Quan Hilari va tornar a aparèixer per la porta del col•legi, tothom estava esperant-lo, fins i tot el mestre. Portava una borsa idèntica a les altres dues, que ja havia fet estavellar-se en terra. Lluïa al genoll esquerre, una gasa adherida amb esparadrap, mentre el de la dreta semblava un mapa, tot de tintura de mercromina. A la classe, es va crear una atmosfera densa de rialles reprimides. Hilari va pujar les escales amb una seguretat decebedora, per a tots aquells bròfecs que esperaven la relliscada.
A Beniatrol no es va passar gana en aquells anys en blanc i negre del franquisme, però sí moltes privacions i carències. Tanmateix, quan arribava Nadal, els nens portaven regals al mestre de l’escola. Aquella gent humil agraïa així el que els semblava una deferència, sense que se’ls passés pel cap que aquella era la seua feina i, a més a més, cobraven per fer-la.
La mare d’Hilari havia comprat de la tenda dues ampolles de cava per regalar-les al mestre. Les havia deixades damunt de la taula dins d’una borsa. El seu fill era una mica curtet. Li mancaven un parell de regons, com es sol dir i, a més, parlava botijós i, per acabar-ho de rematar, era guerxo i malcarat. Això sí! Molt bon xicot.
Havia eixit un matí molt gelat i s’havia posat a borrinejar esberles de gel. Un oratge d’aquells que ni els caragols havien abandonat els seus amagatalls, malgrat la humitat de l’ambient. Després del desdejuni, Hilari havia agafat la borsa amb les ampolles i, tot pagat, es va dirigir cap el col•legi. En arribar, se’n va adonar de que s’havia fet una mica tard. La classe estava a gom, i molts companys miraven per les finestres. Els esglaons de l’entrada de l’escola s’havien convertit en un parany relliscós com un espill. Va començar a pujar quan, de sobte, va patir una forta relliscada que el va fer perdre l’equilibri. La borsa es va estavellar contra el sòl, i les ampolles esdevingueren fendides sens remei. Tots els xiquets van esclatar en una rialla eixordadora. Hilari se’n va tornar cap a casa capcot i plorós. Sa mare va anar a la tenda i va comprar dues ampolles, aquesta vegada de sidra, doncs la diferència de preu era considerable. Les va dipositar en una altra borsa, i les va lliurar al seu fill dient-li: “Hilari, ves amb compte!”
Ell va tornar a sortir en aquell dia tan trist, però alhora tan alegre, doncs començaven les tan esperades vacances de Nadal. En arribar al llindar de l’escola, va notar una tremolor incontrolable que li pujava per les cames. Aquesta vegada, tots els alumnes estaven abocats a les amples finestres que donaven al pati. Va traspassar la porta de ferro i es va dirigir cap a l’escala granítica i esvaradissa. Quan estava a punt d’arribar al replanell, es va posar nerviós i va accelerar els seus moviments, amb el resultat de que es va esmunyir per segona vegada, però en aquesta ocasió, va restar tot ell caigut al terra, i poc va faltar per a que no esdevingués ferit greu pels vidres de les ampolles, que van restar fetes estelles. Fins i tot, es va fer els genolls plens d’arraps i matadures. Hilari va esclatar en un plor, que anava incrementant a mesura que escoltava les rialles dels seus companys.
Ara havia aconseguit creuar sense ensurts el llindar de l’escola. Era veritat allò de que a la tercera anava la bona. Hilari va entrar a l’aula amb un posat bel•licós envers els seus companys més agosarats i burletes. Don Tomás, el mestre, el va rebre amb una abraçada, car també havia patit pel xicot. Va agafar la borsa de les mans tremoloses d’Hilari i, amb tota la cura del món, va buidar el contingut per deixar-ho al costat dels altres regals. De dins de la borsa van sortir, com en un encanteri, dues llaunes de bresquilla i un pot de pinya en xarop, sota la mirada perplexa del mestre i de tots els alumnes.
Relat original de Francesc Arnau i Chinchilla