UN NADAL

Les llums ja estaven penjades, i la neu cobria tots els carrers. Passejar pels carrers era d’allò més emocionant. A cada pas sorgia una nova sorpresa: un Pare Noel repartint caramels, botigues replenes de joguines, i molt ben guarnides… la màgia estava preparada.

Aquell Nadal el passàvem a casa dels oncles, a Finlàndia. Tant ells, com els meus cosins, feia molt de temps que esperaven aquest moment per poder-nos reunir.

La seva casa era molt gran, amb tantes habitacions, que ens hi vàrem poder instal•lar tots: els meus pares, l’àvia, la meva germana petita i jo.

Jo estava molt contenta d’anar a veure’ls, i la veritat m’estava agradant molt aquell Nadal ple de neu. Però hi havia una cosa que no havia calculat. A Finlàndia, com en alguns altres països, no passaven els Reig Mags. Allà tothom demana els seus regals al Pare Noel. A mi m’entristia una mica no poder saludar al Melcior, al Gaspar i al Baltasar.

A més a més, m’ho havien d’haver dit abans no envies la carta. Enguany els hi havia demanat un munt de joguines, i a més una casa nova. La que tenim està molt vella i atrotinada, i la mare sempre diu que vol canviar-la. I és clar, si hem de tenir una casa nova, d’aquelles amb jardí, el pare no es pot negar a tenir un gos.

Això també ho vaig demanar a la carta.

Ara, aquí a Finlàndia, no sabia com comunicar-me amb el Pare Noel. I ni que li fes una carta, potser no entendria el meu idioma.

Si tot just no entenc jo la meva lletra! Els Reis sí, que ja hi estan avesats, però ell, que ni tan sols em coneix!

De totes maneres estava ben decidida a què aquest fet no m’entorpís la màgia d’aquell Nadal. Segurament tindria regals bonics, potser fins hi tot més bonics que els que havia demanat.

El que no vaig imaginar, ni per un moment, és com de màgics,  de bonics i també d’estranys havien de ser aquells dies.

Tot va començar a embolicar-se la nit abans de Nadal. Havíem arribat a casa dels meus oncles, gelats de fred. Abans d’arribar a la casa, hi havia un petit llac completament glaçat, i hi vàrem estar patinant. Ens ho havíem passat d’allò més bé, però jo havia caigut moltes vegades, i m’havia quedat negada. En arribar, vaig pujar ràpidament a la meva habitació. La meva, com totes les altres tenia una petita llar de foc, i tenia ganes d’asseure’m al davant, canviar-me de roba i veure guspirejar el foc una estona.

Però mentre m’entretenia veient el ball que feia el foc, vaig sentir quelcom d’estrany. Era com si l’habitació s’estigués escalfant molt ràpid……. massa ràpid.

Mentre decidia si aquell fet insòlit era una realitat o només producte de la meva imaginació, em va semblar senti un soroll, just darrera meu.

-Ja està, la pesada de la meva germana! – vaig pensar.

Però en girar-me, vaig descobrir que a la paret, just al costat del llit hi havia una porta. Una porta que els dies anteriors no havia estat allà.

-Maria! Dóna’t manya, i baixa! El sopar és a taula! – em cridava la meva mare.

Amb un fil de veu, i sense atrevir-me a moure’m del lloc, vaig dir:-Mare, puja, siusplau!Quan la meva mare va entrar a l’habitació em vaig tranquil•litzar una mica, però la tranquil•litat em va durar ben poc.

-I dons? Fa molt de fred en aquesta habitació. Li diré a l’oncle que pugi a mirar-s’ho. Què volies Maria?

-Molt de fred? – pensava jo, sense poder articular ni una sola paraula.

-M’has fet pujar per no res? – va insistir la meva mare, mentre mirava la cara de tanoca que se m’havia quedat. – Que em prens el pèl o què?

Fent un enorme esforç per controlar la meva por, vaig dir:

-Laaa portaaa!

-Què li passa a la porta? – va dir la meva mare assenyalant la porta de sortida de l’habitació.

-Noo!, l’altra porta!

-Maria estàs acabant amb la meva paciència. Canviat de roba i baixa, o faràs que m’enfadi. – va dir sortint de l’habitació.

No podia ser! La meva mare havia estat tota l’estona a tocar de la porta, i no l’havia vist! Però la porta era allà! I aquella calor!

Fent un esforç per no tremolar, em vaig aixecar, em vaig vestir, i vaig sortir corrent d’aquella habitació cap al menjador.

 

Quan hi vaig arribar, tothom estava molt alegre. La taula estava molt ben parada i el menjar semblava d’allò més bo. Els meus cosins i la meva germana corrien amunt i avall molt nerviosos. Aquella nit s’havien de posar a dormir molt d’hora, perquè el Pare Noel pogués baixar per la xemeneia i deixar les seves joguines…. i es clar!… Per la xemeneia!… Per la xemeneia de la meva habitació!… Per això hi feia tanta calor! Potser el Pare Noel ja havia començar a baixar, i havia quedat allà travat.

Vaig començar a tremolar. Si aquella nit, aquell home gras, barbut i vermell sortia de la meva xemeneia, de ben segur que em posaria a cridar i espatllaria a tothom la festa.

La meva mare es va apropar preocupada.

-Et trobes bé, Maria? Estàs molt estranya. – va dir

Jo no podia explicar-li la meva teoria, perquè entre d’altres coses ella no havia notat la calor. Què podia fer?… No podia fer res! Tan sols esperar, i desitjar estar equivocada.

El sopar va transcórrer alegrement. Els meus cosins cantaven Nadales del seu país, i jo i la meva germana fèiem el mateix amb les de la nostra terra. Bé, la meva germana, mes aviat, destrossava totes les Nadales. Però a tothom li semblava que ho feia tan bé.

Si no fos que estava tant nerviosa, m’hagués divertit molt.

Va arribar l’hora d’anar a dormir. Jo ho allargava més i més, fent memòria de totes les cançons que coneixia. Però, més aviat del que jo hagués volgut, el repertori se’m va acabar.

Quan ja no hi va haver més solució que anar a dormir, a poc a poc, vaig anar pujant les escales que em separaven de la meva habitació. Tot pujant, desitjava que la porta i la calor haguessin desaparegut. Em vaig aturar davant de la porta, vaig agafar aire, i d’una estrebada vaig obrir-la.

Perfecte! Aquella porta misteriosa ja no hi era. Havia desaparegut de la mateixa manera que una estona abans havia fet la seva aparició. Però aquella escalfor havia seguit creixent, i ara era insuportable. Però bé, de moment, estava solucionada la meitat del problema!

Vaig travessar l’habitació fins a la finestra. La vaig obrir, i el fred glaçat que hi havia a fora, va fer abaixar una mica la temperatura.

El que no pensava fer era dormir. I molt menys al costat d’aquella porta, que encara que ara mateix no hi era, qui m’assegurava que no tornaria a aparèixer en qualsevol moment?. Em vaig asseure al costat de la llar de foc a esperar que es fes de dia. Però al cap d’una estona els ulls se m’anaven tancant, i m’hem vaig cansar de donar-me cops a la paret en adormir-me. Vaig agafar el matalàs del meu llit, i arrossegant-lo, el vaig col•locar en aquell racó, que em semblava el més segur. Seguia fent molta calor, i no havien passat ni deu minuts que m’adormia damunt d’aquell matalàs.

Em va semblar que m’havia adormit només uns minuts, quan alguna cosa que bellugava em va caure a sobre. Uns ulls, just davant del meu nas, em miraven molt fixament. Era la meva germana. M’explicava alguna cosa que no vaig entendre, en el seu estrany idioma de bebè…. però, no podia ser! Era de dia! Havia dormit tota la nit!.

A baix, al menjador, tot eren crits i enrenou. De ben segur sota l’arbre hi havia un munt de regals. La meva germana va anar a afegir-se a la festa.

Jo estava tremolant de fred. Em vaig aixecar a tancar la finestra. M’anava a vestir, quan vaig tornar a veure aquella porta al costat del llit i per les escletxes sortia una llum molt forta.

-No, no podia ser! Altre cop!

I mentre decidia si posar-me a cridar o travessar l’habitació corrents, algú va fer girar el pany d’aquella porta misteriosa. Molt poc a poc va anar obrint-se, amb un grinyol suau. Jo estava a punt de perdre el coneixement, envaïda per la por, quan a l’altre costat de la porta algú va dir:

-Maria, som nosaltres, no t’espantis.

Com no m’havia d’espantar?. Tota jo tremolava com una gelatina. La por em tenia paralitzada i estava a punt de fer-me el pipí al damunt, quan vaig veure aparèixer una corona molt lluent, i una altra, i un turbant molt bonic: eren els Reis Mags!

Van entrar a la meva habitació, i dels seus sacs en van treure un munt de joguines, totes les que jo havia demanat a la meva carta.

-Bé, Maria, vàrem rebre la teva carta, i aquí ho tens tot. Enguany t’has portat tant bé, que hem cregut que mereixies tenir tots els teus desitjos. – va dir Melcior.

-Disculpa que arribem en aquestes hores del matí, però el viatge a Finlàndia ha estat molt llarg – va afegir Gaspar.

-Ara ens hem d’acomiadar de tu. Fins l’any que bé. Adéu! – van dir tots tres.

I es van dirigir cap a la porta lluminosa.

-Adéeeu! – només vaig poder respondre jo, sense moure’m del lloc.

-Maria! Que no baixes? – em cridava la meva mare des del menjador.

Els Reis marxaven en aquell moment, i acte seguit la porta va anar desapareixent a poc a poc, davant dels meus ulls astorats.

I ara què havia de fer?. No podia explicar als meus pares el que acabava de passar. Bàsicament, perquè no em creurien de res. Però com justificar que tots aquells regals eren a la meva habitació?

Ho vaig rumiar una estona, i vaig trobar la solució. Diria a tothom que el Pare Noel havia entrat per la meva xemeneia, i en veure’m, m’havia deixat els regals aquí, per no anar tant carregat. Va ser llavors, que vaig veure caure un barret vermell, xemeneia avall.

-Guau, guau!

-Maria! Corre, baixa! – cridaven els meus cosins.

Allò era un gos, i els meus oncles no en tenien de gos! Vaig sortir per la porta tant ràpid com les cames em permetien. Saltava les escales de quatre en quatre. I un cop al menjador, tothom em mirava. Llavors vaig veure el gos. Era un cadellet tot blanc, que remenava la cua sense parar.

-És per mi? – vaig preguntar.

La meva mare va assentir amb el cap.

-És per mi! És per mi! – vaig cridar boja d’alegria.

Tots els regals m’havien arribat d’una manera o d’una altra. Vaig explicar la història que m’havia inventat del Pare Noel, i tothom em va creure. Es veu que era més raonable un Pare Noel entrant per la xemeneia, que un Reis Mags entrant per una porta màgica.

Ah! Quan vàrem arribar a Cambrils, els meus pares ens van dir que els Reis Mags ens havien portat una casa nova.

Aquell va ser el Nadal més emocionant de la meva vida.

Montserrat Parra Anento