MAI PLOU A GUST DE TOTHOM

Es diu sovint:

“Sempre plou, quan no hi ha escola

La pluja s’ha fet esperar ,

tot i que per les previsions meteorològiques

podria ser que la Cavalcada dels Reis  d’Orient

fos passada per aigua.

Que es necessària la pluja,

ben cert i

que podria ser un poc més oportuna,

també i no esclafar la il·lusió

dels infants que esperen l`esdeveniment

Malgrat tot, farà el que hagi de ser.

Per aquesta vegada,

m’encantaria que l’AEMT

fes una gran errada.

Altres vegades li ha passat.

Després de tots els preparatius

i esforços per la cavalcada,

seria una tocada de violó,

que s’hagués de suspendre

per la pluja.

A Vila, cada any,

la cavalcada m’agrada més.

Molta imaginació i bon saber

per qui l’organitza.

És de molt bon gust.

Ens encanta anar a veure-la.

En tant de temps que no ha ruixat,

la pluja es podria esperar i

no fer aquesta malifeta.

Acceptació i paciència.

Que els Reis Màgics facin

que s’acompleixin

els vostres somnis.

A mi han arribat més prest,

uns harmònica cromàtica

preciosa i que sona molt bé,

i tanta il·lusió em feia.

 

Josep Bonnín i Segura.Vilafranca de Bonany.  4 de gener de 2024

CARTA ALS MAGS D’ORIENT, MAL DITS “ REIS “

Estimats, sabeu prou bé que ens agrada demanar,

Tothom vol tenir “ més “

Alguns – pocs – per poder posar remei a algunes injustícies

La immensa majoria però per mal viure tant com sigui possible, i això, ho inclou tot.

El que ningú no vol de forma unànime ,

És que ens preguin allò que creiem nostre “ de forma natural “

La salut, la família, els amics, i àdhuc la feina – remunerada o no – , la il·lusió, l’alegria,..

Tot patim – ho sabeu des de sempre  atacs de “ bonicia “, que s’aturin les guerres,

Les injustícies, la corrupció – activa i passiva – , el lawfare,  les accions contra les minories ,

Les morts al mar, la creixent desatenció sanitària i social,  les polítiques “ boges” ,..

Quan passin aquests dies però, tothom a la seva, com sempre,..

Les excuses son bones,  no podem fer  res per millorar el món per a tothom, sobretot

Si en centrem principalment en millorar-ho per a nosaltres i els “ nostres”, oí?

Estimats mags, endueu-vos  als que posen pals a les rodes,  als que maldem

Perquè el món s’adapti a les seves petitíssimes capacitats,  als que gaudeixen

Colpejant ninots, prohibint les llengües, celebrant els genocidis,…

Deslliureu-nos-en, us prometen que ens esforçarem en fer millor les coses,

En evitar que les persones pateixin per manca d’habitatge, de recursos econòmics,

Per solitud ,  per malalties, per ignorància , per accions injustes,…

Sinó no som capaços de fer-ho, no ens porteu carbó,  apliqueu-nos la mateixa medicina 

Que reclamem per als incívics, corruptes,  emporteu-se’ns a  nosaltres també , i

Repetiu aquesta mateixa tècnica fins que recuperem la millor versió de l’esser humà

 

UNA CARGOLADA PER L’ANY 2024

Per aquest any 2024 he demanat una pluja de cargols. He comprovat que a molta gent, inclòs jo mateix, ens falta alguna cosa que em perdut pel camí. Després de rumiar molt, he arribat a la conclusió que ens falten cargols o els tenim fluixos. Sembla lògic que si una pluja d’aigua apaga la set, amb una pluja de cargols podríem substituir els que ens falten i fer créixer el sentit comú.

Com sempre, després de la pluja sortirà el sol i els engranatges que mouen al política, l’economia, la religió i la societat en general deixaran de grinyolar. Endavant!! que és on està el futur.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: aprofita totes les oportunitats per millorar, sols així seràs millor.

Francesc Estival Vilardell

EL PENÚLTIM

-Josep,  Josep!

He tingut un ensurt,  algú gemegava el meu nom des de la porta del carrer.

He mirat per l’espiell i no he vist ningú.

Amb precaució, he agafat un bastó, i he obert la porta.

Tombat al terra, amb la cara recolzada  a l’escaló hi havia una forma tremolosa.

Anava mal vestit amb tres-cents seixanta i quatre parfalans desgastats,  decrèpits.

Amb un fil de veu, m’ha dit:

– Sóc aquest any que està a les acaballes,  espero no haver-te fet patir massa.

Amablement, l’he fet entrar a casa.

S’ha assegut i li he portat un tassó d’aigua.

Un poc recuperat, m’ha dit:

-Tinc un atac de gelosia.

Demà darrer dia de l’any tothom ho celebra.

Jo soc el penúltim i passo sense pena ni  glòria.

Volia que un poeta, abans de la meva agonia sòrdida,  em dediqués unes paraules de comiat.

He sentit,  que amb la teva sensibilitat,  tu ho podries fer.

Em dic 30 de desembre.

M’ha fet una gran compassió el seu estat anímic.

-Et prometo que tindràs el poema que em demanes i avui encendre una espelma per tu.

Ha somrigut dolçament.

Li he obert la porta, i sigil·losament s’ha fet fonedís pel carrer, no sense abans dir-me.

-Seré viu, fins a les 00

Com marquen els vostres rellotges digitals.

En el seu record,  escoltant la seva petició,  just ara, vaig a cercar l’espelma.

Disculpeu l’espera.

Treure la resta de la cera  d’espelma antiga,  que havia quedat dins el  porta-espelmes , sense consumir-se i posar la nova.

Seria la penúltima de l’any.

He complert la promesa, en la seva memòria.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany .  Penúltim dia del 2023

FERIDES A L’ÀNIMA

Farcells d’il·lusions esflorades,

que lleneguen agòniques

pel trespol de la cuina.

Mentre,

intentar fer el cor fort i sentir una veu,

que em diu:

– Res dura per sempre.

Ni lo suposadament bo, ni lo dolent.

A la nit fosca de l’ànima, no s’hi arriba per voluntat pròpia.

Alguns instants,  penetra

com una urpada salvatge, que

et vol cruiar per dintre.

El coratge es fa estentis.

No sé quin monstre s’engoleix

l’esperança de ma vida.

Puc esser

plenament sincer i honest perquè escric amb el cor, i a cops amb el silenci.

Cadascú viu els seus propis temporals.

S’han de navegar, fora el victimisme, malgrat l’esforç per no ofegar-te, tingui  traces de ser inhumà.

Nadal em porta més tristesa que alegria.

Hi ha massa enyorances i absències.

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 22 de desembre de 2023

EL CALENDARI D’ADVENT

En Jon i la Martina frisaven per arribar al desembre.

Cada any la mare els hi confeccionava un calendari d’Advent, els hi explicava que hi feia 24 butxaquetes perquè eren els dies que faltaven per arribar al Nadal, el dia que havia nascut Jesús.

I com s’hi esforçava la mare per tenir-ho tot a punt. Quinze dies avanç ja començava amb els preparatius. Fent llistes de tot el que se li acudia. Atrafegada, anava  d’una botiga a l’altre cercant el més adient. Això si, en arribar a casa la mare amagava un munt de paquets en un lloc secret, no fora cas que li espatllessin la sorpresa.

Cada nou jorn en llevar-se, obrien il·lusionats i plens d’emoció una nova casella del Calendari.

Que si uns guants, que si mitjons, que si cartolines i pintures per a treballs manuals… El dia tretze, ja sabien que tocava, cada any el mateix anar a la fira de santa Llúcia, comprarien molsa, rams de vesc a les paradetes d’artesans, amb sort els cauria una nova figureta per a fer el pessebre.

També feien galetes de gingebre, acolorien les postals de Nadal, i col·locaven el tio amb barretina i tapat amb una manteta que dia a dia anava creixent.

Ja era l’últim dia, ara venia la nit més esperada. Ja sonaven les Nadales mentre els avis i els tiets anaven arribant.

La taula ben parada feia goig de mirar, les espelmes enceses i també el fanalet de la cova on hi havia el nen Jesús.

Els avis i els nens recitaven un poema que havien fet plegats.

Un cop en Jon i la Martina havien bastonejat el tio repartien les llaminadures que els hi havia cagat.

Per acabar cantarien Nadales amb alegria i emoció.

Montserrat Lloret Perxachs

LA NINA

En Nicasio Gil treballa de peó de la construcció per un sou de misèria. O les setmanes són molt llargues o els diners són curts, perquè sempre en falten. S’ha de buscar feines per quan plega de l’obra i treure’n mig sou més, també de misèria. La suma de dues misèries no deixa de ser una misèria. Sense estudis, no ha aconseguit mai una feina de més categoria que la de peó i amb aquest sou l’olla moltes vegades no bull plena.

El seu pare va morir quan ell tenia onze anys. La mare va haver de fer mans i mànigues per tirar endavant. Treballava i no podia controlar en Nicasio, que no era mal xicot, però feia moltes campanes a l’escola i estudiar ni li passava pel cap. Era el rei de la muntanya. Camina una mica coix per una torçada de peu que segurament devia trencar alguna cosa i es va curar malament. Vivien en un descampat, en el lloc que al poble en deien les cases d’en Belmonte. Cases és un eufemisme i Belmonte no venia precisament de muntanya bella. Era un terreny que havia sigut vinya i que en Belmonte llogava perquè s’hi fessin una barraca. Una explotació, deien uns; una sortida, deien uns altres. Encara hi viu, però, com altres barraquistes, ajudant-se els uns als altres i de diumenge en diumenge, es va fer la casa senzilla allà mateix. Aquell indret ara és una barriada que porta el nom del castell enrunat que hi ha a prop.

Els fulls del calendari han anat caient i els dies s’han enfredorit. S’acosta Nadal. Aquests dies, quan plega de l’obra, agafa l’autobús i va al poble del costat, que ja ciutadeja, i fa de patge emissari dels Reis d’Orient a la porta d’uns magatzems. Recull les cartes que li porten els nens, se’ls asseu a la falda, els fa preguntes sobre el seu comportament i els prevé de la conveniència de portar-se bé, mentre als pares els cau la bava contemplant la cara embadalida de la criatura. La direcció n’està contenta. Aquest és el millor patge que hem tingut, diuen.

Demà és Nadal. Voldria que aquest dia i les festes que el seguiran s’esborressin del calendari. El terra és mullat, com si hagués plogut, però no, és la humitat que la boira fumosa enganxa. Avui la jornada ha estat curta, aquesta tarda a l’obra no han treballat, però de fer de patge no se n’ha escapat; ni ganes, aquesta tarda seran cent pessetes. De camí cap a casa s’atura davant l’aparador de la pastisseria i se’l mira.. Hi entra sense convenciment i amb un cop d’ull es fixa en els que té al davant i no pregunta qui és l’últim. Quan li toca, amb un fil de veu, demana una barra de torró del més barat. El pastisser li pregunta si li va bé el de sucre i confitura que fan ells. Assenteix amb el cap. El pastisser pesa la barra: són seixanta pessetes. Només me’n puc gastar cinquanta, diu. El pastisser agafa el ganivet i quan va per tallar-ne un tros que no arriba a dos dits, l’home que havia entrat darrere en Nicasio crida: atura’t, Pere. Que en faràs d’aquest tros? Ja et dono jo el que falta. Amb la barra sencera a les mans, es mira l’home que ha intervingut i amb un fil de veu i un somriure tímid li dona les gràcies. L’home li posa la mà sobre l’espatlla i li diu: que tingueu un bon Nadal. Amb el cap cot, en Nicasio s’apressa cap a la porta. Se sent agraït, però també humiliat: li han fet caritat, a ell, que treballa tantes hores, perquè no les hi paguen prou per poder comprar una barra de torrons. En el moment de sortir sent com l’home diu: Pere, no siguis tan rata, se’t tornaran escorpins.

Torna cap a casa amb les mans a la butxaca de l’abric, que ja ha estat girat dues vegades, i la barra de torró sota l’aixella. Es distreu mirant el baf que li surt de la boca. Millor això que pensar en la seva vida, en qualsevol tros de la seva vida.

A casa, no hi ha arbre, estrella ni pessebre. L’estufa està mig apagada i hi fa fred. La Martina, la seva filla, l’està esperant amb un bastó a la mà. Va vestida amb una jaqueta de xandall envellida, que li ve gran,  i els pantalons són d’un altre xandall i justegen per cobrir-li els turmells; als peus uns mitjons gruixuts i unes sabatilles de roba. El fred enganxat a les galtes les hi pinta d’un color rosat que fa contrast amb el daurat de les trenes. La Dolores se’l mira i obre els braços en un gest d’impotència, com dient: no hi he pogut fer res. En Nicasio s’adona que a terra hi ha una soca d’arbre. Un tió, en diu la Martina.

—L’ha portat aquesta tarda tornant de l’escola. Jo ja l’hi he dit que era massa tard, que no ha pogut menjar —comenta la Dolores—. Diu que potser ha menjat a la muntanya i ho vol provar. T’estava esperant.

—És veritat el que diu la mare —insisteix en Nicasio, mentre la nena, sense escoltar-lo, l’ha tapat amb una tros de manta ratada. Bastoneja suaument el tió entonant la cançó: “caga tió…” Estira la manta i no hi ha res. El pare s’hi acosta, se li agenolla al costat i l’abraça, mentre els ulls se li humitegen.

—És igual. L’any que ve li donarem menjar —diu fent un gest de conformitat—. Mentre els Reis em portin la Babeth…

En Nicasio sent un tremolor que li recorre l’espinada i es mira la Dolores, que és en un racó apedaçant un vestit. Les mirades es creuen, carregades de tristor i impotència.

Nadales i villancicos han intentat pintar d’alegria el Nadal i Sant Esteve, però torna la feina amb la llarga jornada. La il•lusió de la Martina per la l’arribada dels Reis se li ha clavat al Nicasio com un fibló. Avui, quan ha anat al vestidor, ha passat per davant de l’estanteria on hi ha exposada la nina, la Babeth, l’estrella d’aquest any. Hi ha un munt de capses amb la joguina que somien les nenes. S’ha aturat un moment per mirar-se-la i ha continuat endavant. Durant la recollida de cartes, cada vegada que una criatura ha dit que volia una Babeth, no una nina, una Babeth, el cor se li ha encongit. Acabada la representació, sortint del vestidor, s’ha tornat a aturar davant la nina. A la nit, no pot dormir. Se li apareixen una munió de nines Babeth envoltant la Martina, fent-li llengotes.

Com que cada dia va als magatzems amb la bossa que duu per anar a l’obra, es convenç de que ningú sospitarà d’ell. A l’hora de plegar n’agafa una capsa i l’embolica amb l’armilla enconxada. Ara que la porta a la bossa, li sembla que tothom se’l mira, com si les seves mirades poguessin veure què hi porta a dins.

Quan la Martina ja dorm, en Nicasio treu la capsa de dins la bossa i l’ensenya a la Dolores que es mira uns moments la nina que somriu a través del plàstic transparent i, a poc a poc, alça la vista i fixa els ulls tristos en els d’ell. En Nicasio entén el retret afectuós i s’adona de que ha anat més enllà del que ell sempre ha considerat honest. Compungit, torna a posar la nina dins de la bossa.

El Patge Real, ha estat neguitós tota la sessió. Ha estat poc expressiu amb la mainada, breu, distant. La vesprada se li ha fet llarga. Té ganes de plegar, tornar la nina i desfer-se de l’angoixa que el rosega. Sempre s’ha dit: pobre però honrat, encara que després hi afegeix, quin remei. Al vestidor, ronseja per tal de quedar-se sol. Quan és davant de l’estanteria de les nines fa lloc entre las capses afilerades, treu la nina de la bossa i sentint-se alleugerit, va per col•locar-la al seu lloc. En aquest moment, una mà se li posa sobre l’espatlla.

—Nicasio, què fas aquí, encara?

Tanca els ulls i abaixa el cap mentre un calfred li envaeix tot el cos. Se sent perdut. «M’ha vist i em denunciarà. Pobre de mi, l’he feta grossa. I ara què serà d’elles dues?». I tot seguit comença a sanglotar.

—Ei, ei! Què passa Nicasio? Estàs bé? —L’encarregat li posa les mans a les espatlles i el fa girar de cara a ell. Flexiona una mica els genolls per poder veure-li la cara—. Va, home. Digues.

—No ho havia de fer, no ho havia de fer. Si us plau, no em denunciïs. Ja veus que l’he tornada —es justifica amb la veu entretallada.

—Què t’empatolles, Nicasio. No entenc res. A veure si et calmes una mica i t’expliques. Va, que t’escolto.

—Vaig tenir un moment tonto i me la vaig endur aprofitant que ningú em veia. Però no soc així, de debò t’ho dic. A la Martina li fa molta il•lusió, però necessitem els diners i no la podem comprar. Tindrà un desengany tan gran, pobre Martina. Sé que m’ho mereixo, però si us plau, no em denunciïs. —I torna a sanglotar tapant-se la cara amb les mans.

—Collons, Nicasio! —En sentir aquesta exclamació en Nicasio s’arramba a la paret i es va arrosant fins que queda assegut a terra, somicant—. Quina nina és la que t’has endut?

—La tercera de l’esquerra —diu en Nicasio alçant lleugerament el cap i assenyalant-la. Amb la mirada clavada a terra veu les sabates de l’encarregat que giren i s’encaren a l’estanteria.

—Va, alça’t. És aquesta? —En Nicasio assenteix amb el cap—. Doncs mirarem que no hi hagi cap desperfecte.

L’encarregat va girant la capsa i la repassa de dalt a baix. Es mira la nina acostant la cara al plexiglàs. En veure-ho, en Nicasio tem que l’hagi pogut malmetre sense adonar-se’n.

—Sembla que tot estigui bé. Espera, sembla que aquí… —diu rascant amb l’ungla la pel•lícula de coloraines que recobreix el cartró, fins a fer-hi una raspada. En Nicasio, en sentir això ja es veu perdut—. No sé si això ja hi era, però fa mal efecte per vendre-ho. Vinga, acompanya’m.

En Nicasio obeeix i el segueix dues passes enrere. L’encarregat s’atura davant d’un taulell de caixa, passa el codi de barres pel lector que deixa anar un piiip. Llavors tecleja: producte defectuós.

—Ves, d’aquesta ja no en farem res. Per si no es pot vendre… Té, almenys que l’aprofiti algú.

Li passa el braç per l’espatlla i van a recollir la bossa. Mentre caminen, a en Nicasio, li ve al pensament la barra de torró. Altra vegada agraïment, humiliació, bona voluntat per tapar la injustícia.

Quan són a la porta de carrer, l’encarregat apaga els llums i tanca la porta.

—Fins demà. Records a la Martina.

 

Josep Raventós Rebulà.  Molins de Rei. Curs 2022-2023

CONTE DE NADAL.

El Joan vivia de forma molt modesta,  pare de tres fills, ja majors d’edat, i només un amb feina, a casa els costava Déu i ajuda, arribar a fi de mes.

Abans de Nadal es va veure amb 2,5€ a la butxaca, i no ho va dubtar i es va comprar una butlleta de l’Euromillones que justament celebrava sorteig el dia 22.12.2023.

Com estava destinat, li va tocar el premi gros.

El Joan va poder assegurar el futur dels seus fills.

I va destinar la resta dels diners – que eren molts – a solucionar la vida de persones que com ell mateix, desprès d’una vida de treball, justet, justet, arribaven a fi de mes.

Us ho explico  perquè tot ho va fer de forma discreta.

 

EL NADAL DE JAVIER GERARDO MILEI PER ALS ARGENTINS

El  SMI  ( salari minin  interprofessional )  a l’Argentina era de 118.000 pesos, i el canvi oficial fins al 12.12.2023 amb el dolar era de 366,4500 Pesos , per 0,8300 $, Dolares,  després de la devaluació duta a terme per  Javier Gerardo Milei ( Buenos Aires, 22 de octubre de 1970) és de 801,0500 Pesos Argentinos, per 0,0012 $ , Dolares.

Les previsions més optimistes preveuen una inflació del 30% a mes de desembre que es podria duplicar 60% al mes de gener de 2024

https://www.bbc.com/mundo/articles/cgl67jzrn5vo

Les conseqüències per a la majoria dels argentins suposen una reducció de la bossa de la compra –  una única menjada al dia   -.

https://infocielo.com/politica-y-economia/en-la-nacion-mas-quieren-convencer-que-comer-una-vez-al-dia-esta-bien-n777442

L’angoixa dels argentis és creixent:

https://apnews.com/world-news/general-news-632c4685e31d98b021ee5a8f42f08218

Milei,  ja ha  dolaritzar l’economia, està a favor de les armes i de  facilitar  la compra/venda  d’òrgans humans, defensa públicament  eliminar la sanitat pública, o almenys reduir molt la intervenció de l’Estat. En relació a la qüestió de les drogues també ha estat tan clar com polèmic: “Per mi, si et vols drogar fer el que vulguis. Droga’t, fes tot el que vulguis. Mentre que jo no hagi de pagar el compte. Perquè jo qui sóc per ficar-me en allò que fa amb la seva vida”.

Milei, que s’omple la boca dient que no és ningú per ficar-se a la vida dels altres, canvia radicalment però,  quan es tracta d’una dona el President, d’ultradreta en aquesta matèria,  està en contra de l’avortament,  i  les dones argentines, que han lluitat durant anys i per aconseguir  despenalitzar l’avortament, ara poden perdre aquest dret amb la seva victòria.

Perquè, en contra del que exposa en molts altres àmbits, creu falsa la llibertat de les dones per triar sobre els seus cossos, i entén que avortar és un assassinat. Més enllà, si fos per ell, obligaria les dones a tenir fills.

El Nadal  a l’Argentina haurà de ser pacífic, malgrat que vol “ reduir al mínim l’estat”, ja ha publicat un avis:

Si li posen fàcil, aplicarà la SOLUCIÓ PALESTINA, acabarà amb la pobresa a l’Argentina a trets.

Feliços els argentins perquè ells veuran – aviat – a Déu!

SOMRIURES AMAGATS

Enmig de la foscor la llum d’un llumí il•lumina molt. En canvi dins la llum el mateix llumí passaria desapercebut. Potser per aquest motiu les reflexions del Nadal són melancòliques i les d’estiu eixelebrades. En el solstici d’hivern la tardor ens ha furtat la llum i la foscor ens ha robat l’esma. Emboirats de melangies necessitem crosses per caminar i els bons records són un bon ajut. Aquest any, quan passegis entre les lluminàries del Nadal busca els somriures del passat. Recorda a qui et va respectar. Oblida a qui es va equivocar. Segur que trobaràs els somriures amagats. Quan els trobis sols has de recollir-los com les pomes d’un pomer i alimentar al teu esperit.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la llum no deixa veure a la llum. La foscor ens recorda la seva importància.

Francesc Estival Vilardell