràmica que tenia, era “la rateta que escombrava l’escaleta” , molt maca per cert !.

Desprès de dinar, els avis em portaven al Circul Catòlic de Badalona a veure Els Pastorets, d’en Josep M. Folch i Torres.

Sèiem a primera fila, ja que el cosí petit del meu pare, en Joan Grífol, feia de Lluquet, el pastoret amb més coratge i empenta.

En Joan sempre ha sigut mol simpàtic i “teatral”, molt espontani i al fer Els Pastorets durant tants anys, sempre hi afegia alguns acudits de la seva collita, amb molt d’èxit.

Jo, a n’en Banyeta (el dimoni), no li tenia por, ben al contrari, el trobava un personatge molt interessant i enigmàtic.

Aleshores qui m’havia de dir que amb els anys,  Banyeta, seria el meu pseudònim i al ser badalonina, he afegit el mot “BADIU ” que és l’eixida en badaloní.

Aquesta relataire us desitja, que aquest relat nadalenc, us hagi agradat, i  unes bones festes joioses passeu, amb Amor, Pau i Felicitat.